El doctor Xavier Aldeguer (Girona, 1969) és el cap de Digestologia dels Hospitals Doctor Josep Trueta i Santa Caterina de Girona/Salt i coordinador de l’Àrea de Recerca digestiva de l'Institut d'Investigació Biomèdica de Girona (IDIBGI) del mateix centre sanitari. Per si no fos prou també és cofundador de la startup biotecnològica GoodGut, dedicada a l'estudi de marcadors en femtes pel seguiment i diagnosi de malalties digestives.

Adverteixo al doctor Aldeguer que voldria fer-li una entrevista per parlar sobre la caca i em cita per dinar. “Coi, va fort”, penso. Una conversa que no és a l'abast de tots els estómacs. Però per LA MIRA cal un periodisme compromès i si hi ha d'haver risc, risc ha d'haver-hi. Servidor té estómac suficient per entaular-se i abordar el tema i es presenta a la cita amb ganes de menjar i saber.

La qüestió convida a la broma fàcil i és molt difícil no caure a la temptació. Una de les coses que vaig descobrir no fa gaire temps és que hi ha una escala de deposicions que, segons la forma i densitat, et ve a dir com està allò que dèiem: la teva vida interior. La física, vull dir, més enllà de l'espiritual. Escala de Bristol se'n diu. Recorda l'escala de Richter que mesura la intensitat sísmica. És a dir, que si et surt una caca nivell 7 equival a un Richter nivell 9. Definitivament amb caca del número 7 tens un terratrèmol digestiu, és a dir, diarrea.

Aviso al doctor que començaré fort. Amb el que hem menjat per dinar li demano quin número ens sortirà la propera vegada que ens asseiem a la tassa del vàter.

“Hem dinat poca fibra, el dinar s'ha basat en proteïna i una mica d'hidrats de carboni. Espero que un 2 o un 3”.

Fibra. Penso en els llegums, els grans abandonats i la clau per a moltes coses. El doctor Aldeguer s'hi avé i ho confirma però no sembla preocupar-li.

“Els mediterranis som més proclius a menjar llegums que altres cultures i a aquestes els podrem oferir dietes en les quals si no és per llegum serà amb algun prebiòtic o probiòtic que compensi el dèficit de fibra”.

“Per cada cèl·lula tenim 1,3 bacteris, aproximadament un quilo i mig del nostre cos són bacteris. Hem de pensar que, en el fons, som un bitxo”

Prebiòtic? Probiòtic? El primer respon a algun producte que aporti bacteris per tenir el camp ben llaurat, per entendre'ns, i el segon per arranjar la disbiòsi, és a dir, el desequilibri de la microbiota intestinal, tot el maremàgnum de bacteris que ronden pels nostres intestins amb una missió crucial si pretenem prevenir i curar malalties; en definitiva, gaudir d'una millor qualitat de vida.

Em segueix semblant un misteri que els llegums hagin anat de cap a caiguda. Incomprensible.

“Te n'explicaré una de bona perquè tinc dades sobre això”, m'anuncia. Expectació. “Ara estem analitzant caques de Boston”.

Caram! Gir de guió.

“Comparem les caques dels americans amb les caques dels catalans que són les que estem analitzant de l'àrea mediterrània i les caques dels americans són més pobres que les nostres”.

Li responc que no em sorprèn gens això de les caques americanes i em diu que a ell tampoc però que encara no s'havia comprovat mai. Però aquí el que interessa és saber què entenem per “caca pobre”.

“Els americans tenen una microbiota més empobrida i això vol dir que, malgrat tot, nosaltres mantenim un cert nivell d'ingesta de vegetals, fibra i proteïnes d'origen vegetal que els americans no tenen. I aviat tindrem dades de les caques alemanyes i crec que la qualitat estarà entremig de les catalanes i les americanes. A Catalunya tenim unes de les millors caques del món occidental”.

El dubte de saber qui és el campió mundial de caques m'atrapa. Ni ho he de preguntar. Ell mateix m'ho revela tot seguit.

“Els africans són el top de les caques. Quan vols obtenir una bona soca bacteriana l'has de treure d'una caca africana”.

I em parla, amb matisos, això sí, d'un experiment que es va fer comparant la microbiota d'un nen de Burkina Faso amb un nen de Florència i sorprenentment era molt més rica la dels africans perquè tenen una dieta amb molta més presència de cereals. “Però alerta”, m'avisa, “al final la mitjana de vida a Florència duplica la de Burkina Faso”.

Estudis de caca comparada. Fastigosament interessant. I ell segueix.

“Per això també serà molt interessant crear un biobanc de femtes català. A Europa, ara, només n'hi ha un a Holanda”, em deixa anar.

“Un dels grans reptes del Biobanc Català de Femtes serà fer un ‘matching”’de caques per trobar donants vàlids”

Un banc català de tifes! TifaBank, KKBank... Potser amb la tradició de les caixes que hi ha hagut a Catalunya seria més adient un CaixaMerda. MerdiCaixa... Allò que deia al principi, broma fàcil. Una de les funcions principals del biobanc de femtes serà la de fer transferències, transferències fecals. Extraure els bacteris més adients de cada exemplar, els millors “bitxos” com en diu el doctor Aldeguer per, mitjançant un comprimit per exemple, transferir-los als pacients amb desequilibris a la microbiota. El doctor em fa veure que només cal observar el món animal a la natura i com per exemple un poltre quan no es troba bé de la panxa ingereix femta de la mare.

“Tampoc descobrim res de nou. Pensa que algun emperador de la Xina, de 1.000 anys abans de Crist, ja ho feia. Cada vegada més anirem veient com a les persones a qui cal canviar de manera rellevant la microbiota li haurem d'aportar grans quantitats de bacteris diferents i els haurem de donar preparats polimicrobians i el gran probiòtic total és la femta en si mateixa. Però no en volem dir transplantament fecal perquè no és un òrgan sinó material de rebuig i n'hem de dir transferència de microbiota a través de les femtes. De fet la transferència es faria a través de comprimits o preparats amb aquests bacteris. Ho hem d'entendre més com un medicament”.

Ja és això, fer transferències, una de les coses que fan els bancs. Endinsats en els paral·lelismes bancaris vull saber quins “tipus d'interès” busca el biobanc.

“Aquest és un dels gran reptes perquè hem de fer un matching de caques”.

Ostres, un Tinder de tifes!

“Exactament. Un 70% de possibles donants es rebutgen. S'ha de fer amb la màxima seguretat perquè, per exemple, s'ha donat algun cas de transferència d'obesitat. Hem de dissenyar un circuit en el sistema de salut per detectar bons donants i fins i tot tenir un lavabo específic a cada hospital de la mateixa manera que vas al Banc de Sang a donar sang i així tindríem com un catàleg, un mapa de les caques”.

Catalunya, caca a caca. Quina deu ser la comarca que té la tifa pubilla de Catalunya?

“És un repte. Potser seria al Pirineu, o potser a la costa on es menja més peix? No ho sabem encara”.

El doctor m'explica que vivim una revolució mèdica perquè estem descrivint un nou òrgan del cos, no definit fins ara.

“Els éssers humans som simbiòtics i em diu que hem d'entendre que el cos també són els bacteris. Per cada cèl·lula tenim 1,3 bacteris, aproximadament un quilo i mig del nostre cos són bacteris. Hem de pensar que, en el fons, som un bitxo i fins ara no havíem assumit que la microbiota té el seu metabolisme que podem assimilar funcionalment a la feina que fa el fetge i que té una imbricació en el funcionament metabòlic del cos humà”.

“Es parla d'un segon cervell, un cervell digestiu. Cada vegada tenim més clara la relació de l'eix cervell-tub digestiu i veient el tipus de microbiota estem començant a observar la relació que hi pot haver amb l'esquizofrènia o l'autisme, per exemple”

Ens insisteixen molt a cuidar el cor i oblidem la microbiota.

“Sí. I curiosament avui sabem que la insuficiència cardíaca també pot estar vinculada a alteracions de la microbiota. La medicina ha tendit a compartimentar el cos humà i cada especialista s'ha centrat en el seu òrgan. No som un cor o un budell, som una persona amb un cos. Sempre hi ha hagut dos òrgans ‘santuari’ que són el cor i el cervell com a darrer reducte per al funcionament del nostre organisme i jo n’hi afegiria un tercer com és el budell”.

Alguna vegada he sentit a parlar de la microbiota com un segon cervell.

“Es diu, sí, un cervell digestiu. Cada vegada tenim més clara la relació de l'eix cervell-tub digestiu en certes conductes i veient el tipus de microbiota estem començant a veure la relació que hi pot haver amb l'esquizofrènia o l'autisme i això fa que ens plantegem com podria incidir una modulació de la microbiota de la gent que pateix aquestes malalties mentals, tot i que estem molt al principi encara”.

Li trec el tema de l'etiqueta bio que ho està aclaparant tot i que sembla que ja ha deixat de ser moda per convertir-se en un fenomen perenne.

“És una bona notícia sempre i quan no ens convertim en vegetarians. L'home ja va ser vegetarià en el seu moment i va passar a ser omnívor per incorporar proteïnes animals que ens permeten absorbir millor el ferro i van bé per la construcció cerebral sempre i quan mantinguem l'equilibri. Però prenem moltes decisions dietètiques per intuïció i no basades en evidències i el que hauríem de fer és establir què és bo i què no en l'àmbit bacterià per saber on volem anar des del punt de vista dietètic. Arribarà un punt que tindrem uns marcadors bacterians, com per exemple ja estem aconseguint a GoodGut, i jo et podré dir si en funció del teu perfil bacterià quin tipus d'alimentació et cal o si has de reforçar amb un prebiòtic. Això seran dietes intel·ligents i no fetes a la babalà menjant tal cosa o tal altra i a veure què passa”.

L'especialista en bitxos és un gran defensor de la dieta mediterrània i considera que és la nostra esperança tot i que reconeix que ha empitjorat en relació a la dels nostres avis perquè l'hem occidentalitzat incorporant un excés de carn. Veient la qualitat de les caques catalanes poso sobre la taula si els mitjans de comunicació no en fan un gra massa de l'empobriment de la nostra dieta.

“Sí, però és un patrimoni que podem perdre. En un experiment s'han agafat tres rates: una àvia, una de mitjana edat i una de ben jove. A la rata àvia se l'ha alimentat amb dieta cent per cent mediterrània, a la de mitjana edat amb una dieta mig-mig i a la jove amb una dieta càrnia i en tres generacions la microbiota s'ha comprovat que s'empobreix de forma dràstica. Si anem cada vegada més al McDonalds en dues generacions ho perdrem. Tenim i formem part d'una microbiota mediterrània i és un patrimoni cultural que hem de conservar”.

“Els catalans som una cultura que va detectar molt aviat que les femtes no són un material de rebuig sinó imbricades amb la fertilitat, la riquesa i relacionem el tió que caga regals, no els porta pas un home amb un sac”

El doctor Aldeguer és molt afable, amant de la conversa, bon vivant i amb voluntat pedagògica. Durant l'any sol fer diverses conferències arreu del món sobre microbiota i m'explica que sol començar-les amb una imatge del caganer. Certament cada vegada se'n parla més arreu del món de la nostra tradició escatològica. El caganer i el tió han sorprès actors de fama mundial que en diverses aparicions televisives han explicat aquesta ceba catalana. És el cas d'Stephen Fry a la BBC parlant del caganer o de Viggo Mortensen al late night de James Corden a la CBS dels Estats Units.

“Els catalans som una cultura que va detectar molt aviat que les femtes no són un material de rebuig sinó imbricades amb la fertilitat, la riquesa i relacionem el tió que caga regals, no els porta pas un home amb un sac. La idea la vaig treure del doctor Bernat Olle, que dirigeix una empresa biotecnològica brutal als Estats Units, i vaig veure que començava així una presentació. Quan poso la primera imatge i surt un caganer i després el tió sempre hi ha remor a la sala. A Mèxic vaig projectar el caganer d'en Trump i lògicament tothom aplaudia i reia. És una altra manera de fer país. N'hem de fer bandera d'això”.

Una altra de les accepcions de la paraula escatologia diu que és la part de la teologia que tracta de les coses darreres o finals de l’home o del món, com la mort, la resurrecció, el judici final. El significat més popular no té connotacions divines però això del cagar no deixa de ser el final d'un procés humà. Replico al doctor que els catalans som una mica hipòcrites, però, perquè fem conya i bandera del caganer i el tió però després ningú reconeix que es mira les caques. Parlant d'allò diví i allò humà, sembla pecat.

“Tens raó. Bé que ens mirem la pell, el cabell per si ens cau, si fem panxa o no... o quan hem de mirar el color de l'orina. La caca ens l'hem de mirar. És potser la cosa més íntima i fins i tot als pacients els costa explicar-ho als metges”.

“(Els pets) són la millor forma per saber si realment la teva parella t'estima”

Proposo que davant la tassa del vàter hauríem de tenir el pòster de l'Escala de Bristol.

“Absolutament. Seria una gran iniciativa potser fins i tot l'hauria de patrocinar la Generalitat de Catalunya”.

Em ve al cap un compte d'Instagram amb fotos de caques per entendre de què estem parlant. O una aplicació de mòbil com les que serveixen per identificar plantes però per a les tifes. Crec que ho “petaria” i mai més ben dit. Menys selfie i més selfshit.

“Abans dels mòbils jo tenia un pacient que em venia amb un àlbum de fotos de les seves caques”.

Em guardo la idea per a una escena de ficció. Parlant de contenció toco un altre tema polèmic: els pets.

“És la millor forma per saber si realment la teva parella t'estima”.

Tema polèmic, aquest.

“Però més enllà de l'anècdota el que sí que sabem és que a la llarga les microbiotes de les parelles s'acaben assemblant perquè comparteixen molts àpats i per l'intercanvi de secrecions i això és molt important perquè quan les dones són mares transfereixen la seva microbiota i la de la seva parella als nadons a través de la llet”.

Allò que la microbiota ha unit que no ho separi una flatulència.

“De fet ara tenim dades molt interessants que ens diuen que determinats dèficits de bacteris a l'úter de la dona s'associen a avortaments i problemes de fertilitat. I també sabem que els nadons nascuts per cesària i que per tant no han nascut pel canal vaginal, els primers tres o quatre anys de vida tenen una microbiota diferenciada que tendeix a igualar-se en arribar a la vintena d'anys però sembla que aquest microbiota diferenciada aquests primers anys afavoreix que aquest grup tingui més problemes al·lèrgics, per exemple”.

Trec un altre cas molt estès i poc confessat. Diria que especialment en el cas del sector femení. Parlo d'aquella gent que si no és al lavabo de casa no saben anar de ventre.

“A partir d'un cert moment ens eduquen perquè controlem els esfínters de manera conscient i aquí ja hi entra el caràcter de la persona. Tenim un esfínter intern que va al seu aire i un d'extern que és el que controlem de manera conscient. I hi ha gent que associa l’anar de ventre relaxadament al seu lavabo i prou. Les dones són especialment pudoroses i són les que es queixen més de gasos i això és perquè es retenen més i no fan un bon pet. En aquests casos cal que s'apartin i es tirin un bon pet. Hi ha situacions extremes com l'anisme que es dona en persones que han reprimit tant anar de ventre perquè no els va bé quan en tenen ganes i després han de reaprendre a poder-hi anar. T'asseguro que la gent amb problemes per defecar té una qualitat de vida molt baixa”.

“Tarraco no hauria estat el mateix si no arriba a ser per una colitis que patia l'emperador August i algú li va dir que les aigües d'aquí li anirien bé i per això va fer la Via Augusta i va viure-hi un temps”

Recordo la propaganda del règim nordcoreà segons la qual Kim Jong Il no cagava. Caga el rei, caga el Papa que de cagar ningú no se n'escapa però es veu que Kim Jong Il, sí. El doctor em diu que ho desconeixia però m'explica altres personatges històrics amb una situació molt merdosa.

“Jo he sentit que Lluís XIV patia un restrenyiment crònic i rebia les visites assegut a la tassa del vàter”.

En efecte, cada dia a dos-quarts de nou. Assegut a la “caisse des affaires” –no hi ha res com ser rei i fi– despatxava amb alguns autoritzats a veure Sa Majestat en un moment tan íntim mentre es discutien temes d'Estat amb un ull pendent de l'escorporació règia.

“Si el ritme de deposicions és lent hi ha gent que s'hi passa un quart d'hora o vint minuts i és un moment de recolliment. Crec que grans idees de la Humanitat han nascut al lavabo”

“O per exemple Tarraco no hauria estat el mateix si no arriba a ser per una colitis que patia l'emperador August i algú li va dir que les aigües d'aquí li anirien bé i per això va fer la Via Augusta i va viure-hi un temps. Pobre! També rebia la gent assegut a la tassa perquè contínuament tenia diarrea. Pagaria per saber què tenia exactament, si una colitis ulcerosa o vés a saber...”

Ja veig un llibre: Grans merdes de la Història. Tot i que el títol fa més per a una edició en fascicles.

“Si el ritme de deposicions és lent hi ha gent que s'hi passa un quart d'hora o vint minuts i és un moment de recolliment. Crec que grans idees de la Humanitat han nascut al lavabo”.

En qualsevol cas quedar per dinar ha estat una gran idea. Hem menjat molt bé fent compatible tema i escenari. Queda clar que una conversa de merda, fins i tot, pot ser agradable.