Ens obre la porta el darrer fariner. Josep Maria Compte ens obre no només la porta de la farinera de Santa Coloma de Queralt (Cal Groc), sinó que som davant d’una de les poques farineres que queden a Catalunya senceres. Amb la maquinària de principis de segle. Congelada. Esperant. Des que el 2003 es va tancar. Confiant que la farina del futur faci un museu. 

La farinera és una skyline del poble des de finals del segle XIX (es construeix entre 1893 i 1894). És un dels tres edificis símbol de la revolució industrial: una fàbrica de ciment, una serradora i la farinera (el molí de l’Alet). Una única màquina de vapor ho feia anar tot. La xemeneia encara és un GPS atemporal de Santa Coloma de Queralt que dona la benvinguda. 

Si hi entreu, la fusta de les màquines encara fa olor de gra del temps. Més d’un segle com si fos una timeline. Les màquines són una línia del temps que assenyala els diferents processos del naixement de la farina: neteja del gra, condicionament, molta, tamisatge i envasament. I per a cadascun, la seva màquina preceptiva: torn decantador, monitor, carro pedrer, separador de veces, despuntadora, sínia mulladora... I de l’economia, la societat, el país. Dels inicis de “l’Alet” a “el Groc”. A mitjans del segle XX la família Albareda es posa al capdavant de la farinera. Al segle XXI es tanca la porta de la farina. Els Albareda la donen a l’Ajuntament perquè es converteixi en un museu, en un centre d’interpretació del cereal. El segle XXI busca moldre memòria. Es busca fariner per explicar una vida que ha alimentat milers de persones.