Abril de 1943. Un home que es fa dir Francisco de Rivadavia es dirigeix a un pis del carrer Muntaner, a Barcelona. Allà hi viu Antonio Pérez de Olaguer, un destacat membre del carlisme a Catalunya. Fa setmanes que Rivadavia espera aquesta reunió, i amb raó: aquesta nit s’iniciarà una operació secreta farcida de supòsits, contradiccions i interrogants que es portarà en la discreció més absoluta i amb totes les cauteles possibles. Ningú en sap res i ningú n’ha de saber res. Una operació tan secreta que ni tan sols ha passat a la història.

L’operació que engeguen els serveis secrets britànics a Barcelona el 1943 és tan secreta que ni tan sols ha passat a la història

L’home que surt de la reunió no es diu Rivadavia. Francisco de Rivadavia és el nom fals d’un agent secret anglès que fa poc que ronda per Barcelona. Hi ha arribat amb una missió clara: establir una via de diàleg i col·laboració amb els carlins catalans. Però anem a pams. Som al 1943, en plena Segona Guerra Mundial. El conflicte és en un moment crític. Després de quatre anys en els quals els nazis semblaven avançar per mig Europa sense fre, finalment comencen a tenir problemes. L’hivern els ha fet encallar al front de l’est contra la Unió Soviètica i han perdut la batalla a Stalingrad després d’un setge llarguíssim. S’entreveu un canvi, i el ministre nazi de propaganda, Joseph Goebbels, fa a Berlín el discurs en el qual cridarà a la “guerra total”.

Espanya no hi participa pas, en la guerra mundial: la dictadura del general Franco, que va guanyar la Guerra Civil amb l’ajuda de la Itàlia feixista i l’Alemanya nazi, ha decidit mantenir-se neutral, tot i que l’auge del feixisme i del nazisme a Europa desperta l’admiració de bona part del franquisme. Però no és compartida per tothom. Alguns s’aferren a la singularitat espanyola i d’altres reclamen que l’Estat no entri en un conflicte en què no està preparat per combatre. Sigui pel desgast de tres anys de guerra civil o per les discrepàncies internes, Franco manté Espanya fora de la guerra mundial en actitud “no-bel·ligerant”.

Francisco de Rivadavia és el nom fals d’un agent secret anglès amb una missió clara: establir una via de diàleg amb els carlins catalans

I mentre Espanya juga amb els equilibris d’una neutralitat de cartró pedra, als carrers de Barcelona parlar de segons què és jugar-se la pell. Per això gairebé ningú sabrà el nom real de Rivadavia, tampoc els anglesos l’escriuran mai en cap dels informes: als papers tot estarà codificat, els noms de les persones, dels llocs i de certs materials. Barcelona serà CV; Pérez de Olaguer, V151, i Rivadavia, VM. Els carlins tampoc baden: homes armats custodien els dos negociadors en gairebé totes les reunions.

Mentre Espanya juga amb els equilibris d’una neutralitat de cartró pedra, al carrer parlar de segons què és jugar-se la pell

Però què hi fa, un agent anglès, a Barcelona? Els carlins no eren una cosa del segle XIX? I, en cas d’haver-n’hi el 1943, no haurien de ser del bàndol franquista? Efectivament, els carlins van néixer a principis del segle XIX, a les guerres anomenades “carlinades”, quan van alçar-se per imposar el seu candidat a la monarquia espanyola, Carles Maria Isidre —d’aquí el nom de carlins— i en reacció contra els canvis de tendència liberal. Eren partidaris d’una monarquia conservadora, que respectés els furs dels antics regnes que formaven Espanya, i profundament catòlics. Van perdre les carlinades, però no pas el suport popular, i van arribar al segle XX més coneguts com a Comunió Tradicionalista, encara amb una forta presència al món rural. Tant és així que el cop d’estat de 1936 contra la República va tenir un amplíssim suport dels carlins, que van armar un cos de voluntaris anomenat “requetè” amb un capital humà considerable: es calcula que van ser més de 60.000, entre els quals destaca el terç de Montserrat, format per catalans.

El carlisme va ser determinant per a la victòria de l’exèrcit franquista. Però aquesta és una història de girs i contradiccions

Així doncs, el carlisme no només va apuntalar el cop d’estat, sinó que va ser determinant per a la victòria de l’exèrcit franquista. No obstant això, aquesta és una història de girs i contradiccions. Poseu-vos-hi bé: mentre que el requetè va mobilitzar 60.000 homes, cal dir que l’any 1936 alguns carlins destacats també van defensar el Govern republicà, com va ser el cas dels dirigents del partit carlista de Beasain, a Euskal Herria, que van ser afusellats l’any 1936 per haver-se mantingut fidels a la República, o el de Vicenç Catalán a Barcelona, que va entrar a les casernes de Sant Andreu amb els anarquistes i va ser present al funeral de Durruti.

Per la seva banda, al cos de voluntaris del requetè, el tradicionalisme carlí no sempre va encaixar amb la idea d’estat dels generals de l’exèrcit franquista i, ben aviat, els van anar arraconant. A mesura que avançava la guerra, se’ls va prohibir la formació d’acadèmies militars pròpies o la presència de comandaments carlins a l’exèrcit. El 1937, Franco, per tal de consolidar el seu control sobre l’Estat, crea el partit únic, en el qual fa convergir la Falange amb els tradicionalistes, en el que es coneixerà com “la FET y de las JONS”. El decret, imposat en plena guerra, va ser sens dubte el primer trencament amb una part considerable del carlisme, però els qui van gosar alçar la veu van ser reprimits: Manuel Fal Conde, un dels líders carlins espanyols, va ser desterrat a Portugal amenaçat amb un consell de guerra.

Què hi fa, un agent anglès, a Barcelona? Els carlins no eren una cosa del segle XIX? I, en cas d’haver-n’hi el 1943, no haurien de ser del bàndol franquista?

Al final de la guerra, el pes de la Falange i les friccions amb el tradicionalisme van anar creixent. Qui ho hauria dit, que en el bloc uniforme del feixisme anaven a garrotades? I és que hi havia coses aparentment banals, com la prohibició de dur la boina vermella carlista si no es portava també la camisa blava falangista, o no poder cridar “Viva el rey” o “Viva España” en lloc del crit oficial, “Arriba España”. Però també hi havia repressió en altres nivells: detencions, tortures, assassinats, exilis o atemptats com el de Begoña, a Bilbao, l’agost de 1942, en què els falangistes van atacar un acte carlí amb bombes de mà i van deixar més de cent ferits i tres morts. La repressió del franquisme als carlins està molt ben documentada en els llibres de l’historiador Josep Miralles.

A Barcelona, un dels primers que es va adonar que la seva participació en la guerra els hauria servit de poca cosa és Mauricio de Sivatte, que havia estat entre els artífexs de l’alçament de 1936 i era líder dels carlins a Catalunya. El mateix any que va acabar la guerra va ser desterrat a Menorca durant sis mesos per haver intentat reobrir cercles carlins a Barcelona, i, en tornar-ne, durant el primer aniversari de la victòria franquista, l’any 1940, va ser detingut i empresonat a la Model.

El tradicionalisme carlí no sempre va encaixar amb la idea d’estat dels generals de l’exèrcit franquista i ben aviat els van anar arraconant

I, si el carlisme va viure contradiccions durant els anys de la Guerra Civil, feu atenció ara: el pretendent al tron dels carlins, Xavier de Borbó-Parma, que va participar activament en el cop d’estat contra la República el 1936, va ser expulsat d’Espanya el 1937 després del decret d’unificació i va marxar a Bèlgica. Allà, en començar la Segona Guerra Mundial, va lluitar contra els nazis amb l’exèrcit belga. En la mateixa època, el seu germà Renato lluitava com a voluntari amb els finlandesos contra l’ocupació soviètica. També contra els soviètics marxava a lluitar la División Azul, el cos de voluntaris que havia organitzat una part del franquisme per anar a combatre a la Segona Guerra Mundial l’any 1941. Quan els alemanys van ocupar Bèlgica, Xavier de Borbó-Parma va provar de tornar a Espanya, però se li va negar l’entrada, i des de llavors va lluitar amb la Resistència francesa. De fet, hi havia més carlins, a la Resistència francesa, com August Pierre Combes, que va ser penjat el 1944. Xavier de Borbó-Parma finalment va ser detingut i va acabar al camp d’extermini de Dachau, d’on va sortir viu al final de la guerra. Franco no va intercedir per ell, afirmant no saber qui era.

El 1943 una part significativa del carlisme signava el manifest “Reclamació de poder”, en què, entre altres coses, s’exigia al general Franco la fi del règim, l’allunyament del nacionalsocialisme i la restauració de la monarquia tradicional. Entre els signants, hi trobem Manuel Fal Conde, un dels principals líders carlins espanyols, que tindrà un paper cabdal en aquesta història.

“I like the ambiente very much”

VM, és a dir, l’agent secret britànic que duu el nom fals de Rivadavia, no està sol. Forma part d’una operació complexa que fa mesos que es duu a terme a tot l’Estat. Hi ha espies a Navarra, Madrid i Andalusia, i ja fa gairebé un any que hi ha agents anglesos temptejant el terreny a Barcelona i obrint vies de comunicació. El primer agent anglès que s’apropa al carlisme català és V063. El maig de 1942 deixa constància de tiroteigs entre carlins i falangistes a Catalunya. V063 no aconsegueix contactar amb cap líder carlí, però sí que estarà en contacte amb gent de l’entorn, que li obriran portes. “General impression is that traditionalist are very pleased at prospect of co-operation”, escriu, és a dir: “Impressió general que els tradicionalistes estan molt agraïts davant la perspectiva de cooperació”.

D’aquells contactes en sortirà una reunió cabdal a Madrid el 2 de març de 1943, on es trobarà amb V100, el líder dels carlins espanyols, o almenys d’una de les faccions més crítiques amb Franco: Manuel Fal Conde. V100 no perd el temps i la reunió és profitosa, ja que decideixen obrir un canal de comunicació entre Barcelona i Londres, que tindrà dos interlocutors: VM i V150 (Mauricio de Sivatte). El 31 de març els serveis secrets britànics bategen l’operació amb un nom en codi: DEFIANCE.

Els carlins, després d’insistir que no volen estar sota la influència de cap país estranger, accepten la via de diàleg i col·laboració

L’abril de 1943, VM surt content de la reunió al carrer Muntaner. Fa unes setmanes ja va tenir la primera reunió amb V150, a qui consideren el líder del carlisme català. Aquella trobada, que havia de ser una mera presa de contacte, va acabar donant fruits molt de pressa. Els carlins, després d’insistir que no volen estar sota la influència de cap país estranger, i que no volen simpaties amb els anglesos, accepten la via de diàleg i col·laboració. V150 és un home educat i culte, que causa impressió a l’agent anglès, el qual, mentre que n’elogia alguns aspectes, també escriurà als seus superiors: “Politically he is a xenophobe, and very, definitely a militant spaniard”, és a dir: “Políticament és un xenòfob i, sens dubte, un militant espanyol”.

Però V150 és un home massa important i casa seva no és un lloc segur. Saben que hi ha vigilància constant de les autoritats franquistes i no poden arriscar-se a ser descoberts. Per aquest motiu, acorden que sigui V151 (Pérez de Olaguer) qui faci d’interlocutor. “No té tanta classe”, es lamentarà VM, si bé li agrada com escriu i se sent còmode a casa seva i amb la seva gent. Tot sembla anar ben encarrilat, i així ho fa arribar a Londres: “I like the ambiente very much, and I am sure we can get good results”, que en català seria: “M’agrada molt l’ambient i estic segur que en podem treure bons resultats”.

Tant els anglesos com els carlins creuen que hi ha possibilitats a curt termini que Espanya entri a la Segona Guerra Mundial

VM és l’encarregat de valorar la força dels carlins a Catalunya i la potencialitat d’un alçament en el cas que Espanya entri a la Segona Guerra Mundial. Perquè tant els anglesos com els carlins creuen que existeix aquesta possibilitat a curt termini. Ningú sap què passarà i els escenaris estan oberts: potser Alemanya reclamarà a Espanya que entri a la guerra o potser decidirà ocupar Espanya per la via militar. Ja fa mesos que els britànics treballen sense descans avaluant-ne totes les possibilitats. Tenen catalans als serveis secrets, alguns de prou notables, com Joan Pujol Garcia, àlies Garbo. També desenes d’informants, però, sobretot, molts agents britànics que van amunt i avall intentant esbrinar les fragilitats de la neutralitat espanyola. Rius de tinta i piles d’informes. Si Espanya entra a la guerra, com hi pot respondre el Regne Unit? Quines són les limitacions d’utilitzar Gibraltar per repel·lir un atac? De totes aquestes preocupacions en neix una nova estratègia: crear una xarxa d’operacions encobertes en terra espanyol per tenir preparada la resistència en cas de guerra.

Si Espanya entra a la guerra, com hi pot respondre el Regne Unit? Quines són les limitacions d’utilitzar Gibraltar per repel·lir un atac?

L’organisme encarregat d’aquestes operacions és el SOE —Direcció d’Operacions Especials dels serveis secrets britànics, per les seves sigles en anglès—, conegut també com l’exèrcit secret de l’aleshores primer ministre britànic, Winston Churchill. Un organisme nascut amb la funció “d’encendre Europa” des de dins, i que intentarà fer-ho a força d’accions directes de resistència per desgastar l’enemic darrere les línies del front. El SOE intervé als països en guerra, però decideix també actuar en un país neutral: així, es llancen diverses operacions a Espanya amb un decàleg de precaucions important. Els agents del SOE tindran prohibit intervenir directament en cap acció i es dedicaran principalment a recollir informació, i subministrar material i formació a qui considerin necessari. Mentre no arribi la guerra, la gran por és que un pas en fals pugui alterar les fràgils relacions internacionals.

Gandesa, Olot i Tremp “en un momento dado”

VM enviarà desenes d’informes secrets i codificats als seus superiors a Londres. Es guanya ràpidament la confiança dels carlins i en parla a vegades amb una certa admiració. Relata sense escatimar detalls la capacitat de mobilització que tenen o de confrontació amb els cossos de seguretat. Els carlins tenen armes i homes, i el règim intenta evitar i amagar tots els enfrontaments per no mostrar una imatge de debilitat. L’agent britànic explica com, per exemple, els falangistes van reaccionar a la darrera visita de V100, Manuel Fal Conde, a Barcelona, detenint —pel seu compte i al marge de les autoritats— alguns membres dels carlins i presentant-se a casa de V151 (Pérez de Olaguer), on es trobaven reunits alguns líders carlins. Els que eren reunits a la casa van sortir a rebre’ls disparant trets a l’aire i, al cap d’una estona, van aparèixer militants carlins, amb armes i granades de mà, disposats a atacar els falangistes. L’incident va acabar per mediació del governador civil, que va ser alertat pels mateixos carlins: si no dispersava els falangistes, l’endemà seria un dia de dol a Barcelona. Segons VM, això eren “typical incidents”, incidents habituals.

L’interès de Londres és saber si els carlins s’alçaran contra Franco en el cas que Espanya entri a la guerra

Però, a banda de les anècdotes, l’interès de Londres és saber si els carlins s’alçaran contra Franco en el cas que Espanya entri a la guerra, o si lluitaran contra els alemanys i, és clar, saber si tenen la força suficient per fer-ho. VM no triga a respondre a les demandes. Considera realista pensar que els carlins puguin disposar d’uns 10.000 homes armats i a punt per actuar en qualsevol moment, malgrat que diuen tenir-ne 50.000. Això sí, li han matisat que el nombre d’efectius variarà depenent de l’ambient del moment. Diuen disposar d’una jerarquia ben organitzada i d’armament suficient per a qualsevol resposta que calgui donar de manera ràpida i efectiva.

Les converses van bé i es va agafant confiança. Els tradicionalistes s’esforcen sempre a mirar de mantenir —almenys en les formes— una certa distància amb els anglesos. Hi són, a les converses, però ideològicament no es volen casar: volen anar per lliure. Tant que, abans d’haver rebut cap oferta, afirmen no necessitar suport econòmic. Malgrat les paraules, no abandonen mai el diàleg i accepten altres formes d’ajuda: l’enviament de correspondència entre carlins i exiliats a través dels agents anglesos; material de comunicació, com ara ràdios, i que els anglesos formin alguns dels seus membres per construir una xarxa de comunicacions clandestina entre Barcelona i les comarques.

Els tradicionalistes s’esforcen a mirar de mantenir una certa distància amb els anglesos. Hi són, a les converses, però ideològicament no es volen casar: volen anar per lliure

Això és cabdal per al SOE, perquè els carlins els han explicat que, malgrat tenir els líders a Barcelona, la seva força és a les comarques. Els suposats 50.000 homes armats tenen dos punts de reunió preparats on podrien fer-se forts: Gandesa i Olot, particularment les zones rurals al voltant d’ambdues ciutats. A més, han posat en contacte l’agent anglès amb l’enginyer en cap de la central elèctrica de Tremp, que estaria disposat a fer alguna acció de sabotatge a la central “en un momento dado”.

Els suposats 50.000 homes armats dels carlins tenen dos punts de reunió preparats on podrien fer-se forts: Gandesa i Olot

Quan VM explica a Londres que els carlins no necessiten finançament, deixa entreveure que sí que podrien necessitar-ne en un futur. Cal estar atents i ben preparats, ja que parlem de guerra, i de guerra contra els nazis. Per això, VM parla obertament amb els seus superiors de la possibilitat d’enviar armes a Espanya amagades en caixes de whisky per donar-les als carlins, perquè les puguin tenir disponibles ràpidament.

Londres no discrepa de les propostes de VM, però mantenen una certa cautela. Abans d’enviar armes, es prioritza la xarxa de comunicació. El SOE no vol que els carlins utilitzin les xarxes de comunicació existents ni els tècnics que ja venen entrenats dels anys de la Guerra Civil perquè, en cas de sospites per part del règim, serien els primers sospitosos. Per aquesta raó, decideixen crear tota una xarxa paral·lela amb gent nova i material nou. Com que el SOE ha d’anar amb molta cura en les seves accions en territori espanyol, la xarxa l’hauran de fer els mateixos carlins, però sempre sota la supervisió anglesa.

“DEFIANCE is dead to us”

Al maig, les previsions del SOE respecte a la força dels carlins a Catalunya es van tornant més conservadores. Si bé es torna a posar sobre la taula la possibilitat d’un enviament d’armes per a ús immediat en cas de guerra o per a sabotatges, no es concreta res i, fins i tot, es qüestiona la capacitat de resposta dels carlins en cas de guerra. Estimen que podria tardar fins a quinze dies des del moment d’una hipotètica invasió. A més, els líders carlins posen sobre la taula que estan en una posició reactiva i no pas activa. Ells es mourien en funció del context, i plantegen tres hipòtesis. La primera, que Espanya s’unís a la guerra al costat de l’Alemanya nazi. En aquest supòsit, ells valorarien la situació social i, si es veiessin amb prou suport popular, intentarien un alçament armat per prendre el poder. La segona hipòtesi seria que Alemanya envaís Espanya amb tolerància o inacció del règim. En aquest cas, seria quan respondrien amb més rapidesa i contundència. El darrer escenari és que, en el cas d’invasió alemanya, Franco decidís plantar cara als invasors. Aquí els carlins anirien al costat de Franco, almenys fins a fer fora l’invasor.

Aquestes posicions prudents dels carlins, juntament amb l’evolució de la guerra, van fent perdre pes a l’operació DEFIANCE. Cada vegada es veu més llunyana la possibilitat d’una carlinada o que Espanya participi en la guerra. Els carlins, malgrat les diferències amb la Falange i amb el franquisme, només plantegen l’alçament armat com a últim recurs, i l’enfoquen sobretot a evitar una invasió que cada vegada sembla menys probable.

Les posicions prudents dels carlins, juntament amb l’evolució de la Segona Guerra Mundial, van fent perdre pes a l’operació DEFIANCE

Si el context ja fa que els anglesos comencin a dubtar dels seus plans, al juny les coses es precipiten. Un dels agents del SOE a Barcelona ha de ser retirat d’urgència per la seva implicació en l’operació REPROACH a Navarra, que ha sigut parcialment descoberta i desmantellada pel franquisme. Havien dut material i havien fet formació a través de capellans i altres personatges del carlisme navarrès, en la mateixa línia que el que s’estava fent a Catalunya: preparar el terreny per a una possible guerra. Alguns dels implicats navarresos han estat detinguts. La situació és extremament delicada i, malgrat que no s’ha destapat tot, els anglesos tenen por d’esquitxar-se i activen tots els protocols: un agent que estava implicat en les accions navarreses, amb el codi GB024, surt de l’operació a correcuita, i tots els agents de Barcelona han d’extremar les precaucions.

A l’agost, amb la guerra mundial girant-se progressivament a favor dels aliats, el SOE fa definitivament un canvi de política i així ho notifica a VM. Es dona ordre de deixar d’ajudar els carlins amb la correspondència amb els exiliats i d’anar tallant les vies de comunicació. De mica en mica, abandonen totes les trobades i reunions. No hi haurà carlinada contra Franco. No hi haurà invasió alemanya. El SOE, davant les perspectives, no vol perdre més temps ni esforços, i l’operació DEFIANCE s’acaba de manera abrupta.

Mig any després d’iniciar l’operació, els carlins han perdut l’oportunitat de prendre el poder a Espanya amb l’ajuda dels anglesos

A finals d’estiu de 1943, mig any després d’iniciar l’operació, els carlins han perdut l’oportunitat de prendre el poder a Espanya amb l’ajuda dels anglesos. Tot plegat ha quedat en un tempteig, un “per si de cas”. Els carlins es quedaran sense el seu rei, que no serà coronat ni quan Franco mori. La seva història quedarà en un calaix; vencedors vençuts. DEFIANCE va ser només el fantasma, una ombra que va passar de llarg i també un bidó de benzina que, amb una espurna, hauria capgirat la història de Catalunya, d’Espanya i d’Europa. Però no hi va haver foc. Aquesta història quedarà en no res: ningú havia de saber-ne res i ningú en sabrà res. Només quatre papers plens de noms en codi en una carpeta. El 19 de setembre de 1943 VM escriu a Londres: “DEFIANCE is dead to us”.