Hi ha aspectes de la repressió franquista que a més de huitanta anys del final de la Guerra Civil encara romanen en l’opacitat. Per a l’Estat, assumir les múltiples cares de la repressió continua sent un tràngol de l’herència rebuda; de fons interpel·la els seus orígens, com fou bastit. Tots coneixem l’odissea per poder obrir les fosses, per aconseguir la nul·litat dels sumaríssims, perquè fossin restituïts els papers de Salamanca... En aquesta sèrie d’articles desgranem l’espoli al patrimoni del moviment associatiu català. Per al Movimiento Nacional era un enemic, ho eren totes les persones, entitats, organitzacions i partits que havien donat suport a la legalitat republicana, estiguessin vius, morts o extints. L’espoli recaigué sobre tots ells.

El 1939, el moviment associatiu a Catalunya havia evolucionat de manera pròpia, amb una estructura i unes qualitats específiques que funcionaven al marge de la família, l’Església i l’Estat. El 1936 superava les 31.000 associacions

El 1939, el moviment associatiu a Catalunya s’havia convertit en una xarxa atapeïda i sòlida. Des de finals del XIX, havia evolucionat de manera pròpia, amb una estructura i unes qualitats específiques que funcionaven al marge de la família i dels poders de l’Església i l’Estat. El volum d’entitats no es podia equiparar al de cap territori d’Espanya. Per situar-nos: el 1936 superava amb escreix les 31.000 associacions inscrites legalment, entre les quals, 280 cooperatives de consum i entre 540 i 600 cooperatives del camp o sindicats agrícoles, gairebé un a cada població. Només era la punta de l’iceberg: moltes altres entitats del que anomenem “ateneisme” (associacions, grups, colles, casals, corals, ateneus, centres, cercles, cooperatives, clubs, etc.), malgrat tindre un funcionament regular, mai es formalitzaren als registres.

L’associacionisme anà morint en aquells primers 25 anys de “pau” franquista. El 1966, tan sols havia sobreviscut un miler de les més de 19.500 entitats inscrites a les comarques barcelonines durant la República

El franquisme buscà aniquilar aquesta xarxa, pel que era: una estructura de país construïda per la societat civil, per les classes populars, que havia estat creada amb l’esperança de canviar la realitat a través de l’educació, la cultura, el cooperativisme... L’associacionisme lliure anà morint en aquells primers 25 anys de “pau” franquista. El 1966, tan sols havia sobreviscut un miler de les més de 19.500 entitats inscrites a les comarques barcelonines durant la República; a la demarcació de Girona, només la meitat de les 1.400. En l’esforç per destruir aquesta xarxa, a més de la ferotge repressió cap a les persones, s’utilitzà una altra eina clau: el buidatge del patrimoni que les entitats havien acumulat.

Puntualitzem. Reprimir era —és— una expressió de la violència. I aquesta era la medul·la del règim, sobre la qual es teixien les lleialtats al bloc vencedor. La repressió fou percebuda per la societat d’aleshores —i els estudis històrics ho han demostrat— com el que assegurava la disciplina social i feia que tots els aparells de l’Estat complissin les seues funcions; era l’instrument del Movimiento per consolidar la seua victòria a perpetuïtat. Espoliar el patrimoni no és arrabassar un botí de guerra, allò que des de temps immemorials els soldats rebien com a premi de conquesta. Espoliar, segons els diccionaris, és desposseir algú d’allò que li pertany; amb violència o iniquitat, precisa el diccionari jurídic de la Real Academia Española. Inic: mancat en absolut de justícia; que no detura la consideració del mal que fa. L’espoli franquista tingué tots aquests matisos: violent, injust, pervers...

S’ha d’entendre com un mecanisme repressiu de primer ordre, en què convergien l’interès econòmic i la voluntat política de càstig dels enemics del “nou règim” que havia sorgit de la victòria de la Guerra Civil. L’operació era rodona. El Movimiento i els “afectos” s’enriquien, treien un lucre immediat i a terminis, segons els negociats que se’n derivessin. El Nuevo Estado s’aprovisionava de fons de funcionament i construïa el seu patrimoni. Alhora, eren un substrat excepcional per inocular quelcom nou, quelcom favorable a l’ideari del naixent règim feixista. És a dir, en aquells espais s’efectuava un doble transvasament: l’econòmic, i el simbòlic, aquell que servia per escenificar la derrota davant la població. Dels carrers n’eren esborrats els valors i símbols republicans. No es deixava ni rastre de la memòria republicana. La xarxa associativa era desarticulada i amb ella desapareixia una manera de pensar, de relacionar-se, de sentir, d’estimar... Se soterrava un món.

En la requisa patrimonial hi confluïen la repressió política i l’econòmica. Els enemics eren els responsables de la situació que havia desembocat en la guerra; per tant, n’havien de pagar els danys morals, econòmics i materials. Havien perdut el dret a tindre res. Desposseir-los dels béns era humiliar-los. Encara més si veien com tot el que havien construït amb tant d’esforç al llarg dels anys, les seues cases, els seus estatges socials, amb els cinemes i teatres, les hortes, els forns populars, els espais cooperatius, etc., era utilitzat en pro de la dictadura que havien combatut. Dintre d’aquesta lògica, l’espoli pren la dimensió que li pertoca: un mecanisme de càstig i control social essencial, ideat per prolongar-se en el temps. El resultat: l’espoli superà la dictadura. En certa mesura, el no-retorn el manté viu en l’actualitat.

L’exèrcit requisava tots els seus béns només ocupar els territoris. Immediatament passaven a ser propietat del Nuevo Estado, que, més o menys aviat, anà emplaçant-hi delegacions dels seus organismes

Com s’executà? L’exèrcit requisava tots els seus béns només ocupar els territoris. Immediatament passaven a ser propietat del Nuevo Estado, que, més o menys aviat, anà emplaçant-hi delegacions dels seus organismes. A partir d’aquí la casuística és molt àmplia i està condicionada pel tipus de possessió que tinguessin les entitats sobre els immobles. Si eren llogats o apropiats durant la guerra, el rastre documental és més difícil de resseguir. La usurpació permanent se centrà en aquells que les entitats havien comprat i inscrit als registres de la propietat.

Com s’assegurà? Construint una marc legal per emparar i regular l’espoli. El Movimiento començà a treballar-ho al començament de la guerra. S’havien de legalitzar unes apropiacions més o menys opaques i aleatòries, que se succeïen des dels primers moments de la guerra. Des d’aleshores les havien anat executant els comandaments militars, les autoritats governatives i organitzacions com Falange, que tenien el privilegi d’actuar per iniciativa pròpia. Ho feien de manera autònoma o mixta; per exemple, els membres dels governs locals podien buscar l’ajut dels falangistes per portar-les a terme.

El 13 de setembre de 1936 es posava la primera pedra de la legitimació. La Junta de Defensa Nacional dictava el decret 108. Adoptava mesures bàsiques, “de saneamiento”. I ho justificava: “Ha culminado el antipatriotismo en la formación de entidades que, bajo apariencia política, envenenaron al pueblo con el ofrecimiento de supuestas reivindicaciones sociales, espejuelo para que las masas obreras siguieran a sus dirigentes [...] en la formación del funesto llamado Frente Popular”. Davant d’això, situava fora de la llei les persones, agrupacions polítiques o socials i partits que “con absurda resistencia” s’havien oposat “a las fuerzas que cooperan al Movimiento Nacional”. I decretava “la incautación de cuantos bienes muebles, inmuebles, efectos y documentos pertenecieron a los referidos partidos o agrupaciones pasando todos ellos a la propiedad del Estado”. Els caps militars quedaven a càrrec de la requisa i de localitzar nous béns a expropiar; calia “evitar posibles ocultaciones o desaparición de bienes”.

El règim anà publicant tot un seguit de normes per perfilar l’espoli. Se’n dibuixava el procediment, des de l’execució fins als organismes de gestió dels béns requisats, els tribunals específics o la relació dintre de l’aparell repressiu

A partir d’aquest moment s’anaren publicant tot un seguit de normes per perfilar l’espoli. Se’n dibuixava el procediment, des de l’execució fins als organismes de gestió dels béns requisats, els tribunals específics o la relació dintre de l’aparell repressiu. La fita s’aconseguí amb la publicació de la Ley de Responsabilidades Políticas, el 9 de febrer de 1939, quan ja s’havia donat per finalitzada la campanya de Catalunya després de l’ocupació dels punts fronterers entre Espanya i França. Al costat de la jurisdicció militar, el codi penal i tot el catàleg de disposicions depuratives, la nova llei destacà pel seu abast i pel seu ús arbitrari i indiscriminat. Els enemics, els que “contribuyeron con actos u omisiones graves a forjar la subversión roja, a mantenerla viva durante más de dos años y a entorpecer el triunfo providencial e históricamente ineludible del Movimiento Nacional”, eren diferenciats en dos grups. Un, els que entre l’1 d’octubre de 1934 i el 18 de juliol de 1936, “contribuyeron a crear o agravar la subversión de todo orden de que se hizo víctima España”. Dos, els que a partir del 18 de juliol “se hayan opuesto o se opongan al Movimiento Nacional con actos concretos o con pasividad grave”. Aquesta retroactivitat per a l’enjudiciament, que es remetia a l’octubre de 1934, és la característica d’aquesta llei, el que la diferencia de qualsevol legislació anterior. El Movimiento deixava una cosa clara: s’havia de penar la labor prèvia.

La requisa de béns i les sancions econòmiques es refermaven com a instruments de càstig essencials, “exemplaritzants”. Quan algú quedava encausat, immediatament era intervingut tot el patrimoni familiar mentre es tramitava l’expedient, encara que acabés en sobreseïment i durant els anys s’allargués el procés judicial. S’intervenia qualsevol bé: ferramentes, terrenys, cases, establiments comercials, aixovars, mobles... Si finalitzava amb una sanció individual sempre repercutia sobre el patrimoni de la família, encara que l’acusat fos mort o exiliat. Fins a l’octubre de 1941, al Tribunal Regional de Barcelona (format pels tres jutjats de la ciutat i els de Girona, Lleida i Tarragona), s’hi havien tramitat 23.907 expedients. Dels poc més de 9.900 que s’havien incoat sols se n’havien resolt 2.382, el 76% restant continuava en tràmit. L’Estat franquista no decretà l’indult general fins al novembre de 1966. Havia tardat més de dues dècades a considerar “liquidadas en esencia” les responsabilitats polítiques.

El moviment associatiu no solament hagué d’enfrontar-se a les causes per responsabilitats polítiques. El 23 de setembre de 1939, l’Estat franquista emetia la llei que transferia a la Delegación Nacional de Sindicatos (DNS) tots els béns d’entitats que havien estat vinculats d’alguna manera als “antiguos sindicatos marxistas y anarquistas”. S’estava construint el patrimoni del Sindicato Vertical falangista. A la llarga, el partit únic i l’Església serien els grans beneficiats de l’espoli. Això es traduí en el fet que totes les branques del sindicat s’aprofitaren de la requisa, des de les laborals fins a les més assistencials. Als antics ateneus s’hi acabaren instal·lant “obras sindicales”, “hermandades de labradores y ganaderos”, Educación y Descanso, Auxilio Social, Frente de Juventudes...

A finals del 39 l’Estat tenia un problema: la ingent quantitat de propietats immobles confiscades dificultava i alentia el procés de cessió

A finals del 39 l’Estat tenia un problema: la ingent quantitat de propietats immobles confiscades dificultava i alentia el procés de cessió. Per fer-hi front creà tres instruments: la Comisión Calificadora de Bienes Sindicales Marxistas (CCBSM), dissolta l’1 de maig de 1950; un organisme interministerial d’enllaç dependent de presidència per dirigir la transferència patrimonial, i un servei intern de la DNS, el Servicio de Incautación y Recuperación de Bienes “sujetos a la Ley de 23 de septiembre”, que havia d’inventariar els béns, ocupar-los i investigar l’existència d’altres.

El paper de la CCBSM fou fonamental. De les seues resolucions en depenia la cessió a la DNS. La instrucció es realitzava a partir dels expedients fabricats per la mateixa Delegación, que eren compilats amb molta cura. Hi havia certificats de les autoritats locals (alcaldes, Guàrdia Civil, Falange, Església) per acreditar els antecedents polítics de les entitats (si eren separatistes, comunistes, anarquistes, i amb quina filiació). Hi afegien les escriptures o els avals notarials per demostrar que les antigues entitats havien adquirit la propietat. Inclús podien aportar rebuts de compra, pagarés i certificats bancaris amb els comptes de les entitats. En funció de tot això, la Comisión podia acordar-ne o desestimar-ne la cessió. Era rebutjada si no s’acreditava prou la relació de les entitats amb els partits o sindicats “rojos”. Això sí, si l’aprovava, la DNS podia inscriure com a propis els béns al registre i procedir als negociats que considerés oportuns. Un cop cedits eren gestionats pel Servicio de Incautación de la DNS, actiu fins al final de la dictadura amb el nom de Bienes Patrimoniales.

Els inventaris que realitzà són una panoràmica ben privilegiada de l’espoli. Analitzant-los de manera contrastada obtenim una xifra de propietats immobles espoliades al moviment associatiu català: 228

Tres anys després de la mort del dictador, el 1978, el Govern creà l’Asociación Institucional de Servicios Socioprofesionales (AISS), l’organisme interministerial que havia de fer la liquidació del Sindicato Vertical i realitzar l’auditoria dels béns que havia acumulat durant la dictadura. Els inventaris que realitzà són una panoràmica ben privilegiada de l’espoli. Analitzant-los de manera contrastada obtenim una xifra de propietats immobles espoliades al moviment associatiu català: 228. Després dels processos instruïts per la CCBSM, la DNS n’obtingué definitivament 177. Les que la DNS no vengué, subhastà, donà o cedí al llarg de la dictadura, foren transferides al Ministeri de Treball en democràcia. A tot l’Estat, el 1978, segons les relacions de l’AISS, aquest departament del Govern retenia 301 propietats provinents de la requisa franquista. El 14%, 42, estaven ubicades en comarques catalanes (Barcelona, 23; Lleida, 3; Girona, 3; Tarragona, 13). Però n’hi ha moltes més. No consten les que quedaren adjudicades a altres organismes estatals. Res en sabem, de les que quedaven en mans de l’exèrcit des de l’ocupació.

Per molt aclaparadores que semblen les xifres, són mínimes, de partida. Pel gran nombre d’entitats que funcionaven a Catalunya al final de la guerra, les xifres de l’espoli han de ser forçosament molt més elevades. D’alguns ateneus no n’ha quedat cap rastre que en corrobore la requisa. N’hi hagué moltíssims que no pogueren superar la dictadura i reconstituir-se, primer pas per poder reclamar una restitució patrimonial. Encara ara hi ha ateneus que tot i demostrar que són els hereus, s’enfronten al no-retorn, a la negativa de restitució per part de l’Administració central. D’altres descobreixen als registres que les escriptures dels seus estatges continuen tenint anotacions realitzades després de la guerra atorgant-ne la propietat a l’Estat.

De moment, el que tenim són vestigis d’un espoli sistèmic, estructural, que s’eternitza, que tractà d’esbardellar la cultura popular i escapçar la nació. Les 228 propietats són una porta a moltíssims interrogants. L’anirem esbatanant.