Ja no donen fruits. Pansides, marcides, corsecades; així viuen moribundes aquestes dues masies: la Figuera i la Perera. Només les separen uns 200 metres en línia recta i les uneix una existència des de l’època medieval i un futur d’ombres estèrils, improductives, infructuoses.

I les dues masies ho donen tot: dominen visualment la plana vallesana. Des de la capçada: en ple massís del Montseny (Tagamanent). Les arrels de la Figuera es remunten al segle XIII, tot i que l’edifici que podem veure respon a reformes dels segles XVII i XVIII. Entre tots els successos històrics que han vist créixer les seves pedres, n’hi ha un de captivador. Al tombant del segle XIX, la Figuera va ser utilitzada com a hostal de muntanya per un grup d’intel·lectuals i artistes, entre els quals figuren Santiago Rusiñol, Lluís Millet, Ramon Casas i Joan Maragall. Amb tota aquesta història a l’esquena, arriba al segle XXI deshabitada, relegada, erma (degut als problemes ja endèmics de la pagesia i la consegüent dificultat de continuïtat de vida a les masies del nostre país) i com a únic escenari de fons de caminadors i ciclistes que es pregunten què hi fa, allà, aquesta masia. Com la Perera.

La Perera neix a redós d’una torre de defensa. La primera referència que en tenim és del segle XV. I, tal com consta en la inscripció del portal, va viure una important transformació els anys 1585 i 1778. Una gran portalada d’accés espera impotentment en aquesta masia abandonada amb pedres com una dentadura que tremola.

La Figuera i la Perera, masies plantades a terra. Ja no creixen: van fent-se petites. Dia a dia. Cauen, com un arbre pansit: les fulles, les branques, el tronc... Moribundes, recordant els fruits del passat, segurament, impossibles demà.

Una fotogaleria caçada amb Marta Lloret Blackburn