Són les quatre de la tarda a la plaça del darrere de la catedral de Tortosa. Sota un sol de justícia, flanquejats per una paret gòtica a una banda i una façana modernista a l’altra, dos nanos juguen a futbol i donen vida als carrers solitaris i silenciosos del nucli antic. Un d’ells, d’origen magrebí, xuta contra el mur de pedra ancestral que custodia el seu amic de faccions centreafricanes, que veu impotent com la pilota entra a la porteria improvisada. “Te l’haig marcat amb efecte”, etziba el primer, amb una barreja d’accent tortosí i àrab.

El centre neuràlgic de les Terres de l’Ebre és una barreja de cultures, tal com ja ho va ser històricament. Les comunitats de població estrangera, sobretot del nord de l’Àfrica, representen actualment un bon gruix dels habitants tortosins. Tant és així que del Marroc en prové, per exemple, un terç de la població estrangera resident al Baix Ebre. Tot plegat, però, no impedeix que la llengua majoritària de la zona continuï sent el català. Vertebra les relacions dels més grans i també dels més joves, que, vinguin d’on vinguin, l’adopten com a llengua pròpia. Això, penso, és un fenomen gairebé impensable en molts altres indrets del país, com l’Àrea Metropolitana de Barcelona, on segurament aquests nens jugarien a futbol en castellà.

Les Terres de l’Ebre són la regió de Catalunya en què més es parla català. Un 72,2% de la població el té com a llengua habitual

Les Terres de l’Ebre són la regió de Catalunya en què, proporcionalment, més es parla català. Un 72,2% de la població el té com a llengua habitual, davant de l’11,6% que acostuma a fer servir més sovint el castellà, segons dades de l’“Enquesta d’usos lingüístics” de la Generalitat. Aquests percentatges, comparats amb la totalitat del país i de l’AMB (un 36,1% i un 27,5% d’ús habitual del català, respectivament), reflecteixen les bones —i anòmales— dades que té la llengua al sud del Principat. Alhora, expliquen per què els nouvinguts la parlen: la immersió lingüística és real. El català és necessari a tot arreu.

A la Marina Barberà (Torreblanca, 2000), infermera a l’Hospital Verge de la Cinta, la va sorprendre que els migrants parlessin català quan va arribar des de terres castellonenques a la capital del Baix Ebre. “És una cosa molt comuna. Te sorprèn moltíssim perquè entres a l’habitació d’un pacient, una persona negra, i te comença a parlar català millor que jo. Jo potser li entre parlant castellà, perquè tenim prejudicis, i ell te diu: «No, que parlo català». O de primeres te parlen ells en català. En un principi t’impacta (positivament) una mica, perquè a molts llocs això no passa”, assegura mentre conversem en una terrassa.

“A Tortosa els xiquets amb pares de fora parlen català”

“Ací a Tortosa, els xiquets amb pares immigrants parlen català. Supose que estos xiquets a Barcelona potser parlarien castellà, però ací no, perquè tothom és catalanoparlant, també a les escoles. Gairebé des que naixen ja l’han de parlar una mica per obligació, perquè el necessiten”, explica la Marina. “Al meu poble hi ha molta menys immigració, per això me va sorprendre la realitat de les Terres de l’Ebre.”

El 2018 va marxar de Torreblanca, el poble de la Plana Alta on sempre havia viscut, per traslladar-se a Tortosa. Va substituir el nord del sud pel sud del nord, la regió més empobrida de Catalunya. Per què? “No me va arribar la nota de la selectivitat per entrar a Infermeria a Castelló i vaig vindre ací a estudiar, com fa molta gent de la Comunitat Valenciana. La nota de tall de la Universitat Rovira i Virgili és més baixa perquè pràcticament ningú hi vol vindre; està lluny de València, de Barcelona i de Tarragona i, a més, li falta vida. Si no fora per la universitat i per l’hospital, decaiguda total”, reconeix. 

“Al meu poble sempre s’ha parlat valencià. A Castelló, normalment, com més petit és el poble, més comú és”

La realitat lingüística de Torreblanca, més enllà del factor immigració, no diferia gaire de la de Tortosa. “Al meu poble sempre s’ha parlat valencià. A Castelló, normalment, com més petit és el poble, més comuna és la llengua. Tant en la meua família, com en els meus cercles d’amics i coneguts... Sempre l’he parlat. També vaig estudiar en valencià a l’escola i a l’institut; tots els meus companys de classe eren del poble i entre natros el parlàvem. Si volies estudiar en castellà, havies d’anar a una escola privada”, afirma. “L’únic castellà que he rebut... Doncs com tothom, no? Als mitjans de comunicació i també a l’assignatura de castellà que fèiem.”

“A les capitals hi predomina el castellà. Molt poca gent sap parlar valencià. De fet, quan vaig a València, parle sempre castellà... Així evite que me miren malament”

El context en què va créixer la Marina, però, no és ni de bon tros el més comú al País Valencià. A les zones rurals valencianoparlants, és força habitual sentir i fer servir la llengua pròpia, però a les més poblades és més complicat notar-ne la presència. Aquesta mateixa dinàmica es repeteix actualment a la majoria del domini catalanoparlant, però allà és força més accentuat. “A les capitals com Castelló o València predomina, amb molta diferència, el castellà. Molt poca gent sap parlar valencià, que a més s’associa molt a una posició política concreta... T’entenen, però molts no saben parlar-lo. De fet, quan vaig a València faig un canvi de xip i parle sempre en castellà... Així evite que me miren malament o males cares. M’haig trobat casos en què fins i tot m’han dit: «No te entiendo»! Això als pobles no passa.”

Tortosa no és una ciutat. Més aviat sembla un poble gran. La Marina reconeix que no va notar gaires diferències —tampoc lingüístiques— entre casa seva, Torreblanca, i la capital del Baix Ebre, quan hi va anar a viure. Fins i tot pel que fa als dialectes, les divergències són mínimes. Al campus de la URV a Tortosa, a més, la gran part dels estudiants d’Infermeria venien del País Valencià. Tot com a casa. “Crec que més del 60% d’aquesta facultat són valencians... De fet, el meu grup d’amigues de la universitat eren totes d’allà: Gandia, Ontinyent, Alacant, Alcoi, Elx... Després tenia el meu grup de la residència, que eren catalans.”

Més enllà dels companys valencians, al grau d’Infermeria també hi havia estudiants de les Terres de l’Ebre —potser un 10%, apunta la Marina— i d’altres zones de l’Estat no catalanoparlants. “Tots aquests no tenien ni idea de parlar català”, recorda la infermera. “S’havien d’espavilar i aprendre’n a la força, perquè totes les classes se feien en català. Algunes de les meues companyes deien que l’entenien, però no te cregues que l’aprenien. Esta gent, al cap i a la fi, han tornat encabat a sa casa i no s’hi han quedat.”

Tot i que part de l’alumnat de la URV no era catalanoparlant, els professors no canviaven de llengua quan feien classe

Tot i que part de l’alumnat de la URV no era catalanoparlant, els professors no canviaven la llengua en què el pla docent indicava que s’havien de fer les classes. “Hi havia estudiants que demanaven canviar l’idioma, però els professors d’ací són bastant de mantindre el català. Potser més al principi sí que dien: «Si no enteneu alguna cosa, pregunteu-m’ho i us ho tornaré a explicar», però al primer any ja els obligaven, entre cometes, a acostumar-se a escoltar les classes en català i a fer els exàmens en aquesta llengua”, recorda.

“Amb la majoria dels meus companys parlava valencià, menos en esta gent d’altres zones de l’Estat, que, al cap i a la fi, s’agrupaven entre ells. Potser ha sigut casualitat; no tinc menys afinitat en algú perquè parle castellà, però es va donar així. Jo me juntava en valencians a l’aula i, després, en els catalans de la residència d’estudiants, en qui també parlava valencià”, explica. “Dintre del grup d’amics, és cert que les que eren de la ciutat de València parlaven més castellà i els costava una mica expressar-s’hi. Individualment, no parlava valencià en elles, però com a grup sí que ho fèiem.”

Abans d’acabar el quart any d’estudis universitaris a Tortosa, van trucar a la Marina des de l’Hospital Verge de la Cinta, on havia fet les pràctiques. Sortia de la carrera amb feina. Això va ser el que va mantenir-la arrelada a la capital del Baix Ebre, mentre moltes de les seves companyes en marxaven: un bon contracte, un bon sou i unes bones condicions laborals. Lloguer barat, bona qualitat de vida, muntanya i platja al costat, però, això sí, molt poc moviment. “Quan vaig començar a treballar, sense els meus amics de la residència, va ser com tornar a començar. Però ara ja bé, tinc el meu grup, amb qui treballe i surto de festa.”

“Quan treballes ací, t’adones que predomina molt el català per damunt de tot”

Des de l’hospital, però també fent vida a la ciutat, la Marina ha pogut observar quins són els hàbits lingüístics tortosins. “Quan treballes ací, t’adones que predomina molt el català per damunt de tot. La majoria de gent el parla a totes les Terres de l’Ebre, fins i tot tenint present que en els últims anys hi ha hagut molta immigració. Hi ha molta gent major que té un català molt tancat, a qui el castellà fins i tot els costa”, comenta. “Però no és només la gent major. La gent jove, que marxa d’ací, també el parla.”

“A l’hospital hi ha molta gent que s’ha quedat a treballar però no és d’ací i, per tant, no parla en català”

“En general, quan vas a comprar, a les botigues, al mercat, a les parades, als bars, tots parlen català”, afegeix. Ella també ho fa d’entrada a Tortosa, a diferència de quan freqüenta llocs com Tarragona, on no sent tant el català. Hom podria pensar que, tenint en compte les dades d’usos lingüístics de les Terres de l’Ebre i l’experiència al carrer de la Marina, es pot fer vida 100% en català a Tortosa. Però hi ha una excepció. “No hi ha zones on no es parle el català... Bé, potser sí. A l’hospital hi ha molta gent que s’hi ha quedat a treballar però no és d’ací i, per tant, parla en castellà i no en català”, afirma.

“Només t’exigixen el requisit lingüístic per a les oposicions. Si ets a la borsa de treball, pots treballar sense saber català”

“Hi ha molts companys de feina d’altres parts d’Espanya que han estudiat ací o han aconseguit ací la plaça com a resident a qui no han demanat el català... Al final només t’exigixen el requisit lingüístic per a les oposicions. Si ets a la borsa de treball i vas encadenant contractes, com jo, pots treballar sense saber català”, assegura. “Potser alguns d’ells l’entenen després de viure ací durant un temps, però no és un requisit que demanen. Per acabar la carrera tampoc, ni ací a Tortosa. Et demanen l’anglès, però no el català”, es queixa.

La Marina recorda la polèmica que hi va haver “amb la xica del Vall d’Hebron” que no volia estudiar per obtenir el nivell C1 de català, com a exemple del que passa en gran part del sector sanitari que no oposita. De fet, el gruix de treballadors que no té plaça pública fixa i a qui, per tant, no han exigit el requisit lingüístic és prou rellevant. És el cas de la majoria de sanitaris joves, que s’incorporen als hospitals sense encara ser funcionaris. No tots ells desconeixen el català, però, si fos així, podrien treballar-hi de totes maneres.

La majoria d’ebrencs parlen català sovint, però en l’àmbit sanitari el personal no sempre pot garantir-los els drets lingüístics

“També hi ha molts, moltíssims metges que són de l’Amèrica llatina. Aleshores, en estos no parle català, ja se’t dirigixen ells directament en castellà”, observa la Marina. El bagatge lingüístic dels treballadors de l’hospital, molts dels quals monolingües, es contraposa força a la realitat del teixit tortosí, un dels més catalanoparlants del país. “En els pacients en general és cert que m’he trobat en molt pocs casos en què haja hagut de canviar-me al castellà”, reconeix la infermera. La majoria de ciutadans ebrencs parlen català habitualment, però en l’àmbit sanitari no tot el personal pot garantir-los els drets lingüístics.

Fora de la feina, la xarxa d’amistats de la Marina a la capital del Baix Ebre es fonamenta en l’hospital, atès que part del seu cercle va marxar-ne en acabar la carrera. “Tinc diverses colles de diverses edats i depenent de si són d’ací o d’allà parlem en una llengua o una altra. Hi ha un grup d’amigues de l’hospital amb moltes noies d’Andalusia. Venen ací perquè allí les condicions laborals són pitjors. Òbviament no parle català en elles. En la resta de companys, però, com que els conec i sé que o bé són d’ací de les Terres de l’Ebre o bé parlen català o valencià, doncs sí.” Amb la seva parella, l’Aimee, que viu en un poble de Tarragona i va conèixer a la residència durant els seus anys universitaris, també s’hi relaciona en valencià.

Més enllà de les relacions personals i professionals, però, fins a quin punt és present el català en altres esferes del dia a dia de la Marina? “Ací a Tortosa no tinc tele, faig servir l’ordinador per veure coses. Per exemple, veig TV3 a la carta, programes com Crims, Cites o fins i tot Les de l’hoquei. Tot això ve gràcies a la meua parella, que veu molt el canal. A banda d’això, també tinc Netflix i Movistar Plus, que és més en castellà. A casa meua, a Torreblanca, potser sí que veig més la tele. Tenim À Punt, però no la veiem gaire perquè no hi posen coses interessants. Veiem més programes d’Antena 3 i això”, explica.

“A Spotify escolte bastants pòdcasts. D’infermeria i de psicologia, que són en castellà perquè tracten de coses molt específiques, però sobretot Crims, que sí que és en català.” Pel que fa al consum de notícies, la Marina s’informa a través del mòbil i dels articles que li apareixen al cercador. En fa la prova i m’ho ensenya. El seu algoritme només li dona notícies en català de mitjans del país.

“Al meu grup d’amics parlem en valencià, però si he de publicar alguna cosa en general, me surt fer-ho antes en castellà. No sé per què, eh?”

Pel que fa a les xarxes socials, la Marina utilitza sobretot Instagram. “Al meu grup d’amics parlem en valencià, però si he de penjar alguna cosa en general, que no vagi dirigida a ningú en concret, me surt fer-ho antes en castellà. No sé per què, eh? No m’ho havia plantejat mai!”, reconeix. “De fet, jo sé que si penjara un vídeo en valencià, la gent s’estranyaria. No me dirien res, però els resultaria estrany perquè tampoc ho fa més gent.” La diglòssia digital és una realitat.

“La gent que seguesc, els típics famosets (Dulceida, María Pombo i influencers de roba i de maquillatge) també ho fan en castellà. És cert que no hi ha hagut el cas de trobar-me’n cap que ho faça en català, si no la seguiria sense problema. Gent com la Dulceida, que és de Badalona, ho podria fer també en català perfectament... Però aleshores tindria menys seguidors.” Pel que fa a la veta de mercat que li interessa a la Marina, la salut i la infermeria, tampoc troba contingut fet en català en cap plataforma. La demanda hi és, però falta l’oferta.

“Escolte molta música en català: Zoo, La Fúmiga, The Tyets, Figa Flawas... També música clàssica i molt de pop espanyol. Tots estos grups catalans i valencians els escolte des que vaig vindre ací a Tortosa, gràcies a la influència de la gent. Allà a València no passa tant... Hi ha molta gent que el parla a casa, però que no escolta música en valencià perquè diuen que és de rojos. Està molt polititzat. Si sortisses de festa en segons quins llocs i te ficaren una cançó de Zoo, a la gent no li agradaria. Ací, per influència d’altra gent, t’adones que et pot agradar eixa música malgrat les opinions polítiques”, admet la infermera.

Residir a Tortosa ha capgirat en gran mesura el marc mental lingüístic que tenia la Marina abans d’arribar-hi, i l’ha fet desempallegar-se d’alguns estereotips i prejudicis que arrossegava amb el valencià des de feia anys. Viure a les Terres de l’Ebre, on el català és encara la llengua hegemònica arreu, normalitza moltes situacions que en altres zones són menys habituals. El català va més enllà d’opcions polítiques i és vàlid per a tot: també per a la música, per a l’oci o per parlar amb qualsevol, vingui d’on vingui. “El compte, si us plau”, demana la Marina a un cambrer llatinoamericà, que també contesta en català. Al sud tot és diferent.