Aprendre d’un mestre, convertir-se en mestre i ensenyar un aprenent. I així fins a l’infinit, generació rere generació. Una transmissió de coneixement que no s’atura mai i que en països com França té un nom que engloba tota una filosofia educativa centenària, el compagnonnage. Una comunitat de persones que comparteixen un mateix ofici i que es dediquen a ensenyar i supervisar els joves aspirants perquè un dia puguin formar part del seu cercle de “companys”.

Casa seva és un taller: el seu pare és escultor i el treball manual és un dels pilars de la família. Des de petit, quan torna de l’escola aprèn bricolatge, escultura, ebenisteria i dibuix tècnic

Amb aquesta filosofia es forma Ismerry Bottalico, nascut a la ciutat francesa d’Avinyó el 1994. Casa seva és un taller: el seu pare és escultor i el treball manual és un dels pilars de la família. Des de petit, quan torna de l’escola aprèn bricolatge, escultura, ebenisteria i dibuix tècnic. També va al conservatori a estudiar guitarra. I és de tota aquesta fusió de coneixements, de vivències i d’aprenentatges, que un dia el jove Bottalico decideix estudiar per ser lutier.

Comença fent el batxillerat al taller de lutieria de Katerina Fronista, a Avinyó, i el 2012 formalitza la seva instrucció a l’Escola Internacional de Lutieria de Bèlgica. Dos anys més tard, s’incorpora al taller d’arqueteria de Masson per formar-se en la restauració d’arcs. El jove podria haver continuat aprenent pels països gàl·lics, si no hagués estat perquè l’amor li truca a la porta. Un amor vingut directe de Catalunya, d’on és la seva parella. “Els catalans no se’n van gaire lluny”, riu mentre ajusta l’altura de corda de la celleta d’un violí.

Ens trobem al taller Roca Luthiers de Xavier Vidal, situat en un elegant pis principal de l’Eixample barceloní. Al seu costat, tres lutiers més treballen en silenci, com en una plàcida meditació menestral. Bottalico em continua explicant la seva història, que s’ha quedat en el moment en què arriba a Barcelona. Al principi, aprèn sobre la fabricació de violins amb Guillem Gecubí i es gradua en realització d’instruments històrics. No és fins al 2017 que Xavier Vidal i Roca el contracta per oferir els seus serveis de restauració i fabricació d’instruments de corda al taller on ens trobem ara.

“El meu pare sempre diu que es tarden deu anys a aprendre un ofici, i jo en porto vuit i mig de formació bàsica”

Aquí passa hores treballant al costat del mestre Eduard Bosque, de qui aprèn a anar més enllà dels muntatges, les reparacions i les bases del dibuix. Sap que tenir un mestre és molt important, i més en un ofici com el seu. “El meu pare sempre diu que es tarden deu anys a aprendre un ofici, i jo en porto vuit i mig de formació bàsica”, somriu mentre retoca el violí que té a les mans.

Des de petit és conscient de la importància que té el treball manual. “Sovint s’infravalora, i és importantíssim, perquè sempre que treballes amb les mans, ho fas primer amb el cap. No fas res sense pensar abans. És una manera de concretar el que tens al cap, i això és el que m’agrada”, resumeix. En altres paraules, si no saps cap a on vas, no saps el que fas. Són ensenyances que el jove també ha après de grans lutiers com David Bagué.

“Sovint s’infravalora el treball manual, i és importantíssim, perquè sempre que treballes amb les mans, ho fas primer amb el cap”

El seu és un ofici difícil. Per començar, Bottalico lamenta que ja des de petits no ens ensenyin a fer servir les mans. “Es fa motricitat fins als sis anys i després t’ensenyen a escriure i poca cosa més”, continua. I, és clar, si després un es vol dedicar a un ofici manual, ha de començar gairebé de zero. En el cas dels lutiers, a més, allò que es construeix amb la fusta també ha de sonar, i ha de sonar bé. Hi ha una doble complicació i, “com qualsevol ofici que vulguis fer bé, és sacrificat”, assegura.

També s’ha d’anar amb compte a l’hora de reparar un instrument. Sovint per les seves mans hi passen peces de gran valor, i el lutier té la pressió de saber que no pot fallar. “Primer penses molt bé el que fas, ho proves, tornes a pensar bé, vas a poc a poc, intentes ser molt poc intrusiu...”, relata. Té una gran responsabilitat a les mans, perquè el músic li ha deixat en confiança un instrument en el qual hi ha molts diners en joc. S’ha de treballar amb consciència.

“És un instrument i ha de respondre a unes exigències tècniques per al músic. No podem fer el que volem, ens hem d’adaptar”

Una consciència en què també entra la part artística, encara que amb certes limitacions: “És un instrument i ha de respondre a unes exigències tècniques per al músic. No podem fer el que volem, ens hem d’adaptar”. Sobretot passa quan s’ha de fer una reparació, que és la part menys creativa de l’ofici. Molts dels instruments que li arriben per reparar són de nens que estudien violí, viola o violoncel.

De vegades també li toca construir un instrument des de zero. Assegura que, en general, els lutiers prefereixen treballar amb els instruments que els agrada tocar, però com que ell només toca la guitarra, li és igual quin hagi de fer. “Potser el cello em sembla una mica massa gran”, rumia. Al final, el que prefereix és anar alternant una mica les diferents feines, i si està una temporada llarga fent reparacions, arriba un dia que prefereix construir. I així va fent cada dia, entre fustes i arquets. Entre música i artesania.

Un violí es pot fer en un parell de mesos, sense envernissar. Això si hi dedica unes vuit hores diàries. A Bottalico sobretot li agrada fer els bombaments de la tapa: “Defineixen molt l’estil i el tipus de so que intentes buscar. Canvia molt segons el gruix que hi deixes: com més bombat, més resistent serà i menys vibrarà. S’ha de buscar un equilibri per no fer-lo massa baix, si no es deforma. I també ha de poder resistir tots els quilos de pressions i l’estil de les efes, que poden impactar molt en el tipus de so final”, explica.

Què és un bon so? Aquest és un tema molt subjectiu, i també depèn de quin instrument i quin estil de música es toquin. Només fent-se aquestes preguntes i sabent què busca el músic, el lutier sabrà cap a on dirigir-se

Mai es cansa de construir instruments. Quan n’acaba un, ja té ganes de començar-ne un altre. El que li fa més il·lusió és quan al músic li agrada el so que ha quedat. Però, en realitat, què és un bon so? Aquest és un tema molt subjectiu, i també depèn de quin instrument i quin estil de música es toquin. “És música de cambra o d’orquestra? És barroca?”, es qüestiona el lutier davant de la seva obra. Només fent-se aquestes preguntes i sabent què busca el músic, sabrà cap a on dirigir-se.

És aleshores quan li toca ajustar el so a l’ànima de l’instrument. “L’ànima és el pal que hi ha a dins i que transmet la vibració cap al fons i crea una ressonància. No està enganxada i, segons com la mous, canvies la reacció del so. La clau és buscar el seu màxim potencial”, resumeix el lutier, que considera que Stradivarius va posar les bases del violí contemporani i va fer un treball molt científic i geomètric. “D’això a dir que és el millor, no ho sé”, reflexiona.

“A mesura que vaig fent violins i altres instruments, noto que tenen un so semblant. Segurament és perquè tinc una mà, igual com un escriptor té la seva manera d’escriure”

Encara es considera massa jove i tendre per centrar-se en un únic instrument. “De moment estic treballant per a algú altre i faig el que em demanen.” Tampoc s’atreveix a dir que té el seu propi so, encara que sí que ha pogut detectar que els seus models sempre acaben tenint la mateixa línia sonora. “És curiós, perquè jo pensava que no tenia res a veure, però a mesura que vaig fent violins i altres instruments de corda, com els cellos o les violes, ho noto. Segurament és perquè tinc una mà, igual com un escriptor té la seva manera d’escriure”, explica el lutier.

De fet, Bottalico creu que l’ofici de lutier és un dels pocs oficis artesanals que encara té prestigi, tot i que per a ell altres oficis com el de fuster o pastisser són igual d’importants. “Sempre que dius que ets lutier la gent diu: «Oh, que guai», encara que després desconeixen la realitat de la feina”, explica. Hi ha pocs lutiers joves, però no creu que sigui una feina que es perdi. “El problema és que cada vegada hi ha menys orquestres. L’ofici no s’acaba, però va molt en funció de com està el gremi dels músics”, matisa.

“Encara que siguis autodidacte i busquis el teu so, la teva marca i imatge, sempre has de trobar algú que t’ensenyi i t’expliqui el perquè de les coses”

“Treballes i arriba un moment en què ho fas bé perquè ja ho has fet molts cops, i ho has fet pensant en què volies canviar per aconseguir-ho”

Ell se sent un privilegiat per poder dedicar-se a construir violins. I sap que, en part, ha estat possible perquè prové d’una família i d’un entorn que li han permès aprendre i fer aquests estudis. Al final, no es tracta de tenir un do, sinó de ser exigent. “Treballes i arriba un moment en què ho fas bé perquè ja ho has fet molts cops, i ho has fet pensant en què volies canviar per aconseguir-ho”, reflexiona. I en tot aquest procés, l’acompanyament d’un mestre sempre ha estat molt important. “Encara que siguis autodidacte i busquis el teu so, la teva marca i imatge, sempre has de trobar algú que t’ensenyi i t’expliqui el perquè de les coses”, matisa.

És saber fer les coses amb criteri en un món molt artesanal en el qual, segons el lutier, sovint es valora més l’art que l’artesania. “Molts lutiers es consideren artistes, i potser ho són, però jo no m’hi considero. Si ho fes seria una mica una palla mental”, somriu. No creu que tingui prou marge per ser un artista. Mentrestant, continua aprenent dels seus mestres fins que, un dia, ell també arribi a ser un mestre artesà. Aleshores, ensenyarà els nous aprenents que arribin al taller. I així continuarà fins a l’infinit, en una transmissió de coneixement que no s’atura mai, com la música.