M’agafa la mà i em fa ballar per totes les habitacions del Castell del Remei. Em marejo. Aquí i allí. Als armaris. Als baguls. Als calaixos. A les cadires. A les taules. Als llits... A tot arreu on giren els ulls hi ha bruses, calces, camises de dormir, cotilles, combinacions, culots, enagos, colls, sostenidors, xambres, tapacotilles, canesús, faixes, gorres... No em deixa anar la mà i amb l’altra va tocant peça a peça. Em mira amb aquests ulls plens de vida, a punt de saltar, oberts de patac d’uns porticons que estaven tancats amb pany i forrellat. Silenci.

“Tingues en compte... Tot treballat a mà.” I va passant la seua, lliure, festejadora, per la roba. Íntima. Secreta. Discreta. L’altra pell. Toca, toca la vida d’aquelles dones. De les que ho van fer. De les que ho duien. Toca aquelles dones. Més de mil peces. De roba de dona. De llenceria. D’aixovar. De dia a dia. De color blanc i de color negre. Perquè la nit és llum i foscor... com el dia. Com la vida. Cada peça és un cos de dona. Una absència i una presència. I, de cop, la Victòria Antó Fernández (Sunyer, 12 de gener de 1935) comença a voler tocar-ho, tenir-ho, guardar-ho, col·leccionar-ho tot. De mans a mans.

Les mans del seu pare: Josep Antó Cardona, més conegut com “les Mans de Plata”. Aquell nen de Tortosa va fer pam i pipa amb les mans a la família. Volia ser mag. I tots es van quedar bocabadats. Endavant, fill. Mr. Antó va conquerir Europa i la Primera Guerra Mundial l’enxampa fent la gira africana. Al teatre d’Orà (Algèria), aquell home amb frac, sense mànigues, “perquè es veiés que no tenia res. I no parlava, tot amb gest. Allà va conèixer la meua mare”. Va demanar algú per ajudar-lo. I va pujar ella: Maria Fernández Torres. Aquella xiqueta, nascuda allà, però de pares d’Alacant. Només parlava francès i àrab, però es van entendre de seguida. I això que era la promesa del fill del propietari del teatre... L’amor no és un truc. I van córrer a Casablanca a casar-se. A partir d’aquí, una vida inseparable. Companya de vida i companya d’escenari. Es feien dir Les Algériens. Cartes, hipnosi, escapisme... Tot era possible amb aquelles mans màgiques. Però un dia va estossegar.

El mag aterra a Lleida abans de la guerra. I va continuar amb una altra il·lusió: el cinema. Portant pel·lícules per tots els pobles. Per això la Victòria va néixer a Sunyer

Asma crònica. El mag aterra a Lleida abans de la guerra. I va continuar amb una altra il·lusió: el cinema. Portant pel·lícules per tots els pobles. Per això la Victòria va néixer a Sunyer. A pocs quilòmetres de Lleida i on s’acabarien instal·lant els Antó amb cinc fills. Al carrer Sant Carles, 6. A la falda de la Seu Vella. La vida va anar ràpid. Massa ràpid. I la mare de la Victòria es va morir quan ella tenia setze anys. I el pare es torna a casar. I tot encara va anar més ràpid. Ella es va casar el 1958 amb el Pedrito. Pedro González. Jugava a futbol però era mecànic de cotxes. Les mans van ser per a la família. Per al negoci. Per a les tres nenes. “Tenia tanta feina que tenia els cotxes al carrer. Jo ho vaig agafar amb ganes d’ajudar-lo; ell era molt treballador, però jo era més empresària.” El tàndem va endavant. Treballar, treballar, negoci, negoci... I per això aquell dia no senten que piquen a la porta. Era 1982.

Uns francesos pels carrers de Lleida busquen “Marie Fernández”. No hi ha ningú a casa. Marxen, però deixen un paper amb un telèfon. Eren els cosins. Els fills de les germanes de la seua mare. És el passat que truca. I ella agafa el telèfon per parlar no pas amb l’ahir, sinó amb el demà. El futur arriba de França.

Després de l’emoció circulant pels fils. De les llàgrimes darrere l’aparell. Del tots-aquests-anys-sense-saber. De tot allò que té una trucada telefònica invisible, impotent, però desitjant veure’s les cares, tocar-se les mans... Arriba el dia. Aquella família es retroba a França. On hi ha germanes de la seua mare, les seues filles. La Victòria i el seu marit, el Pedro, van cap a Lió per Cap d’Any. El resum és aquell instant, aquell moment etern de felicitat. Deixem-lo aquí, perquè s’obre una altra porta que ningú esperava. Sobretot la Victòria.

“«I saps què va passar?» «Què, què?» Va obrir una antiga calaixera... Era un aixovar. Un aixovar de riquíssims”

La primera porta que s’obre és real. La de la casa familiar del marit d’una cosina seua. Quina casa, “un palauet”. Ell és jutge. Fill d’una nissaga de l’alta societat lionesa. I entra en aquell món: “Em quedo astorada”. Què hi veu? “Sempre m’han agradat les coses antigues, i quan veig la tauleta amb el vano de nacre, les ulleres de les que es portaven abans a l’òpera, el piano... Tot això em va agradar.” Cada hora que hi passa, veu i li treuen més coses: quadres, mobles, porcellana, joies... “I em van ensenyar les fotos amb les germanes, i la meua cosina diu: «I saps què va passar?». «Què, què?» Va obrir una antiga calaixera... Era un aixovar. Un aixovar de riquíssims.”

—I què hi havia?

—Roba de llit, camises de dormir, roba de taula i més i més coses… Tot brodat i marcat a mà, d’una delicadesa i finor que no havia vist mai. Tota aquella roba era part de l’aixovar que monges de clausura i modistes van fer per a les germanes del seu marit, que no es van arribar a casar... I em van regalar unes camises de dormir.

—Així comença la seua col·lecció?

—Podríem dir que sí... Llavors... Bé, més tard, se’m va morir el marit. I aleshores, quan es va morir, és quan vaig néixer jo.

—Com?

—Sí, vaig estar cinc anys desolada. Cinc anys. Les amistats em trucaven, però jo volia estar sola i conèixer-me. I així vaig estar aquells anys, ajudant les nenes. Tot el que convenia, però era lliure.

—I comença a col·leccionar aquesta roba?

—I començo a anar a botigues d’antiquaris...

—Això va ser el seu despertar?

—Això va ser el despertar.

—Per què?

—Perquè m’agraden les coses molt ben fetes. M’agraden els mobles que siguin amb relleu, que estigui tallat... De sempre. Perquè a casa ja teníem una calaixera maca. La meua mare tenia uns vanos de seda i jo ja estava dins d’això.

“Agafo alguna peça i he de fer un acte d’humilitat perquè en surt una punta preciosa. Imagino, i dic: «Que ben fet, quant li va costar». Gaudint... I quan acabo, estic acompanyada de totes les peces. No estic sola”

—Tal com agafa la roba, es veu que sap distingir amb un cop d’ull...

—Jo distingeixo, de sempre. Jo no vaig a comprar, jo vaig a mirar. I és la cosa, que em demana a mi. Alguna cosa hi ha... Hi ha aquelles inicials, les arrugues tan ben fetes... Ho compro a gust, perquè això ja no es farà. Inicials en relleu, roba de cotó, el collet i la punta... Llavors, arribo a casa, ho poso a la rentadora, i quan trec les peces no les puc treure de tan inflades que estan. El cotó ha fet un canvi gros. Les poso al sol i les veig de diferent manera. Les trec, perquè és el moment de la planxa. Perquè, si no, el cotó l’has de bullir, i no ho bulls tot igual. Començo per la que m’agrada. “Ai, sí, sí. Oh, que bonic”, i per això ja valia el que n’havia pagat. Després les poso en un penjador i les deixo a la cadira. Agafo alguna peça i he de fer un acte d’humilitat perquè en surt una punta preciosa. Imagino, i dic: «Que ben fet, quant li va costar». Gaudint... I quan acabo estic acompanyada de totes les peces. No estic sola. A casa tinc vidres i sento els cotxes. Doncs no, es crea una atmosfera d’agraïment i estic contenta i belluguen. Ja sé que no és veritat. Però vull dir que tenen vida.

—Vida, segur, perquè aquí hi ha moltes peces que són d’aixovars i hi batega experiència... Però això potser molta gent ja no sap el que és...

—L’aixovar és el dot que dona la dona al matrimoni.

—I què hi havia?

—Llençols, camisons, tovalloles, vànoves, cobrellits, davantals, draps de cuina... Tot el que ha de portar la dona a la casa. I per què, això? Depèn de les peces, qualitats, com estan fetes... Així es demostra la situació econòmica de la família. Marca l’estatus de la família, l’aixovar.

—I per què li interessa la roba dels aixovars?

—Per honorar aquestes dones.

“Aquelles senyores havien de dedicar-se al que la societat manava. El casament. Tenir fills i fer un bon casament. Estaven supeditades a això. I llavors, no hi havia res més a part de demostrar que sabies fer-ho”

—Són dones anònimes...

—Sí, perquè penso que d’aquí a allà han patit molt, les dones. Han sigut intel·ligents i ho han hagut de fer soles. No ha pogut ser. Aquelles senyores havien de dedicar-se al que la societat manava. I quina era la meta? El casament. Tenir fills i fer un bon casament. Estaven supeditades a això. I llavors, no hi havia res més a part de demostrar que sabies fer-ho. I la filla de gent rica sabia pintar, tocar el piano, parlar francès i brodar.

—Per tant, l’aixovar, la roba, és una identitat, una pell d’aquelles dones?

—L’època d’aquelles dones estava limitada i van treure tot el seu saber, com saber cuinar, fer conserves, ajudar al camp, anar a la fàbrica... Les que van escoltar els pares i no va poder fer mai el que van voler, inclús la dona que va ser liberal...

—L’aixovar és un símbol...

—Sí, de la paciència, del silenci, de l’obediència. Sense això, no s’hauria pogut fer. Una rebel no hauria pogut fer això. Una rebel fa una empresa, se’n va a l’estranger, es fica en el que sigui... Igual que és mostra de la intel·ligència, del sotmetiment, sobretot a l’home...

—I símbol de resistència?

—No, no... De la submissió. Davant els pares, després de demostrar el que volia fer dins la societat... Perquè et cases i has d’aguantar l’home, que no coneixes prou bé...

—I vostè que té tantes peces, què li diuen, els aixovars? Perquè, clar, són explicacions de vides anònimes, mudes, secretes...

—Totes tenen a dir. És un valor, la qualitat del que veig. És com si compres un mirall, t’hi mires i et preguntes: “Qui s’hi havia mirat abans?”.

—Qui feia els aixovars?

—Depèn, la que podia comprar o fer-ho fer, ho feia; si no, ho feien elles. Les famílies burgeses encarregaven l’aixovar a les religioses dels convents, i les que no podien pagar-ho, s’ho feien elles mateixes.

—Quin és el període més antic del qual té alguna cosa?

—Em penso que és un gorret, que deu ser de 1700...

—I què en farà, de tota aquesta roba?

—Fins que em mori, compraré. Després ho donaré. Això passarà de mans a mans. Les meues filles no ho poden vendre... I suposo que vindran més mans, però a qui ho donem no ho podrà vendre.

“Dones que van sobresortir de la seua època, perquè tenen aquesta força, i van fer tot això, que no es farà mai més. Aquesta roba és com catedrals gòtiques; mai més es tornarà a fer, tot això”

—Per què? Quina missió té amb el fet que es preservi tot això? Què vol explicar? Què voldria que noies joves, avui, entenguessin?

—Una etapa d’una dona que va solucionar moltes coses quan li era difícil, impossible, perquè no podia optar a res més. No podia ser empresària. Era dificilíssim. És passar una etapa de la història en què unes dones que ho tenien tot tan difícil ho van superar amb els seus treballs. Dones que van sobresortir de la seua època, perquè tenen aquesta força, i van fer tot això, que no es farà mai més. Aquesta roba és com catedrals gòtiques; mai més es tornarà a fer, tot això. És veritat que avui no hi ha temps, perquè es fan altres coses. Però també hem perdut el reunir-se; ara tot és més independent, ara és una altra societat...

“Per a mi la dona és dúctil. No és un tronc; és flexible, s’adapta a tot, fins i tot a ser esclava”

—I moltes dones eren un aixovar... Són dins...

—Per a mi la dona és dúctil. No és un tronc; és flexible, s’adapta a tot, fins i tot a ser esclava.

—Abans, ara... Tot és diferent, també per a la dona...

—Sí, diferent. El món ha canviat. Ara una dona ho fa tot, però s’ha hagut de rescatar aquest món. Però també m’agrada aquell altre... Però el que passa és que hi havia d’haver més llibertat. Les dones de la nostra època no vam conèixer el marit fins que ens vam casar.

—Vostè va tenir aixovar?

—El vaig fer jo.

—I què va fer?

—Un llençol, que guardo de tota la vida. Unes tovalloles, unes estovalles, davantals i tot el que vaig poder. Perquè no tenia mare, quan em vaig casar. I és el pitjor que ens han fet a la nostra generació... I ara tinc quatre netes i dos nets, i vull que visquin abans amb el nòvio, que el coneguin i hi dormin. Que nosaltres vam estar ben enganyades.