Ben a prop de la Franja, enmig del no-res entre Alcarràs i Gimenells, hi ha una casa en disputa. Bé, més aviat, una casa en crit d’alerta. El tic-tac del pas del temps en marca cada cop més les arrugues, que aviat seran irreversibles. És la Casa Vallmanya, també coneguda com a Cal Macià. És l’única casa que —per ara— queda dempeus a Catalunya del president Francesc Macià, que hi va passar llargues temporades gràcies a la seva dona, Eugènia Lamarca, que la va heretar del seu pare, l’arquitecte Agapit Lamarca. LA MIRA ha visitat la finca ponentina amb Ferran Dalmau, portaveu de la campanya #SalvemCasaVallmanya, una iniciativa popular per despertar la consciència sobre la necessitat de preservar-la.

Fotografiar Cal Macià és retratar la decadència. De poc serveix que fos declarada el 2009 Bé Cultural d’Interès Local. “Tothom declara, però ningú protegeix”, es queixa Dalmau. Tot i el simbolisme i la recent recuperació de la Casa Macià a Prats de Molló arran d’un reportatge de LA MIRA, cap administració, avui, se n’ha fet responsable perquè no caigui en l’oblit o, literalment, a terra. I, amb ella, tot el que representa i va testimoniar.

La Casa Vallmanya no va ser només una casa de vacances, per a Macià. De fet, des de la plataforma hi han documentat com a mínim una quinzena d’estades que consten en l’agenda presidencial al llarg de la seva etapa com a cap del Govern, entre el 1931 i el 1933. El president “fa de la casa la seva pàtria petita”, ens relata Dalmau. Hi fa rebudes d’autoritats, reunions i trobades amb polítics o ciutadans. Tal és la importància històrica de la finca que, fins i tot, Macià la va fer servir d’aval per sufragar l’operació de Prats de Molló, a contracor d’Eugènia Lamarca.

La Casa Vallmanya, però, tampoc és només patrimoni exclusiu del llegat del president. També ho és de les Terres de Ponent. Com expliquen des de #SalvemCasaVallmanya, “la història de la finca és la història del pas del secà al regadiu i, per tant, la història de bona part del Segrià”. La casa és testimoni del desenvolupament social i econòmic de la comarca amb l’esperada arribada de l’aigua a través de la construcció del canal d’Aragó i Catalunya, en què Macià va estar implicat.

El valor històric de Cal Macià s’explica, a més, per les humiliacions que va patir a partir de la Guerra Civil, com a càstig per haver dut aquest nom. Des que les forces franquistes ocupen el Baix Segre, tot decau. Al llarg dels anys, la finca de Vallmanya passa a ser quarter general franquista, prostíbul de la guàrdia mora de Franco, centre d’internament de presoners republicans i, fins i tot, és expropiada per l’Institut Nacional de Colonització durant la dictadura, que l’esbocina tant com pot. Avui, del que en resta, n’és propietari un ramader, que fa servir el terreny per als farratges.

Molta història per explicar i molta penjant d’un fil, a punt de perdre’s. Lluny de la casa, el conflicte perdura entre l’Ajuntament d’Alcarràs, la Diputació de Lleida i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Qui ha de comprar la casa a l’actual propietari? Però, sobretot, qui ha de pagar-ne la rehabilitació que tant necessita? Mentrestant, la casa continua desemparada i deixant escapar el patrimoni que, segon a segon, es degrada, i, amb ell, part de la història d’aquest país. Esperant que Alcarràs es pugui convertir, algun dia, en l’orgullós poble de Macià a Catalunya.