Prendre distància en determinats moments de la vida sempre és positiu, especialment si és per salvar-la. Sempre que vaig al Maresme em fascina veure el perfil de Barcelona a la llunyania, amb Montjuïc com a testimoni de tot en general i de la història amb majúscules en concret. I hi ha moments que Barcelona és molt millor observar-la des de la distància. Especialment quan es fa efectiva aquella màxima macabra del general Espartero que deia que “pel bé d’Espanya, cal bombardejar Barcelona un cop cada cinquanta anys”. El reguitzell de seques espanyoles es converteix en un clàssic... 1697, 1713-1714, 1842, 1937-1938... I de ganes de tornar-hi no en manquen... Sempre pel bé d’Espanya, només faltaria.

M’he citat en una guingueta a peu de platja al passeig dels Anglesos de Caldes d’Estrac amb Jordi Sellarés Serra (Barcelona, 1966), doctor en Dret per la Universitat de Barcelona, amb un màster en Relacions Internacionals per la Universitat de Cambridge, i professor de Dret Diplomàtic Consular a la Universitat de Barcelona i a ESADE.

“A la zona de Caldetes (Caldes d’Estrac) hi havia hagut moltes ambaixades durant la Guerra Civil”

Al llarg de la història, també amb majúscules, segur que l’avorriment ha generat des d’idees tan macabres com les del general Espartero a genialitats, descobriments... I és per culpa o gràcies a l’avorriment que ara soc davant d’un tallat amb gel i d’aquest expert en relacions internacionals...

“Quan faig vacances a l’estiu m’avorreixo com una ostra i una tarda d’agost de 2017 se’m va encendre la bombeta quan vaig recordar que una alumna, uns anys abans, m’havia comentat que a la zona de Caldetes (Caldes d’Estrac) hi havia hagut moltes ambaixades durant la Guerra Civil.”

No en tenia ni idea...

“Al principi no trobava res per aquí i només vaig aconseguir una mica d’informació molt imprecisa, tres pàgines en un llibret que ho mencionava en dos paràgrafs i una senyora que havia recopilat quatre coses. Hauria pogut abandonar però no ho vaig fer. Perdona, ara quedarà una mica aclaparador, això, però...”

I de cop, d’una bossa de plàstic que té sota taula, en treu un paquet de fulls d’un gruix molt notable ple d’apunts, documents, fotografies, postals, factures, menús… Quina feinada!

“Jo no vinc de la història, sinó del dret diplomàtic, i és anormal que les ambaixades no fossin a la capital. Hi ha excepcions, com ara Tel-Aviv, ja que la majoria d’estats, tret de Guatemala i els Estats Units, no reconeixen l’annexió de Jerusalem com a capital d’Israel. I el mateix passa a Myanmar, que la capital és a Nay Pyi Taw, al mig de la selva, i totes són a Yangon. I el mateix passa a Tanzània, que cap ambaixada és a la capital i totes són a Dar es Salaam.”

Aquesta anomalia va fer clic en la recerca d’en Jordi. “Feina de formigueta total”, em comenta.

El Regne Unit s’instal·la al Maresme des de maig de 1937 sense passar per Barcelona. Actua de tractor i arrossega fins a una vintena d’ambaixades a fer el mateix

La tasca de formiga el va portar a contactar amb els arxius històrics dels ministeris d’afers exteriors dels estats afectats i, en alguns casos, ha estat ell qui ha confirmat a alguns dels arxius que en efecte les respectives ambaixades havien estat al Maresme. Va ser el cas d’Argentina o del Regne Unit. Ha visitat fins a tres vegades l’arxiu nacional del Regne Unit a Londres i també ha estat al del Panamà, a l’arxiu nacional de l’Illa de Man, als d’Alcalá de Henares i al de la Guerra Civil de Salamanca, en el cas espanyol; també a l’arxiu de la Fundación Juan Negrín, a les illes Canàries, i al de la Creu Roja a Suïssa, a banda d’altres arxius, aquests ja en línia, com el del Departament d’Estat dels Estats Units. A Catalunya, s’ha arribat a l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià de Poblet, a l’Arxiu Nacional de Catalunya i l’Arxiu Històric Fidel Fita d’Arenys de Mar.

En Jordi té confirmats i localitzats gairebé una vintena de casos —Xile, Mèxic, Panamà, Paraguai, Suïssa, Estats Units, Regne Unit, França, Txecoslovàquia, Turquia, Suècia, Noruega, Argentina, Brasil, Bèlgica, l’antiga Iugoslàvia, Bulgària, Costa Rica, Països Baixos i Bolívia— que reconeixien el Govern espanyol de la República. Pot semblar poc, però m’aclareix que, a l’època, un estat que tingués trenta ambaixades ja era moltíssim. Cal tenir present, a més, que amb l’alçament feixista, Itàlia, el Japó i Alemanya, que sí que el reconeixen, tanquen les seves ambaixades a la, de moment, República Espanyola, com també fan molts països iberoamericans.

“L’ambaixada del Panamà va anar de Madrid directament a Premià de Dalt perquè tenia 500 persones i, on hi ha El Corte Inglés de Diagonal, a Barcelona, no hi cabien”

“Quan el Govern de la República Espanyola va desplaçar-se a València el setembre de 1936, moltes ambaixades van seguir el mateix camí, com Noruega o el Regne Unit, per exemple. I després, el novembre de 1937, Govern i ambaixades van fent les maletes i es desplacen a Barcelona (com la d’Argentina, que l’obre al pont de Vallcarca), tret de la del Regne Unit, que ja s’instal·la al Maresme des de maig de 1937. El Regne Unit actua de tractor i arrossega moltes altres ambaixades. En el cas del Panamà, va anar de Madrid directament a Premià de Dalt perquè tenia 500 persones i, on ara hi ha El Corte Inglés de Diagonal, a Barcelona, no hi cabien.”

De totes maneres, el moviment massiu de Barcelona cap al Maresme es produeix el març de 1938 quan, després de tres dies consecutius de bombardejos, entre els dies 16 i 18, cauen bombes a tocar de les ambaixades al cap i casal, com a la de Suècia i a la de Dinamarca, també al pont de Vallcarca, o en d’altres situades a l’avinguda del Tibidabo. En el cas de Noruega, l’agost de 1938, una bomba que no explota cau a la seva ambaixada, a tocar de la Clínica Barraquer.

Les ambaixades cerquen algun indret que no sigui objectiu militar i que permeti fugir, com ara el Maresme, que té platja

Barcelona és plaça insegura: en tan sols un parell d’anys a la capital del país s’hi registren 385 bombardeigs amb prop de 2.800 morts, la qual cosa fa complir aquella màxima del colpista feixista Queipo de Llano, també, com sempre, “pel bé d’Espanya”, quan defensava “convertir Barcelona, en un inmenso solar”. Les ambaixades cerquen algun indret que no sigui objectiu militar i que permeti fugir, com ara el Maresme, que té platja.

Els Estats Units es plantegen anar a Tossa de Mar o Sitges, però no hi arriba el tren i s’acaben inclinant per Llavaneres, com faran Bèlgica, Xile, Noruega i Bolívia. Suècia i Iugoslàvia s’estableixen a Sant Vicenç de Montalt; el Regne Unit, Suïssa, Bulgària, Argentina, Costa Rica, l’antiga Txecoslovàquia i els Països Baixos, a Caldetes. El Brasil passa de Madrid a Barcelona, i després, a la Villa Carmen d’Arenys de Mar. França aguanta a Barcelona, on hi ha l’actual Clínica Teknon, però fent-s’hi un búnquer i vivint als Germans Gabrielistes de Sant Vicenç de Montalt, on té el rebost que proveeix altres ambaixades, tot i disposar d’un altre edifici a Arenys de Mar.

Si a terra hi ha moviment, a mar també. El xarbot dels motors dels vaixells de guerra és constant davant de la costa del Maresme. Des del març de 1938 fins al gener de 1939, França i el Regne Unit tenen naus ancorades permanentment davant de Caldetes, però en aigües sota sobirania espanyola. En principi, aquest ancoratge era il·legal, ja que com a mínim haurien d’haver estat, segons la legislació internacional de l’època, més enllà d’una milla i mitja. I és que els bucs de guerra poden navegar-hi però no fondejar-hi, i només atracar en un port de visita. En aquell període a les aigües maresmenques hi varen ser, uns més temps que d’altres, els destructors francesos Le Tigre, Simoun i Siroco; els britànics HMS Greyhound i HMS Devonshire, o l’USS Badger i l’USS Omaha, dels Estats Units, sempre amb els prismàtics a punt per si havien d’evacuar els seus compatriotes o per observar els bombardejos puntuals.

“Aquí hi vivien bé. Tret de tres bombardejos menors vivien bé. A ‘La Vanguardia’ s’arriba a publicar un campionat de tennis entre els consolats del Brasil i de Mèxic”

Quin ambient, penso.

“Això era una bombolla”, m’aclareix aquest expert diplomàtic. “Aquí hi vivien bé. Tret de tres bombardejos menors, vivien bé. A La Vanguardia s’arriba a publicar un campionat de tennis entre els consolats del Brasil i de Mèxic. Els Estats Units s’havien plantejat traslladar l’ambaixada a Tossa de Mar, on la ciutadana britànica Nancy Johnstone havia obert un hotel, però a Tossa no hi ha tren i al final se’n desdiuen. Quan ella ve al Maresme, mentre negociaven, es queixa de l’ambient d’aquí, que si juguen a tennis, que si van a la platja... «Però si estem en guerra!» I lamenta veure l’aire dels seus compatriotes britànics, massa posh, i no tan laboristes d’esquerres com ella.”

Tennis, platja i menjar bé. Jordi Sellarés també té el menú del sopar del 28 d’octubre de 1938 ofert pel president del Govern de la República Espanyola, Juan Negrín, als ambaixadors britànics entrant i sortint: Sir John Leche i Sir Ralph Stevenson. Primer, còctel, whisky... Tot seguit, tres plats: crema de verdures, “filets d’orada Colbert” i “pollastre a la mascota”. I, per postres, gelat sorpresa i fruita. Tot regat amb vi blanc i negre i xampany, i rematat amb cafè, copa i puro.

En vull saber més.

“La filla de l’ambaixador txecoslovac, per exemple, durant el curs estava internada amb unes monges a Perpinyà, però l’estiu venia aquí a passar les vacances.”

Això ja ho diu tot. I li pregunto per altres curiositats d’aquella “bombolla”.

“Espanya va prohibir al Regne Unit tenir ràdio a la seva ambaixada perquè el Regne Unit ho prohibia a l’ambaixada espanyola a Londres.”

Ja, però... i la picardia?

“Feien senyals de llum amb codi Morse des de l’ambaixada al vaixell fondejat i des de la ràdio del vaixell enviaven els missatges...”

--. . -. .. .- .-.. Que significa “genial!” en codi Morse, penso.

A finals de gener de 1939 tot es precipita. Toca tocar el dos. El dia 25, Suècia i el Brasil marxen per carretera, en cotxe, i el 26 a les set del matí tothom ha de ser a la platja per pujar a bord i fugir

Continuem.

“Espanya tenia un espia dins l’ambaixada britànica. Ho vaig trobar a l’arxiu Negrín.”

Caram. Parlant d’espies, en Jordi, que ja fa anys que conviu amb tota aquesta sort de personatges, està convençut que un era espia. Concretament Franz Schlosser, un “personatge pintoresc”, pel cap baix, segons en Jordi, un antic capità de l’exèrcit colonial alemany a Camerun durant la Primera Guerra Mundial que aconsegueix viure tota la Guerra Civil com a cònsol plenipotenciari dels Països Baixos —que després l’acusaria de ser espia nazi—, però amb clares simpaties del bàndol franquista. Només cal dir que aconsegueix treure de la presó l’expresident del Reial Madrid i simpatitzant de dretes, enrolat al bàndol franquista durant la Guerra Civil, Santiago Bernabéu, i el que després seria fins a sis vegades ministre de Franco, Ramón Serrano Suñer.

A finals de gener de 1939 tot es precipita. Toca tocar el dos. El dia 25, Suècia i el Brasil marxen per carretera, en cotxe, i el 26 a les set del matí tothom que vulgui prendre encara més distància ha de ser a la platja per pujar a bord i fugir. Gràcies al marine Frank da Cruz de l’USS Omaha —cuirassat de la Marina dels Estats Units que va venir de la Costa Blava—, en Jordi n’ha obtingut unes fotos inèdites. La majoria dels repatriats són duts a Portvendres (Rosselló) i a Marsella, i alguns, encara que no siguin del país que pertoca, també pugen a coberta, com el cas de la delegació boliviana amb vaixells del Regne Unit. Les tropes italianes del feixista Mussolini estan a punt de prendre Caldetes, Sant Vicenç de Montalt i Llavaneres. La bombolla del Maresme ha esclatat definitivament.