Nova York, 24 d’octubre de 1971. Tarda de diluvi. Nova York, seu de les Nacions Unides, acull un home de pau. Pau Casals, que farà 95 anys el 29 de desembre, puja al podi de la gran sala de l’Assemblea General de les Nacions Unides. L’acompanyen dos reconeguts violinistes internacionals, deixebles del mestre, Isaac Stern i Alexander Schneider. És el Dia de les Nacions Unides, com cada 24 d’octubre, en el 26è aniversari de la seva fundació. Els 150 executants de l’Orquestra del Festival Pau Casals, integrada pels mateixos Stern i Schneider, presenten l’“Himne de les Nacions Unides a la pau”, que ha compost Casals a partir del preàmbul de la Carta de les Nacions Unides, amb lletra del poeta Wystan Hugh Auden.

“Pau Casals en dirigir el seu «Himne a la pau» (ho hem vist per televisió) ho feu amb un delit i seguretat de moviments que, francament, no ens ho esperàvem a la seva edat (el mes entrant compleix 95 anys), fermíssim, sense el menor cansament perceptible, admirablement segur”

Amb el sol gest d’agafar la batuta, el públic ofereix una llarga i sentida ovació al mestre. Entre els assistents, hi ha delegats de les Nacions Unides, crítics musicals d’arreu del món i melòmans. “Eagerly, musician. Sweep your string, so we may sing...” Les veus del cor de la Manhattan School of Music i els cantants de les Nacions Unides, vestits de vermell, sonen vibrants, exultants de principi a fi. El mestre rep fins a quatre ovacions a peu dret. “Pau Casals en dirigir el seu «Himne a la pau» (ho hem vist per televisió) ho feu amb un delit i seguretat de moviments que, francament, no ens ho esperàvem a la seva edat (el mes entrant compleix 95 anys), fermíssim, sense el menor cansament perceptible, admirablement segur”, descriu Ressorgiment des de l’exili de Buenos Aires.

“Vós heu consagrat la vida a la veritat, a la bellesa i a la pau. Com a home i com a artista, personifiqueu els ideals simbolitzats per la Medalla de la Pau de les Nacions Unides”

El secretari general de les Nacions Unides, U Thant, concedeix als autors de l’himne la Medalla de la Pau. S’hi adreça dient-li “Don Pablo”. Casals li té agafada la mà dreta. La reté entre les seves mans. U Thant prossegueix: “Vós heu consagrat la vida a la veritat, a la bellesa i a la pau. Com a home i com a artista, personifiqueu els ideals simbolitzats per la Medalla de la Pau de les Nacions Unides. Us l’ofereixo amb el més profund respecte i admiració”.

“La pau ha estat sempre la meva més gran preocupació. Ja en la meva infantesa vaig aprendre a estimar-la. La meva mare —una dona excepcional, genial—, quan jo era noi, ja em parlava de la pau, perquè en aquells temps també hi havia moltes guerres”

Pau Casals s’abraça a U Thant i reposa la barbeta sobre les espatlles del secretari general, el qual, tot seguit, li fa entrega de la medalla. Casals se la mira, l’aguanta amb la mà esquerra. Lleugerament inclinat, sostenint-se amb força, primer amb la mà dreta, buscant un punt de suport, després amb les dues, amb U Thant a la seva esquerra, comença a parlar amb posat reflexiu: “Aquest és l’honor més gran que he rebut a la meva vida”. Un home acosta el micròfon del podi per captar millor el fil de veu de Casals. “La pau ha estat sempre la meva més gran preocupació. Ja en la meva infantesa vaig aprendre a estimar-la. La meva mare —una dona excepcional, genial—, quan jo era noi, ja em parlava de la pau, perquè en aquells temps també hi havia moltes guerres. Per aquest motiu tot el que ve de les Nacions Unides va directament al meu cor i segueixo atentament tot el que les Nacions Unides fa.” Casals es posa la mà dreta al cor. Fa una pausa breu.

“Jo soc català. Catalunya és avui una regió d’Espanya, però què ha estat Catalunya?”

“I ara... Disculpeu si us prenc el vostre temps, però deixeu-me que us digui una cosa… Jo soc català. Catalunya és avui una regió d’Espanya, però què ha estat Catalunya?” Amb els ulls ben oberts, amb el rostre absolutament expressiu, en remarca cada paraula. Ho diu lent, amb èmfasi. “Catalunya ha estat la nació més gran del món.” L’autenticitat de l’orador desperta somriures entre el públic. “Us diré per què. Catalunya va tenir el primer parlament, molt abans que Anglaterra.” Alça la mà dreta, i n’eleva el dit índex. S’atura un instant. Marca el ritme de l’atenció. Amb intenció. “Catalunya va tenir l’inici de les Nacions Unides.” U Thant assenteix.

“Pau al món, en contra, en contra, en contra de les guerres i la inhumanitat de les guerres; això va ser Catalunya”

“Totes les autoritats de Catalunya es van trobar al segle XI en una ciutat de França —en aquell temps, Catalunya— per parlar de pau… Al segle XI! Pau al món, en contra, en contra, en contra de les guerres i la inhumanitat de les guerres; això va ser Catalunya.” Visiblement commogut, Casals acaba dient que se sent molt content i molt emocionat de ser en aquell auditori. I es fon en una  abraçada forta i sincera amb U Thant.

“Els ocells, quan són al cel, van cantant per l’espai: «Pau! Pau! Pau!». I és una melodia que Beethoven i Bach, i tots els grans, haurien admirat i estimat. I, a més, és l’ànima del meu país, Catalunya”

Casals dirigeix una hora i mitja de programa amb el Concert en re menor per a dos violins, de J. S. Bach, i el Concert en do major per a tres instruments de teclat, també de Bach. En acabar, el mestre agafa el violoncel. “Fa molts anys que no toco el violoncel en públic, però crec que he de fer-ho en aquesta ocasió. Tocaré una melodia del folklore català titulada «El cant dels ocells».” I, com si es tractés d’un ocell lliure, amb els braços enlaire i imitant el moviment de les ales, evoca: “Els ocells, quan són al cel, van cantant per l’espai: «Pau! Pau! Pau!». I és una melodia que Beethoven i Bach, i tots els grans, haurien admirat i estimat. I, a més, és l’ànima del meu país, Catalunya”.

“Amb una batuta a la mà o amb el violoncel en els braços, Casals es transforma. Es converteix en un home de quaranta anys amb tot el vigor de les seves facultats intel·lectuals i físiques”

“L’efecte va ser fulgurant. Amb una batuta a la mà o amb el violoncel en els braços, Casals es transforma. Es converteix en un home de quaranta anys amb tot el vigor de les seves facultats intel·lectuals i físiques”, relata Josep Maria Massip, corresponsal de Diario de Barcelona.

“Estava assegut, descansant en una cadira de rodes, però l’expressió del seu rostre fresc, del seu tors fort, era la d’un home orgullós de la seva missió, sensible a les sensibilitats despertades amb la seva música”

Massip el passa a saludar un moment a l’habitació on s’ha retirat després del concert. “Estava assegut, descansant en una cadira de rodes, però l’expressió del seu rostre fresc, del seu tors fort, era la d’un home orgullós de la seva missió, sensible a les sensibilitats despertades amb la seva música. Era molt difícil penetrar a l’habitació on el mestre descansava, però, no se sap com, una noieta de divuit anys s’hi va ficar, es va agenollar als peus de Casals i li va besar els genolls. Aquestes són les coses que succeeixen al voltant de Pau Casals.”

“Amb el matrimoni Massip, i gràcies al delegat d’Espanya a l’ONU, senyor Piniés, vam trencar totes les enèrgiques guàrdies i vam entrar a saludar Casals, la seva dona Marta, a compartir amb ells l’efusió i l’emoció de catalans... Quina tarda a Nova York, amic!”

“Dir que Casals desperta a les Nacions Unides un fervor religiós, que tothom, en veure’l, es posa instantàniament dempeus, que els màxims concertistes s’honren oferint-li el braç per recolzar-se quan es dirigeix ​​al podi, dir tot això és repetir el que és ja fartament sabut. Prefereixo evocar per a vostè quan, amb el matrimoni Massip, i gràcies al delegat d’Espanya a l’ONU, senyor Piniés, vam trencar totes les enèrgiques guàrdies i vam entrar a saludar Casals, la seva dona Marta, a compartir amb ells l’efusió i l’emoció de catalans... Quina tarda a Nova York, amic!”, recorda Sempronio als lectors de les seves cartes a Destino.

És el tercer cop que compareix davant l’Assemblea General. L’últim cop va ser el 1963, per fer un concert amb motiu del divuitè aniversari i presentar “El pessebre” amb el cor de Cleveland, l’Orquestra del Festival de Puerto Rico i sis veus solistes.

Un appeal per a la pau

“És justament el sentiment profund per la llibertat, tan català, el que feu a Casals imposar-se l’exili voluntari després de la victòria del general Franco, i el que el feu refusar de retornar a Espanya”

“Espero fer-li una abraçada a Nova York. Potser ja sap que tocaré a les Nacions Unides el 24 d’octubre i que, invitat per aquesta institució, faré un appeal per a la pau. Penso arribar a Nova York el dia 20 i sortiré cap a Puerto Rico el 28.” Això és l’any 1958, primer cop que Pau Casals fa una audició musical a les Nacions Unides. Així ho fa saber a un amic resident als Estats Units, en un anunci que reprodueix Ressorgiment. La revista també es fa ressò d’una informació del New York World – Telegram and Sun: “Pau Casals, el millor violoncel·lista del món, i el més gran intèrpret de Bach, vindrà a Nova York per tocar el dia 24 d’octubre al gran hall de l’Assemblea General de les Nacions Unides”. En la nota es comenta que Casals és “fill del Vendrell, un petit poble de Catalunya, i és justament el sentiment profund per la llibertat, tan català, el que feu a Casals imposar-se l’exili voluntari després de la victòria del general Franco, i el que el feu refusar de retornar a Espanya”. Així el presenten als ulls del món.

“El lloc de les Nacions Unides, encara que situat en el cor de la ciutat de Nova York, es considera «territori neutral», la qual cosa ha permès a mestre Casals participar en els dos actes celebrats a l’organització internacional sense canviar la seva posició”

Més que la Setmana de les Nacions Unides, l’arribada de Pau Casals a Nova York l’ha convertit en la “Setmana de Pau Casals”. La commemoració del tretzè aniversari de la fundació de les Nacions Unides esdevé, aquell any, un homenatge a la seva persona i al seu art. “Mai en el gran hall de l’Assemblea General de les Nacions Unides no s’havia oït una ovació tan espontània i emocionant com la que va retrunyir pel món enter, a través de la ràdio i la televisió, al terminar Casals l’execució de la Sonata núm. 2, en re major, de Bach, acompanyat al piano per Mieczyslaw Horszowski, i després, «El cant dels ocells»”, escriu Joan Ventura-Sureda per a Ressorgiment des del barri novaiorquès de Forest Hills, en un text del 28 d’octubre de 1958. “El lloc de les Nacions Unides, encara que situat en el cor de la ciutat de Nova York, es considera «territori neutral», la qual cosa ha permès a mestre Casals participar en els dos actes celebrats a l’organització internacional sense canviar la seva posició”, afegeix.

Potser, com presagiaria l’escriptor colombià Germán Arciniegas al diari ‘La Prensa’, era “l’ànima de Catalunya”, aletejant “com un miracle màgic”. “En l’ambient va restar-hi flotant «El cant dels ocells»…”

3.000 persones dretes li dediquen una ovació en tocar “El cant dels ocells”, “la qual els més assabentats interpretaren com una adhesió a l’actitud de protesta de Pau Casals contra tots els totalitarismes del món. Moltes llàgrimes de goig i de gratitud d’aquell públic internacional lliscaren pels rostres en aquella històrica tarda”. El públic té el cor encongit, un nus a la gola. “Per què? Pel vell mestre? Per la cançó? Perquè hauria volat la papallona de la poesia musical alliberada des del propi lloc on es fan tronar les amenaces?” Potser, com presagiaria l’escriptor colombià Germán Arciniegas al diari La Prensa, era “l’ànima de Catalunya”, aletejant “com un miracle màgic”. “En l’ambient va restar-hi flotant «El cant dels ocells»…” Buscant la pau. La pau a casa i a tot el món on no pot volar.