Hem de retrocedir a l’hivern de 1940 per desarmar l’engranatge enginyat per assegurar l’espoli. Feia poc més d’un any que el Nuevo Estado havia publicat  la llei de 23 de setembre, que establia la transferència del patrimoni requisat al moviment associatiu a la Delegación Nacional de Sindicatos (DNS), dirigida pel partit únic. El Nuevo Estado assegurava els fonaments del futur patrimoni nacional.

Anem al migdia del 6 de novembre de 1940. Som al número 3 del Paseo de la Castellana, un palauet del Ministerio de Gobernación (actual Interior), on tenia el domicili la presidència del Consejo de Ministros. Era la casa de Luis Carrero Blanco, subsecretari de Presidencia del Gobierno. Aquell migdia s’hi reunien per quarta vegada els membres de la Comisión Interministerial “para reglamentar la ley de 23 de septiembre de 1939”, encapçalada pel reconegut advocat de l’Estat, Armando de las Alas-Pumariño. Tornaven a debatre sobre la “primordial dificultad” de trobar la manera de distingir, dintre de la vertiginosa quantitat de propietats requisades pel Movimiento, quines pertanyien realment a “organizaciones sindicales o agrupaciones de carácter obrerista vinculadas o apoyadas en las citadas organizaciones”, com enunciava la llei. El problema raïa en la interpretació. La “letra de la Ley” era clara, però “en espíritu puede permitir interpretarla más ampliamente”. S’havien de posar límits per no ultrapassar-la. Obrim parèntesi. Com dèiem al primer article, la requisa era indiscriminada i total, afectà tot el patrimoni dels categoritzats com a enemics. En el moment que transcorre aquesta reunió ja havien comprovat que la transferència del patrimoni a la DNS era un procés lent, feixuc i exasperant. La pulcritud que ara buscava la Comisión ajudaria, a curt termini, a agilitzar aquest procés. A la llarga, era una base revestida com a científica que permetia legalitzar l’espoli; una àncora per fixar el patrimoni acumulat per l’Estat.

El nou organisme de Presidencia s’encarregaria de dos tasques: una, ‘classificar’ les entitats espoliades en “sindicales, marxistas, anarquistas o separatistas”; “obreristas”, i “vinculadas o agrupadas en las citadas organizaciones”

Aquell 6 de novembre trobaven la solució: crear la Comisión Calificadora de Bienes Sindicales Marxistas (CCBSM). El nou organisme de Presidencia s’encarregaria de dos tasques: una, classificar les entitats espoliades en “sindicales, marxistas, anarquistas o separatistas”; “obreristas”, i “vinculadas o agrupadas en las citadas organizaciones”, amb la qual cosa estipulaven la tipologia del patrimoni requisat i validaven la cessió a la DNS; dos, solucionar “cuantas dudas y dificultades pueda ofrecer en la práctica la aplicación de la Ley”.

Com actuaria? El procediment s’iniciaria sempre a instància de les demandes de cessió de la DNS, que anaven acompanyades dels expedients sobre els immobles que elaborava el Servicio de Incautación y Recuperación de Bienes de la mateixa Delegación. La CCBSM podria denegar-ne la cessió, nomenar una ponència per estudiar cada cas, sol·licitar l’ampliació d’informació de l’expedient o aprovar la demanda de la DNS. Si hi resolia a favor, la DNS procediria a inscriure els béns en els registres de la propietat utilitzant com a títol el certificat de la resolució de la Comisión. I apuntaven: això no suposaria cap entrebanc en la feina encomanada per llei als registradors de la propietat. Els registradors havien de seguir inscrivint d’ofici a favor de la DNS “todos los bienes que con anterioridad al 19 de julio de 1936 figurasen en los libros de registro como de propiedad de las organizaciones sindicales y agrupaciones de carácter obrerista comprendidas en las órdenes de 19 de enero y 6 de febrero de 1937”.

Deliberar sobre les entitats requisades per dirimir i adjudicar els béns era una tasca que requeria la participació del màxim de ministeris del Nuevo Estado, en especial d’aquells en què FET y de las JONS tenia més pes

Qui configuraria la CCBSM? Estaria presidida pel subsecretari de Presidencia “o el funcionario a quien delegue”; de la documentació es desprèn que el càrrec l’ocupà Alas-Pumariño. Els vocals serien: els delegats de la Jefatura Superior Administrativa de Responsabilidades Políticas designats també per Presidencia; un representant per cada ministeri convocat (Justicia, Hacienda, Agricultura, i Industria y Comercio), i el vocal de la DNS, “que desempeñará las funciones de secretario”. Això què ens assenyala? En primer lloc, la rellevància de l’empresa. Deliberar sobre les entitats requisades per dirimir i adjudicar els béns era una tasca que requeria la participació del màxim de ministeris del Nuevo Estado, en especial d’aquells en què FET y de las JONS tenia més pes. En segon lloc, una qüestió que ja traçàrem al primer reportatge: en l’espoli hi convergien interessos econòmics i repressius. Com vérem, la requisa patrimonial era un mecanisme de repressió essencial per al nou règim, que havia fet de les sancions econòmiques una eina de depuració política. Per aquest motiu a la CCBSM s’hi asseurien plegats els delegats de Justicia, Jefatura Superior de Responsabilidades Políticas i Hacienda. Significativament, però, el secretariat quedava en mans del partit únic.

El 14 de març de 1941 era constituïda oficialment la CCBSM. Començà a funcionar el 3 d’abril i fins que fou dissolta per decret, l’1 de maig de 1950, resolgué sobre milers de recursos. El degoteig d’entitats expedientades arreu de l’Estat és aclaparador. Només esbossarem alguns dels procediments instruïts contra entitats catalanes en diferents lapses. A través seu, podrem copsar com es travà el mètode dissenyat per assegurar la requisa patrimonial. Comprovarem la importància cabdal de les resolucions de la CCBSM i, alhora, l’abast de la requisa, la diversitat d’entitats i la gran heterogeneïtat del patrimoni usurpat al moviment associatiu català. Iniciem la dissecció. Obrim finestres:

• El 16 de juny de 1941 la CCBSM estudia el primer expedient d’una entitat catalana, La Unión Bañerense, de Banyeres del Penedès. La Comisión aprovava la demanda de la DNS. Li adjudicaven tot el patrimoni de l’entitat, tots els “bienes, derechos y acciones”, entre els quals les dos finques urbanes de La Unión: la casa del carrer Montserrat “construïda por prestación personal”, i la casa de la plaça José Antonio que l’entitat comprà i inscriví el 1912. La DNS conservà els dos edificis fins que decidí vendre’ls a l’Ajuntament de Banyeres el juny de 1972. El 1981, els antics socis reclamaven el retorn del patrimoni i denunciaven que les dos finques havien sigut enderrocades. El solar de la primera l’utilitzaven diversos organismes municipals, no tenia cap ús específic. Damunt les runes de la segona s’hi havia construït la nova casa consistorial.

En concret aportà certificats i cartes requisades a l’entitat “que prueban claramente que si bien se fundó con fines culturales y recreativos, fue paulatinament cambiando de orientación política mucho antes del 18 de julio, convirtiéndose en un centro de actividades marxistas y separatistas completamente contrarias a nuestro Movimiento”

• Entre els expedients sobre els quals havia de resoldre el 5 de març de 1943 trobem els cinc de l’Associació Coral d’Artesans de Gelida. La Comisión denegava la demanda a la DNS perquè l’entitat no estava “entre las comprendidas en las disposiciones de la Ley”. Tot i això, el dia 13 remetia l’expedient a la Jefatura Superior de Responsabilidades Políticas. Fins al 1947, la delegació provincial de la DNS continuà insistint-hi: “estos bienes interesan a la Organización Sindical”. Seguí ampliant l’expedient amb dades “suficientes” per provar “que esta entidad tuvo carácter marxista”. En concret, aportà certificats i cartes requisades a l’entitat “que prueban claramente que si bien se fundó con fines culturales y recreativos, fue paulatinament cambiando de orientación política mucho antes del 18 de julio, convirtiéndose en un centro de actividades marxistas y separatistas completamente contrarias a nuestro Movimiento”. La CCBSM tornà a denegar la transferència, aquest cop al·ludint que la “Sociedad Casal Gelindense se integró en la Organización Sindical Educación y Descanso”.
• L’1 de maig de 1943, la CCBSM examinava l’expedient de la Casa del Poble de Blanes. Tots els seus béns, inclòs “el café de nueva construcción sita en la calle del Mar”, eren declarats propietat de la DNS. Temps després s’hi afegiren els béns de la Cooperativa La Blanense. El mateix dia 1, la Comisión lliurava a la DNS els certificats de titularitat dels edificis del Sindicat Agrícola i la Caixa Rural de Constantí. El 4 de maig era el torn de la Cooperativa Obrera La Unión, de Premià de Mar. La DNS aconseguia que li fossin transferits tots els béns, inclòs l’estatge social. El dia 14, es valorava una nova demanda. La DNS sol·licitava el patrimoni de l’Ateneu Obrer Martinenc de Barcelona, inclosa la seu del carrer Besalú. Aquest cop la resolució quedava “en suspenso” fins que la DNS aportés “nuevos certificados de que el Ateneo Obrero Martinense [...] se fusionó con la Organización Obrera Marxista POUM de Barcelona de cuyo acuerdo tiene buena nota el secretario para su cumplimiento”.
• El 16 de novembre de 1943, el secretari de la CCBSM posava en deliberació l’expedient de l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera. Als informes era també anomenat “Ateneu El Porvenir”. Entre els immobles hi havia “la casa sita en el 9º del Paseo Verdaguer chaflán con la calle de las Delicias”. La Comisión atorgà les propietats sense advertir cap error ni en les adreces ni en els noms de les entitats. En una comunicació interna, els serveis jurídics de la DNS admetien desconèixer si “el Ateneo Igualadino se llamó durante el Movimiento Ateneo El Porvenir siendo una sola entidad [...] o son dos ateneos completamente independientes”. Fem un apunt. Aquesta carta dels serveis jurídics responia a l’ofici enviat pel Banco Hipotecario. L’Ateneu Igualadí havia sol·licitat una ampliació del préstec i volien saber si el certificat notarial de l’immoble que l’entitat havia presentat era vàlid i si l’Ateneu havia aconseguit regularitzar el funcionament segons el decret vigent. Demanaven a la DNS que confirmés que l’Ateneu no “tenga o pueda tener anulada su personalidad por razón de responsabilidades políticas y la finca, en su consecuencia, deje de pertenecer en derecho a la misma y sea adquirida por algún organismo del Partido”. De fet, el Banco Hipotecario havia comprovat que “la finca està ocupada por el organismo local de FET y de las JONS”. En la resposta dels serveis jurídics s’hi adjuntava la descripció exacta de la propietat. L’immoble transferit per la CCBSM no era el de l’Ateneu Igualadí del carrer Sant Pau, l’emblemàtic edifici “de 3 plantas y 3 pisos cada una con café, sala de espectáculos y Escuela”. El que la DNS havia obtingut era l’estatge social de la Federació Obrera d’Igualada, “varios edificios irregulares” que els associats havien construït en uns solars comprats el 1918, que ocupaven una superfície de 1.792 metres quadrats en el número 122 del “Paseo Jacinto Verdaguer”. En una part d’aquests solars, la CNS local hi construí la nova Casa Sindical el 1967, que més tard seria enderrocada.

L’Obra Sindical de Cooperación havia de comunicar si la Cooperativa de Sarroca “se encontraba legalmente inscrita”. La DNS havia de provar “el carácter sindical marxista” si volia les quatre finques del Centre Obrer de les Borges Blanques

• 15 de juliol de 1944. En un mateix dia la DNS rebia dictàmens dispars sobre propietats que havia anat ocupant des del final de la guerra. La CCBSM estudiava els expedients de la Societat Cooperativa i Recreativa de Sarroca de Lleida, del Centre Obrer Republicà de les Borges Blanques, del Centre Obrer de la Sénia i del Sindicat Agrícola La Unió d’Ascó. Els dos primers quedaven en espera que la DNS aportés més certificats. L’Obra Sindical de Cooperación havia de comunicar si la Cooperativa de Sarroca “se encontraba legalmente inscrita”. La DNS n’havia de provar “el caràcter sindical marxista”, si volia les quatre finques del Centre Obrer de les Borges Blanques. Les altres dos resolucions foren el contrapunt de la sessió per a la Delegación. La CCBSM li adjudicava el patrimoni de La Unió d’Ascó i les propietats següents del Centre Obrer de la Sénia: “un solar para edificar; el edificio salón de espectáculos con planta baja, galerías laterales, piso para entrada general, etc. en el centro conocido por Freginals; una casa compuesta de planta baja y un piso sito en la calle Vinaroz hoy General Mola; otro edificio de planta baja, calle General Sanjurjo y los siguientes bienes muebles: un piano, una cafetera exprés, varios bancos, varias sillas, varios veladores”.

En la documentació que hem analitzat són habituals aquestes relacions de béns mobles requisats que evidencien la voracitat del règim. En la seua lògica mercantilitzadora, tot era susceptible de ser apropiat

En la documentació que hem analitzat són habituals aquestes relacions de béns mobles requisats que evidencien la voracitat del règim. En la seua lògica mercantilitzadora, tot era susceptible de ser apropiat, ambicionat, aprofitat. Però, a banda, les relacions de béns mobles ens parlen sobre la sociabilitat que havia existit en aquells llocs desmantellats ara pel Glorioso Movimiento Nacional.

• Ho tornem a comprovar en la sessió del 13 de novembre de 1944. La CCBSM acordava la cessió del patrimoni de l’Ateneu La Fraternitat, també anomenat “Ateneu Agrícola de Sant Sadurní d’Anoia”. Passaven a ser propietat de la DNS l’estatge social del carrer Riera i els béns mobles següents (a la llista que reproduïm, el número correspon a la quantitat): “mesas de billar 2; hileras butacas 78; hileras butacas circulares 36; sillas boga 180; sillas tipo café 90; sillas de hierro 202; sillas boga mal estado 40; mesas pie hierro para café 40; tableros mesa juego de madera 11; mesas para escenario 18; piano 1; telones grandes 2; telón cine 1; un cortinaje teatro; pies madera para voces cine 2; sillas 156; armario 3; obras teatrales 12; estandarte coro 2; archivo Sociedad 1; plato café 30; cucharillas café 30; vasos 25; botellas agua 35; marcos cuadro madera 10; ventiladores 2; sillones encojinados butacas 7; sillas 108; máquina para focos 1; máquina para cine mudo 1; motor eléctrico para cine 1; equipos fútbol 5; mesa escritorio 1; carteles 2; botellas vidrio 23”.
• El 14 de desembre de 1946, la Comisión desestima una altra demanda de la DNS, en aquesta ocasió, sobre les propietats de l’Ateneu Santfeliuenc. No havia provat “suficientemente” el “carácter sindical marxista” de l’entitat. A l’expedient hi trobem una notificació de l’Instituto Nacional de Previsión enviada a la DNS el juliol de 1944. S’hi explicita, d’una banda, que l’immoble estava ocupat per Falange: “existe actualment la Sección Femenina de FET y de las JONS”, i de l’altra, que el cap local de Falange els havia informat que “se está procediendo a los trámites necesarios para que el edificio sea declarado bien marxista y se proceda a su ocupación por la Central Nacional Sindicalista”. Tot i que Falange ambicionava l’estatge, els informes de les autoritats locals havien impedit que la CCBSM atorgués la propietat al Sindicato Vertical. En aquests certificats, tots exactament iguals, l’alcalde, el cap local falangista i el comandant de la guàrdia civil afirmaven que l’Ateneu Santfeliuenc tenia “finalidad científica, literaria y artística” i “no tenía carácter sindical marxista ni separatista, ni obrerista con anterioridad al Glorioso Movimiento Nacional, ni estaba adherido a ningún partido del funesto Frente Popular”. El comandant matisava: “Tenía en el edificio unas escuelas en donde recibieron instrucción la mayor parte de ciudadanos de todas las clases sociales de esta ciudad, ya que en la misma figuraban socios de todos los matices políticos y que algunos de ellos fueron vilmente asesinados por los elementos marxistas. En cuanto al profesorado [...] si bien demostraba fuera de sus actos oficiales ser simpatizante con los elementos de izquierdas, nunca se ha oído decir a ningún alumno que dicho profesorado hiciera propaganda dentro de la clase de sus ideales izquierdistas”. Fos com fos, el 1949 l’alcalde rebia una carta instant-lo a efectuar la requisa i liquidació dels béns de l’Ateneu, els quals havien sigut cedits a l’Ajuntament pel Govern Civil.

• El 7 de desembre de 1947, era aprovada la demanda de la DNS per obtenir “bienes, derechos y acciones” de la Societat Coral Obrera La Glòria Sentmenatenca. Entre aquests hi havia dos edificis, “el del Paseo Marqués de Sentmenat y otro compuesto de un piso, planta baja y corral sito en la calle José Antonio”. El primer pertanyia en realitat al Sindicat Agrícola Francesc Layret de Sentmenat, i la CCBSM ja l’havia cedit l’octubre de 1943. El Sindicat l’havia aixecat durant la guerra en un solar que als registres figurava a nom de Maria Fruitós. A l’interior hi havia “un molino para molturar piensos; tres básculas; una bomba de sacar vino; una máquina de desgranar maíz, un granero; un tablero pizarra; dos armarios; un motor eléctrico de 20 HP; una máquina embaladora de paja”. L’edifici i els béns estaven sota “custodia y uso” de l’Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos des de feia més de tres anys. El 1945, l’alcalde i cap local del Movimiento ja havia reclamat a la DNS que en regularitzés la cessió en usdefruit. Ho argumentava: eren “utensilios y herramientas de carácter agrícola [...] costeados por la mayoría de labradores de esta localidad que con carácter forzoso tuvieron que abonar el importe [...], siendo bien claramente su posesión legítima de aquellos”. Tot allò havia quedat dintre l’edifici de “la organización sindical campesina de los rojos [...]; antes del Glorioso Movimiento Nacional era un simple solar, fue cubierto por la organización roja, con dinero entregado con carácter forzoso por la mayoría de los vecinos de esta localidad sin distinción de ideología política”. Per això l’Ajuntament “junto con las jerarquías locales del Movimiento y componentes de la Hermandad [...] así como el delegado local de la CNS, consideran que debieran ser adjudicados a los componentes de dicha Hermandad Sindical, por cuanto ellos fueron quienes voluntaria e involuntariamente abonaron el importe de su coste”.

El delegat provincial de la DNS de Barcelona enviava un telegrama urgent a la central: “Asunto edificio en Sentmenat / Imposible gestión directa con Vda. Ramoneda por negarse a ello / Concedida entrevista con abogado”

De la documentació analitzada se’n desprèn que la DNS accedí a la petició d’usdefruit sobre els béns mobles. Desconeixem si arribà a formalitzar la cessió en ús de l’immoble, la qual cosa, d’altra banda, no suposava la pèrdua de la propietat. La inscripció legal de l’immoble havia derivat en un xicotet maldecap per a la DNS. Amb el certificat de la resolució de la CCBSM havia pogut registrar la propietat de l’edifici però no la del solar, que encara pertanyia a Maria Fruitós. El 19 d’octubre de 1948, el delegat provincial de la DNS de Barcelona enviava un telegrama urgent a la central: “Asunto edificio en Sentmenat / Imposible gestión directa con Vda. Ramoneda por negarse a ello / Concedida entrevista con abogado”. El destinatari era el secretari nacional, que portava mesos insistint a resoldre-ho. Feia més de dos anys que el problema s’eternitzava. Si la propietària del solar no comprava l’edifici, la DNS l’amenaçava de vendre el terreny, encara que no fos seu. L’única solució que hi trobaven era forçar-la a vendre. I això, com veiem en els reportatges d’aquesta sèrie, no deixava de ser un artifici més per consumar l’espoli.

En aquest article, dèiem al començament, només despleguem alguns dels casos que passaren per la Comisión. No fou l’única via utilitzada pel Movimiento per legitimar l’espoli, ni tampoc l’única que ens permet investigar-lo. Hi ha més actors en el repartiment i es trobaren altres maneres de poder regularitzar l’apropiació dels béns. Això sí, amb els certificats de la CCBSM, la DNS havia obtingut la propietat dels immobles. Ara tenia la potestat plena per decidir què en feia. Enllestia la fase dels negociats. Vendes, subhastes, donacions i cessions d’ús es van anar succeint fins al final de la dictadura. El Sindicato Vertical es desprengué dels béns que potser considerà més irrellevants, aquells que amb el pas dels anys estaven més malmesos per l’abandonament i la descurança en què havien caigut. Podrem en algun moment conèixer i quantificar el rèdit que el Nuevo Estado tragué de l’espoli a Catalunya? Podrem estimar quin fou el dany infligit a la societat? I, d’altra banda, quins béns decidí atresorar? De què no es va desprendre mai? Com transformà la sociabilitat d’aquells espais? En condicionà els nous usos a la ideologia feixista del Movimiento? Hi hagué escletxes de resistència? Com varen sobreviure els ateneus?