Quan la pintora Míriam Escofet (Barcelona, 1967) ha acceptat mantenir aquesta conversa amb LA MIRA aprofitant una estada puntual a Barcelona, he pensat en la sort que té. Ho dic pel fet que li hagi tocat pintar el darrer retrat de la reina Elisabet d’Anglaterra en ple segle XXI, en comptes de l’any 1713, quan l’anomenat “cas dels catalans” feia nosa al palau de Kensington. Quin tràngol hauria estat estar pintant la reina Anna i, en plena pinzellada, que aparegui el secretari d’Estat d’Afers Exteriors per comunicar que s’ha signat el Tractat d’Utrecht, abandonant el poble català a la seva sort. Em passés a mi i retrataria una hidra amb 1.713 caps, pel cap baix, com a petita venjança personal, amb el risc, això sí, de ser penjat a la forca que hi havia a tocar de l’actual Marble Arch de Londres.

De pintors catalans que hagin retratat figures de la reialesa, a banda de la mateixa Míriam, em ve al cap el rossellonès Jacint Rigau-Ros i Serra, autor del retrat de Lluís XIV de França

De pintors catalans que hagin retratat figures mítiques de la reialesa, a banda de la mateixa Míriam, em ve al cap el rossellonès Jacint Rigau-Ros i Serra, autor d’aquest retrat arxiconegut de Lluís XIV de França que data de 1701 i s’exhibeix al Museu del Louvre de França. Sempre m’he preguntat com devia pair Rigau haver pintat el rei que va esclafar els catalans partint de la base que, quan ell va néixer a Perpinyà, la capital del Rosselló encara formava part, administrativament, del Principat de Catalunya.

Quan ens saludem, la Míriam em dona la mà de manera extremament delicada. “Normal”, penso. La mà és el seu pinzell, en el fons, i l’ha de protegir com un futbolista de la Premier League les seves cames.

—He llegit que t’has criat i vius a Londres perquè el teu pare, Josep Escofet (Terrassa, 1930), volia marxar, en part, per la Guerra Civil, tot i ser a principis de la dècada dels setanta del segle XX.

—Jo tenia dotze anys i no volia marxar. Era una idea del pare. Cada vegada que torno a Barcelona penso: “Per què vàrem marxar?”. Ell tenia la idea fixada que Espanya és un desastre i volia ser artista, i que aquest somni no el podria aconseguir si no marxava. I la meva mare era londinenca de família irlandesa. I mai ha volgut tornar. Trobo molt a faltar la vida mediterrània, i la vida britànica és molt apagada. Però tinc la idea d’acabar vivint entre aquí i allà.

—Pels orígens paterns, havies de ser necessàriament pintora?

—No necessàriament. Però vaig créixer envoltada de la creativitat del pare i de la mare, que eren artistes tots dos. Era una atmosfera molt artística. Jo era una molt bona estudiant i treia molt bones notes en tot. El més lògic hauria estat que acabés a la universitat estudiant Física, però l’instint em va dur a desitjar una vida que em semblava més extensiva que no aquella via de tren que em semblava estudiar Física. Per això vaig decidir matricular-me a una escola d’art i els pares em van donar suport sempre.

I li va anar bé, a aquesta artista que preserva el català intacte.

—D’on et ve la passió pel retrat? De fet, tu has pintat moltes altres coses, a banda de retrats.

—Jo no parava de pintar com una bèstia perquè tenia una exposició rere una altra. I cada any anava a veure l’exposició anual BP Portrait Award i sentia molta enveja quan veia tres o quatre quadres que m’impressionaven, i pensava que m’encantaria pintar un retrat a la meva manera. Amb la crisi del 2007 l’activitat de les galeries d’art es va desaccelerar. Vaig pensar: “Ara és el moment”, i vaig voler pintar el meu pare, perquè té una cara molt singular, és molt fotogènic, és un familiar que conec molt bé i ell és pintor també. I el resultat em va agradar i després el vaig presentar al British Portrait i me’l varen acceptar, que ja era molt.

La Míriam m’explica que s’inspira en els pintors renaixentistes o en els quadres gòtics flamencs d’autors com Jan van Eyck

La Míriam s’hi va presentar en diverses edicions més, fins que va arribar el retrat de la seva mare. 

—Vaig esperar que arribés el moment que m’agafés la inspiració, és un procés molt orgànic. Els meus moments preferits amb la mare sempre els vaig passar a la cuina. La meva mare, com a bona irlandesa, no parava de xerrar en tot el dia. La sabia molt llarga. I ens passàvem hores xerrant i rient a la cuina. La cuina era el seu domini, i vaig pensar que aquell era el lloc on pintar-la. Però, més enllà de la meva mare, volia representar la figura de “la mare” per a tots nosaltres, si hem tingut la sort de tenir-hi una bona relació. És la relació fonamental. D’aquesta relació en surten totes les altres que tindràs a la vida. Per això li vaig voler donar un toc religiós i té aquesta atmosfera tan calma.

—Com si fos una mare de Déu?

—Sí. La meva mare tenia 85 anys i quan els pares es fan grans vas essent conscient que els queda poc temps i cada any és especial. Per això volia transmetre la idea que el temps que passava amb la mare era sagrat. Tot plegat, una idea molt poètica.

—T’he de dir que el que em deixa absolutament bocabadat és la llum d’aquest retrat. Per dir-ho d’alguna manera, sembla que sigui la llum del flaix d’un fotògraf.

—Gràcies! La llum és l’obsessió del pintor. Va sortir una llum molt especial en aquest retrat. És cert.

“Sembla que parli de fantasia, però quan pintes un quadre arriba a un cert punt que agafa vida pròpia i dius «Uau!»”

La Míriam m’explica que s’inspira en els pintors renaixentistes o en els quadres gòtics flamencs d’autors com Jan van Eyck, per exemple. La tècnica que fa servir per capturar la llum es deu a les veladures, una tècnica basada a superposar capes molt fines de pintura que transparenten la pintura de sota.

I amb el retrat de la seva mare va guanyar el BP Portrait Award. Qui l’hi havia de dir. Amb aquest guardó Míriam Escofet va ingressar a la Royal Society of Portrait Painters.

“Tothom amaga coses i com a retratista és el que estàs buscant. És fer una mica de psicòleg, i has de tenir gairebé una visió de raigs X per captar què hi veus, tu, en l’interior d’aquella persona”

—És important tenir una certa química amb qui pintes?

—Sí, però tot és interessant. Fins i tot l’antipatia, perquè és part del caràcter. I tothom té una vulnerabilitat. Tothom amaga coses i com a retratista és el que estàs buscant. És fer una mica de psicòleg, i has de tenir gairebé una visió de raigs X per captar què hi veus, tu, en l’interior d’aquella persona. Has d’entrar en la personalitat de la persona, i per això poca gent s’hi sotmet, perquè queda completament despullat. És fort, eh?

La retratista reial riu.

—Si coneixes la persona i t’agrada, és molt més fàcil. De seguida saps si l’has captat o no. Sembla que parli de fantasia, però quan pintes un quadre arriba a un cert punt que agafa vida pròpia i dius “uau!”. I quan arribo a aquest punt és quan passen les coses interessants.

—Del punt de fuga al punt de màgia.

—Hi ha un moment que els quadres comencen a respirar, i és quan t’animes i es converteix en obsessió i no pots parar. I no l’has de deixar anar fins que l’has espremut del tot.

—Més enllà de tractar-se de disciplines diferents, abans els retratistes eren els fotògrafs, però ara ja no és així. Fora de la reialesa, actualment també hi pot haver una cosa d’ego, de gent amb poder del tipus que sigui, que aspiri a un retrat, i no pas a una fotografia, que és accessible a tothom, encara que no et retrati Annie Leibovitz.

—Potser perquè falten els grans artistes del retrat, com segles enrere passava, per exemple amb els Van Dyck de torn.

He llegit que només et varen deixar estar mitja hora amb la reina Elisabet II. Com pot ser?

—He llegit que només et varen deixar estar mitja hora amb la reina Elisabet II. Com pot ser? Això abans no passava...

—Ja em varen advertir que segurament només disposaria d’una sessió i d’una hora com a màxim. I que si es cansava, podien ser vint minuts. Vaig optar per fer el màxim de fotos. Però vaig demanar una segona sessió. Em vaig haver d’esperar set mesos. I això que la reina havia fet sessions molt més llargues i generoses per posar per a quadres tota la vida. Però tenia 94 anys ja i, si no arriba a ser un encàrrec del Foreign Office, no ho haurien fet. I en aquesta segona sessió hi vàrem estar una hora. Jo no soc monàrquica i només em preocupava si aquella persona em cauria bé. I era una gran professional, però jo no sabia qui era com a persona. Ella era com un quadre en blanc. Jo no volia pintar la reina amb la corona, que tampoc m’ho varen demanar. De fet, em varen fer l’encàrrec perquè havien vist el retrat de la meva mare.

“Era en una sala del palau de Windsor. Molt nerviosa. Em varen dir que a les dotze en punt ella sortiria per una porta concreta. No pots parlar amb ella fins que ella parla amb tu. No li pots donar la mà fins que no te la dona ella. Era petitíssima, molt velleta. Però tenia com una aura d’energia, i això ja m’anava bé”

—I aquell dia, què?

—Era en una sala del palau de Windsor. Molt nerviosa. Em varen dir que a les dotze en punt ella sortiria per una porta concreta. No pots parlar amb ella fins que ella parla amb tu. No li pots donar la mà fins que no te la dona ella. Era petitíssima, molt velleta. Però tenia com una aura d’energia, i això ja m’anava bé. I passa per davant meu, se’m queda mirant de dalt a baix durant un minut sense dir res i després em va somriure. Quan somreia brillava molt, i quan estava seriosa transmetia gairebé com un sofriment.

—Una mica intimidatori, no?

—No. Jo faig el mateix per captar algú. En certa manera ella va fer el mateix amb mi. Em va agradar molt perquè vaig pensar que aquella persona estava molt present en el moment, amb molt de respecte cap a mi, sense una actitud com pensant: “Buf, ara venir aquí per fer un retrat, quin avorriment!”.

Si la reina va seguir la corda de ficció a l’Os Paddington o a James Bond, bé que havia de seguir la d’una pintora catalana real, no pas reial, de parlar tan pausat com el de la mateixa reina, per ser retratada per darrera vegada, penso.

—I durant les sessions xerràveu?

—Sí, i tant. Em va caure bé. Era la reina, però era com qualsevol iaieta. Molt normal. A veure, que era una gran experta a donar conversa sense dir res, però que ajudava a calmar l’ambient i tenia molt sentit de l’humor.

“El sotssecretari d’Estat permanent del Foreign and Commonwealth Office i cap dels serveis diplomàtics, Sir Simon McDonald, em va dir: «Vull que captis la personalitat i la dignitat de la reina, perquè ningú l’ha captat»”

La primera sessió curta es va fer al castell de Windsor, i la segona, al palau de Buckingham. “En aquesta segona em vaig posar a xerrar com una cotorra sobre la nostra història familiar, i ella em va explicar que s’estaven fent reformes al palau de Buckingham i que havien descobert unes bigues de fusta que havien servit per construir vaixells de l’Armada britànica.”

—El sotssecretari d’Estat permanent del Foreign and Commonwealth Office i cap dels serveis diplomàtics, Sir Simon McDonald, em va dir: “Vull que captis la personalitat i la dignitat de la reina, perquè ningú l’ha captat”.

Arribats a aquest punt, la Míriam tenia molt clar què volia aconseguir i què volia evitar. De quadres de la reina ja se n’havien fet uns quants, en set dècades de regnat. Els seus referents eren clars, com també alguns que no entén com varen provocar una queixa de la Corona, vist el resultat. El seu preferit és el retrat del pintor italià Pietro Annigoni, de 1955, tres anys després de la coronació d’Elisabet II.

El quadre de la reina Elisabet II va suposar mig any de feina ben llarg i, després de descobrir-lo a la monarca britànica, s’exposa a la recepció de la seu del Foreign Office.

“M’encantaria pintar el rei Carles III. Al contrari de la reina, se li veu més l’esperit i el geni. Té molts dimonis a dins i que es veuen. I això per a un retratista és un regal”

—Si ara et diuen... “Vine a Buckingham i pinta el rei Carles III”, què? Repetiries?

—Sí! M’encantaria. Al contrari de la reina, al rei Carles se li veu més l’esperit i el geni. Té tant caràcter! Seria un retrat fantàstic. Jo el trobo fascinant com a persona, perquè té molts dimonis a dins i que es veuen. I això per a un retratista és un regal. Té una fesomia molt interessant.

“Soc l’única catalana que ha pintat la reina i quan vàrem descobrir-li el quadre vaig ser conscient de la seva fama mundial. Jo vivia molt desconnectada de la família reial”

—T’has parat mai a pensar que el retrat es mantindrà pels segles dels segles i els historiadors vincularan Elisabet II amb Míriam Escofet?

—No en vaig ser conscient fins que li vàrem descobrir el quadre. A més, soc l’única catalana que ha pintat la reina i quan vàrem descobrir-li el quadre vaig ser conscient de la seva fama mundial. Jo vivia molt desconnectada de la família reial. Però he de reconèixer que el funeral de la reina va ser impressionant. Em pensava que no m’ho miraria i m’hi vaig quedar ben enganxada.

—El teu nivell de perfecció i realisme ens mostra realment la reina com era, i això que sempre m’havia pensat que no devia haver-hi tanta similitud entre els reis retratats de segles enrere, quan no els havíem pogut veure en imatge real, i la realitat.

—No. Estic segura que Velázquez captava la gent tal qual era. I l’altre és en Hans Holbein, el gran retratista de la Corona britànica, que va pintar Enric VIII. A Hans Holbein el tinc com un déu del retrat. Capta el caràcter amb una exactitud que pots estar segur que si és un fill de puta, pinta un fill de puta, sense afavorir ningú.

—Per tant, retratar fills de puta és com quan els actors es deleixen per representar personatges dolents.

—Sí... Bé, hi ha una certa gent que jo no pintaria, com en Donald Trump. Seria com prostituir-me. I en Boris Johnson, tampoc. L’odio tant! Però pintar una persona que té mala llet o que té una cara antipàtica pot ser molt interessant.

—Qui t’agradaria pintar?

—Vaig voler pintar el naturalista David Attenborough, però em va dir que no. Ja l’estava retratant algú i em va dir que amb un ja en tenia prou.

—No hauríem de tenir els presidents de la Generalitat retratats oficialment i contemporània per la mateixa institució, també?

—Estaria molt bé, i seria una manera de donar suport a l’art català.

Tenir sentit d’estat també depèn d’aquests detalls. Tenir sentit d’estat, com té el Regne Unit, on haver protegit la reina, és a dir les institucions, també implica retratar-la, com ho ha fet Miriam Escofet malgrat no ser monàrquica. Tot i així, Míriam saved the Queen.