De les llegendes, dels llibres, de les pel·lícules n’han sortit històries de pirates, de sirenes, de pescadors fumant en pipa i de dones amb faldilla esperant a port. Un mercat per vendre el peix i gats olorant-ne la seva ració. La pesca i la vida a la mar, desembarcant en batalles d’armadors per guanyar el poder d’aquest univers extens de tothom i de ningú. La mitologia i la realitat evolucionen als ports. Per posar ordre al funcionament en aquest món de peixos, cap al segle XI es formaren els gremis o societats de mariners del litoral català. Diversos documents han deixat constància d’aquest fet, com en el Llibre del Consolat del Mar. Aquí hi apareixen reglaments de pesca que van circulant pels segles. Després de la Guerra Civil, les agrupacions de pescadors passarien a denominar-se “confraries”, i la Generalitat de Catalunya anomenaria “pòsits de pescadors” la família marinera formada pels patrons i els treballadors de la mar. El rumb: marcar una guia en el desenvolupament de les seves feines, poder ajudar-los i millorar-ne el treball econòmicament i socialment. Ja som a port.

Podríem dir que les confraries són un poble petit dins d’una gran ciutat, en el qual governen els secretaris i les secretàries. Aquesta figura està a les ordres del president o patró major, que ha estat escollit per votació. La legalitat a la mar, els comptes de l’any, la qualitat del producte, les incidències en les subhastes, les demandes dels mariners..., tot és responsabilitat del secretari o secretària de cada confraria. Vindria a ser l’equivalent del gerent d’una empresa, tot i que algunes confraries separen el càrrec de secretari del de gerent. La confraria participa i col·labora en l’administració, en tot el procés jurídic del sector de la pesca, i els secretaris orienten els pescadors, però en cap cas els manen. Més aviat els acompanyen i assessoren perquè compleixin les normes i puguin navegar bé per terra ferma. I aquí les trobem a elles.

Els pescadors pesquen, naveguen, però les dones gestionen i guien la vida a la mar. A Catalunya la figura de la dona al capdavant d’un món masculí ha pres força

Hi ha una mar on pesquen elles. És a la terra, entre el moll pesquer i la venda del peix. Hi ha una mar amb secretàries de confraries que porten el timó dels mariners al port. Els pescadors pesquen, naveguen, però les dones gestionen i guien la vida a la mar. A Catalunya la figura de la dona al capdavant d’un món socialment conegut com a masculí ha pres força (hi ha patrones majors, propietàries d’embarcacions...) i va arribant a bon port. Salpem. En direcció a la Zona Portuària Sud, per descobrir dues dones imprescindibles per a la vida al moll, que ocupen el càrrec de secretària de la confraria.

Quan atraquem al port de Cambrils ens trobem amb la Claudia Masdeu. Jove, trenta anys, de Calafell. Segura de si mateixa i amb una idea clara d’allò que vol i com ha de fer-ho per aconseguir-ho. S’expressa sense por, amb fermesa, i marca els silencis perquè hi mostrem interès. És directa: no li agraden els rodejos, i ens trasllada un missatge que escaneja com actua ella a la direcció del port de Cambrils i com traça la línia que s’ha de seguir a la mar i a la terra. La Claudia gestiona la Confraria de Pescadors de Cambrils. Des del 2017. Després que el darrer secretari en marxés, es va presentar per ocupar la plaça, ja que acumulava experiència com a advocada en un grup d’empreses del port de Tarragona. Els seus inicis no van ser fàcils.

“Quan confies en tu mateixa i creus en la feina que fas és molt més fàcil que els altres també creguin en tu i en cadascuna de les decisions que prens, tant si ets dona com jove i sense experiència en la pesca”

El fet d’agafar el timó en un moment de marejol, venint d’un sector diferent, sent dona i jove, “va fer que els costés, als pescadors i el sector en general, confiar en mi”. Per a la Claudia ser dona en el sector pesquer no va ser cap entrebanc, però sí el fet d’asseure’s en una butaca que havia estat ocupada per un secretari des de feia 27 anys. Amb prudència, adaptació, confiança, la secretària de la confraria de Cambrils va saber molt ràpidament que “és imprescindible percebre que aquesta feina també és la teva passió”. Aleshores tot va començar a tenir sentit. El funcionament a la confraria de Cambrils va prendre un altre camí. Aquest és el seu full de navegació: “Quan confies en tu mateixa i creus en la feina que fas, és molt més fàcil que els altres també creguin en tu i en cadascuna de les decisions que prens, tant si ets dona com jove i sense experiència en la pesca. Tornem al de sempre: la confiança en una mateixa per saber que tenim la capacitat suficient per afrontar qualsevol repte, en tot el que creiem, pel qual tinguem il·lusió i passió, si ho sabem combinar amb l’esforç i la disciplina necessaris per fer que funcioni”. Ho repeteix mentre mira la mar: “És necessari ser exigent”. Com un infinit per conquerir. Salpem.

De Cambrils a les Terres de l’Ebre. Si amarrem el nostre vaixell a l’Ametlla de Mar, també anomenada “la Cala” pels seus veïns, hem de saber que entrem en territori de la Isabel Betoret. Aquesta advocada d’Amposta dirigeix la gran família de la Confraria de Pescadors Sant Pere de l’Ametlla de Mar. És del 1891 i la Isabel ocupa aquest càrrec des del 2013. Tot i ser de secà —ho diu rient—, li agrada la vida marinera: estar en contacte amb la mar i, sobretot, amb els “caleros i caleres” li dona alè per continuar en el dia a dia. De fet, quan sent una gran càrrega a sobre, decideix anar a la Cala, perquè allí hi troba la pau, la seguretat i la seva casa d’acollida.

Es va trobar un món difícil de gestionar, però aviat va saber que havia d’aplicar la seva particular carta de navegació: “Tu ets valenta, però jo ho soc més que tu”

Aquesta eixerida ampostina es va presentar a les proves perquè la confraria ebrenca buscava una advocada. Ella venia d’un món agressiu de lletrats, i el seu descobriment va ser treballar en el món de la pesca. Va passar el procés selectiu, i tot i que no esperava ser l’escollida, perquè no tenia la millor puntuació, en sortir de l’entrevista final va sentir que hi estaria bé, treballant a a l’Ametlla de Mar. Els seus primers passos tampoc van ser fàcils. Ho desconeixia tot d’aquesta activitat, però ràpidament va agafar el timó. Va haver d’aprendre’s tots els estatuts. Es va trobar un món difícil de gestionar, però aviat va saber que havia d’aplicar la seva particular carta de navegació: “Tu ets valenta, però jo ho soc més que tu”. Se’n diu orientació.

Aquesta és la paraula: guiar, encaminar, assessorar, ajudar... És la seva feina: orientar el personal que treballa per i a la mar. La normativa en matèria de pesca és estricta i perquè tothom la complexi, i la figura del secretari hi té un paper important, ja que ells traslladen la legalitat de la terra a la mar. “Un càrrec amb molta responsabilitat, i que no està prou considerat”, coincideixen totes dues secretàries, perquè abans de prendre una decisió s’ha de mirar cap a moltes direccions. “De la nostra feina en depenen molts treballadors i molts mariners”, repeteixen a l’uníson. El mariner rep les instruccions des de la confraria i és conscient que té el suport de l’agrupació que el representa per sortir a navegar amb tranquil·litat, tot i saber que es trobarà forts onatges, amb peixos de tota mena i amb unes normes estrictes pel que fa al tracte amb el peix. Elles claven l’àncora a les embarcacions dels seus pescadors davant les adversitats. Vegem com arriben.

La Isabel sent que el port és “l’explosió de la vida”, que comença a partir de les tres de la tarda, amb l’arribada de les embarcacions carregades de peix. “Jo no en tinc un, de cap; tots els que van a la mar són els meus caps”, afirma assenyalant tot el blau infinit esquitxat de caparronets dins les barques. Els mariners, per a la Isabel i la Claudia, són gent autèntica, molt humans. “Si els cuides, ells t’inviten a formar part d’aquesta família d’una manera molt especial”, diu la Claudia. “El pescador és l’autenticitat de la persona”, confessa la Isabel. Acostumen a mostrar el seu caràcter perquè han de defensar la seva feina en un sector molt castigat, poc valorat i reconegut, reconeixen totes dues secretàries. “Qui se’n recorda, de la pesca?”, es pregunten.

Tant la Isabel com la Claudia coincideixen en el fet que “la dona és la gran desconeguda del sector primari”. Una mar per descobrir

“És un sector que mereix que tothom lluiti per ell, i te n’adones quan hi ets dins”, avalua la Claudia, amb una expressió tancada, que exhibeix indignació. La il·lusió de la Isabel, d’altra banda, seria plantar-se a Europa per demanar que el sector pesquer sigui més reconegut. Per a això, “fa falta més proximitat, que les normatives les faci qui està al mar, qui coneix el mar i les problemàtiques”, fa veure. Perquè aquí sí que hi ha unió. Els mariners i els armadors saben que la junta que forma la confraria els representa. És la idea paritària: els representants de l’equip de govern són per a tots igual, en igualtat de condicions, per a empresaris i treballadors. Les eleccions també són paritàries: sempre hi ha d’haver empresaris i treballadors de manera uniforme a la junta. Per això calen més rumbs: imagineu la dona. Aquí encara anem molt més peix. Tant la Isabel com la Claudia coincideixen en el fet que “la dona és la gran desconeguda del sector primari”. Una mar per descobrir.

Aquí un altre full de navegació: donar suport a les que viuen de la pesca i reconèixer una feina que han fet les dones des de sempre i que està lligada a la història de la mar

La mar i les confraries són mots que s’expressen en femení. Són indrets que han obert les portes a dones interessades en el sector, i és per això que es crea l’Associació Catalana de Dones de la Mar. La idea d’aquesta formació és la de visibilitzar el paper femení al sector pesquer. La dona és present en tota la cadena pesquera. Dones que lluiten perquè els peixos grossos no es mengin els petits, perquè també tenen dret a viure. I que, no per ser diminuts, hagin d’ofegar-se en sortir del dic pesquer. Amb l’Associació Catalana de Dones de la Mar, les secretàries també s’encarreguen de convèncer les dones que ja formen part de la vida marinera, perquè surtin de l’ombra. Però les mateixes marineres són prudents: com la mar, la terra també és infinita. Hi ha feina a fer. Aquí un altre full de navegació: donar suport a les que viuen de la pesca i reconèixer una feina que han fet les dones des de sempre i que està lligada a la història de la mar. I empoderar les joves perquè continuïn aquest llegat. I la mar es mou.

La mà femenina dona una empenta a la renovació de les confraries i el seu funcionament. La presència de les dones és un descobriment per als patrons majors. Hi ha un altre tracte: més proper, afectuós i conciliador. S’aconsegueixen canvis pel que fa a l’eficiència en les subhastes i amb la higiene. A la Cala, des que la Isabel intervé a la mar i a la terra, la figura de la dona ocupa un càrrec important pel que fa al tractament del peix. Anys enrere, els homes jubilats de la població s’encarregaven de triar el peix a la subhasta, però, ara, dones formades en matèria d’higiene duen a terme aquesta tasca de triatge tan important, perquè farà que es conservi més peix.

“No és només veure que el peix ve del mar i arriba al plat, a casa o al restaurant; la gent ha de donar un valor a la tasca que hi ha enmig, l’esforç que implica anar a pescar”

Aquest és un producte que s’ha de tractar amb delicadesa, i és per aquest motiu que són les dones les qui s’ocupen de triar-lo a la confraria, i els homes el carreguen a les caixes per a la venda. Per altra banda, la Claudia ha proposat més seguretat a la feina i, per tant, les inspeccions sanitàries milloren. Obrir els espais per treballar més bé i oferir taulers informatius perquè qualsevol persona pugui conèixer la vida de les confraries també ha sigut una de les propostes reeixides d’aquesta jove secretària. Se n’ha de veure la vida des de dins, “perquè no és només veure que el peix ve del mar i arriba al plat, a casa o al restaurant; la gent ha de donar un valor a la tasca que hi ha enmig, a l’esforç que implica anar a pescar”, insisteix la Claudia. Anem mar endins.

“No és veritat que és un món d’homes”, obre els ulls la Claudia. “La dona és més expeditiva, anem per feina”, mira fixament la Isabel. I amb l’experiència dels homes i la practicitat de les dones aconsegueixen treballar i avançar en el món pesquer. “No necessitem dones per anar a la mar, sinó per traçar línies estratègiques”, marca amb fermesa l’ampostina. Tot i que ja existeix en molts ports catalans, encara falta més mà femenina en aquest sector per poder anar a bon port. Elles ja no només ajuden a tractar o vendre el peix; ara, tot i que continuen al darrere, governen i dirigeixen la petita empresa marinera. Però per què no hi ha més dones a la mar?

Les secretàries coincideixen: és un tema social. La dona ha estat fins ara la que ha treballat a casa i al port encarregant-se de l’ofici de sargir les xarxes o, com es diu a les Terres de l’Ebre, remendar. L’home ha sortit a la mar contra vent i marea, i continua sortint-hi. El que desconeixem, però, és que tot i ser al darrere, les dones fan una gran tasca. La part empresarial hi és: s’encarreguen d’anar a capitania, del registre de les embarcacions i de tota la paperassa que necessita qualsevol embarcació. I és que, com diu la Isabel, la dona sap com encarregar-se de les gestions, perquè és expeditiva, i no se li escapa cap detall. El paper femení a la mar és mantenir l’atenció del far al port, dels canvis pel que fa als papers que regeixen la pesca. Ells, en canvi, s’entreguen i aprenen a navegar, a gestionar qui s’arrima a la xarxa. Un equip. Un equip que ho ha d’afrontar tot.

Les secretàries traslladen, com el seu peix diari, un missatge clar: “Treballem per a un dels sectors més castigats, menys reconeguts”

La de mariner és una professió dura. Surten a alta mar amb les condicions que sigui; és per això que la majoria són exigents “i rondinaires”, apunta la Claudia. Són gent que s’estima la confraria i, sobretot, la professió. “Això fa que els entenguem i que des dels despatxos resolguem les problemàtiques amb les quals es poden trobar”, explica la Claudia amb satisfacció. “Facilitem la normativa i defensem les dures condicions en les quals lluiten cada dia per una professió vocacional.” Les secretàries traslladen, com el seu peix diari, un missatge clar: “Treballem per a un dels sectors més castigats, menys reconeguts”. Per això la secretària de la Cala ha albirat tot un món amb els pescadors. “Venint d’un sector molt agressiu —el dels advocats—, he descobert que els de la pesca són tan bona gent, són tan humans, que a mi em tenen enganxada.” La Isabel confirma que són “els seus pescadors”, perquè així ho sent. Explica que “els pescadors valoren que hi siguis, i et fan sentir que formes part de la família”. Per a la Claudia, “el més bo de ser secretària és que hi ha pescadors”. És “la família”. Hi ha mar a la terra. I hi ha terra a la mar. I al final el rumb és arribar a bon port.