Gregori Font (1913-1991) és el primer militant independentista que torna de l’exili. El primer que travessa la frontera clandestinament. El primer que engega una ruta a l’Albera des de la Catalunya Nord per tornar a la Catalunya ocupada. Està derrotat. Però també determinat. Ferm. Està disposat a jugar-se la vida per un ideal: la llibertat del seu país. Militant independentista de Nosaltres Sols!, vol forjar la resistència amb els seus compatriotes. Han perdut, han fugit, però ara cal tornar-hi. Travessant la frontera. Han d’organitzar-se per reconstruir la unitat independentista. És juliol de 1939. I el que no sap és que aquell viatge no serà el darrer. Que no pararà de travessar la frontera i que salvarà moltes vides.

Durant la Segona Guerra Mundial, el Front Nacional de Catalunya dona suport als aliats i a la resistència francesa en la seva lluita contra el nazisme. Confien que així Catalunya tindrà una oportunitat per al seu alliberament nacional 

Tot comença als camps de concentració francesos. És febrer de 1939. Adeu, Catalunya; hola, exili. Aquí brota la llavor del Front Nacional de Catalunya (FNC), que naixerà el 1940 a París. Gregori Font primer va al camp de concentració de Sant Cebrià. Després al Llenguadoc, al camp dels catalans d’Agde. Quan tornaran a casa? Quan no hi hagi neu al Canigó, prometen els soldats catalans. I arriba l’estiu. La neu s’ha fos i cal complir la paraula. “Per passar a l’altra banda de la frontera, el meu pare era el candidat número u. Era molt llançat, no tenia por, tenia empenta i carisma. Es feia amb tothom. Ell va originar la ruta a l’Albera.” Ens ho explica Aleix Font, un dels cinc fills de Gregori Font. No les tenien totes.

Des dels camps, els exiliats ja oloren l’avenç de l’altre feixisme. “Començarà una altra guerra més grossa als països europeus. Els alemanys aniran contra França, els francesos s’hauran de defensar i aniran reculant fins a arribar als Pirineus. Allà, hi serem nosaltres per ajudar-los, contra els franquistes i els nazis. Serà el moment de la independència de Catalunya.” Això ho diu Jaume Martínez Vendrell, enmig d’aquell caos de pors, a en Gregori, el seu gran amic de la Colònia Güell, el seu company des de la infància. Sempre havien estat junts, i ara també al camp. Ells tenen aquesta missió des de sempre: “Havien de tornar per començar a organitzar la resistència”, recorda l’Aleix. I comencen a treballar-hi.

Els militants de l’FNC es juguen la vida a banda i banda de frontera per passar persones que fugen del nazisme. Són els constructors que obren les rutes de pas al Pirineu: salven milers de vides. Gregori Font construeix la primera ruta de la llibertat humana

Des de l’inici fins al final de la Segona Guerra Mundial, el Front Nacional de Catalunya dona suport als aliats i a la resistència francesa en la seva lluita contra el nazisme. Confien que així Catalunya tindrà una oportunitat per al seu alliberament nacional quan s’hagi guanyat la guerra. Què fan? S’adonen que el Pirineu no és una frontera: és llibertat. És salvació. Les persones corren a banda i banda. Les xifres humanes són colossals. De sud a nord: de la Guerra dels Tres Anys a l’Estat espanyol travessen els Pirineus unes 500.000 persones. Del nord al sud: de la guerra europea en baixen unes 80.000 persones, fugitius, refugiats. I després el trànsit doble, de dos sentits, de les carreteres naturals pirinenques: passadors de muntanya, militants clandestins, estraperlistes, contrabandistes, militars regulars i espies. Els militants de l’FNC es juguen la vida a banda i banda de frontera per passar persones que fugen del nazisme. Són els constructors que obren les rutes de pas al Pirineu: salven milers de vides (la Fundació Reeixida ha fet el projecte d’aquestes “Rutes de la llibertat” creades per l’independentisme català). Gregori Font construeix la primera ruta de la llibertat humana: des de Banyuls de la Marenda (Rosselló) fins a Colera i Llançà (Alt Empordà) i acabant a Barcelona. Com ho fa?

A començaments de juliol de 1939, Font es va escapar del camp de concentració d’Agde. No era la primera vegada que ho feia. Aquest cop ell i el seu amic Jaume Martínez Vendrell van aprofitar una autorització que tenien per anar a correus. Custodiats per gendarmes, van arrencar a córrer i es van amagar. A Banyuls es van separar. Allà, a la vora del mar, Font havia d’emprendre tot sol el viatge cap a la Catalunya ocupada. Ho podia perdre tot, però no tenia res a perdre. L’anhel de llibertat hi estava per sobre. La resistència començava a l’Albera. Comença a caminar.

El camí construït per en Gregori a l’Albera serviria mesos després per organitzar la resistència, salvar jueus i aviadors aliats i fer contraban. Utilitzarien el pas desenes de vegades

Va agafar un camí a Banyuls i va pujar la carena fins al Querroig. A dalt, va continuar en direcció a ponent per evitar la vall de Portbou, plena de guàrdies civils, fins a aparèixer a la vall de Colera. Ja havia travessat la frontera. Va prendre un corriol muntanya avall fins a arribar al Mas Tarragona, a prop de Molinàs (Alt Empordà). En aquella masia, una senyora el va avisar de la presència de soldats franquistes més avall. Sang freda. Font els va evitar per l’esquerra fins a arribar a la riera que acabava a Colera. Allà, va agafar la via del tren fins a Llançà, on va dormir a la sorra de la platja.

L’endemà coneix un grup de noies que li van presentar Enric Pagès, també militant independentista. Li va deixar un salconduit per viatjar amb tren i anar a Barcelona, i Font va prometre que l’hi tornaria. De l’Alt Empordà a Barcelona, per poder trobar-se d’amagat amb la família a la Colònia Güell. Ells li van aconseguir un altre salconduit i en Gregori va remuntar cap a la frontera. Abans de passar a la banda francesa, però, va tornar el permís a Pagès. No el volia comprometre. I altra vegada el mateix camí, Albera amunt i Albera avall, esquivant la policia. Ja no pararà. Ja ho té. El salconduit que conservava el va falsificar per a tota la resta de militants del naixent Front Nacional de Catalunya. Primera ruta de la llibertat inaugurada.

“El pare em deia: «Si mai t’agafa la policia, no has de dir res, que et torturin, que et matin, però no diguis mai res. Si parles, en voldran saber més, i quan no ho sàpigues t’apallissaran igualment»”

El camí construït per en Gregori mesos després serviria per organitzar la resistència, salvar jueus i aviadors aliats i fer contraban. Ho va fer tot sol. Més endavant, utilitzarien el pas desenes de vegades. Hi anirien i hi tornarien. “La raó de fer el pas era política. Volien posar en contacte l’exili amb l’interior per coordinar l’oposició a Franco. De passada, també salvaven gent a canvi que els aliats els ajudessin a fer la independència. Se suposava que quan la Segona Guerra Mundial s’acabés o entressin per aquí, ens afavoririen. Si hagués estat per diners, no ho haurien fet”, explica Aleix Font, que va créixer amb les històries del seu pare. Amb la consciència militant. Amb la clandestinitat com a rerefons. I ell escoltant el passat del seu pare, que sempre és ben viu.

“Quan jo vaig néixer, el meu pare estava controlat. Cada vegada que venia el Franco a Barcelona, havia de passar la nit a la caserna de la Guàrdia Civil. A casa era normal això.” A l’inici de l’adolescència, l’Aleix ja sabia qui era el seu pare. Sabia que havia estat passador i que havia creat la ruta a l’Albera. No li amagava res. Si li preguntava coses, li n’explicava. “Jo de gran volia ser com ell”, confessa. “El pare em deia: «Si mai t’agafa la policia, no has de dir res, que et torturin, que et matin, però no diguis mai res. Si parles, en voldran saber més, i quan no ho sàpigues t’apallissaran igualment. Pallissa per pallissa, t’ho guardes». Quan jo era jove deia que sí, però quan vaig començar a ser-ne més conscient vaig veure molt aviat que no podia ser com el pare”, reconeix. Concepció Sospedra, la dona de l’Aleix i jove d’en Gregori, ho corrobora: “Tenia molta empenta. Molta sang freda. Els tenia ben posats”.

En Gregori va néixer a l’Aragó el 1913 però quan caminava ja vivia a la Colònia Güell. “El meu pare tenia un amic molt amic, el Jaume Martínez Vendrell. Era més jove que el meu pare, era el noi bo del poble. Quan algú a la Colònia necessitava alguna cosa, hi anava el Jaume i ho feia. Era de missa. El meu pare no. Ell era al revés, era el dolent del poble. Es barallava amb tothom. Per aquelles coses, van coincidir i es van fer amics.” Sempre anaven junts. De ben jove, en Jaume era independentista. Va tenir contactes amb Daniel Cardona, de Sant Just, i va unir-se al seu partit, Nosaltres Sols!, una escissió radicalitzada d’Estat Català. Només tenia setze anys. “Al Jaume jo el vaig conèixer. Venia de vegades a casa i era el padrí de la meva germana. Era un home que convencia. Quan explicava una cosa, la raonava, te’n feia veure el perquè i no tenies altra sortida que dir: «Doncs té raó, no hi ha cap més opció». Al meu pare el va convèncer igual, amb lògica i sense pressa. No va tenir cap més remei que anar amb els catalanistes.” Font també va unir-se a Nosaltres Sols! amb només divuit anys. Alhora, estava sindicat a la CNT, majoritària al poble.

Mentre estudiava a l’Escola Popular de Guerra de la Generalitat, en Gregori va acabar a la presó després d’enfrontar-se a un guàrdia d’assalt. Aquell seria el primer dels quatre cops que va estar a la garjola en tota la seva vida

Quan la guerra va esclatar el 1936, l’experiència militar d’en Gregori era nul·la. No havia agafat una arma en la seva vida. “El pare no va anar a fer el servei, era exempt de cupo. Quan tenien prou soldats, ja no en volien més.” Això no el va aturar. Havia de frenar el feixisme. Juntament amb la colla de la Colònia, va anar a Mallorca, ocupada pels insurrectes i pels italians, com a voluntari amb les milícies d’Estat Català dirigides pel tinent Alberto Bayo. “Van desembarcar en una platja i no se’n van moure. A Mallorca, el meu pare va disparar l’únic tret que va tirar en tota la guerra. Un tret. Li van deixar la pistola perquè fes punteria contra una ampolla de vidre. Pum, va disparar, se li va aixecar el revòlver i va dir: «Això no és per a mi», i ho va deixar estar.” Aquella batalla es va perdre, però gairebé tots els voluntaris van poder tornar a Catalunya. Al Principat, Jaume Martínez va ordenar a tots els seus que s’apuntessin a l’Escola Popular de Guerra de la Generalitat, en comptes d’anar al front com a voluntaris. “Segons ell, si eren dirigents, podrien manar més que si eren soldats rasos. El pare també hi va anar, però ell era d’acció. S’avorria i ho passava malament estudiant.”

Mentre estudiava a l’Escola de Guerra, en Gregori va acabar a la presó. Aquell seria el primer dels quatre cops que va estar a la garjola en tota la seva vida. “Em va explicar que un dia es va enfrontar a un guàrdia d’assalt en un tramvia. Hi pujava molta gent. El policia, quan ja no n’hi cabia més, ja no hi deixava pujar més persones. El guàrdia va fotre una empenta a una àvia i la va llençar a terra. El pare el va agafar, li va clavar una hòstia, es van barallar i el van detenir. Va acabar tancat a la presó amb els feixistes.” Mentre estava empresonat, els seus companys de militància es van mobilitzar al front, al Segre i a l’Ebre. A ell el van portar a telecomunicacions. Vigilava el mar i l’aire, primer a la costa central i després al Port de la Selva. “Van ser unes vacances, ell estava la mar de bé.” Fora de perill. Lluny del front. Sense disparar ni un tret. Però el 1939 s’enfonsa tot.

“El meu pare passava aviadors polonesos. Venien preparats amb salconduit de fronteres per arribar a Barcelona. Allà, anaven a l’ambaixada anglesa i els donaven la documentació necessària per arribar a Portugal”

En Gregori estava sol. Tota la seva colla marxaria per la Jonquera, inclòs Jaume Martínez Vendrell. Havia de trobar-los. “El meu pare va anar a la carretera a esperar els camions de l’exèrcit que es retiraven. El Jaume era tinent d’una brigada de canons. Quan en veia, els parava i preguntava pel Martínez.” Finalment el va trobar en un camió i es va fer passar pel seu germà per poder pujar-hi. La Jonquera, el Pertús i cap avall, al camp de concentració de Sant Cebrià. Desarmats i derrotats. Cinc mesos després, les coses havien canviat. Era aquell juliol de 1939 i en Gregori havia plantat la llavor dels passos fronterers amb aquell primer viatge de la llibertat travessant l’Albera.

“El meu pare passava aviadors polonesos. Estaven vençuts però enquadrats amb els anglesos. Venien preparats amb salconduit de fronteres per arribar a Barcelona. Allà, anaven a l’ambaixada anglesa i els donaven la documentació necessària per arribar a Portugal. A Lisboa ja eren en un país segur.” Alguna vegada també havien passat jueus que s’escapaven dels nazis. “El pare i uns companys es van trobar una noia perduda a la muntanya. Parlant, ella els va dir: «Juden». Volia anar a Portbou. Esperava que, quan s’entregués a la Guàrdia Civil, la portessin cap a Portugal. La van recollir i la van guiar. Evidentment van refusar que els donés diners. Aquell no va ser l’únic cop que van passar jueus. El pare em va explicar que anaven molt espantats perquè hi havia gent que als camins se n’aprofitava, els fotien els calés i els deixaven allà tirats.” En Gregori es jugava la vida a la frontera. Corria riscos. Molts cops era una ombra que esquivava militars. Un fantasma. Però de vegades l’enxampaven.

“Una vegada el pare va baixar de França amb el Jaume Martínez Vendrell. Quan van arribar a Molinàs van trobar-se un parell de soldats franquistes.” Els havien enxampat? No pas. Tot estava sota control. En Gregori i en Martínez duien armes, van encanonar-los i els van fer presoners. Ara calia veure què en farien, d’ells. En Gregori opinava que no se’ls podien emportar perquè cridarien, però tampoc prendre’ls les armes perquè els soldats no podrien justificar que les havien perdudes als seus superiors. Si ho explicaven, estaven perduts.

“El Jaume va deixar les armes allà i va emportar-se els carregadors. Van marxar amb els presoners i, quan van ser prou lluny, els van deixar anar i els van tornar les bales. No podien cridar perquè no els sentirien, no podien disparar perquè no tenien escopetes, però podrien tornar amb elles. Els superiors no s’assabentarien de res.” El seu cap fred i racional els havia salvat. No hi havia lloc per al nerviosisme ni per a les emocions. S’hi jugaven molt i no hi havia marge d’error.

Per la ruta d’en Gregori hi passava molta gent: militants, fugitius, soldats. Catalans, polonesos o anglesos. Passaven idees de resistència, però també passaven objectes. El 1941 el van detenir per fer contraban amb muntures d’ulleres

La fredor d’en Gregori també era natural. Podia fer-se amb qualsevol persona. Fins i tot amb l’ocupant. “Una vegada van passar per la frontera en grup, venien aquí a actuar. Es van separar per no posar-se en evidència. El pare va anar amb un company que estava amoïnat perquè mai havia baixat a Barcelona. Li preguntava que com ho farien, i el meu pare va dir que farien autoestop. Es van posar a la carretera i van aturar un cotxe. Hòstia, era el cotxe d’un general! Li va dir: «Perdoni, hem d’anar a Barcelona, que s’ha mort la meva tieta, no arribarem al funeral si anem amb tren». El general va dir que sí i, per la cara del meu pare, van arribar a Barcelona en unes hores.”

Pel pas fronterer d’en Gregori hi passava molta gent: militants, fugitius, soldats. Catalans, polonesos o anglesos. Passaven idees de resistència i d’alliberament. Però també passaven objectes. “Per allà feien contraban. El pare no era un intel·lectual, però era intel·ligent. Sabia que havien de viure d’alguna cosa sense comprometre res, sense atracar ningú.” En un dels viatges, li van encarregar que passés muntures d’ulleres. Era el 1941, feia dos anys que el pas estava actiu. “El qui havia de comprar-les-hi li va oferir un preu més baix i el pare va dir que no, perquè hi perdia diners. Aquest se’n va anar i el va denunciar com a contrabandista.” Ja a Barcelona, van detenir en Gregori. “El van tenir dos anys tancat. Per sort, el van detenir per contrabandista i no per catalanista. Aleshores la policia torturava i matava si ho eres.”

“El van torturar fort i el meu pare no va dir res. Durant l’interrogatori, el comissari va entrar i va dir: «Matadlo, que este no dirá nada». El picaven a tot arreu, però el pitjor era a la planta dels peus. Em va dir que et feien mal fins i tot els cabells”

El 1943 Font va sortir de la presó i es va reincorporar a la fàbrica de la Colònia Güell, però quan Jaume Martínez Vendrell el va cridar, ell hi va ser. Va deixar la feina i, com altres militants del Front Nacional, va passar a fer tasques d’espionatge. Una altra vegada faria servir el pas de frontera. Els aliats havien derrotat els nazis al nord d’Àfrica i els havien de fer recular també a Europa. No sabien si entrar per Sicília o iniciar l’ofensiva pel sud de França o Catalunya. “El pare va començar a fer espionatge, a recopilar informació i verificar-la al nord de Barcelona, pel Maresme, i sobretot al golf de Roses. Totes aquestes informacions les havien de passar als francesos perquè poguessin fer-les córrer cap al Regne Unit.” I tercera detenció. Segona durant el franquisme. Aquest cop per espionatge.

“Aquí és quan el van torturar fort. El meu pare no va dir res. Durant l’interrogatori, el comissari va entrar i va dir: «Matadlo, que este no dirá nada».” El van destrossar. Va perdre el món de vista. “El picaven a tot arreu, però el pitjor era quan els picaven a la planta dels peus. Em va dir que et feien mal fins i tot els cabells.” La seva mare, quan el va veure tan desfigurat en una visita, es va agenollar davant dels policies i els va pregar que el deixessin anar, que ell era aragonès i no pas catalanista. “El pare va dir que no, que ell era català i un dia ells s’agenollarien. No ho va aconseguir.”

El 1946 van tornar a arrestar en Gregori per amagar una maleta plena d’explosius. Aquell seria el darrer cop. Quatre anys després va sortir de la presó i es va casar. En deu anys havia estat més temps empresonat que en llibertat. Estava abatut. Fart de la clandestinitat, de les pallisses i la repressió, va deixar la militància més activa al racó i va formar una família. Les seves idees, però, continuaven sent impertorbables. “L’ideal, per a ell, era una cosa que estava per sobre de tot. En això, tots dos hi coincidim. Ens va educar bé”, reconeix l’Aleix. Els fills d’en Gregori n’aprenien. Volien ser com ell. Era un referent. “Jo vaig militar al Front Nacional també, en vaig ser conseller quan devia tenir uns trenta anys. Però jo havia estat del Front de sempre, de naixement. Encara que no tinguessis el carnet, ho eres pel pare.” I com era el teu pare?

“Per a ell, l’amistat era sagrada. Si un amic li hagués demanat que li donés tots els diners que tenia a casa, ell ho hauria fet.” Tampoc tenia enemics. Els seus enemics també eren amics. “Per a ell, les persones eren persones i les idees polítiques eren una altra cosa. Aquí al davant hi havia un estanc i l’amo era falangista. Íntims amics.” De vegades, en Gregori fins i tot pecava de bonisme. Quan l’Aleix era adolescent, algú es va xivar que la seva mare treballava d’amagat cosint per a la gent del poble. Que la delatessin comportava una rebaixa en el salari d’en Gregori. “Amb això no en teníem ni per menjar. Quan vaig dir al pare que em digués qui havia estat per no saludar-lo al carrer, ell em va dir que no. Fins i tot el disculpava. Era una cosa contrària a la naturalesa humana.”

En Gregori sempre havia estat el roig del poble. “Jo tenia la sensació que la gent tenia por. Por d’anar amb ell, de fer-s’hi amic i parlar-hi gaire”

La seva ingenuïtat esdevenia murrieria quan venien mal dades. Era astut. Es feia amb tothom i se n’aprofitava. “Una vegada el pare ens va voler ensenyar el camí que feia per la frontera. Jo devia tenir uns catorze anys. Vam anar a Molinàs i a l’esquerra del poble, en una font, ens vam trobar dos guàrdies civils. El meu germà i jo estàvem molt espantats. Si ens preguntaven ja havíem de donar explicacions, que s’ho creguessin… Encara hi havia por a la Guàrdia Civil. El pare, en comptes de marxar, diu: «Tranquils, no passa res, eh? Anem-hi, anem-hi». «Ei, com va?» «Hola, ¿qué hay?, ¿qué hacen por aquí?» «Vinc a ensenyar als nanos aquella última casa d’allà. Jo havia viscut aquí, a cal Tapassots. Ara anàvem caminant cap al Mas Tarragona, podrem arribar-hi?» «Sí, vayan por aquí pero tengan cuidado, que el camino está muy mal.» «Gràcies, que vagi bé.» Ens van explicar cap on havíem d’anar i tot. Nosaltres, si haguéssim anat sols, en veure la Guàrdia Civil hauríem marxat corrent, trets, i hauria estat un desastre. El pare, com si no passés res, amb la tàctica de l’home invisible. Si veies la Guàrdia Civil i t’espantaves, ell deia: «No, al contrari, jo soc a casa meva, són ells qui no són a casa seva».”

“Tot ha estat secret fins fa no gaire, perquè si parlàvem potser encara hauria vingut la policia a estirar-nos les orelles. Quan va venir la Transició, van legalitzar els comunistes i Esquerra Republicana, però els nostres encara van estar perseguits”

Malgrat el seu caràcter tolerant amb els contraris i la seva renúncia a la militància activa, en Gregori continuava sent “el roig autèntic del poble”. “Jo tenia la sensació que la gent tenia por. Por d’anar amb ell, de fer-s’hi amic i parlar-hi gaire. Evidentment hi parlaven, però no feien colla ni li deien de fer coses junts.” Encara el controlaven i hi anaven al darrere. “Deien que hi havia gent de la Colònia que passava l’informe cada setmana o cada mes a la caserna de Sant Boi. El pare mai va voler saber qui havia estat.”

Per què és tan desconeguda, la vida d’en Gregori? “Tot ha estat secret fins fa no gaire, perquè si parlàvem potser encara hauria vingut la policia a estirar-nos les orelles. Quan va venir l’enganyifa de la Transició, van legalitzar els comunistes i Esquerra Republicana, però els nostres encara van estar perseguits. Va haver-hi gent que se la va jugar molt.” La d’en Gregori és una història invisibilitzada. Memòria perduda, reprimida i callada. Una vida ocultada, unes idees ofegades. Els altres van guanyar. Uns van passar, però els passadors... Ningú mai no ha retut homenatge a aquests lluitadors per la llibertat. Uns pocs que ho donen tot per uns molts. Ells encara han de passar a la història.