Europa ja porta unes quantes primaveres veient que només floreixen flors amb l’esvàstica a les fulles. Hitler, amo i senyor. El primer ministre del Regne Unit, Winston Churchill, ha de fer mans i mànigues, entre puro i puro i Jhonnie Walker i Jhonnie Walker, per mantenir la moral del país. No ho té fàcil. La crisi a la platja de Dunkerque frega una sagnia descomunal de les tropes britàniques apuntades per les mires dels avions de la Luftwaffe la primavera de 1940 i el Blitz, que s’allarga fins al 1941, socarrima mig Londres i mitja Anglaterra. Heil boum! Heil boum! Els Panzer de Hitler s’ho enduen tot per davant. Soldats, innocents, pobles, ciutats... països sencers. Europa se li fa petita i fa via cap a Àfrica amb els panzers de l’Afrika Korps. I l’Imperi japonès juga a guerra de vaixells a Pearl Harbour. Tots tocats, tots enfonsats. La victòria s’allunya, la derrota s’apropa.

La ruta del ferri aeri de l’Atlàntic Nord uneix els Estats Units amb el Regne Unit per proveir als aliats d’efectius, armes, munició i menjar i evitar els atacs dels submarins alemanys

El Regne Unit no té prou capacitat per produir tants avions de guerra com reclama el conflicte, ara ja del tot mundial. I decideix encarregar-ne als Estats Units. Però per on transportar-los? Per mar? Per aire? Els submarins alemanys U-Boat fan estralls. Dinamiten tota línia marítima que poden, hi passin vaixells de guerra o de provisions per als aliats. La reticència a fer-ho per aire és granítica. Downing Street i la Royal Air Force no en volen saber res. Les condicions atmosfèriques són bona part de l’any tan dures que acaben amb molts vols estrellats. Saben de què parlen. En el període d’entreguerres aquesta mena de vols registren unes estadístiques tendint a catastròfiques. Però els U-Boats van fent. Heil boum! Heil boum! Més tocats, més enfonsats.

No hi ha cap altra solució que apostar per la via aèria i fer-la tan eficient i efectiva com sigui possible. Qui agafa el bou per les banyes és Lord Beaverbrook, magnat canadenc de la premsa britànica i amic personal de Churchill. Lord Beaverbrook es fa càrrec de diversos ministeris durant la guerra com ara el de producció aèria o el de subministraments. El noble munta l’Air Transport Auxiliary (ATA), una organització clau que opera entre 1940-1945 per suportar les maldats de la guerra. I per això s’intensifica la ruta de ferri aeri de l’Atlàntic Nord unint els Estats Units amb el Regne Unit. L’objectiu és proveir d’efectius, armes, munició i menjar les forces aliades per aire i evitar que els submarins alemanys juguin més a guerres de vaixells. I li calen pilots amb bona mà.

Hi ha un català, Josep Maria Carreras Dexeus (Barcelona, 1906 - Salou, 1982), Jep per als amics, un exiliat a Londres que amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial ha estat mobilitzat per la Royal Air Force. El ministre busca una bona plantilla de pilots amb experiència i crida Jep Carreras. Però per què crida aquest barceloní amb la nòmina de pilots britànics que arriba a tenir a disposició?

Cal retenir un nom, Josep Canudas i Busquets (Barcelona, 1898 – Friburg, 1975) i retrocedir una quinzena d’anys. Dins la història aèria catalana, Josep Canudas és un llegenda. Inquiet, emprenedor, els fonaments de l’aviació del nostre país no s’entendrien sense, per exemple, el seu paper com un dels fundadors de l’Aeroclub de Catalunya i de la Penya de l’Aire o creador de l’aeròdrom Canudas, camp d’aviació que esdevé precedent de l’actual aeroport del Prat. Canudas també esdevé professor, mestre, de Josep Carreras i pilot al servei de l’Exèrcit republicà i cap dels serveis aeronàutics de la Generalitat de Catalunya durant la República a banda de crear la primera línia aèria dels Països Catalans entre Barcelona i la Seu d’Urgell.

El mestratge de Canudas fa que el 1927 Jep Carreras sigui el primer alumne de l’Escola d’Aviació de l’Aeròdrom Canudas que obtingui el títol de pilot i un any més tard, ja amb categoria militar. En Jep també acaba exercint de professor a l’escola de Canudas. Un dels fets més destacats en el currículum aeri de Josep Carreras és haver fet el 1936 el raid aeri Barcelona-Guinea, “el gran vol de l’aviació catalana” com se’l sol anomenar. La figura de Carreras, per tant, no s’entendria sense la de Canudas. Però tampoc s’entendria sense la de Mari Pepa Colomer (Barcelona, 1913 – Horley, 2004). Cal retenir aquest nom també, Mari Pepa Colomer. Per què? Dona vital i aventurera, és la primera aviadora de la història de Catalunya després d’obtenir la llicència el 1931. Mari Pepa comença d’alumna de Jep Carreras però acaben festejant entre acrobàcia i acrobàcia.

A partir de 1935 Jep Carreras pilota per a les Líneas Aéreas Postales Españolas (LAPE) i es produeix una casualitat que li canvia la vida. Diversos ministres anglesos viatgen en un avió que ha de fer un aterratge d’emergència a l'aeroport de Barajas de Madrid per un problema amb el motor. A la pista coincideix que hi ha Jep Carreras i els mecànics de l’aeroport no parlen anglès. Carreras parla anglès, francès i alemany. S’hi acosta i, a banda de fer d’intèrpret, ell mateix soluciona el problema ja que pilota un model igual, el Douglas DC-2 Dakota. Entre els passatgers hi ha Lord Beaverbrook, que queda encantat. I fins aquí, res més. Thank you, you are welcome, good bye. Però a finals de 1938, quan ja s’albira que el bàndol republicà perdrà la Guerra Civil, Carreras prova de contactar amb Lord Beaverbrook. Només resta l’exili. SOS.

En Jep i la Mari Pepa travessen la frontera pilotant precisament un Douglas DC-2 Dakota el febrer de 1939. La imatge és de plorera total. Veuen milers de compatriotes catalans mal travessant a peu pel Pertús, una filera de formigues humiliades i curulles de pena. El bimotor va ple de gom a gom. Porta una quarantena de passatgers quan només en pot portar una vintena. De miracle aterren a Tolosa de Llenguadoc, doblant el risc d’accident però alhora doblant el nombre d’ànimes salvades. Ja feia setmanes que repetien el trajecte transportant republicans a territori occità però aquest seria el seu darrer vol des de Catalunya.

Segons Lord Beaverbrook, “els pilots de l’Air Transport Auxiliary eren soldats lluitant talment com si estiguessin a la línia de foc”

A Tolosa de Llenguadoc es casen. El coratge de l’amor ho pot tot malgrat viure segurament un dels moments més tristos de la seva vida. I a la vida, Jep Carreras ja no vola sol. Darrera un gran pilot hi ha un gran copilot i viceversa. En la salut i en la malaltia, en la riquesa i en la pobresa, en el looping i el doble tirabuixó. Un dels testimonis del casament, com no podia ser d'altra manera, és Josep Canudas que també s’ha exiliat. I d’aquí, a Londres. Lord Beaverbrook respon a l’auxili i torna el favor. Aconsegueix que Jep Carreras tingui un lloc de pilot privat de Lord Granard, conseller de la Royal Air Force i que aleshores treballa al servei del Foreign Office. Mentrestant Josep Canudas s’acaba exiliant als Estats Units on aconsegueix la nacionalitat tot i que acabarà, al final de la seva vida, retirant-se definitivament a Friburg (Suïssa).

Jep Carreras aviat és reclamat per Lord Beaverbrook quan munta des del Canadà la citada ATA. En plena activitat frenètica anant a banda i banda de l’Atlàntic, el 1941 en Jep i la Mari Pepa són pares de bessons, un nen, Richard, i una nena, Montserrat. Lord Beaverbrook serà padrí de la petita i els Carreras Colomer s’instal·len a Ayr (Escòcia), un entorn més segur i favorable a la feina de suport als aliats a través del pont aeri del nord.

Carreras arriba a ser pilot de Churchill en diverses ocasions, entre les quals, la històrica conferència de Ialta que remata la fi de la Segona Guerra Mundial

Carreras es converteix en formador de pilots dels hidroavions Catalina, bàsics per a tota mena de missions de guerra naval, rescat, escorta i càrrega i el primer pilot de l’ATA a posar-se a les mans del Consolidated B-24 Liberator, un bombarder estratègic dels Estats Units per servir a altres exèrcits aliats. Molts dels models d’avions que Carreras transporta des de Terranova a Escòcia són fabricats a les plantes dels cotxes Ford a Michigan, convertides en indústries de guerra sota la supervisió del mateix Henry Ford. La ruta habitual va des de l’estat de Nova Anglaterra als Estats Units, passant per Terranova, Islàndia i Escòcia on la Royal Air Force ja es fa càrrec de portar els avions al front. Segons Lord Beaverbrook, “sense l’ATA, els dies i les nits de la batalla de la Gran Bretanya s’haurien viscut en condicions molt diferents. El lliurament que va fer d’avions a la Royal Air Force des de les fàbriques alliberant els pilots militars per tal que es poguessin centrar en la batalla va ser clau. Si la batalla de la Gran Bretanya va ser un èxit de la Royal Air Force, es pot afirmar que va ser gràcies al suport de l’ATA. Els seus pilots eren soldats lluitant talment com si estiguessin a la línia de foc.” En total es varen acabar servint més de 9.000 avions durant la Segona Guerra Mundial.

El prestigi de Carreras com a pilot arriba a tal nivell que ja en el darrer tram de la guerra, Lord Beaverbrook li encarrega pilotar l’avió que porta Winston Churchill en diverses ocasions, entre les quals, la històrica conferència de Ialta que ha de rematar la fi de la Segona Guerra Mundial. Amb la victòria a la butxaca, Josep Carreras deixa de ser senyor i passa a ser Sir. Sa Majestat li deu honors.

Després de la guerra Carreras treballa al servei del Ministeri d'Aviació Civil britànic i acaba la seva carrera professional pilotant per a diverses companyies, sobretot britàniques. Es retira el 1975 com a pilot de la British Caledonian International, després de cinc dècades volant. Sir Jep Carreras, o Pop (Papa) Carreras, com l’anomenen simpàticament els seus companys, mor d’un infart mentre és de vacances a Salou l’any 1982. L’Imperi britànic va saber fer una reverència en el seu moment. Els catalans encara no li hem fet. God save the Queen, Jep –amb molts altres– saved the Kingdom.