Pescadors. Gavines. Tramuntana. Sirenes. Bussejadors. Fars. Vaixells. Noms que ens transporten al Mediterrani. El nostre mar. Un refugi blau i infinit. Des de fa centenars d'anys, els humans ens hem volgut apropar a aquest gegant d’aigua. Per fer-ho, hem construït ports. Uns ports que ens connecten a aquest estimat –i temut– desconegut. Semblen ciutats tranquil·les on dormen les embarcacions i per on passegen els transeünts per veure el combat entre l’aigua i les roques, però darrere d’aquesta aparença calmada s’hi amaguen oceans de feina. Unes marees gestionades per persones que s’encarreguen de vetllar pel port: els guardamolls.

Tot i que són gairebé invisibles per als forans, són coneguts per tot el poble. Tothom els saluda. Els consulten tota mena de dubtes, ja estiguin esmorzant, en moto o per telèfon. Són els que tenen més informació. Però ho dissimulen. La discreció és la seva millor arma. L’empresa pública Ports de la Generalitat té 19 guardamolls vigilant els ports. Dos d’ells són en Jordi Framis Flores (Blanes, 1974) i l’Andreu Juanola (Figueres, 1972). En Jordi s’encarrega del port de Blanes; l’Andreu, del de Llançà. Els ports gestionats per Ports de la Generalitat estan dividits en tres zones: Nord (demarcació de Girona), centre (demarcació de Barcelona) i sud (demarcació de Tarragona). Tant el de Blanes com el de Llançà pertanyen a la zona Nord. Però, a més d’àrea geogràfica, els dos senyors del port tenen molt més en comú.

L’Andreu esperava al seu pare quan tornava de pescar. Els caps de setmana sortien amb el llagut a pescar calamar. Ara bé, li va prohibir dedicar-se al món de la pesca. Era un món massa dur

Vides lligades al mar

En Jordi té els ulls grans, els llavis gruixuts i moltes anècdotes a flor de pell. L’Andreu és alt, tímid al principi, però s’anima quan mostra els raconets del seu poble, corrent amunt i avall. Perquè, tot i néixer a l’hospital de Figueres, l’Andreu és fill de Llançà. El seu pare, en Francesc, era pescador. “Era mecànic i anava a pescar amb una barca d’arrossegament, grossa. S’encarregava del motor de l’embarcació”, detalla assegut al seu despatx blanc, endreçat i decorat amb diversos mapes, un del Cap de Creus. L’Andreu, quan era petit, esperava el seu pare quan tornava de pescar. De fet, els caps de setmana sortien amb el llagut a pescar calamar. Ara bé, li va prohibir dedicar-se al món de la pesca. Era un món massa dur. L’Andreu, de tarannà tranquil però inquiet, va acceptar l’ordre del seu pare però va continuar lligat al mar: l’any 1992, just quan tornava de fer la mili a Talarn (Lleida), va acceptar la vacant de guardamolls. El port de Llançà, inaugurat el mateix any, era molt petit. “Estava el port pelat. Només hi havia la llotja. No estava ni asfaltat”, recorda amb una riallada seca. El port era molt petit, però no tenia experiència. Ha viscut sempre vora el mar, però mai havia gestionat un port. I estava sol. “És un món nou. Aprens garrotada a garrotada. Has d’anar guanyant experiència. Va ser dur”, recorda. Per sort, comptava amb gent que l’ajudava. No estava sol del tot. En Quim Casellas, l’actual guardamolls del Port de la Selva, era el seu suport sempre que el necessitava. “Qualsevol dubte que tenia, li trucava i ell venia”, confessa mentre, nerviós, juga amb un boli que té entre els dits.

“Veníem a pescar de petits, tothom ha passat moltes hores al port”

Mentre que la formació de l’Andreu és una mica agitada, la d’en Jordi és més calmada. Ell no té un pare pescador, però viu a un poble pesquer. “Veníem a pescar de petits, tothom ha passat moltes hores al port”, subratlla. Amb una infància vinculada a aquesta part del poble, en Jordi s’assabenta que la plaça d’ajudant de guardamolls queda lliure. La sol·licita i és així com al cap de 16 anys comença a treballar als estius com a ajudant de guardamolls. S’encarregava sobretot de fer pintura de manteniment i de neteja de les barques de petita eslora (llargada d’una embarcació de proa a popa) que hi havia a la platgeta que hi ha a l’interior del port. Aquesta platja era de gestió directa, així que la Generalitat posava el personal, que eren en Jordi i un altre noi.

El seu mentor també es deia, curiosament, Joaquim. Joaquim Malvesí. Ell li ensenyarà coses que van més enllà del manteniment. Li explicarà com tractar amb cada persona que trepitgi el port: els de la confraria, els dels restaurants, els mecànics, els del club nàutic o el francès que vingui a aparcar a la nàutica popular. Cada persona és un món, i la mà esquerra és molt necessària per lligar segons quins nusos. Amb l’ajuda d’en Joaquim, en Jordi cada estiu aprèn una mica més, i la feina que en un inici només li servia per pagar-li els estudis d’enginyeria industrial comença a crear-li cada vegada més interès. És llavors quan demana la plaça de guardamolls de Blanes. En Joaquim desenvolupa una nova responsabilitat als ports gironins. Abans de demanar el càrrec, però, li entren els dubtes. Val la pena? S’hi vol dedicar realment? Tantes hores, tant d’esforç...? Els dubtes s’esvaeixen quan li donen la plaça el 2003. Des de llavors, l’amor per la seva feina l’ha ancorat al port.

“El port és la millor oficina del món, això està clar. Vivint aquí tens l’avantatge de viure en un lloc on no pot viure gairebé ningú”

Per al Jordi, treballar a l’aire lliure, l’autonomia, i la diversitat són les perles més brillants de la professió. Tot i això, recorda que un guardamolls no és un pescador. “Veus el mar cada dia, però no hi tenim relació directa. Estàs de portes en dins del mar”, apunta. En aquest sentit, l’Andreu, que viu al port des de 1996, afegeix que la seva feina “és més de terra”. “Sobre el formigó, perquè tot és estructura”, explica. Les poques vegades que surt al mar és quan fa el manteniment de les balises situades al dic de Llançà, que són els fars verds i vermells que controlen les entrades i sortides del port. “Quan entres al port sempre has de buscar la banda verda i, quan surts, la banda vermella. Han d’estar en funcionament, perquè si el dic a la nit no està senyalitzat....”, adverteix. Tot i no treballar sempre directament amb el mar, en Jordi adora el paisatge que l’envolta. “El port és la millor oficina del món, això està clar”, assegura. De fet, en Jordi viu, literalment, al port des de 2014. Això, a vegades, té inconvenients. “Vivint aquí tens l’avantatge de viure en un lloc on no pot viure gairebé ningú. Ets un privilegiat. La contrapartida? Qualsevol cosa que passa estàs, de seguida, localitzable”.

Guardians de secrets, cuidadors del port

El vincle constant amb el seu lloc de treball els converteix en els guardians d’informació del port. “Se’n refien bastant de nosaltres. Bàsicament perquè som els que estem més hores aquí que ningú, no perquè sapiguem més o menys, sinó perquè probablement som els que tenim més informació”, considera en Jordi mentre beu un glop d’aigua freda a la sala de reunions. “Quan hi ha problemes, som els que hem de procurar arreglar-ho. El port és petit, i a part d’algun transeünt que vingui de França amb un veler al Club Nàutic, ens coneixem tots, així que sabem com gestionar un problema” defensa l’Andreu.

Tot i que ni el port de Llançà ni el de Blanes s’encarreguen directament del club Nàutic, perquè han atorgat una concessió (al Club Vela Blanes i al Club Nàutic Llançà), estan pendents en el cas que necessitin qualsevol cosa. “Els vigilem. Si no hi ha cap queixa, nosaltres no hi entrem. Igual amb la confraria” explica l’Andreu. Els dos aprofiten el matí, que és quan acostumen a tenir menys feina, a fer tasques de manteniment. La diferència és que en Jordi té un ajudant de guardamolls, l’Albert, que li dona un cop de mà en tasques més tècniques. L’Andreu, no. “Però és que el port de Blanes és molt més gran”, justifica l’Andreu. Tot i això, ell es considera a si mateix un manetes i no li importa fer les feines de manteniment. En Jordi, d’altra banda, dedica els matins que no té tanta feina a avançar feina enrederida de l’oficina, posar ordre, voltar pel port i mirar que tot estigui al seu lloc.

La seva és una de les 48 embarcacions de pesca que té el port de Blanes. Tot i que ja està jubilat, en Josep Maria a vegades acompanya al seu fill. “A fer feina. Jo ja no treballo”, etziba, sec i divertit.

Tot i que el port de Blanes té nàutica popular, amb unes 250 embarcacions, i Llançà no, els dos tenen dàrsena esportiva i dàrsena pesquera. Per tant, els dos han de tractar amb pescadors. Mentre caminem pel port de Blanes, en un matí en el qual el sol escalfa però el cel està gris, ens trobem amb un home de bigoti blanc, gorra i ulleres de sol que està arreglant la xarxa de pescar. Es diu Josep Maria Vinyes, té 91 anys i està assegut a una cadira de fusta davant de la caseta. N’hi ha 20, de casetes per a pescadors. Fa més de 70 anys que pesca. Al seu cantó, està en Pere Vinyes, el seu fill, que ha heretat la professió del pare. De cos prim i atlètic, en Pere fa pesca d’arrossegament. La seva és una de les 48 embarcacions de pesca que té el port de Blanes. Tot i que ja està jubilat, en Josep Maria a vegades acompanya al seu fill. “A fer feina. Jo ja no treballo”, etziba, sec i divertit. Xerren amb en Jordi, que els coneix des de fa anys. Són una família històrica. “Jo pagava 30 peles cada mes, per aquesta caseta”, recorda en Josep Maria.

Just darrere seu, les parets de les casetes són blaves, i hi ha desenes de xarxes davant. Per sort, aquest port compta amb 2.843 metres d’assecadors de xarxes. I la llotja és de 1.282 metres quadrats. En canvi, la llotja de Llançà és de 911 metres quadrats, compta amb 18 embarcacions i no té nàutica popular. Però és que Blanes té 38.790 habitants i Llançà, 4.868, segons dades de l’Institut Nacional d'Estadística (INE). La diferència de població és important. Tot i això, els dos tracten amb els pescadors. “El dia a dia amb qui tinc més tracte és amb els pescadors” revela l’Andreu. Se sap els seus horaris. Els d’arrossegament, dilluns, dijous i divendres surten a les sis del matí. De sis del matí a sis de la tarda. Dimarts i dimecres poden sortir a partir de la una del matí i fins a les sis de la tarda. Els de palangre, una tècnica més artesanal, no tenen un horari tan limitat. “És més petita, més selectiva”, detalla. A Blanes, la pesca d’arrossegament (peix i marisc variat) surt a les set del matí i han d’estar a port a les 6 de la tarda. La pesca d’encerclament (peix blau) surt a les 10 del vespre i ha de recollir xarxes a l’alba, abans que es faci de dia, informa en Jordi.

“A l’estiu hi ha molta activitat. És com si en una indústria pogués entrar qualsevol persona a passejar”

Els guardamolls, com els pescadors, hi són tot l'any. Les quatre estacions. “A l’estiu hi ha molta activitat. És com si en una indústria pogués entrar qualsevol persona a passejar. Pot haver-hi la porta d’un vaixell i un turista al costat que està mirant què està fent, o com estan descarregant el peix, tot i que ja s’intenten separar els itineraris, estan oberts al públic”, emfatitza en Jordi. L’Andreu coincideix amb en Jordi: l’estiu és l’època de més feina, i és per això que, majoritàriament, vacances a l’hivern. Mentre que a l’estiu han d’enfrontar-se a l’augment de feina, a l’hivern s’encaren amb el temporal. “L’hivern és dur. Molt de vent, molta tramuntana. Hi ha dies que la tramuntana no em deixa obrir la porta aquella”, explica mentre assenyala la porta de la seva oficina. “A Portbou a vegades hi ha ratxes de 180-200 km/h. Aquest hivern no hem passat de 160 km/h. Per fora no t’hi pots estar”, lamenta. “Els pescadors surten a pescar, amb aquest vent?”, pregunto. “Amb aquest vent no, però amb 110 o 120 km/h poden arribar a sortir”, assenyala.

A l’àrea de nàutica popular, hi ha un home pescant just davant d’un senyal que prohibeix la pesca dins del port. “Ei! Aquí dins no es pot pescar!”, exclama en Jordi amb una mirada severa

Mentre passegem, la gent els para i, en diverses ocasions, les persones amb les quals parlen són pescadors. Abraçades, salutacions amb les mans i riallades. A vegades, però, es troben amb gent que no compleix les normes. A l’àrea de nàutica popular hi ha un home pescant just davant d’un senyal que prohibeix la pesca dins del port. “Ei! Aquí dins no es pot pescar!”, exclama en Jordi amb una mirada severa. L’home, que sembla estranger (o se’l fa), es disculpa i comença a recollir. No acostuma a passar, segons en Jordi, però sempre hi ha algun espavilat. Cada vegada hi ha més regulació i això es nota, per exemple, a la llotja. Anys enrere hi havia venda a l’exterior de les llotges, però ara ja gairebé no se’n veu. “Ha anat molt a menys perquè està molt vigilat, venen moltes inspeccions tant de Mossos d’Esquadra, com de Guàrdia Civil, com inspectors. Les embarcacions han de tenir un full amb tot el que porten i allò ha de quadrar amb el que portes dins. Ara no pot sortir una caixa de peix sense l’etiqueta”, puntualitza l’Andreu.

“ Ara hi ha contenidors de tot. A totes les popes dels vaixells hi ha punts de selecció diferents, això ha millorat molt”

A més a més de la baixada de venda fora de la llotja, una de les millores que ha arribat amb el temps és la responsabilitat amb el medi ambient. “Ara hi ha contenidors de tot. De totes les popes dels vaixells hi ha punts de selecció diferents, això ha millorat molt”, explica en Jordi. “Ho teníem tot en bidons, ho llençaven als contenidors de brossa normal, no hi havia una recollida selectiva. Ara tenim uns bidons per als filtres de gasoil, d’oli, draps contaminats i contenidors grocs, on dipositem tots els plàstics que arriben al mar. Es buiden i cada 15 dies ve un camió i ho recullen” desenvolupa l’Andreu.

“Va ser un temporal de llevant que ni la gent gran havia vist”

La calma després de la tempesta

Hi ha reformes, com el foment del reciclatge, que depenen de l’acció humana. Però, a vegades, la força de la natura és la que ens impulsa a fer els canvis més radicals. El 26 de desembre de 2008 va ser un dia que, per a en Jordi i l’Andreu, durarà anys. Els dos parlen d’aquell episodi amb una barreja de sentiments impossible d’amagar. I els dos diuen la mateixa frase: “Va ser un temporal de llevant que ni la gent gran havia vist”, assevera en Jordi. “Es van ajuntar diverses coses per fer el temporal perfecte”, afegeix l’Andreu. I, tal com aventurava la previsió meteorològica, va ser un temporal que va provocar greus destrosses als ports de Blanes i Llançà. Els dos guardamolls van estar dia i nit al port fins que el temporal es va calmar. “L’endemà era com si hagués passat un bombardeig pel port després d’una guerra” recorda l’Andreu. “La benzinera, els serveis de llum i aigua arrancats... les canonades sortien per sobre de l’asfalt”, detalla en Jordi. L’escenari era catastròfic. I allà estaven, en Jordi i l’Andreu, davant de la força de la natura.

A Blanes, molta gent va ajudar en la reconstrucció del port: veïns, empreses de submarinistes, lampistes. Tothom va posar fil a l’agulla i en tres dies es van aconseguir grans avanços. Les obres, que foren faraòniques, van durar del 2010 fins al 2012 a Blanes. Es va construir un nou dic de recer (de 595 metres), el perllongament del contradic, un nou espigó de contenció de sorres, i es va urbanitzar tota la zona d’esplanada que es va guanyar al mar. A Llançà les obres també es van dur a terme entre el 2010 i el 2012. Es va reformar i reforçar l’escullera (la part que protegeix la llotja), es va construir una nau prefabricada per a utilitzar-la com a llotja de forma provisional a la zona del club nàutic (els pescadors volien continuar a Llançà, no volien moure’s del seu port), es va reformar la llotja antiga i es va construir un dic de 116 metres a prova de llevantades el 2011. De fet, l’artista Carles Bros, l’any 2013, va convertir aquest dic en el mural marítim més gran del món. La peça, anomenada Banc de peix, que fusiona l’art i les infraestructures portuàries, utilitza els colors blanc i negre per simular peixos de diverses dimensions.

“És bo que vinguin els llevants, perquè remou i genera. Pels pescadors va molt bé que remogui el fons”

Els dos tenen aquesta experiència com la més dura i la més grata de la seva carrera. Contradiccions i esperances. “Ha estat una experiència personal molt gratificant. Veure com s’amplia un port amb tota l’activitat, cap activitat es va frenar. No és mèrit meu. Vam tenir molta sort amb la constructora, que va ser molt àgil; fins i tot va acabar-la abans d’hora tot i haver-hi factors ambientals i temporals que podia ser que l’endarrerissin... va ser una experiència impressionant”, explica en Jordi amb una mirada d’orgull. Una mirada de la feina ben feta. La mateixa mirada de l’Andreu. “Se’m va fer molt llarga. Va ser bastant faraònica. Ara, un cop acabada, em va canviar molt la vida. No hem tornat a passar un infern d’aquells. Sempre tindràs respecte al llevant, però tenim salvat tot el que és llotja, embarcacions, mobiliari urbà... no perdem res!”, celebra. De fet, ell va esperar a que vingués una altra llevantada per comprovar l’eficiència de les obres. Va trigar un parell d’anys. “Quan va venir, vaig estar molta estona allà a dalt mirant el dic com treballava. Ara puc veure els temporals!”, diu mentre esclata a riure. “També he de dir que és bo que vinguin els llevants, perquè remouen i generen. Pels pescadors va molt bé que es remogui el fons. Quan ve llevant plou molt i al cap de dos o tres dies els pescadors pesquen més”, defensa.

Un dels fills de l’Andreu, en Lluc, que té 11 anys, vol ser guardamolls. “Veu el meu dia a dia: la moto d'aquí per allà, que la gent em busca, que ets el que manes... i pensa ‘jo vull ser com el meu pare’”

La feina de guardamolls és dura, normalment invisible, però tant l’Andreu com en Jordi la recomanen. Per la seva part, en Jordi afegeix que, a més a més de la llibertat i l’autonomia, en destaca l’entorn i els companys. “No estàs tancat sempre aquí dintre, pots estar al peu del moll. La feina no se’t fa mai monòtona perquè sempre hi ha coses diferents”, apunta l’Andreu. De fet, un dels fills de l’Andreu, en Lluc, que té 11 anys, vol ser guardamolls. “Veu el meu dia a dia: la moto d’aquí per allà, que la gent em busca, que ets el que manes... i pensa: ‘Jo vull ser com el meu pare’”, diu amb un somriure discret. “Ja hi ha molta gent que ja no em crida pel nom. ‘Guardamoll!’, em diuen. El nom l’he perdut una mica”, afegeix amb humor.

"Estic acostumat a tenir oberta la vista, a no veure el final”

Mentre caminem per la part nova del port de Blanes, en Jordi m’ensenya “El banc d’en Sinofós”. Aquí, les veïnes i veïns venen a queixar-se de tot el que volen i poden. “Si no fos així, si no passés allò altre... la cosa és queixar-se”, teatralitza el guardamolls amb ironia. Quan tinguin vacances, els dos ho tenen clar: voldran sortir de les seves ciutats. “De vacances me’n vaig a Eivissa. M’agrada la muntanya i m’agrada el mar, només que em separo una mica de l’entorn per agafar una mica de distància. Sóc una persona que m’agrada estar sol i tinc una feina que em comporta estar amb molta gent”, explica. D’altra banda, l’Andreu té un requisit: no sentir-se tancat. “A mi m’agrada anar a la muntanya però no estar tancat. A Andorra hi he estat i no vull estar a Andorra, és una vall i m’hi trobo tancat. Estic acostumat a tenir oberta la vista, a no veure el final” conclou mentre dirigeix la vista a l’horitzó. Quan m’ho diu, l’entenc de seguida.

Abans, quan ens hem caminat pels voltants del port de Llançà, ens ha portat a un mirador on es veu un mar blavíssim. Infinit. Desacostumar-se a això ha de ser impossible. Quan passejo amb en Jordi, coneix el nom de tots els raconets, saluda els pescadors quan passem per la llotja, i li truquen com a mínim set cops en un matí. No para mai quiet. L’Andreu, tot i que té un port més petit, també va amunt i avall sense parar. Té molta feina a fer. El mar està en calma i el sol em crema la pell. No bufa ni una gota de llevant ni tramuntana. Però els pescadors, les embarcacions, el Club Nàutic i les transeünts són una marea que s’ha d’anar controlant. I allà estaran ells. A peu de moll, guardant el port.