Com en una guerra química se la juga fort. I no és cap agent secret, és un metge que amb el temps deixa ben retratats un reguitzell de bacteris que volen fer la vida impossible a la humanitat. Jaume Ferran i Clua (Corbera d’Ebre 1851 – Barcelona 1929) fill del també metge Joan Ferran Llombart, queda orfe de mare amb només cinc anys. Estudia a Tortosa i Tarragona fins al batxillerat per llicenciar-se finalment en Medicina a Barcelona el 1873. Exerceix d’oftalmòleg al Pla del Penedès durant tres anys i a partir de 1876 i fins a 1887 a Tortosa, on es casa amb Dolors Domingo i Baulenes. Combina l’oftalmologia –lluitant especialment contra el tracoma que provoca la ceguera–, i  l’electroteràpia. I no és fins l’any 1878 que el doctor no s’interessa per la bacteriologia, quan li cau a les mans la revista Comptes Rendus de l’Acadèmia de les Ciències de París i es fixa en la tasca del mític Louis Pasteur.

Ferran i Clua, juntament amb el tortosí Innocent Paulí, innoven en el paper fotogràfic aconseguint un aspecte mat que adoptarà la marca americana Kodak

Inquiet per naturalesa, es mou com un bitxo en tots els camps que pot. A ell, el virus de la curiositat no hi ha vacuna que li remeti. Per entendre el caràcter de Ferran i Clua hi ha dues iniciatives que parlen per si soles. El 1878 comunica telefònicament, amb dos aparells fets per ell mateix, el seu consultori a Tortosa amb Tarragona. Ni més ni menys que 84 quilòmetres de distància seguint els passos d’Alexander Graham Bell.

I amb el seu amic químic Innocent Paulí (Tortosa 1854 – Barcelona 1921) –amb qui acabarà enemistat per desavinences sobre processos de vacunació– publica La instantaneidad en la fotografia (1879), en el que revela el procés que multiplica per 10 la sensibilitat quan es dediquen a la micrografia dels seus cultius bacterians. Ferran i Paulí proposen l’ús del midó com a vehicle o suport, bé sol o combinat amb gelatina per fabricar emulsions de bromur de plata i que dona pas a la pel·lícula i al paper fotogràfic amb aspecte mat, resultant tot plegat més barat. La descoberta és tal que la mítica marca americana Kodak és un dels primers fabricants i ho reconeixerà amb un agraïment i regalant una càmera al mateix doctor Ferran. De fet, Kodak guanya un plet al fabricant alemany Junk, que es vol apropiar la patent, i ho denuncia presentant la documentació de Ferran i Paulí.

Però com dèiem, del que es tracta és de deixar ben retratats als bacteris. A partir dels anys 10 del segle XIX, el bacteri Vibrio cholerae, el còlera segons la nomenclatura científica, comença la seva gira mundial a l’Índia i els brots i pandèmies se succeeixen fins fa ben bé quatre dies. Provoca milions de morts. S’arriba a endur a l’altre barri al president dels Estats Units, James K. Polk el 1849. A casa nostra són especialment virulents els focus de 1833 i 1854 provocant només a Barcelona més 3.300 i 6.400 morts, respectivament. Aquest segon suposa l’enderrocament de les muralles del Cap i Casal per crear l’Eixample a la cerca d’una ciutat més higiènica que doni pas a la creació d’una xarxa de clavegueram i de distribució d’aigua corrent.

Gràcies a amagar-se un flascó a un mitjó, el doctor ebrenc va poder entrar una soca de còlera a Catalunya per poder crear la vacuna definitiva

El 1884 és un any d’hecatombe. A Marsella no tenen esma ni per cantar la Marsellesa. A la gran ciutat del golf de Lleó hi deixen la vida 3.500 persones. L’Ajuntament de Barcelona hi envia una delegació per estudiar el còlera. Ferran i Clua en forma part i es posa les mans al cap abans de prometre’s que aquell virus és bitxo mort. A Marsella treballa a l’hospital de Pharo i s’enduu mostres del bacil que provoca el còlera i que el doctor Robert Koch ha aïllat anteriorment. Són cinc flascons que serviran per fer una vacuna variant el mètode de vaccinació de Louis Pasteur, que tant l’ha inspirat. Però, ai las! A la duana de Portbou li volen destruir els flascons. Dels cinc en porta un d’amagat en un mitjó. Sort que els pickis no s’havien inventat. El retenen fins a vuit dies.

Quan entra al Principat reprèn l’activitat frenèticament. I se’n surt. El 1885, eureka!, aconsegueix la vacuna anticolèrica. Ferran i Clua no té manies. Com aquell qui va al sastre, ell mateix se l’emprova. I fa passar pel tub a la família. Tots vacunats... i ara a veure què passa. I no passa res, que ja és això. Que no passi res, tothom al llit però a comptar ovelles. Si venen els bacteris que siguin un malson, i prou. Tots bonets.

Qui anava a dir que, entre altres, l’autèntic virus que infectaria la carrera de Ferran i Clua seria un metge, un altre cèlebre, però espanyol, en aquest cas

Aquell mateix any el còlera apunta al País Valencià. El doctor Ferran entra en acció i inocula 30.000 vacunes però ja se sap que les baixes passions són com el pitjor dels bacteris. Crítiques desfermades, enveges i egos castellans fan suspendre l’operació d’“aquel osado mediquillo catalán.” La història es repeteix. I tant. Que ho expliquin als homes avançats al seu temps, culpables tan sols d’haver nascut abans d’hora. Pensa, busca, experimenta, conclou i excel·leix... si pots o espera a la glòria postmortem. Qui anava a dir que, entre altres, l’autèntic virus que infectaria la carrera de Ferran i Clua seria un metge, un altre cèlebre, però espanyol en aquest cas. Curiós. Don Santiago Ramon y Cajal, tot un premi Nobel de Medicina amb mal de panxa només de pensar en Ferran i Clua. L’escàndol i la disputa és tal que l’anomenada “cuestión Ferran” arriba al Congrés dels Diputats a Madrid i acaba com el rosari de l’aurora.

El ministre de Governació, Francisco Romero Robledo, ordena que ningú pot aplicar la vacuna tret del mateix Ferran i en presència d’un delegat governamental. Impracticable. El virus va ràpid i la campanya massa lenta. Ferran i Clua es desespera i s’hi nega. Plega i se’n torna a casa. A Espanya cauen com mosques, es parla d’uns 150.000 morts mentre que al País Valencià dels 30.000 inoculats de Ferran i Clua, només en moren 54.

El bacteriòleg bé prou que lamenta la situació: “En iniciar-me com a bacteriòleg, a Tortosa, i fer públics els meus treballs sobre vacunació anticolèrica, començà la dèria dels meus enemics de contradir-me’ls i fer-me objecte preferent de llurs injustes escomeses. D’aleshores ençà no s’han donat ni m’han donat un moment de repòs. Que Déu no tingui en compte el temps que han perdut i el que a mi m‘han fet perdre!”

Malgrat els disgustos entre 1886 i 1905 dirigeix el Laboratori Microbiològic de Barcelona per plantar cara al tifus, la ràbia, el tètan, l’erisipela del porc, el carboncle o la pesta bubònica, la vacuna de la qual s’anomena Ferran-Haffkine compartint honor amb el bacteriòleg rus. Tot i ser destituït el 1905 del Laboratori Microbiològic de Barcelona per la polèmica aplicació de la vacuna contra la diftèria, algun cas de ràbia paralítica i crítiques a la seva gestió, el gran reconeixement li arribarà de França. L’Acadèmia de Ciències de París li concedeix el prestigiós premi Bréant l’any 1907. Anys més tard se li reconeix l’èxit de la vacuna contra el còlera quan es comença a aplicar massivament a l’Índia i més tard entre les tropes aliades a la Primera Guerra Mundial com explicita el 1919 l’Office International d’Hygiène Publique. Aquell mateix any troba una vacuna contra la tuberculosi i la Lliga de Nacions el felicita. El dramaturg Àngel Guimerà diria d’ell: “És l’home que sap més coses.”

Si a l’estat espanyol va ser vilipendiat, la comunitat científica internacional sí que va entendre la transcendència dels seus avenços fins a l’extrem de ser proposat per al premi Nobel de Medicina fins a sis vegades entre 1911 i 1921. Per cert, no diríeu mai qui acabaria reconeixent els descobriments de Ferran i Clua. Sí, efectivament, el mateix Ramon y Cajal a la seva Anatomía Patológica General. Rectificar és de Premi Nobel.