Era l’estiu de 1987 i tot just el barri de Gràcia normalitzava la celebració de les seves festes en llibertat. Espolsant-se l’aire ranci i resclosit de la dictadura, els carrers respiraven rebel·lió i ànsies de canvi, de transformació social. Els més abraonats s’apoderaven de les parets i cridaven les seves consignes revolucionàries amb pintades i esteses de cartells.

En contrast amb l’ambient festiu que es vivia a les places i als carrerons de l’antiga vila gracienca, Quimeta Ferrer passejava del bracet de la seva cunyada encara toveta pel record de la recent mort del seu home, Cisco Montes, company i amic des de feia més de quatre dècades. En un dels tombants del seu barri de tota la vida, la seva mirada escodrinyadora es va dirigir com una sageta cap a un cartell que uns joves encolaven en una paret. Era una imatge penetradora, impactant, d’aquelles que interpel·len el més pregon de l’ànima de l’espectador i que, malgrat l’enorme popularitat que havia adquirit durant els anys de la guerra del 36, en aquells primers temps de represa democràtica no era tan coneguda.

Malgrat l’enorme popularitat que havia adquirit durant els anys de la Guerra Civil, en aquells primers temps de represa democràtica el cartell no era tan conegut

No pas, però, per a la Quimeta, que, tot i fer anys i panys que no es creuava amb el cartell, de seguida va sentir com revifava l’íntim vincle que la unia amb aquell crit antifeixista i punyent.

—Nano, dona’m un cartell d’aquests.

—Perdoni, senyora, però vostè ja sap què és, això?

—Collons, sí que ho sé. Quaranta anys que m’he estat allitant amb aquest peu!

Sense saber-ho, i totalment descol·locat, aquell jove agitador esdevenia testimoni involuntari de la primera revelació pública de la identitat del model que va posar per al famós cartell Aixafem el feixisme, una de les icones més emblemàtiques i celebrades del Comissariat de Propaganda de la Generalitat, obra de Pere Català i Pic. Era Francesc Montes Puig. O això, almenys, defensa la seva família.

El peu de l’icònic cartell ‘Aixafem el feixisme’ era de Francesc Montes Puig. O això, almenys, defensa la seva família

Després de tota una vida a Gràcia, la Quimeta va canviar el bullici del popular barri de la Ciutat Comtal per les platges i la tranquil·litat de Cubelles, a l’extrem sud del Garraf. Allà va viure al costat de la seva filla Montse fins al 7 de setembre de 2022, quan va morir un mes abans de fer els cent anys; com sempre, amb el cap ben lúcid i el seu característic posat murri. La història d’en Cisquet, però, continua ben viva a través de les seves filles Montse i Núria. De manera sentimental i, fins i tot, física, material. I és que, des de fa anys, el famós cartell ocupa un lloc preferencial a les seves respectives cases. Al pis de la Montse, just a l’entrada, de manera que cap visitant pot obviar-ne la imponent presència; i, a la llar de la Núria, tres quarts del mateix. Primer a Ullastrell, on va viure durant més de quaranta anys, i ara també a Cubelles, on ha arrelat a tocar de la seva germana, gairebé arran de mar.

Quan es va produir el cop d’estat, en Cisquet, de conviccions antifeixistes i amb tot just dinou anys, es va presentar a la Capitania General com a voluntari

Francesc Montes va néixer a Barcelona el 15 d’agost de 1917, coincidint amb l’onomàstica de la seva mare. Com molts nois de la seva època, la seva joventut va quedar profundament marcada per la proclamació de la República i el posterior esclat, el 18 de juliol de 1936, de l’anomenada Guerra Civil. De profundes conviccions antifeixistes, quan es va produir el cop d’estat militar que va desembocar en la contesa bèl·lica posterior, en Cisquet, amb tot just dinou anys acabats de fer i sense feina fixa, es va presentar de bracet d’un amic a la Capitania General, al passeig de Colom, com a voluntari per defensar la legalitat vigent.

Segons que recull la historiadora Ester Boquera Diago en el seu llibre “Aixafem el feixisme”. El Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya durant la Guerra Civil (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2022), l’emblemàtic cartell fet per Pere Català i Pic amb l’ajut del seu fill, Francesc Català Roca, responia a una petició del responsable del Comissariat, Jaume Miravitlles, que li havia demanat una obra que matés el falangisme, petició a la qual Català i Pic va respondre amb la pregunta: “I no seria millor que matés el nazisme, que és més gràfic?”. L’opció de situar l’esvàstica com a centre de l’acció antifeixista, a més, permetia al fotògraf de Valls dissenyar un cartell que anava dirigit “contra una idea i no contra una nació”, segons recordava el seu altre fill, Pere Català Roca, i “a gust de tothom”, tal com indicava el mateix autor en unes notes autobiogràfiques custodiades a l’arxiu familiar.

L’opció de situar l’esvàstica com a centre de l’acció antifeixista permetia a Català i Pic dissenyar un cartell que anava dirigit “contra una idea i no contra una nació”

Després que pare i fill compressin el fang amb què representarien el símbol nazi al carrer Tallers de Barcelona, van modelar la creu al menjador de casa per, ja de nit, preparar tota l’escenografia just a l’entrada de l’edifici de Capitania. Malgrat que Jaume Miravitlles afirmava en les seves memòries que el peu era el de Pere Pi-Sunyer i Bayo, nebot de Carles Pi i Sunyer, alcalde de Barcelona en aquell moment i futur conseller de Cultura de la Generalitat, la família de Català i Pic assegurava que es tractava d’un mosso anònim, un fet que lligaria més amb la versió de les germanes Montes Ferrer.

Tot i que Miravitlles afirmava que el peu era de Pere Pi-Sunyer, la família de Català i Pic assegurava que es tractava d’un mosso anònim, un fet que lligaria més amb la versió de les germanes Montes

I és que, tal com explicava la mare, Quimeta Ferrer, mentre Francesc Montes i el seu amic esperaven que algú de Capitania decidís què fer-ne, d’ells, el mateix Jaume Miravitlles va treure el cap per la sala on s’esperaven i va etzibar a en Cisquet que fes el favor d’acompanyar-lo per fer de model d’una fotografia. La Quimeta recordava que el seu home, en una d’aquelles estranyes estones en què li relatava les penúries que havia passat durant la guerra i els primers anys de la dictadura, encara tenia ben present que li van insistir força perquè aguantés el peu a l’aire i es bellugués el mínim possible.

“El pare, a nosaltres, no ens explicava mai res de la guerra; va ser una experiència molt dura que el va afectar força. Però a la mare sí que li rescatava de vegades alguns records i penúries”, rememora Montse Montes, filla petita del matrimoni. “Durant una època jo vivia a la muntanya, per la Pobla de Lillet, i els pares pujaven de vegades a veure’m. Recordo que, una vegada, mentre el meu pare pasturava les vaques, es va posar a cantar en un idioma del tot incomprensible per a mi. Quan li vaig preguntar què coi cantava, em va dir que era una cançó russa que havia après al front, amb companys soviètics. Va ser un d’aquells cops molt excepcionals en què ens explicava alguna cosa de la guerra”, rebla amb un somriure als llavis.

Un dels arguments que donen versemblança a la teoria de la família és la ferida en forma de cicatriu que es veu a prop del turmell. Cisco Montes va patir un tumor a la canyella quan era petit i van estar a punt d’amputar-li la cama. Per sort, un metge amic dels seus pares el va poder operar i li va extreure uns ossos del peu per recol·locar-los-hi a la part afectada. Arran de la complexitat de l’operació, va restar quatre anys convalescent al sanatori de Calafell.

Un dels arguments que donen versemblança a la teoria de la família és la cicatriu que es veu a prop del turmell: Cisco Montes va patir un tumor a la canyella quan era petit

Després de la nit en què hauria exercit de model de l’emblemàtic cartell de Català i Pic, va ser destinat a la columna Durruti per, posteriorment, integrar-se a l’exèrcit regular, i va arribar a entrar a l’escola d’oficials per ascendir a l’escala de caporal. En una foto de grup sense datar, ell mateix es marcava amb una creu i s’identificava com a “Malparit 2n”. I és que al centre de formació va coincidir amb dos amics del barri de Gràcia que van decidir, entre ells, batejar-se amb aquest renom tan cridaner.

Després de la nit en què hauria exercit de model del cartell, Montes va ser destinat a la columna Durruti i es va integrar a l’exèrcit regular

Durant la contesa bèl·lica va passar per diversos fronts, com el de Terol, on consta una fotografia seva al poble d’Alloza, del 17 de gener de 1938, quan la capital de la província ja havia caigut i just el mateix dia en què l’exèrcit franquista va iniciar una contraofensiva a l’entorn d’Alcanyís, a una quarantena de quilòmetres d’on justament es trobava en Francesc. Prèviament, a la mateixa àrea geogràfica, també havia participat en el setge republicà a Belchite, en un enfrontament que va deixar el poble completament en ruïnes.

A finals de febrer de 1938, Terol cauria novament en mans del bàndol nacional, moment en què l’exèrcit franquista iniciaria la gran ofensiva sobre Catalunya, focalitzada, principalment, a la batalla de l’Ebre, en la qual en Cisco també prendria part, i on, finalment, va ser capturat. “De fet”, recorda la seva filla gran, Núria Montes, “va creuar dos cops el riu, ja que la primera vegada que el van detenir va aconseguir escapar-se. Poc després, però, el van arrestar de nou i, al final, va anar a parar a un camp de concentració, la mare deia que a Valladolid, malgrat que podria haver passat també per Burgos, on es va estar mig any”.

“Segons explicava la mare”, afegeix ara la germana petita, la Montse, “allà només els subministraven un succedani de cafè, que els descomponia l’estómac, i una estampeta. No cal ser cap geni per saber quin ús li donaven, a la sagrada imatge...”. D’aquella època la família encara en conserva el plat que utilitzava Francesc Montes per als àpats, amb quatre barres i la paraula “patunets” ratllades.

En tornar del camp, però, les penúries encara s’allargarien, ja que, a causa de les precàries condicions higièniques en què es trobava al front, va contraure la verola. Va ser precisament durant la seva convalescència recuperant-se de la malaltia infecciosa a l’hospital militar de Barcelona que en Cisquet va enviar una carta a la seva mare ben curiosa i definidora del seu caràcter i personalitat. La missiva estava datada del 15 d’agost de 1939, dia del seu 22è aniversari i sant de la seva mare, i just vuit mesos mal comptats des de l’entrada dels nacionals a Barcelona. Tot i així, estava escrita en català i feia befa de la seva pròpia salut i de la situació política del moment. És evident, doncs, que la lletra degué sortir del recinte sanitari de manera clandestina i fora de cap conducte oficial, tret que el censor fos un soldat que no mirés gaire prim i deixés passar totes les lletres sense més ni més. L’encapçalament de la carta ja era prou eloqüent: “Part oficial de l’Hospital Militar del Generalíssim corresponent al dia 15 d’agost de 1939. Any de la Verola”.

En tornar del camp de concentració, les penúries encara s’allargarien, ja que, a causa de les precàries condicions en què es trobava al front, Montes va contraure la verola

Fent ús d’un subtil sentit de l’humor, passava a relatar-li, a la seva mare, en to casernari, les condicions en què es trobava a l’hospital de Barcelona: “Front Vallcarca: Pavelló 7è. 1 mort i un altre no molt viu, els demés sectors sense novetat, degut a la tranquil·litat, donen permisos, i marxa a les 12 el canari. Es prepara un cop de mà per al dia 25 del qual crec sortint-me victoriós i degut al meu sacrifici i proesa molt fàcil em coincideixin permís”.

Tot seguit, recordava que el 15 d’agost, dia de la Mare de Déu, coincidia amb l’onomàstica de la seva mare i el seu aniversari: “Dia 15 festa històrica, degut a la proesa feta l’any 1917 en el Front d’Horta de la qual en sortí victoriosa després de molts treballs per salvar la situació, la ciutadana inoblidable Maria Puig i el quinto aleshores Francesc Montes, en honor a ells [es fan] grans festes però que Francesc, degut al seu imprescindible servei [en] aquest sector, no podrà assistir”. Just a sota de la signatura, Francesc Montes s’adreçava més convencionalment a la seva mare desitjant-li un bon sant i esperant retrobar-se amb la família ben aviat, malgrat no poder evitar un nou rampell de sinceritat al comiat de la missiva: “Sens res més doncs no sé què posar perquè semblem atontats...”.

Tanmateix, el retrobament encara hauria d’esperar. I és que, un cop superada la malaltia, li va tocar anar a fer el servei militar durant dos anys més. Primer va estar, novament, a Valladolid, on es va incorporar a finals de setembre de 1941 per, ja a començaments d’octubre, desplaçar-se a Vigo, on va treballar en la posada en marxa d’una panificadora mercès als seus coneixements com a electricista. “Allà, ell i altres quintos van tenir la sort de conèixer un matrimoni molt humil que els va acollir i mig afillar. Eren molt generosos i els ajudaven amb el poc que tenien, sobretot amb el menjar i la roba. Per a nosaltres, a casa, sempre van ser «els avis de Vigo»”, recorda Montse Montes.

En Cisquet va fer molta amistat amb un company del servei que es deia José i que també va ser cuidat pel matrimoni gallec. La relació amb aquest amic, segons afegeix Núria Montes, arribaria fins al punt que s’acabaria casant amb la filla de la parella. “L’amistat entre tots dos i les respectives parelles perduraria per sempre, i les trobades a Vigo i Barcelona serien constants”, ressalta la Núria, que postil·la que el seu pare seria el padrí del fill gran, batejat com a Francisco (Paquiño, li dirien tota la vida), i que la segona filla es diria Montse, igual que la seva germana.

Cansat de tanta guerra, ja a casa, Montes va voler oblidar-se de tants patiments abocant-se a una de les seves grans passions: la música

Després de set anys de guerra, internament al camp de concentració i el servei militar, no seria fins a l’estiu de 1944 que Francesc Montes podria desempallegar-se de les armes i refer, per fi, la seva vida, malgrat la duresa dels primers anys de la postguerra. Cansat de tanta guerra, ja a casa, va voler oblidar-se de tants patiments abocant-se a una de les seves grans passions: la música. I va ser justament aquell mateix any, durant una funció al Centre Cultural La Violeta de Gràcia, que coneixeria la seva futura dona, Quimeta Ferrer. Tots dos eren aficionats al cant i a la interpretació, i aquest amor per la cultura els uniria per sempre. Durant uns quants anys, fins i tot, actuarien conjuntament en obres de teatre i sarsueles. “La mare, sempre com a actriu de repartiment, com li agradava puntualitzar”, afegeix, somrient, Montse Montes.

Un cop es van casar, el 1947, Cisco Montes va treballar de lampista i sereno, tal com era tradició a la seva família. Com a vigilant municipal va estar-s’hi durant més de trenta anys, fins a 1979, quan s’incorporaria al cos de la Guàrdia Urbana de Barcelona, i, finalment, va ser destinat al Parlament. Malgrat que sovint treia a passejar un caràcter força temperamental, influït en bona mesura pel fort impacte emocional que li havien provocat la guerra i la repressió, en Cisquet era una persona oberta, extravertida i molt amant de la lectura i les arts. Tal com rememoren les seves filles, “la casa semblava una biblioteca, tota atapeïda de llibres”, i, a més, estava subscrit a El Noticiero Universal, diari vespertí d’ideologia allunyada de la seva, però que destacava per les seccions d’esports i d’espectacles. Era també un gran amant de la fotografia i del món de la interpretació. Allunyat ja dels escenaris, cada Nadal, però, es disfressava de Charlot i obsequiava la família amb una imitació força aconseguida. “Tot i ser molt bromista i pallasso, també tenia un caràcter fort i decidit. Treballava tot el dia, al matí de lampista i de nit de sereno, i de vegades era de tracte complicat”, reconeix la seva filla Montse, la qual, tanmateix, el recorda sobretot com una persona riallera i molt de la conya.

Malgrat que sovint tenia un caràcter força temperamental, influït pel fort impacte emocional que li havia provocat la guerra, en Cisquet era una persona oberta, extravertida i molt amant de les arts

Gracienc de cap a peus, Francesc Montes Puig va morir el 3 de març, dia de Sant Medir, de 1987. Al llarg de la seva vida, ben poques vegades va parlar sobre la història del cartell, malgrat que a la família tothom la va acabar coneixent. A Cubelles, sense anar més lluny, dues germanes vetllen el quadre de l’esvàstica esquerdada pel que sembla que és el peu del seu pare, que presideix el rebedor de la llar. Tota una declaració de principis que ha transitat, amb orgull, de pares a fills.