El 10 de desembre de 2017 el grup osonenc Oques Grasses feia l'última actuació del seu espectacle musicoteatral Meravellós desastre a l'Auditori de Girona i anunciava una parada fins al 2019. Portaven a l'esquena tres discos, 400 concerts a més de 10 països i tot el pes de la fama aconseguida en temps rècord. Amb només cinc anys s'havien convertit en una de les bandes de més èxit del panorama musical, tocant a totes les sales i festes Majors de Catalunya. La banda necessitava una pausa per poder agafar aire i continuar caminant. Però van parar realment o van seguir cuinant a l'ombra?

Quan algú dedica una mica de temps a conèixer Oques Grasses descobreix, no només una banda de música sinó també tot un univers i una filosofia de vida

Dediquem unes línies a presentar-los, per si encara queda algú despistat. Oques Grasses, liderat pel seu carismàtic cantant i compositor, Josep Montero, és un dels grups indispensables per entendre l'escena del pop-rock-folk (i molt més... el seu estil és inclassificable) gràcies a l'enorme creativitat compositiva, a la personalitat de les seves lletres i el talent interpretatiu dels seus músics. Però a més, quan algú dedica una mica de temps a conèixer-los, descobreix, no només una banda de música sinó també tot un univers i una filosofia de vida que els fa únics. Al voltant de la música d'Oques Grasses s'erigeix tota una estètica i tarannà que embranca perfectament amb aquest humor tirant a absurd, tirant a genial (en el sentit de geni boig), que tant ha arrelat a casa nostra. Imagineu que Francesc Pujols, Pere Calders, Dalí, Pere Quart, Sisa, Quimi Portet, Albert Pla i Adrià Puntí coincidissin en el temps i decidissin formar un grup de música. Aquest grup faria alguna cosa semblant a Oques Grasses. El surrealisme i la ironia fan que les cançons diguin més del que sembla a primera vista i donen cobertura a veritats tan profundes com universals, que fan riure, commouen i fan pensar a parts iguals.

“La utilització del programa Logic ha estat clau en aquest disc i la 'Cançó de l'aire' va ser la primera que vaig introduir”

Ara que els ubiquem, tornem a la pregunta. Què van estar fent Oques Grasses aquest any de descans? Doncs cançons. Moltes cançons. Les cançons que després van donar forma al disc Fans del Sol (Halley Records, 2019). Però per moltes cançons que es facin, sempre n'hi ha una que és la primera. Ens ho explica Josep Montero: “La Cançó de l'aire va ser la primera que vaig fer quan ens vam aturar. L'última actuació va ser al desembre i jo la devia fer cap al gener”. I afegeix: “A més va ser la primera que vaig treballar amb el programa Logic”, afirma. El Logic és un DAW (les sigles en anglès de Digital Audio Workstation), i es tracta d'un programa informàtic dissenyat per poder treballar amb arxius d'àudio digital. Amb ell es pot gravar, editar, mesclar i masteritzar tot el que es vulgui des de casa amb resultats increïbles. És per això que en els últims temps s'ha convertit en una eina fonamental de molts músics durant el procés de creació. Tal com narra Montero, “abans de tenir aquest programa, gravava la cançó a guitarra i veu al mòbil. De fet, encara hi tinc un munt d'àudios guardats. Després, mentre escoltava la cançó que havia gravat i m'imaginava la bateria, els baixos i la resta d'instruments que la vestirien. Ho havia de fer al meu cap. Ara, utilitzant el programa, puc anar molt més enllà en el meu procés creatiu. Primer ho gravo al mòbil tal com feia abans però després entro les dues pistes (guitarra i veu) al programa i allà puc modificar la velocitat, tocar la base, fer sonar només la guitarra per cantar a sobre, introduir instruments... I assenyala que “la utilització d'aquest programa ha estat clau en aquest disc i la Cançó de l'aire va ser la primera que vaig introduir, concretament la melodia de la intro. A partir d'aquí va anar creixent”.

“La ‘Cançó de l'aire’ va estar a punt de perdre's; en canvi ara crec que és una de les més rodones del disc”

Montero confessa que amb la Cançó de l'aire hi té un lligam especial perquè “ha passat per 30.000 llocs; fins i tot va estar a punt de perdre's. En canvi ara crec que és una de les més rodones del disc. És un tema que ha canviat moltes vegades de forma i la versió final té poc a veure amb la que va ser en un inici”. I què va ser a l'inici? “Al principi es deia Mou el tronc, i era una espècie de funky estrany, una mica fosc, a l'estil de Stromae... Bé, ara que hi penso, no s'assemblava ben bé a res, i menys al que fa Oques normalment. Tenia una tornada peculiar que anava dient ‘Sobreviurem...’. També hi havia la frase ‘Son les llàgrimes dels moments purs...’ que ara es troba a una altra cançó del disc”.

En aquesta primera versió de la cançó, i de totes les altres, va haver-hi un fet que va influir en el caràcter del disc. Montero ho explica així: “Mentre anava entrant les cançons al programa Logic com un boig, perquè em va pillar una mena de bogeria i em passava cada dia moltes hores, em posava documentals del canal de National Geogràphic a la tele que tenia al costat, però sense so. Per allà anaven passant balenes, lleons, ossos... Crec que aquests documentals van afectar bastant al disc”. Quin animal veia en Josep Montero a la tele mentre gravava la Cançó de l'aire? Ens ho revela sense embuts: “D'aquesta cançó en tinc un record molt guai. Era un documental d'uns ossos, una mare i un fill. Estaven en un paisatge molt hostil, tot nevat. De sobte s'acostaven uns llops i la mare defensava l'osset. Finalment els llops marxaven. Jo veia les imatges i anava escoltant la cançó que havia gravat, de la que només tenia clara la intro, i va començar a sortir la lletra: la frase ‘hem ballat sota d'un cel que ens plovia’ i, sobretot el ‘Sobreviurem’, que llavors era la tornada... Anava cantant i veient les imatges i vaig exclamar: ‘Hòstia puta!, Si això és el videoclip!’ Vaig rebobinar, perquè a les teles modernes es pot fer, i vaig gravar els ossos. Era un document gràfic perfecte per aquella cançó. Però no sé per què al cap d'un temps el vaig esborrar.”

De totes maneres, aquell clip improvisat de seguida va perdre el sentit perquè la cançó va continuar mutant, com explica en Montero: “Quan la vam començar a treballar amb la banda va convertir-se més en un funky tradicional, molt més lluminós. En Biarnés (trombonista de la banda), cantava una tornada molt divertida en anglès on deia: ‘Hey little sister, you call me from d'space...'’ La cosa va anar degenerant i al final era més un divertimento per nosaltres que una construcció d'un tema”, afirma. Per entendre com treballen Oques Grasses, Josep Montero ens explica com és el procés de construcció d'una cançó i quin paper té la banda en el procés de creació: “Jo em guio molt per ells, per la banda. Els ensenyo els temes que he fet, ells s'imaginen què faran amb el seu instrument dins la cançó i comencem els assajos. A mesura que van passant els dies, vaig veient les cançons que tenen ganes de treballar de totes les que els he ensenyat. Sempre n'hi ha alguna que tots tenen ganes de fer i sempre n'hi ha alguna que se la descuiden. És com un procés natural. I amb aquesta estava passant... S'estava quedant allà arraconada, no ens la preníem seriosament. Semblava que no acabaria sent una cançó del disc”.

Una altra de les coses que ha estat clau en el disc Fans del Sol en general i que ha afectat les cançons és que aquest any de parada ha proporcionat molt de temps lliure als components d'Oques per dedicar-se al nou disc, sense assajos, viatges o concerts. Montero explica “que va ser un moment que vam parar amb el grup després de cinc anys molt intensos. Va ser molt heavy. Recordo que estava com trist i no sabia per què... Semblava que em faltava alguna cosa. I això els passava a tots per separat.”

“A partir de la primavera, la situació va virar uns 180 graus. Vam començar a estar els set junts, convivint: menjant, dormint i creant”

Però a partir de la primavera, la situació va virar uns 180 graus. “Vam començar a estar els set junts, convivint: menjant, dormint i creant. Vam estar a casa plegats, entrant i sortint, ben bé mig any”. La casa del Josep Montero, com tot en ell, no és gens convencional. “Vam quedar-nos a Beverly Hills, que és la casa on visc, a Muntanyola. És immensa i té unes arcades i una piscina amb trampolí. Hi poden dormir més de 20 persones”. Llavors, en Josep Montero és ric? “No! Va ser un cop de sort. Portava buscant una casa i de cop em va sortir l'oportunitat d'anar a aquesta. La casa estava feta caldo... El jardí amb herbes altíssimes, la casa amb esquerdes per tot arreu, forats a la paret... El tracte amb els propietaris era que si jo m’hi quedava i a canvi l’anava arreglant trobaríem un bon preu. De cop em vaig trobar vivint en una mansió”, aclareix Montero. Per tant, era el lloc ideal per poder crear i gravar un disc perquè, a més de poder estar tots junts sempre, “està en un poble petit, amb cases que tenen terrenys molt grans. Podíem tocar a les dues de la nit i no molestàvem cap veí. A més, jo sempre havia pensat que aquella casa estava desaprofitada i, en canvi, aquests mesos em parava a mirar-la i hi veia dos gravant a la casa gran, dos gravant a l'habitació de baix, en Realp (baixista d'Oques grasses) gravant guitarres a la casa petita, la xicota d'un a la piscina banyant-se, l'altre jugant amb els gossos... I pensava: ‘Ara sí que estem amortitzant aquesta casa’”.

“El que fascina tant del reggaeton és que, encara que sigui lent, camina, i fa que t'agafin unes ganes boges de ballar

De cop va arribar l'estiu i amb ell una segona oportunitat per la Cançó de l'aire. En Montero explica que “estàvem tots en un altre estat anímic. Estàvem tots junts i és quan va sortir la idea del reggaeton. Tot i que encara es té aquesta concepció de lletres marranes i masclistes, el ritme en si és una passada. És un dels millors ritmes que s'han fet mai, et dona com un flow que no te'l dona res més. Això és el que fascina tant del reggaeton, que encara que sigui lent, camina i fa que t'agafin unes ganes boges de ballar. Enganxa. A més et dona aquests accents que són molt menys mecànics, no són tan rectes, tan a terra, sinó que tens la caixa que et va enlairant tota l'estona i això fa moure el cul. De fet crec que té un rollo súper africà, tribal, encara que els llatins l'hagin fet servir moltíssim”, conclou.

“Què collons! Si a nosaltres ens agrada el reggaeton com és, fem-lo com és!”

Així i tot, la cançó encara havia de passar per algunes fases més. “Al principi, quan vam dir de fer un reggaeton, ens feia por que fos massa reggaeton. És com si inconscientment ens en volguéssim apartar una mica fins que vam dir: ‘Què collons! Si a nosaltres ens agrada el reggaeton com és, fem-lo com és!’”, se sincera Montero, i afegeix: “Primer va ser un reggaeton més ràpid, amb uns acords majors rollo alegria. Després vam com voler tornar a l'essència del tema i vam dir de fer-lo una mica més fosc, més dur, i vam girar els acords, vam girar estructures... És un reggaeton més americà que no pas latino, una mica com va fer el Justin Bieber quan va fer la seva cançó Sorry. Vam buscar aquest so més modern i electrònic però agafant l'essència del reggaeton a més de posar-li un punt de percussió latina”.

Finalment tenien la versió definitiva de la Cançó de l'aire, la que ha arribat al gran públic. Tot i el periple pel qual va passar “crec que la cançó final encara té aquell ‘Sobreviurem’ inicial, un ‘tot és complicat però cal esforçar-nos i plantar cara les adversitats’”, afirma Montero.

Probablement no només hi ha ossos a la cançó. Estem segurs que també hi ha una mica de Josep Montero. Ell ens ho confirma: “A tots els discos que he fet sempre hi ha impregnat el moment vital en el qual em trobo. Explico d'on vinc, què m'ha fet sentir tot això, quines conclusions he tret, que m'està passant en aquell moment, què m'agradaria que em passes en un futur... És totalment pur de dintre.”