Aquesta és la casa. Sentiu? 5 de febrer de 1939. La lluna plena il·lumina la foscor d’una matinada que tardarà dècades a esvair-se. Els governs català i basc i una llarga filera d’intel·lectuals (Pompeu Fabra; Mercè Rodoreda; Joan Oliver, Pere Quart… ) enfila l’exili. Unes 300 persones amuntegades passen la darrera nit al Mas Perxés, a pocs quilòmetres d’Agullana (Alt Empordà). Al soterrani i al primer pis s’hi guarden peces del Museu Arqueològic de Catalunya i retaules medievals ben embalats. El patrimoni nacional també pateix. Sopen per torns de 80 i quan van a fer les seves necessitats s’eixuguen amb bitllets de la República que ja no valen res. El president de la Generalitat, Lluís Companys, acompanyat del lehendakari, José Antonio Aguirre, encapçalen la comitiva plena de barrets xamberg deixant enrere el mas destruït parcialment per la columna Líster que vol fer-lo volar tot pels aires. Però encara hi és. Des del primer assentament el segle XIII amb múltiples reformes al llarg dels segles, beneït per unes vistes privilegiades i un surer centenari de sentinel·la, aquesta masia fortificada les ha vist de tots colors –la guerra del Francès, guerres carlines, la Guerra Civil...– un testimoni silent de la història del nostre país. Encara dempeus. Encara recordant. Encara sentint. Encara veient.