Un sol lluitant contra les tempestes des de 1465
L’estiu de 1465 un pastor de Montboló (Vallespir) es veu atacat i atrapat per una forta tempesta, incessant, misteriosa. Sent veus entre llamps i trons. Són unes bruixes que volen dur el mal temps i el mal destí cap al poble. El pastor ja no abaixa el cap del cel. Només pot resar. I s’obren clarianes! Arriben els superherois salvadors: sant Abdó i sant Senén, protectors de la veïna vila d’Arles. La lluita als núvols és bestial, colossal. Sants versus bruixes. Al final Abdó i Senén guanyen. Sol i bon temps.
Més de cinc segles després (cada 30 de juliol, festa major d’Arles), la família hereva d’aquell pastor (actualment els Pagès) baixa en processó de reconeixement permanent des de Montboló fins a Arles. I, a més, duen les gràcies a les mans com un gran sol etern: la rodella (és el nom que reben els escuts rodons medievals). Una gran roda de cera d’abella amb un ble dins. És l’astre rei, la llum divina, el groc vida de l’agraïment antitempestes físiques i espirituals. Aquesta rodella (que també es reparteix en rodelles petites entre la gent) ha d’il·luminar l’abadia de Santa Maria d’Arles (la més antiga de la Catalunya Nord). Aquí hi ha els sants: Abdó i Senén. Ens esperen.
És l’únic dia que es poden veure les relíquies. Úniques, insòlites, enigmàtiques. Dins els bustos d’argent: de les peces més espectaculars i més ben conservades de l’orfebreria gòtica catalana. Així és perquè no són peces mortes, sinó que continuen vives. S’usen, fan encara servei, són recipients de creença. Bustos i relíquies. Físic i espiritual. Com les tempestes, que poden fer mal al cos i a l’ànima. Però tornen els sants i torna tot. De fet, es tingui fe, o no, això és el que fa segles buscava aquell pagès, com ara busca tothom: el sol i el cel clar de futur.
Hem pogut explicar aquesta història gràcies a la col·laboració dels nostres subscriptors.
Tots fan possible el periodisme de LA MIRA.
Jordi Borràs Abelló
Cap de fotografia
Comentaris
- M' ha agradat molt! Sobretot per conèixer tradicions que no s'expliquen si no hi ha un interès particular. L'articulista ha aconseguit que vulgui saber més sobre aquesta festa, quan la tradició substitueix les "bruixes" remeieres per la "fe" i sants, en nom d'una església en particular. Molt interessant aprendre que [també aquest és l'espai sagrat de la sagrera o cellera, descrit a Toluges a la primera assemblea de Pau i Treva de Déu dels comtats catalans] i més encara la interpretació antrolpògica que descriu Wikipèdia quan la fa "fe" per alguns/és no és el més important: [Gilles Borrat veu en aquesta tradició un fenomen de substitució d'un costum d'origen druídic, per un acte promogut per l'església catòlica com a forma d'afirmació. Conta que la tradició celta se servia d'una roda paral·lela a terra on s'estava una parella de nuvis, i que es feia girar enmig d'una cerimònia presidida per un druida. L'església catòlica, en un moment determinat, hauria pres la simbologia de la roda, l'hauria unida a la de la creu i hauria pres aquests elements per vincular-los a una processó cristiana, que anava d'una església parroquial a la gran abadia comarcal] //*//