De càntirs n’hi ha de molts tipus: de síndria, de peu, vigatà, vigorro, de bassa... Però només n’hi ha un com el de Verdú. Temps era temps, en aquest petit poble de l’Urgell, hi trobàvem el carrer dels cantirers, on s’agrupaven tots els obradors. En la seva esplendor n’hi havia hagut aproximadament una trentena, organitzats en confraria gremial. El càntir, o silló —com l’anomenen a Ponent—, ja no s’usa a les cases com abans, però els últims terrissers de Verdú encara continuen fent anar la roda.

Entrem al taller Sambola, on en Cisco Sambola, tercera generació, ens ha obert les portes d’un art argilós i humit. Aquí les mans són art i són l’eina principal per crear un món, una peça, un objecte que és tot un paisatge real i de memòria: el càntir de ceràmica negra que dona identitat a Verdú. Però que sobretot fa el mateix que des de fa segles, silenciosament i humilment: mantenir l’aigua fresca. Un art i un secret.