Goig: joia, alegria, eufòria, fruïció, vida. El seu cant és un so que ens arriba directe del passat, un cant gloriós i emotiu que se’ns revela en comunitat. Un gaudi que sobrevola, des de fa segles, els Països Catalans. Aquest és el territori on neixen i es comparteixen els goigs, les composicions poètiques i populars que es canten a la mare de Déu, a Crist o a tot l’elenc de sants que coronen els pobles i ciutats. En els últims temps, fins i tot se’n creen de nous, alguns molt allunyats dels components més litúrgics.

Els goigs són nostres. Els cantem en cada poble, en cada festa major. Es canten al final de misses, abans de xocolatades o benediccions de coques per compartir. En les seves estrofes, es parla d’un indret, com un petit mirall de cada comunitat. La seva presència se situa al llindar entre el ritual sagrat i el profà. Una posició que ofereix un espai popular on tothom té cabuda. Ja era així segles enrere, quan els goigs eren l’únic moment de la missa en què desapareixia el llatí i es cantava en català.

Quan el vostre jorn arriba,
Carme fa festa major;
nostra joia es fa més viva
prop de Vós, tota dolçor.
Esperem vostra diada
com el més preuat joiell.
(Goig a la mare de Déu del Carme)

Moltes de les seves lletres han perviscut des del segle XVI. Fins i tot se n’han conservat les partitures. Un fet inèdit que m’explica Ester G. Llop, professora de música i autora de la tesi doctoral El cant dels goigs orals a Catalunya i a Andorra, dirigida per Jaume Ayats.

Un goig són moltes coses, em confessa Llop. D’una banda, hi ha el col·leccionisme de fulls de goigs. Acostumen a ser estampes de sants o mares de Déu amb la lletra i, sovint, també amb la partitura. Es reparteixen abans de la missa o l’ofici religiós. “Hi ha persones que els comparteixen a les xarxes o que cada dia publiquen el goig corresponent, com una mena d’efemèride”, confessa. Com els de mossèn Josep Maria.

El goig és un gènere literari amb tres variants possibles, amb arrels molt antigues i de tradició oral

Els goigs també són una forma de mètrica: “Tenen una entradeta de quatre versos, unes cobles de vuit versos i al final una tornada de quatre versos”, explica Llop. Per acabar d’arrodonir-ho, el goig és un gènere literari amb tres variants possibles. Tot això fa que, tot i que sigui un cant amb arrels molt antigues i de tradició oral, encara es canti i, fins i tot, que se’n produeixin de nous.

Sovint els goigs estan lligats a les festes d’un poble o d’una ciutat, i n’hi ha que en tenen més d’un. “Sant Sebastià i sant Roc solen ser molt aclamats, perquè són contra la pesta i el còlera”, apunta Llop. Tot i això, pot ser que en cada poble aquests sants tinguin goigs amb lletres i melodies diferents. “Fins i tot hi ha pobles que decideixen modernitzar el seu goig i arriben a un acord amb el capellà per canviar-lo”, continua. “O n’hi ha que primer canten els goigs antics i després els nous; és tot un món”, somriu.

Patró i màrtir sobirà
invoquem vostra clemència.
Màrtir sant Sebastià
guardeu-nos de pestilència.
(Goigs a llaor del gloriós màrtir sant Sebastià)

Són pocs els goigs antics dels quals es coneix l’autoria. Moltes vegades eren els mateixos capellans qui els feien. Una tradició que encara perviu avui, amb persones com mossèn Joan Roig, a Ulldemolins. “És molt cantaire i de ploma fàcil, però ja gairebé no en queden com ell”, confessa.

La tradició diu que el goig prové dels set goigs de la mare de Déu. “Ve de la idea que, en la seva vida terrenal, la mare de Déu va viure set moments de joia i alegria: l’anunciació, la nativitat, l’adoració, la resurrecció, l’ascensió, el descens i la coronació”, enumera Llop. Tot i el nom, en realitat no tenen forma de goig, sinó d’un tipus de vers anomenat gaudia, igual com passa amb el primer goig català conservat: la “Ballada dels goigs de Nostra Dona en vulgar català a ball rodó”, conservada al Llibre Vermell de Montserrat des del segle XIV.

Si es ressegueix la procedència dels goigs més antics, se’ns dibuixa tota l’antiga Corona catalanoaragonesa. Fins i tot arriba a Sardenya

No és fins als segles XV i XVI que es troben documentats els primers goigs tal com els coneixem avui dia. Si se’n ressegueix la procedència, “se’ns dibuixa tota l’antiga Corona catalanoaragonesa. Fins i tot arriba a Sardenya”, assegura Llop. I encara que més tard s’ha expandit a més territoris, per a Llop és clar que el fenomen oral dels goigs és molt intrínsec dels Països Catalans.

De fet, es creu que part de l’origen dels goigs es troba en la dansa de Tolosa, un tipus de composició literària que feien els antics trobadors del segle XIII i que tota una sèrie de prohoms de la ciutat van voler recuperar al segle XIV. “Volien retornar a la ciutat aquella poesia que havia desaparegut després de la batalla de Muret i la desfeta d’Occitània”, explica Llop.

Quan Ester Llop comença a fer la tesi sobre el cant dels goigs orals a Catalunya i a Andorra, es meravella en descobrir que una sola melodia pugui estar tan escampada per tot un territori. “Com pot ser que els goigs de sant Blasi, que canten al meu poble, també els cantin a Sardenya?”, es pregunta. Passa amb molts altres goigs que s’han transmès oralment, sense autor conegut, i que han arribat a tot Catalunya. Com els que es dediquen a la mare de Déu del Roser:

Vostres goigs amb gran plaer
cantarem, Verge Maria;
puix que Vostra Senyoria
és la Verge del Roser.
(Goigs a la mare de Déu del Roser)

Es creu que els goigs del Roser van ser fets per Bernat Fenollar, eclesiàstic valencià de finals del segle XV. “La confraria de la mare de Déu del Roser era molt popular i cada església tenia el seu propi altar del Roser”, explica Llop. Això feia que en totes les festes de la mare de Déu s’hi cantessin els seus goigs i que hagin arribat fins avui.

Després de més de 600 enregistraments de goigs cantats en diferents parts de Catalunya i Andorra, Ester Llop arriba a la conclusió que dues terceres parts dels goigs corresponen a set models melòdics diferents, i d’aquests, dos són els més utilitzats. El millor de tot, però, és que no cal tenir una veu especial per poder-los cantar, i aquest és possiblement un dels secrets pels quals han perdurat fins avui.

“Un goig és un cant fet per cantar junts, per fer una il·lusió de comunitat”, diu Llop. I unir-se a aquesta transmissió oral no indica que un sigui un fervent religiós: “Més aviat és una manera de mantenir aquesta festa i fer comunitat, com els goigs a sant Fèlix, a Vilafranca del Penedès, que són multitudinaris”, somriu.

“Un goig és un cant fet per cantar junts, per fer una il·lusió de comunitat”

Són aquests cants els que ens permeten remuntar-nos a segles enrere, posar-los noves veus, renovar-los a través de les diferents generacions. I, pel camí, ens deixen trossos d’història. Perquè els goigs no només parlen de fets eclesiàstics, sinó que també ens expliquen fets polítics rellevants. Com passa amb el goig a la mare de Déu de la Llibertat, escrit durant el setge de 1714 a Barcelona. “Demanaven la llibertat per als malalts, els captius, els absents, els desterrats i els navegants. Només es conserven dos fulls d’aquests goigs a tot el món. És emocionant veure com, abans de la Revolució Francesa, aquí ja es parlava de conceptes com la llibertat”, observa Llop.

Si en urgent necessitat,
nostre clamor vos implora:
Assistiunos Gran Senyora
Verge de la Llibertat.
(Goig a la mare de Déu de la Llibertat, 1714)

El cert és que, al llarg de la història, també s’han fet molts goigs que tenen poc a veure amb la religió. Utilitzant les mateixes melodies, s’han fet creacions populars en què es parla de política, algunes fins i tot en data de la Guerra dels Segadors o adreçades a les “lloances” de Carles III, fent paròdia amb el goig de la mare de Déu del Roser. Més endavant es publiquen goigs polítics en moltes revistes satíriques de finals del segle XIX, com ¡Cu-Cut! o L’Esquella de la Torratxa. I, ja en temps més recents, també es creen goigs fent humor sobre la llibertat de Carles Puigdemont o la invenció del poble de Sant Esteve de les Roures, com aquest, amb lletra de Martí Ferrer i Bosch:

A “porrassos” ells crearen una vila inexistent
i “nosaltros” la dotàrem d’estructura i fonament.
(Goigs de sant Esteve de les Roures, màrtir)

Els goigs són nostres. Són joia, alegria, eufòria. El seu cant ens arriba del passat, però l’anem transformant amb el pas dels anys i de la història. Situats entre el sagrat i el profà, n’escoltem les melodies a les festes majors o en moments de gaudi. Un so que conservem en tots els pobles i ciutats perquè ens recordi on som i d’on venim. És el mirall de tota la comunitat de què formem part.