Quan circules pels carrers no et sols plantejar què s’hi cou, a les cases. Soc a Roses. Tinc una adreça. Carrer tal, número tal, pis tal. Quan s’obre la porta amb porter automàtic, m’adono que és el carrer tal, sí, número tal, també, però no el pis tal sinó els pisos en plural. L’edifici sencer, de fet. I, mare meva, el que s’hi cou.

M’hi espera en Salvador Guerra Salamó (Roses, 1948), un empresari jubilat que, de jubilat, no en té res. Diria que de professió és apassionat per les arrels. Les pròpies i, sobretot, les de la vila que regna al golf de Roses.

En Salvador no podria tenir un nom de pila millor, amb la missió vital que li ha estat encomanada pel destí. Xerra pels descosits. Només d’arribar... rata-ta-ta-tà! És una metralladora d’informació. Però una informació que també fa d’embolcall. Perquè, per molt que vulgui transmetre saber, coneixement —que també—, el que hi ha al darrere és una passió desaforada pel relleu dels orígens dels avantpassats i la seva supervivència. “Ens n’anem d’una cosa a l’altra, ja ho sé”, em dirà d’aquí a una estona, com justificant-se. Tinc la sensació que la meva visita ha estat com xarbotar una ampolla de cava i que l’ha obert com un campió d’F1. Però estic segur que ho fa amb tothom que s’interessa pel llegat que conserva.

En Salvador m’ensenya un mapa de la badia de Roses amb les localitzacions de vaixells enfonsats. N’hi ha un grapat i mig. “El meu avi de can Bardalagues, l’avi Salamó, pescava amb l’art des de la platja i quan tiraven la xerxa [manera com en molts pobles de costa de l’Alt Empordà en diuen, de la xarxa], sovint quedava enganxada als vaixells enfonsats.” De fet, va ser gràcies a una d’aquestes enganxades que l’avi de can Bardalagues n’havia vist un, de vaixell, conegut com La Bomba, i el tenia localitzat a l’encreuament de les línies entre el far i el coll d’en Nyacs i el Casino i el mas de l’Oliva. “Aleshores el meu pare va dur els del Centre de Recuperació i d’Investigacions Submarines, als anys cinquanta, per treure un canó de bronze que ara és al Museu Marítim, a les Drassanes de Barcelona.”

En Salvador em fa de cicerone, i comencem per les àmfores ibèriques i les grecoitàliques dels segles I i II abans de Crist. La majoria són romanes i servien sobretot per transportar vi, salaons, gàrum i oli d’oliva

“Després va resultar que el meu pare semblava un delinqüent perquè la llei va prohibir comprar-les. Les tinc totes declarades al Museu d’Arqueologia de Catalunya”, m’explica, en un exercici de transparència. En té 200. Sí, sí, ho heu llegit bé. Un parell de centenars. Totes estudiades, totes datades. Comencem la ruta. En Salvador em fa de cicerone, i comencem per les ibèriques i les grecoitàliques dels segles I i II abans de Crist. La majoria són romanes i servien sobretot per transportar vi. Però també per portar salaons, gàrum o oli d’oliva. Algunes venen de Cabrera de Mar, on se’n coïen moltes, com també se’n coïen al mateix Roses, on hi ha localitzat l’antic forn. Moltes àmfores duen l’estampilla, la marca, dels cellers romans de vi, com ara Fiumi o Ivolteili, que permeten descriure els trajectes dels viatges gràcies a identificar l’origen i el lloc d’enfonsament.

“Són vaixells de l’època moderna, sobretot de l’exèrcit napoleònic, enfonsats en una batalla l’1 de novembre de 1809, perquè els dels grecs i fenicis han quedat colgats per l’al·luvió de sediments”, puntualitza. El que sí que és de l’època dels grecs i els romans són les desenes i desenes d’àmfores que té exposades com si formessin, per tal que nosaltres hi passem revista. “El meu pare comprava àmfores perquè als anys seixanta va començar a popularitzar-se la immersió. Se’n trobaven moltes i tenia por que marxessin totes de Roses.”

“Tenim calés per fer cremats i focs artificials, però després no hi ha diners per comprar obres d’art. Hi ha una insensibilitat total a l’hora d’invertir en cultura, tant durant el franquisme com ara. Em pensava que la democràcia ho arreglaria, però estem igual”

Li comento el cas d’un estanc d’una localitat de la Costa Brava que compraven àmfores noves, les deixaven uns anys a sota mar, i després les reflotaven ben plenes d’incrustacions. Tot seguit les venien als francesos assegurant-los que eren romanes de segles i segles enrere, i s’ho empassaven com si res. En el fons és com tornar a derrotar l’exèrcit de turistes napoleònic, penso.

Mentre l’escolto, em fixo que fa servir dues vegades el verb maldar, referint-se a la tasca que feia el seu pare, és a dir un sinònim d’esforçar-se, un verb preciós que gairebé ningú ja fa servir. “També conserva la llengua com si fos una obra d’art”, penso. I se’m dibuixa un somriure d’esperança. En ple franquisme va coincidir una mena triangulació perfecta per salvar allò que al règim franquista no li interessava gens ni mica. La feina era doble. Convèncer un règim insensible sobre allò valuós que calia conservar i aconseguir diners, perquè l’aixeta feixista no estava per aquestes qüestions. Els protagonistes foren el delegat dels serveis d’arqueologia de la Diputació de Girona, Miquel Oliva Prat; l’historiador Jaume Vicens Vives, i el mateix pare d’en Salvador, Esteve Guerra.

“Com vols que una societat avanci si no té respecte pels seus avantpassats? Com vols que la mainada sigui gent com cal si no saben què van fer els seus avantpassats?”

La hipersensibilitat del seu pare es deu a l’historiador Jaume Vicens Vives, casat amb la rosinca Roser Rahola, “cosa que feia que vingués sovint i es fes amic del meu pare. Aleshores la causa de la protecció de la ciutadella de Roses, que el règim anava a enderrocar, com a patrimoni nacional, encara els va unir més. En Vicens Vives va intercedir per tal que el meu pare fos alcalde en un moment clau, entre el 1957 i el 1960, quan se’n va aconseguir frenar l’enderroc. Tots tres s’havien proposat trobar el nucli de Ròdia, és a dir la ciutat grega anterior als primers Jocs Olímpics de finals del segle VIII abans de Crist, i anterior, per tant, a les ruïnes localitzades del segle IV abans de Crist. Si es localitzessin algun dia, representarien la ciutat grega més antiga de la Mediterrània occidental. El nucli de Ròdia no s’ha trobat mai, tot i haver-n’hi testimoni documental pels escrits d’Estrabó i Pseudo-Escimne”.

Quan escolto en Salvador tan apassionat, coprotagonista d’una història generacional, pateixo pel futur i no em puc estar de preguntar-li si té fills i si tenim protecció patrimonial per estona. Em respon que hi ha relleu, que els seus fills són molt conscients de tot això. “Ho han mamat de petits, com jo ho vaig mamar del meu pare.” Em tranquil·litza.

Però, en canvi, a ell el neguitegen la ignorància i la deixadesa institucional. “Tenim calés per fer cremats i focs artificials, però després no hi ha diners per comprar obres d’art. Hi ha una insensibilitat total a l’hora d’invertir en cultura, tant durant el franquisme com ara. Hi ha un dèficit clamorós. Jo em pensava que la democràcia ho arreglaria, però estem igual. És penós que els particulars hàgim de gastar-nos els diners així. Com vols que una societat avanci si no té respecte pels seus avantpassats? Com vols que la mainada sigui gent com cal si no saben què van fer els seus avantpassats? No veig que les administracions s’hi interessin com cal. És un error estrepitós. Als museus moltes coses no les ensenyen. El meu pare era un amant de la història i m’ho va transmetre.”

Un dels gravats és sobre el ‘Triunfante’, un vaixell de guerra espanyol enfonsat entre l’Escala i Sant Pere Pescador, el gener de 1795, durant la Guerra de la Convenció, i de cop topo amb una campana. “És la campana del ‘Triunfante’”, em fa saber

I em posa un exemple que evidentment ha de marcar, quan ets un infant. M’explica que, un dia, l’esmentat delegat de la Diputació truca al seu pare perquè hi ha un antiquari a Girona que havia comprat una talla romànica de santa Maria de Roses del segle XIV a una família de Palau-saverdera que l’havia guardat a casa de generació en generació per protegir-la de les maldats dels francesos durant la Guerra del Francès, però que la Diputació no tenia diners per comprar-la. “Ens en varen demanar molts cèntims, i el pare va decidir que no. Quan sortim de Girona s’atura al Pont Major, em mira i em diu: «Què fem?». I jo li vaig dir: «Home, pare, ja t’han dit que hi ha un col·leccionista suís que, si no, se la quedarà». I vàrem girar cua i ens la vàrem quedar. Pensa que en Carles Pàramo, que va ser alcalde de Roses i president de la Diputació de Girona, ja a principis del segle XXI, em trucava a mi perquè comprés coses, perquè ell veia que no obtindria diners per a aquestes coses, i almenys així aconseguia que fossin a Roses.”

“Santa Maria de Roses és a Roses, i les àmfores són aquí”, deixa anar, entre orgullosament discret i satisfet per la feina feta, tot i la seva indignació. I una altra de les obres que és a Roses és un gravat de Lluís XIV sobre el golf de Roses. Una de les sales n’és plena, de gravats dels períodes de Lluís XIV i Napoleó, entre molts altres objectes. Un dels gravats és sobre el Triunfante, un vaixell de guerra espanyol enfonsat entre l’Escala i Sant Pere Pescador, el gener de 1795, durant la Guerra de la Convenció, també coneguda com a Guerra Gran o Guerra del Rosselló, entre Espanya i França. I de cop topo amb una campana. “És la campana del Triunfante”, em fa saber en Salvador. La toca. Tooooooc! Espanya fent aigües, cap novetat.

La casa d’en Salvador Guerra no és cap museu de portes obertes ni té voluntat de ser-ho. “Només atenc gent com tu, que demostra interès, i jo t’atenc encantat i gaudeixo i em dona una mica de confiança en la humanitat. No hi ha gaire gent així.” “Home, gràcies”, responc, agraint que dipositi en mi la confiança en la humanitat. “Quina responsabilitat, ara”, penso.

Torno al segle XXI pensant que si hi hagués un centenar de Salvadors fent guerra, valgui la redundància amb el seu cognom, Catalunya estaria salvada

Hi he entrat a quarts d’onze del matí i en marxo passades les cinc de la tarda. Torno al segle XXI pensant que si hi hagués un centenar de Salvadors fent guerra, valgui la redundància amb el seu cognom, Catalunya estaria salvada. Mentrestant, Ròdia espera sota terra que els seus fills o els fills dels seus fills, si cal, la descobreixin, i els posteriors fills dels seus nets ho continuïn transmetent, ni que sigui amb un u per cent de la seva passió.