“Ami no m’ho van demanar, em van dir: «Aniràs al cau». Els meus pares hi havien anat tots dos i era una cosa que tocava. Al principi vaig anar-hi obligada perquè jo no hi volia anar pas, em costava molt. Em deien: «Et deixem al cau i són bronques constants, però quan et venim a buscar, no vols marxar!». Fa molta mandra anar-hi i al principi sempre es fa una muntanya. Ara em venen els pares dels Castors, els més petits del cau, i em diuen: «Cada dissabte, quan han de venir al cau, no volen sortir de casa. Sempre són plors, queixes...». I jo els dic: «Això ens passa a tots. No us preocupeu, que quan faci Ràngers, a primer d’ESO, ja vindrà encantat!». I sí, sempre passa el mateix”, explica la Txell Basiana, cap de l’Agrupament Escolta Antoni Gaudí de Manresa, de Minyons Escoltes i Guies de Catalunya. La seva mare havia anat al mateix cau anys enrere, i ella, tot i que va començar al cau “perquè tocava”, hi va acabar trobant un espai que li marcaria del tot la vida.

Del seu inici en recorda moltes coses. La Txell va entrar amb sis anys al cau, just quan l’agrupament celebrava el quarantè aniversari. Hi va entrar juntament amb dues nenes més, totes noves a la unitat de Castors. “El cau feia quaranta anys i nosaltres, en totes les celebracions d’aquell any, vam ser les més petites. Al cau apugem i abaixem bandera, és un acte molt simbòlic, i sempre ho feien fer a les més petites. Així que a totes les fotos del quaranta aniversari, sortim les tres marreques allà davant, amb la camisa de Castors de color taronja, que ens anava gegant, i és bastant divertit. Totes tres ens vam fer molt”, recorda. I amb elles va continuar fins a arribar a la unitat més gran de totes, Trucs.

“A cada etapa, fem un projecte diferent i ens basem en la metodologia escolta. Hem fet projectes de canyes de pescar, de fer pa, andròmines, una sèrie...”

Al cau s’organitzen per unitats, de Castors a Trucs. Cada unitat engloba tres generacions diferents, i això fa que convisquin edats diverses en un mateix grup. “A cada etapa, fem un projecte diferent i ens basem en la metodologia escolta. Hem fet projectes de canyes de pescar, de fer pa, andròmines, una sèrie... Fem una pluja d’idees, escollim, fem una planificació i fem el projecte final; és el resultat de tot el que has fet durant l’any. Quan vam fer la canya de pescar, a Castors o Llops, ens les vam fer nosaltres mateixos i vam anar a treure’ns la llicència de pesca, que et durava tres mesos. Vam anar al riu i no vam treure res, però ens ho vam passar molt bé”, explica. Txell, em parlaves de la metodologia escolta. A què et refereixes?

“Totes les associacions d’escoltes que hi ha a Catalunya, Espanya i arreu del món, seguim un mètode que inclou tots els principis escoltes, les lleis... Tot ve de Baden-Powell, el creador de l’escoltisme”

Amb una rialla respon: “En general, totes les associacions d’escoltes que hi ha a Catalunya, Espanya i arreu del món, seguim un mètode que inclou tots els principis escoltes, les lleis... Per exemple, la promesa. Cada cau s’ho fa com vol, i n’hi ha que no ho fan. Però tot ve de Baden-Powell, el creador de l’escoltisme, que va fer un llibret, Scouting for boys, per a nois totalment! Aquest llibre s’ha anat readaptant a la societat actual fins avui. L’escoltisme funciona a través d’aquest mètode, i dins s’hi engloba la promesa, els projectes... Acció, revisió i celebració. Això també entra dins aquesta metodologia. La muntanya, el país, l’espiritualitat...”.

I tot plegat es reflecteix en les activitats. “Per exemple, durant una sortida de cap de setmana, sempre hi ha un «bon dia» i un «bona nit». També es reflecteix en com apropes aquesta educació no reglada als infants. Nosaltres ho fem des d’aquest mètode, que, per exemple, un esplai no té. Hi ha moltes dinàmiques de grup, emocionals, o la promesa, que només fas al tercer any de cada unitat. Per exemple, a Castors treballes molt les bones obres, com pots ajudar les persones que t’envolten, amb accions molt petites. Es busquen temes que els remoguin, encarats a la societat i a com es pot millorar. Una mica el lema de «Deixem millor el món de com l’hem trobat».”

“La nit de campaments que es fa la cerimònia, els caps apadrinen cada prometaire i els fan un text comparant-los amb un animal. I és molt bonic. Ells llegeixen el seu text, de com han evolucionat, de tot el que han après, i els caps els llegim el text dels animals”

I continua: “També s’aprèn a fer nusos, una mica de supervivència, el pionerisme; aprendre a muntar una tenda; conèixer les constel·lacions... Acabar la promesa és un creixement personal dins de la unitat de Castors i, l’última nit, es fa la cerimònia. Fas un escrit de com t’ha canviat, com t’has vist al final i a l’inici de la promesa, i també a l’inici i al final de Castors, perquè entremig creixes un munt, i els nens es fan gegants de cop i evolucionen amb un munt de coses. La nit de campaments que es fa la cerimònia, els caps apadrinen cada prometaire i els fan un text comparant-los amb un animal. És molt bonic. Ells llegeixen el seu text, de com han evolucionat, de tot el que han après, i els caps els llegim el text dels animals. «Jo, Paula, t’he comparat amb una òliba perquè crec que...» És un moment molt bonic. Això també és de les coses que recordes molt”.

I de tots aquells anys com a nena, no tan sols se n’emporta l’essència del mètode escolta. La Txell recorda un ambient molt proper, en què tots s’ajudaven entre tots. “Sí que es feien grupets, però estàvem tots junts. Quan estava de campaments i estava trista, els grans sempre t’ajudaven, venien i et consolaven. Estar petits i grans junts és molt positiu, perquè acabes aprenent un munt i creixes molt ràpid.”

“En altres llocs, si ets petit, t’ho donen tot fet. Però al cau, no. Al cau, t’has d’espavilar. No et vindran a fer el sac. També hi ha molt sentiment de pertinença, tant amb el teu cau com amb el moviment. Et sents part d’alguna cosa”

La Txell ha passat per totes les unitats: Castors, Llops, Ràngers, Pioners i Trucs. Ha fet tot el camí com a nena de cau, des de l’inici fins al final. Què te n’emportes, de tota l’etapa? “Molta autonomia. En altres llocs, si ets petit, t’ho donen tot fet. Però al cau, no. Al cau, t’has d’espavilar. No et vindran a fer el sac. També hi ha molt sentiment de pertinença, tant amb el teu cau com amb el moviment. Et sents part d’alguna cosa. La convivència, l’empatia..., el fet d’esforçar-te per les coses, treballar la frustració, o la por. Per exemple, anant a una simple ruta, et frustres molt. Quan estàs cansat i no pots més, has d’aprendre a relativitzar els sentiments, perquè has de tirar. No hi ha més. És tot aquest treball personal que fas quan has de seguir caminant i ja no pots més.” I amb tot aquest aprenentatge a la motxilla, va decidir continuar en el món del cau com a cap.

“Sentia que si marxava sense haver estat cap, no hauria conclòs tot el pas pel meu cau i pel món de l’escoltisme, que no hauria acabat. Ets nen, però llavors acabes sent cap. Ho veia com un cicle que havia d’acabar d’aquesta manera”

“Sentia que si marxava sense haver estat cap, no hauria conclòs tot el pas pel meu cau i pel món de l’escoltisme, sentia que no hauria acabat. Ets nen, però llavors acabes sent cap. Ho veia com un cicle que havia d’acabar d’aquesta manera. I, al cap i a la fi, ets cap perquè ho vols ser. No és remunerat, és totalment voluntari. Si hi vas és perquè t’agrada i ho donaràs tot. I això es transmet. Quan passes a ser cap, una de les coses que es diu és: «Vull donar tot el que a mi m’han donat». Com a nena, vivies el fet que els caps t’ho donaven tot. S’ho passaven bé i això t’ho transmetien a tu. L’ambient era molt bonic i familiar.” I, sent ja cap, la Txell ha intentat transmetre tot allò que va aprendre des de l’altra banda. Com ho fa?

“Un dels «problemes» que té el cau és que hi ha molt relleu. Gent que ha anat al cau, anys després hi porta els fills i els fills hi porten els seus fills. Tota aquesta gent ja té uns certs valors que porten dins la família. Per això, l’ambient de cau és molt diferent del que et puguis trobar en qualsevol altre ambient educatiu, i és més fàcil educar perquè et venen de casa. El respecte entre ells i cap a les persones, els valors de muntanya, de país...”

“Amb els amics que som del cau sempre ho diem: es nota molt quan algú és de cau! Per la manera de fer, de ser, per com has crescut, pels valors que tens...”

I amb aquesta dinàmica interna, tot l’equip de monitors dansa a un mateix ritme. “Amb els amics que som del cau sempre ho diem: es nota molt quan algú és de cau! Per la manera de fer, de ser, per com has crescut, pels valors que tens... Són coses que has anat adquirint al llarg de tots els anys a l’agrupament.” I suposo, Txell, que quan sortiu fora d’aquesta bombolla també ho noteu. O no?

“L’educació en el lleure és molt important, tant al cau com a l’esplai. Es transmeten molts valors que a l’escola no et poden transmetre perquè no hi ha temps”

“A l’hora de treballar en equip, es nota molt. Tens moltes habilitats que persones que mai han estat en un grup no tenen. L’educació en el lleure és molt important, tant al cau com a l’esplai. Es transmeten molts valors que a l’escola no et poden transmetre perquè no hi ha temps. Jo, que ho puc veure des de les dues visions, perquè soc mestra, crec que hi hauria una societat molt diferent si a l’escola es pogués transmetre tot el que es transmet al cau. A l’hora de treballar en equip, amb l’empatia, la responsabilitat, l’educació emocional..., tot el que ens ha desconstruït. No ets gens individualista, el teu pensament és col·lectiu. Quan estàs en grup sempre tires a col·lectiu.”

Aquests valors i aquestes maneres de fer es van engranant entre generacions i donen vida a l’AEiG Gaudí de Manresa. La Txell té clar que és important transmetre tota aquesta essència 

Aquests valors i aquestes maneres de fer es van engranant entre generacions i donen vida a l’AEiG Gaudí de Manresa. La Txell té clar que és important transmetre tota aquesta essència perquè “no ho rebràs enlloc més”. I ens ho explica: “A les meves amigues que no són del cau, els parlo de comerç local, de consum responsable o de residu 0 i no saben què vol dir, sobretot fa uns anys, que no estava tan de moda. En les relacions humanes també ho notes: el fet d’estar dins un grup i tenir només un grup d’amistat, aferrar-t’hi molt i no tenir altres persones amb qui compartir espais, moments, reflexions... Jo, per exemple, a banda del cau, tinc la sort de tenir diferents espais. Aquest obrir-se, saber-se relacionar, saber-te adaptar a les necessitats d’una persona...”, explica.

El món del cau també aporta a la societat. “No ens conformem amb qualsevol cosa. El món del lleure et fa ser una persona crítica i et fa reflexionar. Per què estem fent això, què podríem fer, què podríem millorar... Si no hi hagués educació en el lleure, jo crec que no seríem una societat crítica, perquè a l’escola no t’ho ensenyen. El lleure ens fa ser una societat culta, complementa la teva educació. Et fa créixer com a persona, cap a tu i cap a la resta.”

Créixer individualment i col·lectivament. El sentiment de pertinença dins el cau és fort. I, en part, els uneix aquest objectiu comú que treballen cap de setmana rere cap de setmana amb els infants. “En formes part i et sents acompanyat. Hi ha persones com tu, que veuen el món de la mateixa manera i que comparteixen valors. No és la manera bona ni dolenta, també tenim coses a canviar, però en compartim una mateixa visió. El sentiment de construcció, d’evolució, d’ajudar, de canvi... En aquest grup, tots estem treballant per una mateixa cosa: l’educació en el lleure.”

“Som part d’aquest llegat, d’aquesta generació de caps que ens van educar i que a la vegada porten els seus fills al cau també. Som part del Gaudí. Sempre els ho dic, als meus pares: «Gràcies per haver aguantat tot el que heu aguantat i no desapuntar-me del cau!»”

Et sents part d’un llegat?, pregunto. “Sí; oh, i tant! Els caps que vam tenir nosaltres han tingut fills i els portaran al cau. Som part d’aquest llegat, d’aquesta generació de caps que ens van educar i que a la vegada porten els seus fills al cau també. Som part del Gaudí. Sempre els ho dic, als meus pares: «Gràcies per haver aguantat tot el que heu aguantat i no desapuntar-me del cau!». Ho vaig intentar molt, a tercer de Castors jo no volia continuar. Jo no crec que fos així, si no hagués anat al cau. Tal com soc ara i amb els valors que tinc i tota la meva vida. Al final, el teu entorn és el que és, però tot el que els caps m’han transmès no ho hauria tingut. Tota l’educació emocional, la responsabilitat afectiva amb les persones, aprendre a valorar-te, a empoderar-te.”

L’Antoni Gaudí ha canviat la vida de la Txell, com la de tantes altres persones que al seu dia començaven l’aventura a Castors. Com tot, sempre arriba el final. La Txell acabarà la seva etapa com a cap quan els seus nens també acabin la seva etapa com a infants al Gaudí. Un cicle que acaba per a uns però que comença per a uns altres. Uns valors i una manera de veure el món que sempre estan vius.