Ens hem citat a la llibreria Laie, al carrer Pau Claris de Barcelona. Un punt neuràlgic, un centre d’operacions, uns espai habitual de trobada entre autors i editors. Pilar Beltran hi és sovint. Hi arribo, pujo al primer pis, gairebé de manera inconscient dono una ullada i m’adono que està reunida. Ella, que no es perd detall, veu que ja he arribat. S’aixeca, ens saludem i busquem taula. I, en aquell precís instant, penso: has llegit molts llibres que han passat per les seves mans, però mai abans havies tingut l’oportunitat de preguntar-li per aquelles coses que la seva feina discreta fa possibles. Un gran repte: no desaprofitar l’oportunitat, no deixar cap pregunta al tinter. “És una paradoxa donar llum a la feina de l’editora”, comenta amb una rialla sincera.

“La feina de l’editora és que brilli i llueixi l’autor, som i hem de ser personatges invisibles”

Per què?, pregunto de manera instintiva. “La feina de l’editora és que brilli i llueixi l’autor, som i hem de ser personatges invisibles.” El seu posat serè i la seva mirada penetrant transmeten expertesa, seguretat. Anys de llibres i títols a la motxilla que la van portar, l’any 2002, a assumir la direcció del segell Edicions 62. I fins avui. Llegint, valorant, suggerint, promocionant, compartint. És a dir, editant.

“El primer que hem de fer és llegir. Sempre. Tot. Després triar, escollir. I saber dir que no, això és el més important. Un 80% del que ens arriba no s’acaba publicant”

Les seves són reflexions intenses, categòriques. “Qui signa un llibre és l’autor, és qui en té la responsabilitat última. Són ells qui donen la cara, la nostra feina sempre ha de ser de portes endins”, comenta Beltran. Encara no fa ni deu minuts que enraonem, la conversa flueix sense fer gaires preguntes. Es nota que parla sovint amb autors i persones diverses. De seguida ha creat un clima agradable i còmplice. Però hi ha qüestions que són indefugibles: tots tenim percepcions o idees preconcebudes, però quina és la feina d’una editora? “El primer que hem de fer és llegir. Sempre. Tot. Després triar, escollir. I saber dir que no, això és el més important.” Descartar. Refusar aquelles propostes que no tenen prou qualitat o que, simplement, no encaixen en el catàleg d’una col·lecció. “Un 80% del que ens arriba no s’acaba publicant. Has de saber per què dius que sí o que no. N’has de tenir clars els motius”, comenta la Pilar. És desagradable? “Sí, però s’aprèn a fer d’una manera educada i elegant, sense ofendre”, afegeix. I per arribar a aquesta conclusió cal, abans, haver llegit molt.

“De vegades m’han comentat que hi ha editors que no llegeixen. Jo crec que no és possible. No sé com s’ho fan”

Llegir, llegir i llegir. I després triar. Aquestes són les primeres feines intangibles que fan les editores. Després negocien amb els autors, estableixen un contracte i, a partir d’aquí, comencen a treballar seriosament amb el text. “De vegades m’han comentat que hi ha editors que no llegeixen. Jo crec que no és possible. No sé com s’ho fan”, assegura accentuant l’estranyesa de l’afirmació. Es nota que ella està convençuda de la seva manera de fer i de treballar per regalar un bon llibre als lectors; per tant, res li fa perdre el món de vista.

Sempre ha viscut envoltada de lletres i llibres. Per això, va decidir estudiar Filologia a la Universitat Autònoma de Barcelona. I a poc a poc va iniciar un camí que, casualitat o no, l’ha portat allà on volia ser. “Suposo que, com en tantes altres coses a la vida, tenia clar el que no volia fer. Sabia el que em venia de gust i, una mica, ho vaig buscar”, afirma mentre explica que cursant la carrera feia correccions a Ediciones Doyma, un segell especialitzat en publicacions mèdiques. No s’imagina llavors, ni tan sols podia intuir-ho, que acabaria editant alguns dels autors més reconeguts de ficció i no-ficció en llengua catalana. “Vaig començar editant quaderns de medicina clínica i infermeria que estaven molt mal escrits —riu—. Els metges i les infermeres coneixien molt bé el contingut, però no sabien donar-hi forma perquè ho pogués entendre el lector final”, comenta amb simpatia. Després va entrar a treballar a Cercle de Lectors i va ser aleshores quan va decidir cursar un màster d’edició. Ja tenia un peu dins del món editorial i necessitava ampliar coneixements per continuar-hi. Per anar escalant, grimpant entre títol i títol, entre autors i llibreters. Per convertir-se en una invisible imprescindible.

“Només llegint molt acabes trobant el millor termòmetre. Acabes veient quan una cosa val o no la pena. Necessites que un text t’emocioni, t’apassioni, et remogui, t’apel·li”

El seu aplom a l’hora de parlar i la seva experiència no li fan defugir el reconeixement a les tasques que va desenvolupar durant els primers anys d’estudis: “Amb aquelles feines només en tenia per anar al cinema i fer tres sopars al mes, però calia entrar-hi”. Aquelles tasques incipients la van entrenar i van dibuixar l’inici d’un camí més llarg i prolífic. Ara publica prop de 35 llibres a l’any, però per arribar a aquest nivell de producció i treball ha necessitat invertir-hi hores i hores, sobretot, de lectura. “Només llegint molt acabes trobant el millor termòmetre. Acabes veient quan una cosa val o no la pena. Necessites que un text t’emocioni, t’apassioni, et remogui, t’apel·li. Si ho aconsegueix, aleshores tot l’engranatge acaba funcionant. Sigui un assaig, una novel·la..., allò t’ha de dir coses, t’ha d’implicar. Si és així tindrà sentit publicar-ho”, comenta, i sembla, per l’entonació i els gestos, que ho diu com a mostra d’agraïment al món editorial. Aquell que explica la seva mirada de la professió i, indiscerniblement, de la seva vida.

“Tinc la sensació que hi ha més gent que escriu que gent que llegeix. I no tothom pot escriure i publicar”

Arribades a aquest punt de la conversa, s’atreveix a pronunciar una frase taxativa que barreja reflexió i crítica: “Tinc la sensació que hi ha més gent que escriu que gent que llegeix. I no tothom pot escriure i publicar”. I segueix explicant que les escoles de lletres estan plenes de persones amb ganes d’escriure. “Tota aquesta gent escriu i t’ho envia. Que tothom vulgui escriure em sembla perfecte, així fem exercici, però que tinguis la pretensió de publicar-lo... Si ho envies a un editor és perquè vols que et llegeixi algú, més enllà dels teus amics i la teva família.” Ho comenta i es percep que aquest pensament la remou per dins. I acaba reblant el clau: “Jo mai he escrit i seria incapaç de portar un text a un editor. Ho ensenyaria als meus pares, a la meva parella i para de comptar”. Sedueix més l’escriptura que la lectura? La realitat que retrata Beltran sembla que li genera sorpresa i estupefacció. Però res l’atura. Sembla tan invisible com indestructible en els pensaments, les idees i les formes que defensa i practica. Malgrat reconèixer que “de vegades, fent la feina molt bé, no aconseguim que un llibre arribi als lectors”.

“Per mi els més venuts són els més llegits. El que vull és que un llibre arribi a molta gent i, sí, això se’m transmet amb xifres de venda”

És una dicotomia èxit-error. Perquè la seva feina, agradi o no, sempre s’acaba quantificant. Les vendes condicionen? “Per mi els més venuts són els més llegits. El que vull és que un llibre arribi a molta gent i, sí, això se’m transmet amb xifres de venda. Però per aconseguir-ho necessito assegurar un bon títol, una gran coberta i que la gent tingui ganes de llegir-lo. Perquè si no fos així, no l’hauria publicat. Si hagués pensat que no valia la pena, ja no m’hauria arromangat”, diu Beltran. I sovint acaba arribant aquell comentari que la reconforta, la reafirma, la ratifica: “No ens enganyem, quan un llibreter recomana un llibre i diu que paga la pena llegir-lo, em fa molt feliç. Vol dir que algú més comparteix la meva opinió. És fantàstic quan altres persones també senten el que vaig experimentar en llegir-ho”.

“L’editor ha de saber i ha d’entendre que l’autor ha estat treballant molt seriosament en aquell text. Per a ell és un projecte de vida. I un projecte de vida mai te’l pots prendre amb frivolitat, amb manca de respecte o amb pressa”

Perquè la seva feina, a més d’invisible, és sovint solitària. Com la dels autors. Això explica la relació sovint especial, intensa, singular i sincera que s’estableix entre un autor i un editor. Formen un tàndem, es converteixen en perfectes aliats. “L’autor està mesos escrivint sol a casa. I arriba un moment que es pregunta: «Això és interessant? És el to que volia donar-hi?». Aleshores arriba l’editor i hi aporta la seva mirada. Aquesta lectura és bona i molt enriquidora per a l’autor”, explica amb goig la Pilar. I aquesta connexió que s’estableix entre autors i editors acaba sent essencial perquè tot funcioni: “L’editor ha de saber i ha d’entendre que l’autor ha estat treballant molt seriosament en aquell text. Per a ell és un projecte de vida. I un projecte de vida mai te’l pots prendre amb frivolitat, amb manca de respecte o amb pressa. Cal ser molt respectuós. Crec que si parteixes d’aquestes premisses, l’entesa sempre és fàcil”. I la Pilar assegura que, potser perquè ha tingut sort o probablement perquè s’ho ha treballat i ho ha cuidat, en general sempre ha tractat amb autors agraïts: “Quan tot funciona bé, els autors estan contents i et reconeixen molt la teva feina. També és cert que quan alguna cosa no tira, llavors sempre és culpa de l’editor”.

“Sovint el que més em preocupa és el temps. Sort que, finalment, acabes entenent que hi ha dies que és més important invertir un matí o una tarda a llegir que no pas dedicar aquest temps a respondre correus electrònics”

Però això ja no li genera angoixa. Els anys i els llibres aconseguits l’han ajudat a saber gestionar tot tipus de situacions: “Alguns autors tenen molt ego, però acabes guanyant mà esquerra”. Ha après que tan important és controlar una equivocació com una eufòria desmesurada. Tot i així, hi ha una cosa que la segueix amoïnant: “Sovint el que més em preocupa és el temps. Sort que, finalment, acabes entenent que hi ha dies que és més important invertir un matí o una tarda a llegir que no pas dedicar aquest temps a respondre correus electrònics”. L’escala de prioritats l’estableix en funció del moment, les necessitats i les exigències. Alhora, també s’ha entrenat per ser capaç de llegir un llibre en qualsevol lloc, amb la calma de casa o en ple bullici del metro.

Al final la seva és sempre una vida inquieta. Perquè la curiositat i l’interès per descobrir nous autors o per publicar grans llibres la fan estar sempre amatent. Estem a punt d’aixecar-nos de taula, d’acomiadar-nos, de passar pàgina. La conversa ens ha regalat, com una bona lectura, una estona de tendresa i aprenentatges compartits. Dos petons i un “fins aviat”. Perquè hi ha converses, i llibres, que algun dia esperes repetir, rellegir. Perquè hi ha persones invisibles que paga la pena que emergeixin. Sense ella, molts autors i llibres no existirien.