Són les vuit del matí, i els rajos de sol cauen tímidament sobre nosaltres. Ens envolta el desert gris d’una zona industrial, com és d’esperar, abandonada el dissabte a aquesta hora. La brúixola del Google Maps es belluga i fa una volta, i després tomba cap a l’altre costat, com mofant-se del nostre desconcert enmig d’aquesta àrea d’aparcament de Ripollet. És per això que decidim deixar-nos guiar pel rugit metàl·lic que se sent, cent metres més amunt. Primer és un so llunyà, però aviat s’hi uneixen, a aquesta cançó de motors, més i més veus, cada vegada més fortes. Enfilem pel carrer fins a tenir davant el bar restaurant Can Mas, el punt de trobada on ens ha citat Ramon Pradas. Pradas forma part del Clàssic Motor Club del Bages, i és el coordinador de la secció de microcotxes. Parla animadament amb dues persones, els aficionats més matiners i puntuals a aquesta trobada que se celebra avui de biscúters i altres microcotxes.

Dels 14.000 biscúters que van fabricar-se a Catalunya, els primers 4.000 no tenien marxa enrere, i és per això que alguns dels vehicles s’han d’aixecar per la part del darrere per aparcar-los

Aviat es forma una filera de petits vehicles aparcats en paral·lel, i de cada un en surt una parella, que desmunta amb facilitat sorprenent de la seva petita muntura. Dels 14.000 biscúters que van fabricar-se a Catalunya, els primers 4.000 no tenien marxa enrere, i és per això que alguns dels vehicles s’han d’aixecar per la part del darrere per aparcar-los. D’aquesta manera, i com si es tractés d’un pas de deux format per tres o quatre binomis, les parelles d’aficionats que tenen cotxes sense marxa enrere fan un ritual silenciós de passos que se succeeixen de manera simultània: les dones baixen dels cotxes i aterren amb elegància. Al seu torn, els homes enlairen els vehicles amb una mà i els fan girar per la part del darrere; aquesta és la maniobra d’aparcament. Una dansa que representa els rols de gènere de fa temps, i que finalitza amb algunes parelles agafades de la mà, i d’altres que no, però que també caminen juntes i s’apinyen al voltant de Ramon Pradas i d’Eloïsa Hernández, la seva dona.

Els biscúters són microcotxes fabricats a Catalunya entre els anys 1953 i 1960 per l’empresa catalana Autonacional SA, a Sant Adrià de Besòs. Per tant, va ser durant el franquisme que aquests petits vehicles van viure el seu punt àlgid: amb només 2,56 metres de llargària, famílies senceres s’encabien dins de les carrosseries d’alumini d’aquests cotxes biplaça per marxar de cap de setmana. El creador del biscúter va ser el francès Gabriel Voisin, un dissenyador i tècnic d’avions que va construir, durant la França dels anys vint, el primer aeroplà europeu i un petit microcotxe biplaça que funcionava amb dos motors d’escúter, però que mai va arribar a comercialitzar-se.

“Quan Voisin dissenyava el microcotxe pensava amb mentalitat d’avions, però va cometre un error”, m’explica Ramon Pradas. “Quan un avió aterra ho fa a cent quilòmetres per hora, però quan un biscúter està a punt d’aturar-se, va a deu quilòmetres per hora. Ell els va dissenyar amb una culata llarga perquè es refredessin, però a la culata, aquesta entrada d’aire, no hi fa absolutament res. És per això que va haver de fer-los d’alumini, aplicant-hi tecnologies completament actuals, com les que duen molts cotxes contemporanis: suspensió independent MacPherson, motor al davant, tracció davantera amb doble junta homocinètica…”

L’aire del polígon es mescla amb l’olor càlida dels motors, i l’eufòria que genera una passió compartida. “Amb microcotxes cada any fem una trobada d’una setmana: hem fet dues vegades el Camino de Santiago, hem fet tota La Rioja, els molins de la Manxa, el Llevant, Porto, Mallorca…”, enumera Ramon Pradas sense deixar d’anomenar indrets que han explorat damunt d’aquests vehicles. Del carrer, s’alça el brunzit de riures provinent d’aquesta colla formada per enginyers i mecànics. Tots tenen ganes de parlar i d’explicar-me les seves històries sobre viatges a quatre rodes, restauracions que semblen cirurgies, i aventures que han teixit aquest vincle entre els amants dels microcotxes.

Els primers biscúters van sortir al mercat l’any 54, i es van fabricar fins a finals del 58, coincidint amb l’arribada del Seat 600, que va canibalitzar tots els microcotxes de l’època

Els primers biscúters van sortir al mercat l’any 54, i es van fabricar fins a finals del 58, coincidint amb l’arribada del Seat 600, que va canibalitzar tots els microcotxes de l’època. Els compradors d’aquests cotxes eren gent de classe mitjana, ja que les classes baixes no se’l podien permetre: “El meu pare va comprar-se el biscúter per 27.500 pessetes, i quan va arribar a casa li vaig preguntar: «Papa, i les portes?». Havíem d’estalviar perquè les portes eren un extra, un accessori; costaven 3.500 pessetes”, fa memòria en Ramon.

És un quart de deu del matí i ja hi ha gana, així que, un per un, entrem al bar Can Mas, l’indret on cada dissabte tenen lloc les trobades entre els aficionats als microcotxes, i on ens donen una càlida benvinguda amb entrepans diversos i porrons de vi. A l’entrada, hi ha una placa que ret homenatge a Francesc Clota, fundador dels Amics del Biscúter, que ara és una de les seccions annexionades al Clàssic Motor Club del Bages, dedicada als microcotxes. Aquest any es commemora el setè aniversari de la seva mort, i Pradas fa un discurs que omple de silenci i d’emoció l’interior del bar, mentre evoca les habilitats de Clota en l’art de la reparació i la restauració dels microcotxes, i el llegat que va deixar en cadascun dels aficionats.

“De tots els models de biscúters, el més important va ser el Zapatilla. El van anomenar així perquè la seva carrosseria recorda aquest calçat”

Des de la finestra de l’interior del bar, veiem que la processó de vehicles reposa alineada, mentre els seus genets agafen forces abans d’iniciar el trajecte que té com a destí el monestir de Sant Jeroni de la Murtra, a Badalona. “De tots els models de biscúters, el més important va ser el Zapatilla. El van anomenar així perquè la seva carrosseria recorda aquest calçat”, m’explica Manel Gutiérrez, un dels aficionats. “També hi havia altres models: la Rubia; l’últim model, que era el Pegasín, i la furgoneta comercial.”

Ara sí, ben tips, marxem del bar i ens dirigim cap a on ens esperen les muntures. Abans, però, em quedo parlant amb en Josep Maria, que va passar de ser dissenyador gràfic a restaurador de vespes i lambrettes. Ara és un arqueòleg de la mecànica, i substitueix les pedres pels ferros. Arreglant les motocicletes, fa reviure també les il·lusions dels seus propietaris, tornant a la vida el vehicle d’aquell avi que ja no hi és, i restaurant històries que s’amaguen sota les peces oxidades del metall. “A mi, la mecànica em parla”, afirma. “Cada vehicle m’explica la seva pròpia història. Quan una motocicleta s’atura, n’identifico la simptomatologia: ha parat en una pujada o en una baixada? El primer pas és analitzar la viscositat de l’oli i la seva puresa, per tenir-ne més informació. Després, li has de mirar el cor, que és el cilindre, el motor. En acabat analitzes l’artrosi, i al final fas el maquillatge, que és posar-la bonica”, relata amb il·lusió en Josep Maria, que, a més d’arqueòleg, és cirurgià de motocicletes. “Però a vegades fer tot això és complicat, perquè penso: qui soc, jo, per esborrar cinquanta anys d’història?”

“A vegades reparar vehicles és complicat, perquè penso: qui soc, jo, per esborrar cinquanta anys d’història?”

Pugem als cotxes i formem una rua encapçalada pel biscúter d’en Ramon, que, mentre s’escalfen els motors, dona les últimes instruccions del recorregut. Tenim previst arribar a dos quarts de dotze al monestir de Sant Jeroni de la Murtra, on farem una visita guiada. Anirem per la carretera de la Vallesana i, de tant en tant, ens aturarem per comprovar que tothom segueix bé. En uns instants formem una corrua que va deixant enrere Ripollet per enlairar-se rumb al monestir. Almenys, a mi sí que em sembla que emprenem el vol, perquè si em pensava que aquests vehicles no agafarien gaire velocitat, estava equivocada.

La seva velocitat màxima és de setanta quilòmetres per hora i, com que no tenen sostre, ens encarem amb l’aire, que ens colpeja amb força la pell, i deslliura els cabells de les gomes que els subjecten. Els laterals són molt baixos, i ara m’imagino aquests petits vehicles atapeïts de famílies amb infants, amb cames que sobresurten i s’escapen de l’interior, amb cançons de veus agudes silenciades, de tant en tant, per un crit del pare. Giro el cap enrere i veig la resta de biscúters, que segueixen el cotxe d’en Ramon. Som una processó màgica de vehicles que fem sorgir, al nostre pas, crits d’excitació entre els nens que passegen amb els pares. Els progenitors tampoc poden contenir-se i fotografien les nostres muntures.

Enmig dels biscúters hi ha infiltrat el Mochet de color verd de Josep Duran, un microcotxe francès de l’any 35

Enmig dels biscúters hi ha infiltrat el Mochet de color verd de Josep Duran, un microcotxe francès de l’any 35. La rua de motors la tanca l’Eloïsa conduint una furgoneta amb remolc que fa de cotxe escombra. Entre enginyers i mecànics també s’hi amaguen col·leccionistes. Aquest és el cas de Duran, que va començar amb un Citroën de cinc cavalls, i després del Mochet i del biscúter va aconseguir un Ford T de l’any 24, un Talbot de carreres de l’any 23 i un Porsche 993, entre molts d’altres: “També tinc moltes motos, com una BMW de la Segona Guerra Mundial amb sidecar, completament restaurada. I si no tinc més cotxes és perquè ja no m’hi caben, però en soc un gran apassionat. Tots els vehicles que col·lecciono els he restaurat jo, i també m’he d’ocupar del manteniment de cada un. Són com els meus fills”.

De cop, veig que en Ramon s’atura, i abans d’aixecar-se del vehicle, em diu: “Hem perdut quasi la meitat dels biscúters. Alguna cosa deu haver passat”. Surt del cotxe i camina cap a la resta de vehicles; al seu pas, els homes desmunten i van unint-se a la marxa, fins a arribar on és l’últim cotxe. Falten tres biscúters i la furgoneta escombra que conduïa l’Eloïsa. El mòbil d’en Ramon comença a sonar i despenjo. És la seva dona. “El motor d’un dels biscúters ha començat a treure fum, i hem hagut d’aturar-nos”, em diu. “Ara venen els bombers. Passa’m el Ramon.”

Faig el que em diu i, mentre ell parla amb l’Eloïsa, em giro i veig una imatge sorprenent. Les dones dels biscuteros, des de dins de les muntures, desborden serenor. Alguna està xatejant amb el mòbil, una altra es retoca el color roig dels llavis amb un mirallet. Als seus rostres, no hi trobo cap indici de la preocupació ni de la inquietud que jo mateixa començo a sentir. M’aproximo al biscúter que anava darrere nostre, i la dona em somriu i em pica l’ullet. Li pregunto si està assabentada del que passa. “Sí, aquestes coses passen constantment! Els bombers ruixen el motor i apa, com nou”, contesta. Li pregunto si ella també condueix el cotxe. “Ui, no, jo no. El meu marit és molt perepunyetes i no li agrada que l’agafi, se’l sent molt seu. Que si corro molt, que si no ho faig bé… Per a ells, nosaltres ho fem sempre malament. Però l’Eloïsa sí que condueix; ara porta la furgoneta amb el remolc, que no és pas fàcil de conduir.” M’explica que, malauradament, els joves no comparteixen la passió pels microcotxes de pares i avis: “A alguns potser els agrada, però aquests cotxes no són pràctics. I ells tenen altres aficions, prefereixen marxar a esquiar el cap de setmana, o jo què sé. Sap greu, però és el que hi ha”.

Sentim un grunyit metàl·lic que es va fent fort, i ens girem per contemplar el retorn dels vehicles extraviats. En Ramon torna a saltar dins del cotxe i em diu que no ha estat res, que ja tenia previst que una cosa d’aquestes podia passar, i que per això havia deixat trenta minuts de marge entre l’arribada aproximada al monestir i l’inici de la visita.

Finalment, arribem al barri del Canyet de Badalona i, al final d’un camí de terra, veiem que s’hi alça l’antic cenobi de l’orde dels jerònims, fundat l’any 1416. Aparquem davant del monestir, i algunes parelles repeteixen la dansa del matí, fins que tots els biscúters queden col·locats en paral·lel. Els aficionats van entrant a la gola fosca del monestir, i l’aire de fora torna a quedar orfe de cirurgians i arqueòlegs de cotxes, de biscuteres i conductores de furgonetes, de col·leccionistes del metall que reparen històries.