“A mi ja em van parir republicana”, entona, d’un cop sec, la Dolors Olivart, del llit estant. La seva habitació ha sobreviscut al pas del temps. Tuls, blondes i ornaments omplen les parets de l’estança i folren llums i mobles, on d’entre tot destaca el color blau. La casa de la Dolors, a mig camí entre els barris d’Horta i el Congrés de Barcelona, l’últim reducte d’una altra època. La Dolors, a mig camí entre el segle XX i el segle XXI, predestinada, ja des de la placenta, a ser filla de la política.

Neix en plena dictadura de Primo de Rivera, de pare i mare republicans “fins a la medul·la”, el febrer de l’any 1926, a la fonda que l’àvia regentava al Clot. Fruit d’un part a la rebotiga, com les germanes Montserrat i Carme. Sense hospital i sense anestèsia. Benvinguda al món, estimada. “Com que l'àvia no podia anar a casa nostra a cuidar la mare, perquè tenia el negoci de la fonda, doncs la mare va anar a fer-nos néixer allà”, detalla ella, en batí i camisola. El mòbil ens saluda vibrant des del primer calaix de la tauleta de nit, entre pastilles, mocadors i gotes homeopàtiques de te verd —“Serveixen per a tot, nineta!”. Al davant, el 3/24 a tota marxa. I ella que ens guipa de fit a fit, amb els ulls vius, i ens obliga a menjar dolços, rosquilles i pa de pessic amb una mica de moscatell. “Mengeu, ninetes, mengeu, que ho he preparat tot per a vosaltres”.

De la il·lusió frustrada de la República del 1931 a la il·lusió de la República frustrada del primer d’octubre del 2017. I ella, que ho ha viscut tot

Nietzsche diria que la història es repeteix i la Dolors ho constata. De la il·lusió frustrada de la República del 1931 a la il·lusió de la República frustrada del primer d’octubre del 2017. I ella, que ho ha viscut tot. Dues dictadures, dues repúbliques, dues repressions. Bé, de fet, tres. La Dolors també va veure (que no viure) la repressió de fa un any. I va defensar les urnes. “Al meu col·legit tot va ser estupendu. Hi havia dos mossos a la cantonada que no es van posar en res. L'únic que vaig estar dues hores i mitja, i plovent, assentada en una cadira, embolicada amb un impermeable, que semblava que rebés caritat... i el japonès, el meu voluntari, pobret, que estava allà aguantant-me el paraigua. I, escolta'm, hi vam ser per la causa. [Riu] I jo li deia: ‘Ja veuràs que no podré votar’. I la gent aguantant tant, allà... Ningú respirava, tu! I jo deia: ‘Votem ja, que serà la primera vegada a la vida que puc votar per la independència de veritat!’”.

El 3 d’octubre, la Dolors de nou al carrer, aquesta vegada a l’Escola Ramon Llull de Barcelona. “Portava la cadireta de platja: ‘Sylvie [la jove d’una amiga que la visita de tant en tant], posa'm així, assentada a la paret, perquè si ve una ona de gent no se m’endugui’. Que no em tiressin a terra, perquè allò estava així [i fa un gest amb les mans per simular que és ple], i aleshores em va posar al costat de la porta. A Buenos Aires, on hi tinc parents, em deien pel mòbil: ‘Tieta, que estàs sortint a la tele parlant amb en Junqueras!’. Hi havia tot el món, allà. I un periodista em va dir: ‘¿Puede hablar en español?’. I jo li vaig dir: ‘Se refiere a en castellano, ¿verdad?’. I em fa: ‘Sí…’. És que és castellà, l'idioma, eh! No és espanyol. Això és un invent!”.

Així ho explica una vegada i una altra, i una altra, i una altra... perquè el relat de la Dolors es repeteix tant com la història, en aquesta “maison de dieu” que ha vist passar tanta gent. “Parlo el francès com una vaca espanyola, oi? Ai, senyor! [Riu] Això diuen, els francesos. Aquí, a casa, les persones entraven i sortien. Les festes, totes, es feien aquí. Tothom que arribava era benvingut”. Ens ho diu mentre prem amb força les fotografies d’aquell 3 d’octubre, on apareix amb l’Oriol Junqueras i la Marta Rovira, polítics de primera fila d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Ara, l’un és a la presó; l’altra, a l’exili. A la Dolors, militant històrica, això li trenca el cor. “La doctora em diu que estic malalta del cap, que em bull, i no del cos. Em fa molt de mal tot això, molt i molt!”.

El seu pare, Josep Olivart, va ser durant anys “càrrec de confiança” del president Macià a la Generalitat

A la Dolors, la vena política i la militància a ERC li ve de lluny. El seu pare, Josep Olivart, que d’ofici era delineant, va ser durant anys “càrrec de confiança” del president Macià a la Generalitat. “Càrrec de confiança”, ens diu ella sense més detalls. “Resulta que el papa era de les Borges Blanques, com la família d'en Macià, i es coneixien entre ells. Quan va morir, el papa va continuar amb el Companys, però ja no s’hi va entendre tan bé, perquè el Companys era un advocat sindicalista i de la FAI. Ell era de Macià”. Aleshores s’esvalota i rebrega els llençols del llit.

“Quan Franco va entrar no vam poder pagar el lloguer amb els diners que el papa ens havia deixat, perquè l'endemà del cop d’Estat ja no van ‘valguer’”

“Heu vist el meu menjador? Aneu a veure’l! El menjador no val res, però fixeu-vos en el que hi ha a la paret!”, ens crida. Nosaltres obeïm. Enganxada amb cinta adhesiva sobre un quadre d’estil rococó, una foto acolorida de l’avi, en Macià, presideix la sala plena de mobles de fusta fosca i fotografies promocionals d’Amics de la Gent Gran, com la de la Nina, la cantant del somriure exagerat. “Era un home, el papa… i ens va ensenyar d'aquesta manera, honestos fins a la medul·la. I, per què ho dic això?”. De fons se sent l’aixeta de la cuina que perd i la Dolors torna al passat.

“Vivíem al carrer de Balmes. Era una casa on només hi havia quatre pisos, que encara existeix, el número 4. Al principal hi vivia la mestressa, la senyora Rosa Mas, que era soltera. Al primer pis hi havia una mútua que es deia l'Aliança. Al segon pis, la família Amat. Al tercer pis, nosaltres. I al quart pis, els senyors Péres. Allà va passar-ho molt malament, la mama. En esclatar la Guerra Mundial, el papa va marxar a França, convençut que allà formarien un exèrcit i Anglaterra i tothom els apoyaría. Però davant del comunisme, aquells van fer... [pica de dits, com dient que van escampar la boira]. Quan Franco va entrar no vam poder pagar el lloguer amb els diners que el papa ens havia deixat, perquè l'endemà del cop d’Estat ja no van valguer. I la mama va quedar amb una mà al davant i una al darrere, amb tres criatures! Clar, i venia el nebot de la Rosa Mas, que era el que havia d'heretar-ho, i picava a la porta com un boig: ‘Que no paguen, aquests rojos! Que els havien d'haver matat a tots!’. I la mestressa, la seva tia, li deia: ‘És que són molt bona gent, però s'han quedat d'aquesta manera... Quan vingui el senyor Olivart de França, m'ho pagaran’”.

Les tres criatures són la Montserrat, la Carme i la Dolors, que en aquell moment té 13 anys. El germà, el Ramon, ha marxat sense permís dels pares a fer de voluntari al front, amb 16 anys. Dins un tren a Lleida, ell i una colla d’Estat Català, el Grup Arrels Macià, s’ajunten amb altres nois de la Lleva del Biberó, amb bandera onejant i tot. La bandera que la Dolors recorda de veure penjada a la paret del despatx del pare al carrer de Balmes i a la portada d’un diari antic que ens demana que busquem. “Ai, com m’agradaria tenir aquell diari, o almenys una fotografia, perquè hi surt el meu germà. Que me’l buscareu?”. I el pare, que aprofitant el càrrec a la Generalitat, intenta aturar el fill i el tren i la guerra, però no pot. Tots dos acaben als “camps dels catalans”, a França, sense trobar-se.

“Mira tu quin tiparro de nano. Té 70 anys aquesta fotografia. El poses enmig de plaça de Catalunya i oi que diries que és com els d'avui?”. La Dolors ens fa agafar un retrat de la tauleta rodona, a la cantonada de l’habitació, que és plena de fotografies. “Doncs aquest germà meu s’estava als camps de concentració de França, quan el setembre del 1939 va esclatar la Segona Guerra Mundial. Va ser aleshores quan es va apuntar als famosos batallons de treballadors espanyols per fortificar Bèlgica. I allà els alemanys els van enganxar! Els van considerar igual que als jueus i els van ingressar als camps de concentració. Va passar per tres. El de Buchenwald, el de Mauthausen i un altre a Viena, ara no recordo quin. Vam estar cinc anys donant-lo per mort. Ens van enviar un imprès en alemany, amb la seva signatura, i vaig haver d'anar al consolat a què m'ho llegissin. A la carta, ell escrivia que aviat ens veuríem, perquè va pensar que els entregarien a Espanya. Però el Serrano Suñer, el cuñadísimo, que era més assassí que Franco, eh, va dir que eren escòria del biberón. Tenien de 16 a 18 anys, pobrets, i va dir que fessin el que volguessin d'ells! Carn de canó”.

“Soc una mina d’or, jo!”, s’exclama de recordar-ho tot tan bé. Al carrer de Balmes, la mare i les tres germanes sobreviuen com poden. “El papa havia deixat totes les factures lligades amb una cinta, al despatx, i ens va dir: ‘Us faran un registre pel càrrec que he tingut, però com que no tinc les mans plenes de sang, jo, no us passarà res’”. L’avís del pare es va complir. Al cap de pocs dies, la policia franquista va picar fort a la porta disposada a entrar i emportar-se tot el que tingués valor. A la policia poc l’importava si el pare de la Dolors tenia les mans tacades de sang o no.

“Teníem una màquina d'escriure; que en té, d’història, aquesta màquina! Jo hi aprenia a escriure, i el meu germà també hi havia après. Els dos policies, quan van entrar a casa, se la volien emportar. I deien: ‘Las habéis robado los rojos’. I la mama va dir: ‘No, la màquina és ben pagada nostra’. Però ella anava tan atabalada, pobra, que només que obria calaixos i no trobava les factures! Així que es va posar davant de la porta i va dir: ‘M'hauran de matar per emportar-se-la. Això ha de ser el pa de la meva filla!’. ‘¡Apártese!’, li va cridar un, perquè sempre hi ha el malo y el bueno, que diuen, i li va fotre una empenta. Llavors m'hi vaig posar jo. La meva germana gran, pobreta, es va amagar. Només treia el cap i deia: ‘Deixeu que se l'emportin!’. Treien a la mama i m'hi posava jo. Treien a la mama i m'hi posava jo. Per fi, la van deixar anar”.

—¿Dónde la compraron? —van dir.

—A la Via Laietana, baixant a mà dreta —va respondre la mare.

—Vamos a mirarlo en el libro de cuentas, y si no, nos la llevamos.

Quan van sortir els policies, va entrar la serenitat a casa dels Olivart. Totes quatre, mare i filles, van obrir el calaix, en un d'aquells despatxos tan grans i tan antics, i van trobar les factures. L'endemà van passar de nou els policies i... bum! Gairebé tiren la porta a terra.

—¡Venimos a por la máquina! ¡Allí no consta que ustedes la hayan comprado!

“I era veritat!”, esclata a riure la Dolors, fent bellugar el llit. “Van sortir de la primera botiga i la van comprar finalment a la botiga del davant. La mama va dir: ‘Per què no la comprem allà, Josep, que és cinc duros més barata?’”.

—Pero usted dijo que la compró en la otra —li van dir.

—Sí, però és que jo estava molt espantada i no...

—Bueno, pues ahora vamos a hacer una cosa... Como los rojos se las llevaron todas, porque todos son unos ladrones, seguro que el señor Olivart la ha robado también y nos la llevamos.

“Em va agafar pels cabells i em va dir: ‘¡Zorra roja! ¡Te haré tragar un litro de aceite de ricino!’. ‘Lo que quiera, pero a mi padre no vuelva jamás a la vida a decirle ladrón’”

“Ai, quan vaig sentir que li deien lladre al meu pare! Això sí que no! ¡A mi padre nadie en este mundo le dice ladrón, porque es el hombre más honrado, porque los ladrones serán ustedes! Em va agafar pels cabells i em va dir: ‘¡Perra roja! ¡Zorra roja! ¡Te haré tragar un litro de aceite de ricino!’. ‘Lo que quiera, pero a mi padre no vuelva jamás a la vida delante mío a decirle ladrón’, li vaig etzibar jo. Perquè el papa va marxar custodiant el tresor de la Generalitat i no va tocar ni una moneda! I, a canvi, ell es va tenir de vendre la pluma, el rellotge, tot!”.

“Nenes, mengeeeeu, mengeu que ho he preparat tot per a vosaltres!”, ens crida la Dolors esverada per la història que ens acaba d’explicar. Els platets de dolços segueixen plens. El relat ens ha tancat l’estómac.

—I què va passar amb la màquina, Dolors? Se la van endur?

—No! No se la van emportar! Quan va tornar el papa, ens la vam vendre i vam pagar els lloguers.

—I quan va tornar el seu pare?

—El papa va tornar l’any 1941, en ple franquisme. I va passar la frontera caminant!

Va ser un amic qui el va treure del camp d’Argelers on s’estava. “Ferran, es deia, i era de Bourg-Madame [La Guingueta d’Ix]”, recorda la Dolors. El camí de tornada del pare, però, no va ser en línia recta. “Es va fer un croquis i va esperar una nit molt tempestuosa per passar la frontera en direcció a Berga. Volia arribar a Puig-Reig, perquè sabia que allà hi vivia una antiga promesa seva de les Borges Blanques que feia de mestra”. El germà d’aquesta promesa era capellà i ella li havia demanat feia temps que l'ajudés a treure'l d’Espanya. Els favors d’anada i tornada, les vides que pengen d’un fil i el fil que teixeix la xarxa. “El papa va ajudar a treure molta gent, pel càrrec que tenia. A casa, el rebedor, que era molt gran, i el despatx, sempre estaven plens de gent. L'historial del papa!”.

La Dolors aprofita el fil de la seva història per obligar-nos, per enèsima vegada, a menjar tot l’arsenal de dolços que ens ha preparat. “El papa sempre ens explicava que l’havien advertit que, si els requetès el trobaven, no el matarien, però que si el trobaven els falangistes o els moros, sí que ho farien”.

I aquella nit el Josep Olivart va començar, possiblement, l’excursió més llarga de la seva vida. “Va creuar tot a fosques, amb una aixada, i de sobte va topar amb una cosa que es bellugava i que feia clinc-clinc. Eren les cantimplores d'una tenda dels moros! Però com que feia tan mala nit, no van sentir-lo”. Finalment, el pare de la Dolors va anar a parar a Guardiola. I de Guardiola a Puig-Reig, però la gimcana del terror encara no havia acabat. “Hi havia controls per tota aquella zona. A l’autobús, es va posar a xerrar amb el conductor com si fossin amics i, quan van fer la parada del control, el papa li va demanar si podia anar a orinar i ell li va dir que sí. Quan van passar a revisar, el papa ja no hi era”. En arribar a Puig-Reig, l’home va aconseguir el salconduit amb què arribaria a Barcelona. Ara sí, el papa havia tornat.

I del carrer de Balmes al barri del Poblenou, a “una casa barateta”, i aquesta vegada ja amb el papa a casa, tot i que això no els salvava de la misèria. “El papa era delineant, però com que no l’havien depurat no podia anar enlloc a treballar. Per amistats, va trobar una feina, en una fàbrica on feien les pantalles dels focus dels cotxes. L’amo, que es deia Forés, un dia va dir-li: ‘Ja sé que me l'estic jugant, però val la pena, perquè sé que sou una bona persona’”.

I així van passar uns anys durs, però en família. Només n’hi faltava un, a taula: el seu germà. Es va quedar a viure a França. I, allà, es va casar amb la Jeannette, que es convertiria en la confident de la Dolors. “Durant la dictadura no va venir, el meu germà, però després sí que ho va fer, amb la seva dona. La família d’ella no el volia de cap de les maneres, perquè era un espanyol que només servia per clavar banderillas... Nosaltres, els catalans, que no podem veure els toros! [Riu] Per a ells, no era res. Ell, pobret, va continuar estudiant i va arribar a ser enginyer de la fàbrica que ajudava a construir els avions Merlin. També els Mirage. 1.300 treballadors, hi havia, i cada any guanyava ell el premi al millor disseny. Era d’una intel·ligència...! Un cervellàs!”. Però tot això no ho va saber perquè el seu germà li expliqués, sinó perquè la Jeannette li xivava. Ella, que també era una transgressora. Malgrat que els seus pares li deien que no anés amb aquell home, no els va fer cas, tot i que ell, el Ramon, li va advertir que no li podria donar mai fills. Les atrocitats dels camps de concentració l’acompanyarien per sempre.

La Dolors es fon en els records de la família mentre ens ho explica. El cervell li va a mil per hora, i la boca no dona l’abast. De cop, però, s’atura.

“De nit, no dormo. Em desperto amarada de suor. Tan presumida que era! Has vist aquells ‘retratus’? ! Ai, Déu meu senyor, qui t'ha vist i qui et veu, Dolors!”

—Ai! Són llargues, ara, les hores! De nit, no dormo. Em desperto amarada de suor. Tan presumida que era! Has vist aquells retratus? Aquella rossa! Ai, Déu meu senyor, qui t'ha vist i qui et veu, Dolors! Balladora! El meu home i jo ballàvem uns tangos! Ballàvem als hotels. I ara tot s'ha acabat. I ja fa 24 anys que és mort.

Va ser al ball, i tant, que la Dolors va conèixer el Francesc Dasca. Un any i un mes després ja eren casats. Presa de l’emoció del record, fa un salt al llit i ens assenyala la tauleta rodona plena de fotografies. Entre elles,  la del seu germà, en blanc i negre. “Mireu allà al darrere. Mireu-me bé!”. Ens assenyala una fotografia on surt de núvia. “Quants anys diríeu que tenia? 44 anys! Porto unes sabates de taló així d’altes!”. La balladora es va casar en faldilla curta, un capritx de joventut. “Un dia estava a la perruqueria, de soltera, i vaig veure en una de les revistes la Raquel Welch, que s'havia casat amb un vestit de blanc curtíssim. Totes vam fer: ‘Oooh!’. Tu diràs, en aquella època... I vaig dir: ‘Mare de Déu, jo quan em casi també m'hi casaré, així’. No tenia ni promès. I van passar els anys, i em vaig anar fent gran. I resulta que em vaig casar... amb una bona minifalda i de rosa!”.

“Em vaig casar amb un bagatge... –recorda la Dolors quan li demanem per què no va tenir fills– La meva mare feia sis anys que estava impossibilitada”. “Me la vaig endur amb mi i li vaig donar aquesta habitació, que era la més maca i la més assolellada. Encara va viure sis anys, i aquí, a casa, va tenir el goig de veure morir Franco. Va dir que era feliç de veure-ho. Teníem una senyora que venia algun diumenge a fer-li companyia i la mama un dia va dir: ‘No la vull més, aquella dona’. I jo li vaig dir: ‘Per què?’. ‘Perquè tota la tarda se l'ha passat davant de la televisió mirant la tomba de Franco, aquell assassinu, aquell criminal de guerra, i plorant. No la vull més!’. Doncs, fora”.

Un cop casada, la Dolors va deixar la feina de botiguera. El marit tenia un taller de marroquineria a Ciutat Vella, però el negoci va anar malament i van haver de tancar. “Nena, tu ets molt proletària”, li deia el Francesc quan ella s’encaparrava que als treballadors se’ls pagués sempre al dia. Al cap de poc temps, malgrat el fracàs, van obrir una botiga més petita al barri de Sant Andreu de Palomar. Aquell canvi d’aires, que va coincidir amb la mort del dictador, va remoure les arrels republicanes de la Dolors, que feia massa temps que estaven amagades.

“Allà, a Sant Andreu, amb un grup de militants vam crear un casal que es deia Lluís Companys”, ens diu mentre rebusca entre les fotografies, que ja fan una pila sobre els llençols, i agafa de nou la fotografia on surt amb l’Oriol Junqueras. “Aquí li estic explicant la primera vegada que vam fer enganxada de cartells. A nosaltres, als d'ERC, no ens van voler legalitzar, al principi de la Transició, perquè no vam voler renunciar a la paraula República. Van legalitzar als comunistes, que eren el coco de la política de Franco, i a nosaltres no!”.

“Se'ns va posar a ploure i, per no mullar-nos, ens vam posar unes bosses al cap i vam fer-hi uns forats. Semblàvem del Ku Klux Klan!”

“Quan finalment vam participar en les eleccions, la primera nit que vam sortir a enganxar cartells, anàvem amb unes escales, uns pinzells i unes galledes plenes de cola. El meu home també hi anava, ell, que no era polític ni havia conegut la política a casa seva! I se’ns va acudir d’anar davant d’aquella comissaria on encara hi havia els grisos, perquè hi havia tota una paret buida! Se'ns va posar a ploure i, per no mullar-nos, ens vam posar unes bosses al cap i vam fer-hi uns forats. Semblàvem del Ku Klux Klan!”. La Dolors esclata a riure i vibra tota ella i el llit i l’habitació. “Aleshores, va venir un gris i ens va dir que el tinent no ens deixava enganxar en aquella paret. Li vaig respondre que vingués el tinent i ens ho digués ell, perquè a cap banda deia que no poguéssim enganxar els cartells. El meu home sempre em deia: ‘Tu aconseguiràs que em fotin al paredón!’”.

“El meu home, quan hi havia congrés polític, comentava als amics: ‘Això em costarà 100 mil peles, perquè ara la Dolors els posarà a tots a l'ordre del dia perquè puguin votar, i a pagar jo!’”

–El meu home, quan hi havia congrés polític, comentava amb els seus amics: “Això em costarà 100 mil peles, perquè ara la Dolors els posarà a tots a l'ordre del dia perquè puguin votar, i a pagar jo!” –La Dolors, d’això, només se’n va assabentar quan el seu marit ja era mort–. “La majoria eren nois joves que volien ser republicans, però que no podien ni pagar la quota. Aleshores jo els posava a tots a l'ordre del dia i ho feia pagant el meu home”.

–Al final vostè li va encomanar l’activisme, no?

–Sí, i tant! Resulta que un dia, al casal vam fer assemblea. Vam muntar la mesa i vaig dir: “Ara direm els militants que tenim nous”. Pagava el meu home sempre, és clar... I llegeixo: “Francesc Dasca”. I jo dic, en plena reunió: “Ai, rei meu! Ai, carinyo meu! Com és que t'has fet militant?”. Havien de portar testimonis, per ser militant, i l'Angelina Barrera, la germana de l'Heribert Barrera, li ho va fer. El pobre, el vaig.... com en diuen ara? Adoctrinar! Mira si va tenir paciència, el meu marit, eh. Però ens estimàvem, ens estimàvem molt.

A la Dolors la guerra li va truncar els estudis. “Vaig tenir una sort… vaig conèixer fins als nou anys els col·legits de la República! Escric perfectament el català. M'ho he fet tota sola, jo. He llegit tantíssim! Mireu quines piles de llibres que tinc! No soc lectora, soc devoradora de llibres!”. El que ella no ha tingut, ho vol per als altres. Per això, tot el que té ho dona a Òmnium Cultural.

“Vaig donar 250 euros per pagar a aquesta gent que està a la presó, de lo poc que tinc. Jo ja en pago 25 cada mes, i em van dir: ‘Voleu dir que no s'ha equivocat?’. ‘No, sé molt bé el que faig, però vull ajudar una miqueta més’, vaig dir”. A Òmnium hi anava quan hi havia eleccions. Allà va conèixer la Muriel Casals, i li va dedicar un poema. “Al poema li dic: ‘Tu pel poble català has estat pal i bandera, i eres també l'escut blanc que il·lumina la senyera’. I li poso també: ‘Per als que tant t'hem estimat, eres la guia segura, eres com l'aura, suau, però al mateix temps, pedra dura’ [Ho recita amb gràcia, allargant les esses i fent pauses]. Al final, li escric: ‘Adéu, Muriel Casals, somriure de llum de lluna’. Perquè tenia un somriure preciós, la Muriel. Però quan havia de posar-se dura, s'hi posava”.

El telèfon mòbil de la Dolors torna a fer pampallugues.

–Li sona el mòbil, Dolors!

–Ai, allarga-me’l, nineta! –i li donem–. Ah! Són les republicanes! Tinc un grup de Whatsapp amb quatre amigues que es diu ‘Les noietes republicanes’. Es diu així perquè abans sempre ens posàvem princeses i tots aquests cuentus i jo els hi vaig dir: “Escolteu, jo de princesa, res de res”. Cada matí els hi poso: “Què tal, noietes republicanes, com va l'assumpte?” La més jove soc jo, em sembla [Riu] Ah, no, la més jove és la Carme, que té 62 anys! Ella no falla mai enlloc. Cada dimecres està a la plaça del Rei. Elles s'ajunten allà i reparteixen flors grogues. L'última vegada que vaig anar-hi em volien portar amb cadira de rodes, però jo no vull. No, perquè m'enfonsaré.

–Dolors, n’està orgullosa del que ha fet el poble català aquest últim any?

–Molt! Hem demostrat al món com és el poble de Catalunya, que no mereix ser tractat com se l’ha tractat. No mereix tenir un Llarena. Ha sigut un poble noble. Si ells ens haguessin tractat bé… El Felipito González, “Felipito catatum”, deia: “El problema de España no es ETA, el problema es Catalunya”. Quan hem tirat bombes nosaltres? L’ETA comparada amb nosaltres... per favor! Un poble que va amb les mans enlaire!

–La lluita per Catalunya continua sent el motor de la seva vida?

–Sí. Ara encara visc per Catalunya. Fa poc els hi posava, al Whatsapp: “Nenes, tenim la República a la cantonada!”. Va haver-hi un moment en què va semblar que sí… i després vaig tornar a enfonsar-me. Va haver-hi un moment d'eufòria. Visca la República!

–La República que no va acabar sent...

–Però jo sé que serà. No ho veuré, però sé que serà.