Aquesta divisió territorial profundament espanyola que són les províncies posa el Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre al mateix sac. Dues terres que el tòpic idiota ens descriu com a antagònics: mentre que el Camp de Tarragona és ple de fàbriques i espanyols, les Terres de l’Ebre són correbous i gent ballant jotes i manifestant-se. Però com són, més enllà d’això? Com es relacionen entre elles? 

Miquel Bonet és director del diari Tarragona Digital i qui millor sap dibuixar-me un mapa general del Camp. Bonet va estudiar filologia catalana a Tarragona —segurament, em diu, l’única facultat de la Rovira i Virgili que va engegar amb prestigi, impulsada com estava per Maria Aurèlia Capmany i Jaume Vidal Alcover. Tarragona i Reus, que es reparteixen les facultats de la universitat, s’han repartit els papers durant segles: Tarragona era la ciutat dels militars i els funcionaris i Reus el centre del comerç i la creació.

“La gent del Camp de Tarragona són molt individualistes perquè les ciutats que el conformen són prou grans per ser autònomes del tot”

La gent del Camp de Tarragona —m’explica Bonet— són molt individualistes. Això és perquè les ciutats que conformen el Camp són prou grans per ser autònomes del tot. “Entre Reus, Tarragona i Cambrils hi ha mig milió de persones. Però funcionen com a nuclis aïllats. No són conscients del poder que podrien tenir”. De les tres, Tarragona sempre ha estat el nucli més autònom perquè és també el més poderós, sobretot per obra de la seu episcopal. “Els terrenys on s’ha fet la Petroquímica i Port Aventura eren de l’Arquebisbat. Se’ls han anat venent tots. Això ha marcat el creixement dels últims 50 anys”, diu Bonet, referint-se a la diòcesi més important de l’estat i una de les més antigues del món. I afegeix: “En canvi, a Reus sempre se li ha dit que no podia funcionar sola per la falta de poder polític.”

El Camp de Tarragona viu de la indústria, del port, de les grans infraestructures i del turisme barat que pobla Salou, Cambrils i Torradembarra. Tot això, sumat a una falta de poder polític real, ha estat l’origen sociològic de C’s. La base del partit surt d’aquí, de Salou, als anys 90, amb la CADECA (Coordinadora de Afectados en Defensa del Castellano). "Aquest espanyolisme arrela molt fort al Camp de Tarragona perquè és una àrea gran (que va de Salou a Altafulla) plena de nuclis invertebrats, com la Canonja. Des de Tarragona Digital el que volem fer és articular-los. Ara el que ens falten són recursos”. I quan li dic que de recursos ja en tenen, que la gent de l’Ebre considera que arramben tot el que ofereix la Diputació, em diu: “Les Terres de l’Ebre estan sobrerepresentades. Els habitants de Tortosa són un sol barri de Tarragona. Entén-me: el Delta és un paratge maco, però se’ls fa massa cas”.

“La indústria, el turisme i molta gent que viu al Camp com si visqués a Puertollano ens han destruït el paisatge i la consciència, sobretot a Tarragona”

Un mitjà sempre respon a una idea. Sobre Tarragona Digital i el que es proposen fer, explica Bonet: “Treballem en un terreny totalment verge perquè el Camp és bastant únic. Aquí necessitem un model de xarxa, mancomunar els nuclis i explicar per què els uns sense els altres no són res. Pensa que la indústria, el turisme i molta gent que viu al Camp com si visqués a Puertollano ens han destruït el paisatge i la consciència, sobretot a Tarragona. A Reus s’ha fet millor, hi ha molta més consciència cultural i patrimonial.”

“El paisatge del Camp estimula la imaginació d'una determinada manera (d'on surt per exemple el modernisme) i marca la personalitat d’aquells que Puig i Ferrater descrivia com els quimèrics”

El compositor de Reus Joan Magrané creu que això no és cert i que no s’hi valora prou els autors propis. Només com a exemple: aquest any se celebra Reus Ciutat de la Música 2018 i no compten amb cap dels seus compositors de música clàssica. Tampoc amb ell, que ha sonat a sales europees de primer ordre, ni amb Josep Maria Guix. Segons Magrané, els dos pols creatius de Catalunya són l’Empordà i el Camp de Tarragona. “El que passa és que el Camp de Tarragona ha quedat més amagat. Et fan passar per Barcelona per després marxar a Londres o París, però el substrat per a la creació és aquí”. Joan Puig i Ferreter, Antoni Gaudí, Joan Miró, Josep Maria Jujol, Marià Fortuny surten del Camp de Tarragona. “Aquest paisatge estimula la imaginació d'una determinada manera, ens dota per a formes (d'on surt per exemple el modernisme) i ens dona una determinada personalitat. Puig i Ferreter parla de la gent del Camp com dels quimèrics”.

“A la gent de Reus, l’esperit comercial ens ha fet magnètics i una mica engalipadors”

Pel músic Joan Masdeu, en canvi, Reus sí que mou cultura. “Estem parlant d’una ciutat de 100.000 habitants amb tres teatres que funcionen bé. Tenim prou teixit social perquè la creació hi sigui possible”. Això és gràcies a una activitat econòmica forta, explica. “Abans que sortissin les franquícies, tot el Camp de Tarragona venia a comprar a Reus. A més, el mercat del fruit sec o de l’aiguardent va donar una burgesia molt peculiar que fa que encara pugui parlar-se de sagues i que ha marcat el caràcter reusenc”. I com és, aquest caràcter? “L’esperit comercial de la gent de Reus ens ha fet magnètics, una mica engalipadors. També tenim un sentit de l’humor molt semblant als de les Terres de l’Ebre, fins i tot al valencià”.

De l’humor ebrenc me’n parla Joan Todó, escriptor de la Sénia, poble del Montsià a tocar del País Valencià. Conegut per la indústria del moble (al seu moment molt important), la Sénia és avui una Detroit catalana —dins aquesta immensa Detroit catalana que, segons Valero Sanmartí, promotor de l’orgull sudista, són les Terres de l’Ebre. “Les Terres de l’Ebre són un espai devastat. La batalla de l’Ebre només és una de moltes coces que hem rebut. Entre això, i que la feina hi és dura, només et queda agafar-t’ho amb humor”.

“Les Terres de l’Ebre són la Diòcesi de Tortosa, que es menja una part del País Valencià. Hi ha una continuïtat natural”

“La Sénia és l’Hospitalet de Llobregat de les Terres de l’Ebre”, em diu Todó. “El poble no és representatiu ni de la comarca ni de la vegueria, que són bàsicament agraris. Aquí, fins i tot el PSC i ICV han entrat a l’Ajuntament”. Todó no creix amb consciència de Principat sinó de Països Catalans. Això és perquè els joves de la Sénia surten a Vinarós i no a Tortosa (que, segons explica, està més morta). Perquè dos minuts abans d’arribar-hi perds Catalunya Ràdio. Perquè la gent té molta relació amb els pobles propers de Castelló (com ara Rossell, amb qui han signat convenis locals per facilitar que la seva gent hi acudeixi pels temes pràctics). “Les Terres de l’Ebre, dit així històricament, són la Diòcesi de Tortosa —que es menja una part del País Valencià, on hi ha Peníscola o Vinaròs. Hi ha una continuïtat natural”. La seva divisió comarcal no ho és tant, de natural, m’explica. “Fins i tot, quan va parlar-se de la reestructuració territorial arran de les vegueries, va pensar-se en trencar el Montsià i el Baix Ebre i fer la comarca del Delta i la dels Ports”.

El que uneix les Terres de l’Ebre i el Camp de Tarragona és la Diputació, que segons Joan Todó no és gaire equitativa. “Aquí hi ha un infrafinançament. També hi ha un mal tracte, que va fer-se popular amb el transvasament però que és molt anterior (de fet, van fer un petit transvasament als anys 80, de l’Ebre al Camp de Tarragona, d’una aigua que s’havia d’usar per a la petroquímica i que al final va usar-se per a Port Aventura)”. Segons l’autor, es tracta d’un menyspreu que s’allarga fins avui. “Munten els Jocs del Mediterrani i fan les proves de piragüisme al Llobregat, quan a Tortosa hi ha un Club de Rem olímpic. Per això, quan després els surten fallits, encara riem ara”. A aquest robatori material cal suma-hi que entitats com la Plataforma en Defensa de l’Ebre s’han fossilitzat i projecten una imatge de la zona més folklòrica.

Una estadística del departament de Cultura publicada al 2012 atribueix, a Catalunya, una llibreria per cada deu mil habitants. A Tortosa, que n’hi pertocarien tres, em recorda Todó que només n’hi ha una. La gent llegeix poc, a les Terres de l’Ebre? Roser Sebastià, editora d’ARA Llibres i originària de Regués (una pedania de Tortosa), em diu que sí. És obvi: durant anys hi hagut poca oferta; això ha limitat la circulació d’interessos, d’idees, de creadors. “A més, la vida cultural l’han organitzat capelletes tancades. Ho estan canviant alguns projectes, com Surt de casa (que el comencen gent que ha estudiat fora i ha tornat a Tortosa), el Festival Deltebre Dansa (festival internacional organitzat per Roberto Olivan) o la Biblioteca de Roquetes. Però és un procés lent”.

“El dialecte, la consciència del valor de la pròpia terra i una relació complicada amb el passat marquen la identitat ebrenca”

Qui em parla dels grans temes ebrencs és Teresa Ferré, periodista d’Amposta i dona de respostes breus. Li pregunto si hi ha alguna cosa com la identitat de l’Ebre i em diu que sí. “La identitat ebrenca la marquen tres coses: el dialecte (a pesar que, per als parlants orientals, parlar ebrenc sigui ‘parlar graciós’). La consciència del valor de la pròpia terra (som la zona de Catalunya que té guanyada la lluita pel medi ambient). I som també la zona que té una relació més complicada amb el passat. A la Terra Alta va jugar-s’hi la guerra (la batalla de l’Ebre); que després no siguem capaços de tombar el monòlit franquista de Tortosa no ens hauria d’estranyar”.

I aleshores, amb relació al transvasament i als correbous, em parla d’aquell procés pel qual a les comunitats tancades tots es vigilen els uns als altres. “Quan esclata la polèmica del transvasament, l’alcalde convergent d’Amposta hi estava a favor. Jo podia dir el que volia perquè viva a Barcelona però allà, la gent de la Plataforma, no. El tema va ser un tabú durant molt temps”. Com també són tabú, em diu, els correbous. “Amposta sempre s’ha promocionat com a capital taurina. Aquí, en una setmana de festes, es fan trenta-set actes amb bous. Els rituals que organitzen les penyes són trobades socials. Per això estan molt arrelats i és una cosa que durant temps i temps no ha pogut discutir-se públicament. Això, a poc a poc, va canviant”.

Són covards, els ebrencs? “D’una banda som victimistes —que si som l’abocador de Catalunya, que si som un lloc que no es coneix, que si només se’ns esprem pels recursos... però, de l’altra, a la gent del Delta no has d’explicar-los què és l’esforç. Aquesta ha estat una terra amb una estructura caciquil i latifundista, com l’andalusa”.

Latifundis que no saben digerir el passat, segons Teresa Ferré. La terra devastada al cor dels Països Catalans, segons Joan Todó. La Detroit catalana, una terra que s’allarga sota Tarragona, Reus i Cambrils, ciutats independents del Camp, bressol de quimèrics creadors, on mig milió d’habitants esperen un poder real per articular-se.