Des de l’any 2001 Segimon Baulenas (Vic, 1952) —no puc evitar pensar que té nom de personatge de novel·la— elabora pipes artesanalment amb la marca Sigmund des d’un petit talleret inadvertit al centre de Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà). Però alerta, perquè de pipes en produeix des que tenia divuit anys, fa gairebé mig segle. Tot ve de quan la fàbrica Salvatella de Maçanet de Cabrenys es dedicava a fer escalaborns, és a dir el bloc de fusta de bruc del qual s’esculpeix, per dir-ho a la manera artesana, la pipa. Quan a Salvatella varen decidir fer també els acabats, el pare d’en Segimon hi va entrar, ja que sempre havia treballat en fàbriques de pipes, i aleshores hi va incorporar el seu fill d’aprenent.

En Segimon xerra pels descosits. Em poso a gravar i no tinc temps ni de fer la primera pregunta que ell ja dispara, tot i que el veig un home tranquil, com sol ser el fumador de pipa, pel que aniré veient, encara que ell no és un bon fumador. “En aquest món em diuen «el Mestre». Potser soc un mestre fent pipes, però no pas un mestre fumador. Pensa que quan em demanen consell sobre tipus de tabac ja m’han enganxat.”

Per què Pipes Sigmund i no Pipes Segimon? És per màrqueting? “Vaig veure que l’origen del nom Segimon era germànic i a sobre vaig veure que en Sigmund Freud fumava en pipa.” 

Psicoanalitzem la pipa i al seu artesà, doncs.

En fa unes 350 a l’any i gairebé totes venudes per Internet. S’hi passa el dia, de dilluns a diumenge, i interromp la jornada quan la seva dona l’avisa des del pis de dalt que és hora de dinar o de sopar. “Tot el dia soc aquí i només paro quan juga el Barça, que de moment encara l’aguanto, i per anar a complir amb les meves obligacions com a regidor de l’Ajuntament de Maçanet de Cabrenys, per amor a l’art. De fet, vaig ser alcalde.”

La indústria de la pipa ha estat tradicionalment pròpia dels Països Catalans, però ha retrocedit notablement. Entre Catalunya i el País Valencià n’hi havia vuit, temps enrere, i ara tan sols en queda una pròpiament com a fàbrica, la Bruken, d’Aldaia, a tocar de València. La resta són petits artesans com en Segimon. A banda d’ell, només té controlats el de Pipes Soler, d’Amer (la Selva), i un altre a Barcelona.

Vull saber com es fa una pipa i en Segimon m’ho explica amb tota mena de detalls. Comprovo que no en té pas la pipa plena, de tornar a explicar-ho amb tots els ets i uts per satisfer la meva curiositat. És la seva passió. Freud hauria detectat aquesta pulsió a cop d’ull, sense remenar en el seu inconscient.

En Segimon tria els escalaborns que presenten la millor veta. És una qüestió estètica i no pas de rendiment de la pipa, però és el que valoren els clients

Primer de tot m’ensenya una rabassa de bruc, molt present a la Mediterrània, i d’una mena excel·lent com a matèria primera de la qual surt la pipa. És fàcil confondre la rabassa amb l’arrel, però és la part d’unió del tronc amb les arrels en forma d’esfera —de la mida d’una síndria si fa no fa— que resta sempre enterrada. De la rabassa que m’ensenya diu que en sortiran unes tres pipes. Actualment les rabasses venen d’Andalusia, però abans s’agafaven d’aquesta mateixa zona muntanyosa de les Alberes.

Quan s’extreu, de moment, es torna a enterrar. Cal mantenir-ne la humitat abans de transportar-la. I quan es guarda al magatzem s’ha de seguir humitejant. “Si es deixa a la intempèrie s’asseca, s’esquerda i ja no serveix.” Tot seguit els escalaborns es bullen 24 hores i es deixen reposar un mínim d’un any o any i mig, fins que queda la fusta perfectament compactada. Tot i així, en Segimon s’espera uns tres anys com a mínim i, si pot, fins i tot cinc abans de tornejar i anar treballant i polint la peça per obtenir la cassoleta i la canya de la pipa per muntar-hi la cànula i embellir-la. Ell tria els escalaborns que presenten la millor veta. És una qüestió estètica i no pas de rendiment de la pipa, però és el que valoren els clients.

“Tot i ser una indústria, és una indústria artesanal, ja que la forma es fa per procés mecànic però l’acabat és manual. A més, jo soc dels pocs que a banda de fer-ne, també faig manteniment i reparacions de pipes.” Entre el moment que algú arrenca una rabassa i el moment que el fumador encén la pipa per primera vegada passen, per tant, gairebé quatre anys com a mínim. Si la fumada de pipa és lenta, la seva producció, també.

Un dels fumadors de pipa de primera línia mundial és l’advocat català Toni Pascual, que pot aguantar una fumada de fins a dues hores i mitja

Passo al seu talleret i em recorda un lutier del fum; els fumadors tocaran i interpretaran les seves particulars fumades. Sí, clarament... un lutier del fum. “Ara que em dius això del lutier, faig servir un producte que fan servir els lutiers per embellir els violins, que no és ni vernís, ni laca, sinó una fórmula de resines amb alcohol.”

Les pipes, com els vehicles, s’han de desfogar, s’hi ha de fer el rodatge, m’explica en Segimon, que tenyeix la cassoleta per la part interior amb alcohol tintat amb terra negra volcànica per agafar-ne el to. El desfogament es fa omplint la cassoleta de tabac fins a un terç de la seva capacitat i, a mesura que es va fumant, es va omplint cada vegada més fins a omplir-la del tot. D’aquesta manera s’aconsegueix una pàtina de carbó. “Aleshores sí que tens pipa per a 20 o 25 anys, si no fumes cada dia. Com a molt caldrà canviar-ne la cànula”, m’il·lustra.

El Mestre m’explica que el campió del món de fumada lenta pot fumar tres hores seguides amb tan sols tres grams de tabac. Ell va proveir de pipes el Campionat del Món de Fumadors de Pipa que es va fer el 2017 a Figueres. En va haver de servir 350 d’iguals i de cop. Els fumadors disposen de cinc minuts per carregar la cassoleta i un minut addicional per encendre la pipa amb dos llumins. I a partir d’aquí, anar xuclant fins que un controlador observa que ja no fumeja i l’exclou.

“El músic Xavier Cugat em va dir que quan algun músic de la seva orquestra no feia la nota que tocava, li venien ganes de tirar-li una batuta pel cap, però que la pipa que feia servir de batuta la subjectava fort com una bola antiestrès”

Resulta que un dels fumadors de pipa de primera línia mundial és l’advocat català Toni Pascual, que pot aguantar una fumada de fins a dues hores i mitja. Fum, fum, fum sense necessitat de ser Nadal. Fum, fum, fum i hores per reflexionar sobre qui som, d’on venim i cap on anem amb aquella aroma absolutament seductora, mescla de fusta i tabac perfumat, que, tot i no ser gens amiga de la salut, almenys transmet noblesa i elegància, a diferència de les cigarretes, que ho desgracien tot.

A banda dels de carn i ossos i campions de xuclar lent amb parsimònia, de fumadors de pipa també n’hi ha de ficció, com ara Sherlock Holmes, i fins i tot n’hi ha que tot i ser personatges reals han portat la pipa per posar en solfa i no per afició. És el cas del músic gironí Xavier Cugat, rei de les maraques a l’època daurada de Hollywood, que va confessar-li, en una visita a Maçanet de Cabrenys, que no la fumava pas, sinó que la feia servir de batuta. “Em va dir que quan algun músic de la seva orquestra no feia la nota que tocava, li venien ganes de tirar-li una batuta pel cap, però que la pipa la subjectava fort com una bola d’aquestes antiestrès. No n’havia encès cap i, en canvi, n’era col·leccionista.” Maaaaaambo!

“Les pipes de lectura són més llargues perquè la distància entre la vista i el fum no et molesti per llegir”

Pregunto pel perfil del fumador de pipa, el de debò, no el que fa comèdia amb la pipa. Aquest artesà m’explica que sol ser d’un home de més de quaranta anys, professional liberal, amb nivell de renda mitjana alta, afable, tranquil, conversador i amb un nivell cultural alt.

Passem a l’exposició. En Segimon m’ensenya la vitrina amb algunes de les seves creacions, i em criden l’atenció unes pipes de canya llarga com les que fuma, per exemple, en Gàndalf d’El Senyor dels Anells. “És la pipa de lectura; se’n diu model churchwarden”, m’adverteix. Hauré de vigilar d’escriure-ho correctament perquè sembla tan difícil com Schwarzenegger. A veure si hi estaré tres hores, jo, també.

Em venen al cap els soldats de l’exèrcit català durant la Guerra de Successió, que entre ràtzia i ràtzia per fer neteja de borbònics fumaven pipes llargues de caolí, i dubto molt que estiguessin per lectures, amb Felip V emprenyant tot el sant dia.

I per què se’n diuen de lectura? “Perquè la distància entre la vista i el fum és més llarga i no et molesta per llegir.”

Acabo, doncs, amb un consell del Mestre. Si fumeu en pipa quan llegiu LA MIRA, sempre una churchwarden.