En alguns pobles hi ha festes que tenen un dia marcat en el calendari. A Folgueroles, el 17 de maig és una d’aquestes dates. Aquest dia, de 1845, hi neix el poeta Jacint Verdaguer. I any rere any li reten homenatge amb una ofrena floral i el tradicional ball de cintes. Però la festa del 175è aniversari del seu naixement es veu capgirada pel coronavirus. Capgirada sí, però res n’atura la celebració. La festa, com la llengua catalana que cull Verdaguer al segle XIX, reneix. 

Porta mascareta, però en Lluís Manya, veí de Folgueroles, com cada any, surt ben d’hora a collir diferents flors al bosc. Després, a la seva antiga fusteria, arregla els rams abans de fer l’ofrena a la plaça del poble, on hi ha el monument al poeta. Amb el lema “Cobriu-me de flors”, amb referència a un vers del poema “Fulcite me floribus” del llibre de poemes Idil·lis i cants místics (1879) de Verdaguer, els vilatans de Folgueroles el tornen a homenatjar. Flors i mascaretes. I amunt, amunt. La vida s’enfila de nou.

El virus no aconsegueix matar els versos del poeta, ni l’estima que el seu poble li demostra cada 17 de maig. Perquè Verdaguer i les seves paraules són una renaixença eterna, immortal: “Cobriu-me de flors, que d’amors me moro; cobriu-me de flors, que em moro d’amors”. L’amor també pot ser dur una mascareta.