Es diu que, quan neix un guarà català, del cos només se’n veuen potes i orelles. I quines orelles. Dues llargues antenes que apunten cap al cel. Sempre atentes, sempre vigilants. Però també dòcils i suaus, com la pell, que sembla de vellut. I dels ulls, negres i brillants, ens n’arriben històries.

Segons relats de Plini el Vell, els guarans van ajudar a construir part de l’Imperi romà

Històries com les dels seus avantpassats, que, segons relats de Plini el Vell, van ajudar a construir part de l’Imperi romà. Aleshores venien de la plana de Vic, on se’ls coneixia com a ausetans. Durant segles, generacions de pagesos els cuidaven a les seves masies. Eren part de la família. Les dones s’enduien les femelles al mercat i els mascles, més robustos, passaven les jornades llaurant els camps.

Alguns també viatjaven molt lluny, mar enllà. Travessaven l’oceà fins a arribar a Amèrica del Nord. Allà tenien una missió: conquerir el Far West. Arribar a Califòrnia. Durant dies caminaven sota el sol del desert i esquivaven els vents de les grans planúries. La seva força i la seva resistència els permetien transportar càrregues de fins a cent quilos i estar gairebé tres jornades sense beure res. Eren els més alts i forts, els animals més ben valorats.

Poques generacions més tard, un dia van deixar de ser imprescindibles. Va ser el dia en què les famílies es van comprar cotxes i a les masies es va invertir en tractors. Qui necessitava un ruc que s’havia de cuidar i alimentar? Ja gairebé no queden guarans sobre la terra. Potser uns 500. I d’aquests, tres són al Clos dels Guarans.

Jordi Raventós (Santa Margarida i els Monjos, 1988) acaricia el morro del seu ruc més jove. Té un any i es diu Sumoll, igual que una varietat de cep negre. Un nom molt apropiat per al lloc on ens trobem: un petit celler del Penedès situat al peu del massís del Garraf, dins el parc del Foix. És aquí on aquest jove viticultor i enòleg lidera un projecte que vol recuperar l’activitat vitivinícola familiar, apostant pel malvasia i vetllant per la conservació del guarà català.

“Hi ha dues línies de ruc català: la línia fina, que és més elegant, per dur els carros dels senyors, i la línia més robusta, que és per al treball”

“El meu avi sempre havia tingut guarans i jo feia temps que en buscava un”, comença a explicar el viticultor, que ara m’ensenya dues femelles que pasturen per un camp. “Veus? Hi ha dues línies de ruc català: la línia fina, que és més elegant, per dur els carros dels senyors, i la línia més robusta, que és per al treball”, m’assenyala les dues femelles, que són una de cada. Es diuen Llaminera i Candela i tenen cinc i quinze anys. Encara els queda temps per gaudir d’aquests camps que s’amaguen darrere de les vinyes. Si tot va bé, podran viure fins als trenta anys.

“Més de vint guarans ja no els podria gestionar, i en el fons amb això no fas res, però no hi ha prou recursos ni interès”

I de cures no els en faltaran. En Jordi els tracta amb tota la tendresa del món. “Mengen palla i pinso”, diu mentre acaricia la panxa de la Llaminera. Fa poc se li va morir un guarà que tenia un any. “Són molt més robustos que els cavalls, però sempre poden agafar un còlic”, lamenta. Per a ell, criar guarans és el seu petit gra de sorra per donar visibilitat a la raça. “Algú ho ha de fer. La gent que ara els cuida es farà gran i ha d’haver-hi relleu generacional”, continua el viticultor. La seva idea és arribar a tenir-ne una vintena i fer enoturisme per donar-los a conèixer. “Més de vint guarans ja no els podria gestionar, i en el fons amb això no fas res, però no hi ha prou recursos ni interès”, es preocupa. Només amb la suma de diferents ramaders que, com ell, es cuiden dels pocs exemplars que en queden, el guarà català segueix trepitjant la terra que va veure néixer els seus avantpassats.

“La gent que ara cuida els guarans es farà gran i ha d’haver-hi relleu generacional”

Avantpassats com l’avi d’en Jordi. “Venia d’una família vitivinícola de la zona, però com que era el fill petit, es va haver de buscar la vida”, relata Raventós. Tot i que tenia dret a treballar a la finca familiar, no era l’hereu. Per tant, es dedicava a comercialitzar vi a doll a Barcelona, on anava amb carro i després amb furgoneta.

“Per aquí hi ha cinc masies, però gairebé totes cauen a trossos. Tothom va voler marxar a la ciutat”

Més tard, el seu fill, el pare d’en Jordi, es dedica al transport, però li agrada tant l’horta i els fruiters que l’any 85 compra una finca abandonada. La finca de cinc hectàrees on ens trobem avui. “Per aquí hi ha cinc masies, però gairebé totes cauen a trossos”, lamenta. “Tothom va voler marxar a la ciutat.” Ell n’està reconstruint una, la seva futura llar. És tornar als orígens de tot, a la vida a la terra.

I, mentrestant, es dedica a la vinya. Una tasca que no és fàcil per als petits cellers com el seu. “Ens trobem molta pressió per part de les grans indústries i de l’administració. Arrencar un projecte bonic no és que sigui inviable econòmicament, és que ells t’ho fan inviable per totes les traves burocràtiques que t’hi posen”, detalla.

“Arriba un moment que has de dir prou i decidir: què vols, estabilitat econòmica o fer un somni realitat?”

Des del 2009, quan inicia el projecte del Clos dels Guarans, en Jordi ha de compaginar la feina d’enòleg en altres cellers amb les seves vinyes. “Començava a treballar a les cinc del matí fins a les cinc de la tarda, plegava i venia aquí fins a les deu de la nit”, recorda. Fins que un dia forma una família. “Arriba un moment que has de dir prou i decidir: què vols, estabilitat econòmica o fer un somni realitat?” Ell vol seguir el seu somni.

“Tot aquest coneixement de la gent antiga s’està perdent perquè no hi ha hagut transmissió”

Un somni que s’alimenta dels consells que li donava l’avi quan tota la família vivia a la masia. “Érem moltes persones, com quan antigament hi havia quatre generacions vivint a la mateixa casa”, somriu. Així és com l’avi li va anar parlant sobre totes les varietats de raïm que havia treballat de jove. “És tot aquest coneixement de la gent antiga que s’està perdent perquè no hi ha hagut transmissió”, relata. I en les seves llargues converses, en Jordi descobreix varietats del Penedès que sempre havien existit, però que la gent ja no recordava.

A l’edat mitjana el malvasia havia tingut un gran valor comercial i era molt consumit per la noblesa europea

“Sempre em deia que el malvasia era tan bo, tan bo...”, relata. Fins que un dia, el jove comença a investigar el mercat de vins de malvasia i veu que està molt poc explorat. “Gairebé no es coneixia i la gent gran el tenia com a vi dolç”, continua. En canvi, a l’edat mitjana el malvasia havia tingut un gran valor comercial i era molt consumit per la noblesa europea. “Era un vi que comportava molta feina, però que donava molt pocs quilos”, explica Raventós. Fa unes dècades, el malvasia també era molt apreciat per la societat, perquè aleshores agradaven molt més els vins dolços. Uns costums que van anar canviant fins a convertir aquesta mena de vi en una excepció. “I, és clar, se’n va anar destruint tot el cultiu per poder cultivar el que la gent demanava”, continua.

“Com que a les Canàries no es va patir la fil·loxera i hi havia el comerç amb les Amèriques, moltes varietats s’han pogut conservar”

A poc a poc, en Jordi ha anat trobant les varietats que li deia el seu avi. Primer planta un camp amb malvasia blanc, que recupera gràcies al Centre d’Interpretació Malvasia de Sitges. Però li falta el malvasia vermell. Una varietat que ja s’ha perdut a la península Ibèrica. Cal trobar-la. Per això, dedica un temps a parlar amb l’administració i tota mena d’associacions de viticultors, sense èxit. Fins que un dia, per casualitat, coneix una dona de la universitat que cataloga les varietats de ceps de les illes Canàries. I li toca la grossa. “Com que allà no es va patir la fil·loxera i hi havia el comerç amb les Amèriques, moltes varietats s’han pogut conservar”, somriu.

La seva és la primera vinya de malvasia vermell a la Península que s’ha recuperat

Això li permet plantar deu d’aquests ceps a la finca. “M’ha costat set anys tenir aquesta petita vinya”, m’assenyala orgullós un parell de fileres de cultiu ecològic. Assegura que és la primera vinya de malvasia vermell a la Península que s’ha recuperat. Del seu cultiu en surten 200 litres l’any. Uns litres que “valen una fortuna”, perquè són el fruit de cuidar aquesta parcel·la com si fos “un tresor”.

Com que la vinya original es deia El Calvario, el viticultor decideix batejar la seva com el Calvari. “Són molts anys de feina, de dur els ceps des de les Canàries, de no saber si sobreviurien. Al principi la mida de la fusta era com la d’un escuradents. Tot un calvari”, riu. I la sorpresa és quan un dia tasta la seva primera collita i s’adona que és molt bo. No s’ho esperava. Ni tampoc que, amb el temps, aquest malvasia es pugui trobar a gairebé tots els millors restaurants de Catalunya.

“Vaig tenir la sort de poder parlar amb el meu avi i no deixar-me endur per les tendències del mercat”

“Vaig tenir la sort de poder parlar amb el meu avi i no deixar-me endur per les tendències del mercat”, reflexiona. És el secret d’haver sabut escoltar els avantpassats, els seus consells i la seva saviesa. Un secret que també s’amaga vinyes enllà, als camps on ara peixen els seus guarans. Aquells animals dòcils i robustos que, amb les seves llargues antenes i els ulls brillants, observen, impassibles, el pas de la història.