Són els anys vint a Barcelona. La música comença a sonar a la sala d’un pis del Poblenou. Tota la família ja ha sopat i els nois de la casa han posat una mica de xarleston. Les cames van amunt i avall seguint-ne els compassos. A l’Eulàlia, de les més petites de la casa, se li mouen els peus sols, però la que balla millor és la seva germana gran, la Madrona. “Aquesta nena podria ser ballarina!”, exclama el seu pare, Lluís Folch i Torres. L’Eulàlia no en sabia tant, de ballar; no era tan “artista”. Aquella nena, nascuda l’any 1921 a Barcelona, ens farà viatjar per la història de la seva família, la Folch i Torres. Un retrat familiar de la burgesia catalanista que durant dècades va ser part del motor cultural i social del país. Anem, doncs, als anys vint, i aterrem al carrer Wad-Ras, al Poblenou.

“Llavors el Poblenou era molt lleig! Tot eren fàbriques i sirenes... Però el pis on vivia era preciós. Era al carrer Wad-Ras, on ara hi ha una presó de dones. Al meu pare, quan va assumir la direcció de la Protecció de Menors, li van fer un pis preciós, que me’n recordo com si te’l pogués dibuixar. Tenia els despatxos de la Protecció a sota i, a sobre, hi teníem el pis nosaltres”, explica.

Lluís Folch i Torres va impulsar el 1908 la Junta de Protecció a la Infància de Barcelona, de la qual va dirigir la part educativa. Aquesta institució es dedicava a reinserir els menors orfes que havien caigut en la delinqüència. Més tard, del 1925 al 1927, dirigiria el Tribunal Tutelar d’Infants. Durant aquells anys, tota la família va fer vida al Poblenou. 

L’Eulàlia era la vuitena de nou germans. El primer, en Lluís, havia nascut el 1913 i l’últim, en Francesc, el 1925. Tot i ser ben petita als anys vint, comparteix amb nosaltres alguna anècdota d’aquella època, començant pel seu pas per l’escola. “Primer van posar una senyoreta a casa, però no va anar bé. Es deia Lourdes. Érem tanta colla i tots iguals… Li preníem el pèl. Dèiem que anàvem al vàter i anàvem a la cuina a menjar alguna cosa. Després vam anar a l’escola, a la Nostra Senyora de Montserrat, que ja no deu existir perquè et parlo d’abans del 36”, comença. 

“Tenia el llibre d’escola i a la segona pàgina hi havia una imatge del rei. I jo li vaig dibuixar unes orelles de burro. Quan vaig arribar a col·legi i la monja va veure allò, va dir: «I això què representa?». I jo vaig respondre: «Com que té cara de burro...»”

I què en recorda? “D’aquella època recordo que el rei d’aquí va marxar. I me’n recordo de la seva cara i les orelles, perquè tenia unes orelles bastant grosses i obertes. Els meus germans, que sempre se’n reien de tot, eren molt simpàtics, tenien molt sentit de l’humor, i deien: «Aquest té unes orelles tal com és, de burro!». I jo, que devia tenir uns cinc anys, tenia el llibre d’escola i a la segona pàgina hi havia una imatge del rei. I jo li vaig dibuixar unes orelles de burro. Quan vaig arribar a col·legi i la monja va veure allò, va dir: «I això què representa?». I jo vaig respondre: «Com que té cara de burro...». Però no vaig dir que m’ho havien dit els meus germans”, diu enriolada.

Parlant del rei i de l’escola li ve, com un llamp, un record d’uns anys més endavant. “Recordo també els Fets d’Octubre [6 d’octubre del 1934]. No vam anar a col·legi perquè hi havia revolució. A casa, la meva mare deia: «Bé, si això dura massa, se’ns acabarà el menjar». I el meu pare deia: «No et preocupis, perquè a baix de la Protecció hi ha un rebost ple. Si ens fa falta baixarem a buscar-ne». També van cremar alguna església a Barcelona”, explica.

Quina classe li agradava més? “Suposo que el pati. A mi m’agradava molt jugar, i tenia amigues. Jugàvem a corda, a tocar i parar, al materile, a la rotllana... Com que érem una colleta, sempre n’hi havia una o altra que sabia coses noves. A l’escola, quan era migdia, ens hi portava el porter de la Protecció de Menors, el senyor Calvet. Era un home baixet i anava sempre amb uniforme de pana i els botons daurats. A mi m’agafava de la mà perquè no em perdés. M’agafava fort i jo li deia: «Ai, que em fas mal!». I em deia: «Així no te m’escaparàs!». Perquè si podia... [riu] me n’anava corrent!”

“Però, tot d’una, va venir un altre senyor. I vaig dir a la meva mare: «Ara tenim dos acompanyants, perquè el senyor Calvet té un amic que ve cada dia». I ma mare va dir: «Bé, així aneu més acompanyades». Però després em van dir que era un policia. Venia per custodiar-nos, perquè, en època de Primo de Rivera, el meu pare havia estat amenaçat.”

“El meu pare anava al port de Barcelona i allà hi havia noies prostitutes, que esperaven els «amics». Si veia una parella que ella era menor d’edat, se l’emportava cap a la Protecció”

Amenaçat? Per què? “El meu pare era un home molt avançat en tot. Cap a la tarda-nit anava al port de Barcelona i allà hi havia noies prostitutes, que esperaven els «amics». Si veia una parella que ella era menor d’edat, se l’emportava cap a la Protecció. I aquests senyors enviaven cartes amb amenaces: «Et mataré si no tornes Fulana! Pensa en els teus fills…». I, per això, va venir un policia a portar-nos a l’escola. Jo no ho sabia, em pensava que era un amic del porter.”

L’Eulàlia té bons records de la seva infantesa; explica que els seus pares eren “rectes”, però que els estimaven i els ho demostraven. “La vida a casa, sent nou germans, era més aviat divertida. Tots els germans érem molt irònics, de qualsevol cosa rèiem!” Hi havia alegria a casa? “Sí, i això que el meu pare, tot i tenir també molta ironia, es preocupava molt sempre. Molta cosa que va preveure va ser com ell deia.”

I el pare, si treballava just a sota casa, com es dividia la feina amb la vida familiar? “No el vèiem gaire a casa, sempre venia cap al tard. Es ficava al despatx i li anàvem a portar unes torrades amb oli i sal, que és el que li agradava, i una tassa de te. Aquest era el seu berenar. I llavors, quan tornava a casa, es tornava a posar al despatx que teníem al pis, i escrivia fins a l’hora de sopar, que resàvem el rosari. A casa tots havíem de ser-hi a l’hora de dinar i sopar i, si no hi érem, havíem de dir el perquè. A la taula es parlava de coses importantíssimes.”

“El meu pare va ser el primer que va fer l’altar de cara al poble, a l’església de Wad-Ras. Va dir: «Finestres grans, que així hi entra el sol. A la casa de Déu hi ha d’entrar el sol!»”

Eren religiosos? “Religiosos, però no fanàtics. Abans d’anar a dormir, ens feien resar i quan anàvem a taula la beneíem. Recordo l’església que vam construir a la Protecció de Menors, una església molt maca. La meva mare va tornar a practicar piano per tocar a la inauguració. Allà vaig fer la comunió, amb totes les nenes de l’hospici. Les monges ens van posar flors, per a les filles del director, i el meu pare va dir: «No, són totes iguals». I les va fer treure. El meu pare va ser el primer que va fer l’altar de cara al poble, a l’església de Wad-Ras. Va dir: «Finestres grans, que així hi entra el sol. A la casa de Déu hi ha d’entrar el sol!». I després l’altar, que va voler fer de cara al poble, perquè abans es feien d’esquena, però ell considerava que el poble havia d’aprendre i amb la missa d’esquena no veien res. Van venir els de la Junta Principal de Madrid i li van dir que era un separatista per fer allò.” Tot això, durant la dictadura de Primo de Rivera? “Sí. L’hi van fer treure, però ara tots els altars estan de cara. Veus? Era molt avançat per a la seva època”, diu.

“També anàvem a Montserrat en acabat l’estiu, a l’octubre més o menys. Nosaltres teníem present la verge de Montserrat, la verge de la Mercè, santa Eulàlia… Hi anàvem amb tren i ens quedàvem en una cel·la, amb la minyona, que també venia, i tots els germans. Hi havia unes boires… Des del balcó no vèiem res, tot era gris. Allà ens hi estàvem uns dies llargs. Els meus germans grans i la meva germana anaven d’excursió, amb els bastons, i muntanya amunt i muntanya avall. Els petits ens quedàvem a baix a la plaça a jugar.”

“Jo el veia com un gran personatge. Era molt estudiós. Potser sí que d’entrada feia respecte, però un cop trencaves el gel, era molt humà. No el veia un pare com els altres. Sabia de tot, com un mestre. Si haguéssim demanat de fer una carrera, ens hauria dit: «Sí»”

Com veia el seu pare, sent de les més petites dels germans? “Jo el veia com un gran personatge. Era molt estudiós. Potser sí que d’entrada feia respecte, però un cop trencaves el gel, era molt humà. No el veia un pare com els altres. Sabia de tot, com un mestre. Si haguéssim demanat de fer una carrera, ens hauria dit: «Sí». No hi hauria posat cap pega. A vegades, al col·legi, si m’explicaven alguna cosa i no ho acabava d’entendre, quan arribava a casa el meu pare m’ho explicava. Ell sempre deia que els nens s’han de tractar a cops, a cops de petons!”, explica. 

“A vegades, els dissabtes al matí, quan jo tenia uns vuit o nou anys, deia: «Qui ve a passeig?». I sempre responia: «Jo!». Anàvem a passeig de Gràcia, pujàvem per un cantó i baixàvem per l’altre, així podíem veure les cases d’un i altre cantó. Ell tot ho sabia. «Veus aquestes motllures? No les veuràs enlloc més!», em deia. Portes, vidres... Li agradava molt el Modernisme i, sobretot, Gaudí. Admirava tant la persona com l’artista”, detalla.

“A casa tenia moltes visites de senyors importants, que venien amb barret de copa. Anaven molt ben vestits, no com ara, que van de qualsevol manera! Cada cosa al seu temps, però a mi m’agrada més el meu temps. Era més bonic”

La cultura sempre era present a casa dels Folch i Torres. També amb les visites que rebien. L’Eulàlia en recorda una especialment. “A casa tenia moltes visites de senyors importants, que venien amb barret de copa. Anaven molt ben vestits, no com ara, que van de qualsevol manera! Cada cosa al seu temps, però a mi m’agrada més el meu temps. Era més bonic. Doncs a casa venia molt a dinar un poeta… Com es deia? Ja em sortirà. Treballava al despatx amb el pare, a la Protecció de Menors. La seva mare també venia a casa per cosir, per guanyar uns centimets, perquè era vídua”, comença.

“A casa meva, acostumàvem a menjar carn d’olla cada dia. Primer, el caldo; després, la col i botifarra, la pilota, i després encara ens feien bunyols o croquetes. Menjàvem molt. Massa. I a aquest noi, no li agradava la botifarra negra, així que no va dir res i es va posar el tros de botifarra a la butxaca. Quan es va aixecar de taula, la meva mare li va veure una taca d’oli i li va dir: «Vine, que et trauré la taca!». «No, senyora Folch, ja ho farà la meva mare!». Però la meva mare va insistir: «No vull que baixis al despatx amb aquesta taca, et deixaré una altra americana». Recordo la meva mare quan va veure que s’havia posat el tros de botifarra a la butxaca. «M’ho haguessis dit, no te n’hauria posat!», li va dir. I ell va respondre: «Com que el seu marit diu que tot el que surt a taula és bo per menjar…». El poeta es deia Ventura Gassol!”, diu rient.

Més enllà de les visites, la vida a casa era divertida. Una casa amb nou germans no devia ser pas tranquil·la. Quina relació tenia amb els seus germans? “Jo tenia molta afinitat amb la meva germana Madrona, la que em precedia. Només ens dúiem un any. Totes les germanes ens hem estimat molt. Quan arribaven els meus germans del col·legi, amb la cartera a l’esquena, la minyona, que es deia Miguela, deia: «¡Ya están aquí los extranjeros! ¡Escondedlo todo!». Sempre entraven a la cuina a menjar-se les croquetes. Venien sempre amb els seus amics”, explica. Però amb tants germans, i tanta diferència d’edat, també se’n feien alguna entre ells de tant en tant.

“Mira, la meva mare tenia servei, però ens feia fer neteja perquè n’aprenguéssim. Ella deia que el dia de demà, encara que tinguéssim servei, si no ho sabíem fer no podríem manar. La meva germana Isabel, que era la gran, com que li agradava també molt llegir, agafava un llibre de la biblioteca del meu pare, s’asseia a l’escala i em deia: «Ves traient la pols, ves traient!». Ella llegint una novel·la i jo traient la pols, saps? És clar, era més gran, i jo la més petita. Pensa que jo veia molt grans els meus germans, ens portàvem molts anys”, explica. 

“Quan el meu pare posava música, sonava Beethoven o Bach. A la meva mare li agradava l’òpera; escoltàvem molt una cantant que es deia Toti dal Monte, una senyora grassa amb una veu… Als meus germans els agradava el xarleston”

La cultura també era molt present entre els germans de l’Eulàlia. Ho recorda així: “El meu germà gran tocava el piano, i la meva mare també, cada dia una estona; ho feia molt bé. Es tocava molt el piano a casa! I una germana tocava el violí, però no gaire bé. A vegades nyic-nyac, i s’escapava, però no podies dir res perquè «això ja és normal». Bueeeno…! El menjador de casa era molt gran, és on teníem el piano, i hi havia uns sillons, amb una làmpara. A l’altra banda, teníem un racó amb una taula i un gramòfon… Al meu pare li agradava molt la música. Quan la posava ell, sonava Beethoven o Bach. A la meva mare li agradava l’òpera; escoltàvem molt una cantant que es deia Toti dal Monte, una senyora grassa amb una veu… Als meus germans els agradava el xarleston”. I cantaven a casa?

“A casa meva sempre havíem cantat, cantàvem molt! Ara la gent ja no canta. Recordo que quan em vaig casar fins i tot les minyones cantaven… Ara no canta ningú. Llavors estava de moda un que es deia Vendrell, tenia la cançó aquella de la festa de Nadal, el «Romanç de Santa Llúcia»: «Perquè avui és Santa Llúcia, dia de l’any gloriós... Pels volts de la plaça nova... ens hi trobarem tots dos!». I quan venia Nadal, cantàvem cançons de Nadal! La meva mare també havia anat a les festes del doctor Andreu, a l’avinguda Tibidabo, i allà també s’hi ballava i cantava!”, explica.

De la música als llibres. Llegien gaire a casa? “El meu pare, tot el dia. A vegades entràvem al seu despatx i li dèiem: «Pare, per què no vens una estona amb nosaltres?». I ens deia: «Ara estic llegint, però quan acabi, vindré amb vosaltres». Llavors venia amb el llibre i es posava a llegir. La meva mare, en canvi, sabia molt d’explicar contes! Ho feia amb tanta gràcia que els meus nebots, els grans, que ja tenen vuitanta anys, els gravaven. Era molt maco sentir-la”, explica.

“Al teatre hi anàvem quan feien les comèdies del meu oncle, en Josep Maria. Anàvem al Romea i al Novetats. Recordo ‘La Ventafocs’, ‘Els Pastorets’, ‘El rei que no reia’, ‘La marqueseta que no sap què té’...”

I al teatre, que hi anaven? “Al teatre hi anàvem quan feien les comèdies del meu oncle, en Josep Maria. Anàvem al Romea i al Novetats. El meu oncle tenia una llotja a cadascun, i hi anàvem per etapes: uns germans primer i després els altres. Però hi anàvem tots. Recordo La Ventafocs, Els Pastorets, El rei que no reia, La marqueseta que no sap què té… També havíem anat al Liceu, i al Palau de la Música, molt. Cada any anàvem al concert de Sant Esteve que feien al Palau”, recorda.

Tenint un oncle com en Joaquim, director general del Museu d’Art de Catalunya, també devien anar a museus. “Sí, bastant avorrit. No m’agradaven tant, se’m feien una mica pesats. Però sí que m’agradava anar a veure exposicions de quadres amb el meu pare, perquè si hi havia els pintors ens feien una mica d’explicació. Ell en coneixia molts i a casa havíem tingut quadres bons. En teníem d’en Nonell, que pintava gitanes; algun Fortuny; de Casas; de Masriera; de Meifrèn; inclús un de Picasso, que va regalar ell mateix al meu pare. A vegades hi penso, en aquests quadres. El meu pare deia que els quadres eren diners, i que si algun dia havíem de marxar per alguna cosa, trèiem les teles i els veníem”, recorda.

Passem de l’art a les tradicions i les festes. A la família també hi tenien el seu paper. “El dia de Sant Josep, que era el dia del sant del meu oncle, en Josep Maria, anàvem a casa seva a berenar, al carrer Diputació, i feia una plata de crema. Els sants els celebràvem molt. Sant Lluís, Santa Isabel… Els dies del nostre sant, ens deixaven triar el dinar i venien les àvies. Això ja feia festa. I després, el regalet que et poguessin fer”, recorda.

I el Nadal, com el celebraven? “Amb el tió. El teníem al passadís, en un armari que feia olor d’hivern perquè feia olor de boles de naftalina. A baix de l’armari hi teníem el tió i li posàvem menjar. Peles de patata, de mandarina..., alguna oliva...  Quan passàvem pel davant de l’armari, corríem perquè ens feia por que ens sortís el tió! [Riu.] La nit de Nadal, primer cantàvem davant del pessebre: el «Fum, fum, fum», «El noi de la mare», «Les dotze van tocant», «Xarrampim»... I després fèiem cagar el tió, en un racó del menjador. Primer, picàvem els petits. Ens cagava coses petites, perquè en aquella època no es feien tants regals. Uns cotxets, un tren petit, un parell de ninetes... Tots teníem una cosa o altra. I l’últim a picar era el meu pare, i al final li sortia una ceba, o una patata... Això volia dir que s’havia acabat! Després, els més grans se n’anaven a missa de dotze, i nosaltres a dormir. El dia 25 menjàvem carn d’olla, amb aquell caldo tan bo; pollastre amb prunes i pinyons; torrons... I tornàvem a cantar davant del pessebre. El pessebre el teníem fins al 2 de febrer, per la Candelera, que era l’últim cop que cantàvem davant seu, i el trèiem.”

“Cada dissabte a la tarda ens trobàvem tots els cosins a casa l’àvia Lluïsa per berenar. Reunia tots els fills al saló. Recordo l’oncle Quim, en Josep Maria, l’Ignasi… Venien tots els germans Folch i Torres”

Hi havia algun moment al llarg de l’any que es reunia tota la família? “Cada dissabte a la tarda ens trobàvem tots els cosins a casa l’àvia Lluïsa per berenar. Vivia al començament del carrer del Bruc. Reunia tots els fills al saló. Recordo l’oncle Quim, en Josep Maria, l’Ignasi… Venien tots els germans Folch i Torres. Abans a les cases hi havia un saló, que només s’obria quan hi havia segons qui. I, és clar, nosaltres els escoltàvem darrere la porta… I reien! Reien de qualsevol cosa, uns xiscles!”, explica.

“Jo sempre els he admirat a tots. L’oncle Manel, que era el gran, va haver de fer de pare quan el meu avi va morir, perquè tots eren molt jovenets. L’àvia va quedar sense ni cinc i tots es van posar a treballar i a estudiar”, comenta. I de què parlaven entre ells? “De la feina, d’En Patufet. Clar, perquè les pàgines viscudes eren de l’oncle Josep Maria. L’oncle Quim, com que era director dels museus, parlava dels museus, i ja ho deia: «Si ve una guerra, m’ho emportaré tot a França!». I ho va fer. Aquest senyor era el meu padrí. L’oncle Quim. L’oncle Ignasi era molt bon músic. Quan algun d’ells feia un escrit, el llegia a la resta i escoltaven. «Què us sembla?» «Home, això potser ho hauries de canviar...» «Vols dir?» Ho arreglaven entre ells”, diu.

En aquestes trobades, dinaven tots junts? “No, berenàvem. Els grans, vi dolç i galetes, i els petits, pa amb xocolata i orxata. Una orxata espessa, que hi havíem d’afegir aigua. Anàvem tots els nanos amb una minyona perquè no féssim cap disbarat, i la meva àvia, com si la veiés, asseguda en aquells sillons que no tocava a terra, amb un tamboret als peus. Si era l’estiu portava un collaret amb un vano, i si era l’hivern portava les ulleres. Es mudava. Com si fos la reina d’Anglaterra, amb tots els seus vassalls que eren els fills. Era molt maca, la meva àvia. Era bonic perquè veies la mare amb tots els fills, tot homes importants, i ells l’adoraven. Al saló només hi havia els oncles i l’àvia. Les senyores venien, però no enraonaven gaire. Ells tenien molta xarrera, i sempre amb coses per explicar! I nosaltres escoltàvem des del passadís”, recorda. 

“Els meus pares es van conèixer ballant sardanes a la plaça de Tetuan, allà es van conèixer els Camarasa i els Folch”

Amb els seus cosins? “Sí, érem tots molt bons cosins. La família del meu pare i la família d’en Josep Maria érem tots Folch i Camarasa, perquè els seus pares i els meus eren germans. És a dir, la Isabel, la meva mare, era germana de la Maria, la seva mare. I en Lluís, germà d’en Josep Maria. Els meus pares es van conèixer ballant sardanes a la plaça de Tetuan, allà es van conèixer els Camarasa i els Folch”, comenta.

Els dissabtes, quan es trobaven els germans, també parlaven de política. Amb quina tendència política se sentien més identificats? “Amb el catalanisme. Tots eren molt catalans. Per a nosaltres era una cosa normal. El meu pare va estar molt temps a Madrid, de solter, fent de director a l’Agència Telegràfica a través del diari La Veu de Catalunya. Li deien «el catalán». I ell deia: «Jo, amb molta honra! Perquè és el que soc». I estava allà escrivint tota la tarda. Es prenia un cafè i un vas d’aigua i era «la mesa del catalán». Ell, encantat que l’hi diguessin. Vull dir que estaven orgullosos de ser-ho”, explica. 

Catalunya havia estat sempre present a casa. “Sí, sempre s’havia parlat de Catalunya. Aquell catalanisme ja no tornarà. Els catalans aquells, no. Seran uns altres, que també podran ser molt bons, però no aquells. No són aquella arrel que tenien els meus pares. Una arrel única, d’estimació a Catalunya, a la llengua, a totes les coses boniques i, sobretot, a saber perdonar. Que això també és difícil, però s’ha de saber perdonar i tornar a començar”, comenta.

“En època de Franco, una vegada, vaig pujar amb el meu germà al tramvia i ens van dir: «¡Cómo ladran los catalanes!». I el meu germà va fer: «Bub, bub, bub!». Ningú va dir res, perquè tothom callava, però estic segura que més d’un devia pensar: «És a Catalunya, no?»”

A Barcelona feien vida en català? “Sí, sí, a tot arreu. A casa no en sabíem cap més, de llengua. Nosaltres sabíem el català i prou. Durant el franquisme no vam poder parlar català, però en temps de República, sí. En època de Franco, una vegada, vaig pujar amb el meu germà al tramvia i ens van dir: «¡Cómo ladran los catalanes!». I el meu germà va fer: «Bub, bub, bub!». Ningú va dir res, perquè tothom callava, però estic segura que més d’un devia pensar: «És a Catalunya, no?». Sempre n’hem fet, de baixades amb la llengua; després es tornen a remuntar. Jo tinc esperança que remuntarà. Han fet el que han pogut per enfonsar-la, però no l’acaben d’enfonsar mai.”

Suposo que a mesura que es va anar fent gran, va agafar consciència que la seva família va tenir un impacte en el món cultural i lingüístic del país. “Sí, però no vaig ser conscient d’això fins a la guerra. Mira, pensava que era una família com tantes. A més, a mi no m’ha agradat mai explicar grandeses, explicar coses. Si anaven al Liceu, anaven al Liceu, però a mi no em feia ni fred ni calor.”

Tornant a la vida barcelonina, havia anat a ballar vostè? “Jo sí, però ja en postguerra. Les meves germanes no. Hi anava amb les amigues i, a vegades, dèiem als pares que anàvem a un lloc, però ens trobàvem en un altre. Anàvem a plaça Catalunya, on ara hi ha El Corte Inglés, a una sala de ball que es deia Rigat. Allà pagaves l’entrada i hi entrava consumició, amb orquestra, eh! Un saló preciós. Al costat hi havia el casino dels militars. Alguns ballaven bé, però no com ara, que ballen d’aquella manera. Les meves germanes em venien a buscar a la sortida, i vigilaven aviam amb qui anava”, explica enriolada.

I llibres, li agradava llegir? “Sí, moltíssim! M’agradava llegir novel·les d’amor. Em va agradar molt ‘La dama de les camèlies’, l’‘Anna Karènina’, ‘David Copperfield’…”

Ballar li agradava molt, però i la música? Amb quin estil es queda? “M’agrada tota la música si està ben tocada, però Mozart o Beethoven m’agraden molt.” I llibres, li agradava llegir? “Sí, moltíssim! M’agradava llegir novel·les d’amor. Em va agradar molt La dama de les camèlies, l’Anna Karènina, David Copperfield… He llegit moltes novel·les. El cinema també m’agradava, igual que a la meva mare. Anàvem al Fantásio, al Coliseum, a l’Urquinaona, on ara hi ha el Borràs...” I de pintors, en té algun de preferit? “Em quedo amb Meifrèn. En teníem un a casa on hi havia les fulles seques, que queien dels arbres. Era preciós, sota una llum de tardor... I a terra, les fulles com si volessin. Aquell de Meifrèn era preciós.”

I de Barcelona a Vilassar. L’any 1928, el seu pare, Lluís Folch i Torres, va fundar, assumint-ne la direcció, Torremar, a Vilassar de Dalt, un centre privat dedicat a nens amb discapacitat i trastorns psíquics que va destacar per la seva innovació, i que es va convertir en una institució referent i pionera en la psiquiatria infantil a casa nostra i a la resta de l’Estat. “El meu pare va fer diversos viatges a Berna per estudiar les persones amb discapacitat, perquè aquí no es portaven a l’escola, es portaven al manicomi. Ell creia que podien treballar i fer-se valer. Me’n recordo que anava a Berna perquè la meva mare li feia el maletí. Li posava un pijama, lo d’afaitar, la roba interior per canviar-se... per, total, vuit dies, eh... Hi anava amb tren i, si no, amb avió. Si agafava l’avió, la meva mare em deia: «Ai, mare de Déu, quan el vegi marxar amb avió...». A Torremar, quan els nanos veien el meu pare, tots s’aixecaven contents i anaven a abraçar-lo.”

I no va notar molta diferència entre Barcelona i Vilassar? “No, perquè jo m’amotllo a tot arreu. A més, a mi em va agradar molt tenir amigues, i allà al poble en vaig fer de seguida. He tingut amigues fins ara, que ja s’han mort totes. Però sempre n’he tingut i, cada estiu, quan anava a Premià a banyar-me, les anava a veure”, explica. 

“Allà vam tenir la primera ràdio elèctrica. N’havíem tingut una de galena, que endollàvem un cordó al somier i llavors la podies escoltar”

“Al principi, vivíem a Torremar perquè hi havia lloc de sobres: una galeria, un billar i tot per jugar els nois. Allà vam tenir la primera ràdio elèctrica. N’havíem tingut una de galena, que endollàvem un cordó al somier i llavors la podies escoltar. Després ja vam viure de lloguer en una casa al carrer de la Font de la Teula. Entre Torremar i la casa teníem un gat, gossos, un be, un burro… El be era una monada, portava un llaç verd perquè sempre que anàvem a pasturar l’hi posava. Vam comprar-lo per menjar-nos-el, però no ho vam fer; va morir de vellet. Quan es feien les dotze i la meva germana acabava de fer la feina que tocava, baixava a tocar el piano i el be ja ho sabia. Ell també volia entrar a casa i escoltar música. Si no podia entrar, rascava el vidre de la porta. Llavors l’obríem i se n’anava a la saleta i es posava al peu del piano a escoltar música. Li agradava. I després, quan la meva germana tancava el piano, se’n tornava al jardí”, explica.

“De gossos en teníem dos: l’Otel·lo, que era un pastor alemany, i la Desdèmona, la parella de l’Ote. L’Otel·lo era molt fosc, amb uns ulls preciosos, i a mi m’estimava... amb bogeria. La Desdèmona era més rosseta i més mimosa. El dia que es va morir l’Otel·lo, jo crec que va ser el primer disgust gran que vaig tenir. Devia tenir uns divuit anys. Cada vegada que a casa meva s’ha mort un gos, he tingut com una malaltia.”

“Sort que el temps, com amb totes les penes, no és que les tregui, perquè la pena la tens, però ja no la veus amb aquella intensitat”

La mort, sent la petita de la família, devia ser-hi molt present sempre. “Sí, sort que el temps, com amb totes les penes, no és que les tregui, perquè la pena la tens, però ja no la veus amb aquella intensitat. Per exemple, les meves germanes han estat més que unes germanes. Érem amigues i tot ho sabíem de totes. Ens estimàvem molt. I hem anat quedant soles... Però jo encara enyoro les meves germanes.”

Tot i haver canviat la ciutat pel poble, l’Eulàlia va continuar lligada a la cultura barcelonina. “El meu pare es va comprar el primer cotxe, ningú en tenia, només nosaltres. Fins que ens el van prendre els rojos. En aquest cotxe hi van aprendre a conduir tres de les meves germanes. Quan sortien conduint, tothom sortia al carrer a veure’l. No hi havia noies que conduïssin.” I vostè? “Jo no conduïa, perquè tenia catorze o quinze anys i encara no podia, però a Barcelona anàvem amb aquest cotxe. També quan anàvem a Premià a banyar-nos.” 

Li agradava el mar? “Sempre m’ha agradat molt nedar a la platja. El meu pare deia que havia nedat abans que caminar, perquè em tirava a l’aigua, i amb aquelles onades a Premià de Mar la meva mare deia: «Ai, mare de Déu! Algun dia s’ofegarà». Amunt i avall! Teníem una caseta de bany de fusta blanca, molt maca, la més maca de totes, perquè hi havia dos apartaments per poder anar més de pressa. Els nois a un cantó i les noies a l’altre. Després, amb la guerra, el meu pare va dir al fuster que l’anés a buscar, perquè ja no aniríem a la platja, però ja no hi era. Era a la carretera i feia de garita dels que paraven els cotxes. Hi vivien uns que eren de la FAI, amb un llaç que es posaven vermell i amb una escopeta. Van triar la caseta més maca.”

“El meu pare deia: «No, ja veuràs com a Catalunya no es podrà parlar en català, ja veuràs com...». I així va ser. El meu pare tenia molta visió de futur. Quan van arribar les tropes de Franco, el meu pare va plorar. Va dir: «Això enfonsarà Catalunya»”

Els va enganxar la guerra de ple a Vilassar. Com va afectar la família? “Durant la guerra només va marxar l’oncle Quim, perquè es va emportar els quadres i les escultures. A casa es va viure molt malament. El meu pare estava molt trist, deia que això era el final de Catalunya, perquè aquests de Franco no haurien de manar. Hi havia un amic del meu pare que deia: «No, home, no, Lluís, no t’amoïnis». Però el meu pare deia: «No, ja veuràs com a Catalunya no es podrà parlar en català, ja veuràs com...». I així va ser. El meu pare tenia molta visió de futur. Quan van arribar les tropes de Franco el meu pare va plorar. Va dir: «Això enfonsarà Catalunya». Veia les coses.”

“El nostre gat, el Piruleta, el teníem lligat a la cuina perquè teníem por que se’l mengessin. Si jo sortia i el volia treure a passejar, el treia, però després cap a casa. Dormia sempre amb mi”

“Al carrer no hi havia ningú. De nois joves no n’hi havia cap, perquè tots eren a la guerra, i pel carrer no veies ni un gat. El nostre el teníem lligat a la cuina perquè teníem por que se’l mengessin. La taula del mig de la cuina era de fusta, gruixuda, amb calaixos per posar-hi el pa i, en una pota, hi teníem lligat el gat, que li dèiem Piruleta. Tenia els ulls verds i era negre. Si jo sortia i el volia treure a passejar, el treia, però després cap a casa. Dormia sempre amb mi.”

Es va passar gana al poble? “Calla, calla! Jo anava a classe a Vilassar, perquè encara tenia edat d’estudiar, i hi anava amb bicicleta. Portava una motxilla d’aquelles d’anar d’excursió, de color verd. La meva mare m’hi posava a dins ous, sabó, llet en pols... Tot rus, perquè, com que teníem Torremar, i érem en zona republicana, els russos ens enviaven llaunes de carn, sucre, xocolata, sobres de sopa que posant-hi aigua calenta ja es feia… I jo ho portava als pagesos per intercanviar-ho per verdures, algun conill... I també portava menjar a gent que estava amagada.”

“La meva mare també coneixia molt l’amo de Can Jorba. Can Jorba havia estat molt important a Barcelona, però va tancar perquè no tenien personal i no hi arribava la matèria. Quan baixàvem de Vilassar a Barcelona, la meva mare passava per una porta; li donaven mocadors, mitjons, calçotets, un parell de llençols… I això s’ho enduia a casa”, explica.

El seu pare rebia encàrrecs un pèl diferents. “Durant la guerra, els de l’Ajuntament venien a buscar-lo, perquè anés a dir si els quadres eren bons o no. Els robaven de les cases i el meu pare sempre deia que eren bons, perquè no els llencessin, però, de tant en tant, havia de dir que no ho eren per dissimular.”

“A Torremar hi havia molta escassetat perquè no hi havia menjar. El meu pare va anar a la Generalitat, perquè els nois que eren de particulars no pagaven i necessitaven diners”

Torremar també va tenir el seu paper durant la guerra. Al llarg dels tres anys que va durar, el centre va haver d’acollir més nens dels que podia assumir, i a l’inici, l’ombra de la gana trepitjava els talons a la institució. “Al principi de la guerra, a Torremar hi havia molta escassetat, perquè no hi havia menjar per a tothom. El meu pare va anar a la Generalitat, perquè els nois que eren de particulars no pagaven i necessitaven diners. Els meus pares ja no podien pagar el carnisser, el sabater…” Davant la demanda d’en Lluís, la Generalitat va enviar menjar a Torremar, la qual cosa els va permetre sobreviure durant els anys de guerra sense passar gana. El 1939 Lluís Folch i Torres va deixar la direcció del centre i se’n va ocupar el seu fill, Lluís Folch i Camarasa, germà de l’Eulàlia, que mantindria el càrrec fins a l’any 1982.

Abans em comentava que eren una família catalanista i religiosa. Van tenir relació amb el capellà del poble? “El capellà, mossèn Jaume, el vam tenir amagat a casa, al carrer de la Font de la Teula. La meva germana Àgata era molt bona noia i anava a missa cada dia. Un dia hi va anar i no hi havia ningú, només mossèn Jaume. «Per què has vingut? No havies de venir avui!», li va dir el mossèn. Quan va arribar a casa, la meva germana ho va explicar al meu pare i el meu pare el va voler ajudar. Cap al fosc, quan no hi havia ningú al carrer, va venir a casa i el vam amagar”, comença.

“Vam tenir el mossèn amagat a casa uns deu dies. Quan a la nit començava el toc de queda, llavors sortia. Es va anar aprimant perquè no menjava res, només patates aixafades; no tenia gana”

“Casa nostra tenia dues escales: una que anava a dalt i una altra que anava al soterrani, que era molt gran. Hi havia un safareig, uns armaris per guardar-hi coses… i un pou. Aquest pou era per baixar-hi les coses fresques, perquè llavors no hi havia neveres, i tenia uns forats per posar-hi gerros, tomàquets… I vam amagar el mossèn en un d’aquests forats. Hi havia molta molsa i, és clar, l’home estava gros... Mossèn Jaume tenia una panxa... Es va estar allà uns deu dies. Quan a la nit començava el toc de queda, llavors sortia. Es va anar aprimant perquè no menjava res, només patates aixafades; no tenia gana.”

“Mentre el vam tenir amagat ens van venir a fer dos escorcolls, amb unes pistoles grosses! Si me’n recordo! Amb un llaç vermell al braç. La meva mare deia: «Ara el trobaran i ens mataran a tots. Resem a la mare de Déu i que no el trobin». Ells deien: «Ha de ser aquí, perquè l’han vist entrar, però no sortir!». El meu pare els deia que sí que havia sortit. Però l’escorcoll servia també perquè ens robessin. A mi em van robar la medalla de la comunió, que tenia a l’habitació. Ho regiraven tot! Per sort, va arribar un home, també amb mocador vermell, que jo pensava: «Mare de Déu, que aquest fa cara d’aquests que maten!». I va començar a parlar amb la meva mare. «Com estan els nens?», li va preguntar ella. I jo vaig pensar: «Anem bé». La meva mare li havia portat robeta i menjar per als seus bessons, quan encara no hi havia guerra, i ell va dir: «¡De esta casa no se toca ni se llevan a nadie!».”

Però mossèn Jaume no podia quedar-se per sempre al pou. “Els meus germans i un amic seu, en Francisco, van vestir-lo amb pantalons seus, perquè s’havia aprimat molt, i amb un jersei gruixut. Li van donar una bossa de menjar i una manta i van anar cap a la muntanya, a Sant Mateu. I d’allà va anar cap a Barcelona caminant. Dormia de dia i caminava de nit.” I no en van saber res més? “Sí! Després ens va casar a la catedral de Barcelona, a la cripta de Santa Eulàlia!”, diu rient.

“Al meu oncle, en Josep Maria, no el van deixar escriure en català. Es morien de gana, a casa seva, perquè vivien d’això. El meu pare els va ajudar, i l’oncle Quim. Entre els germans s’ajudaven molt”

I, finalment, acaba la guerra. “Sí, nosaltres vam ser molt prudents. Al meu oncle, en Josep Maria, no el van deixar escriure en català. Es morien de gana, a casa seva, perquè vivien d’això. El meu pare els va ajudar enviant-los menjar a Plegamans, i l’oncle Quim. Entre els germans s’ajudaven molt.”

Quina memòria, Eulàlia! “Ai, no. A vegades, voldria no tenir-ne gens. Em venen al cap històries tristes. A vegades penso en els meus pares, que van lluitar tant per Catalunya, o en els meus oncles, que van estar fora de Catalunya castigats... I deia el meu pare: «Els catalans d’ara no són com nosaltres, són d’una altra mena». Jo crec que cada època ha tingut de bo i ha tingut de no tan bo. Però, com el temps dels meus pares, no tornarà, això. Això és una cosa que va passar i no tornarà.”