1968. Casino de l’Aliança de Poblenou, Barcelona. Quatre músics estan a punt d’enregistrar, sense saber-ho, un dels himnes de la Nova Cançó: La fera ferotge es va convertir, gairebé instantàniament, en un dels càntics obligats de la dictadura.

“La gravació de La fera ferotge la recordaré tota la vida. Ens ho vam passar molt bé i vam riure molt. Com a amics i com a músics congeniàvem moltíssim. A part que era el moment en què teníem aquesta eufòria dels principis de la Nova Cançó”, confessa Toti Soler, un dels quatre músics que van viure l’enregistrament. El responsable d’aquesta primera col·laboració fou Quico Pi de la Serra. Toti recorda que “algú li va recomanar a l’Ovidi que el Quico Pi de la Serra li podia fer uns acompanyaments de guitarra i aquest em va cridar perquè també hi col·laborés en un parell de temes, un del quals va ser La fera. A la gravació érem el Quico Pi de la Serra i jo a les guitarres. També hi havia l’Enric Gispert. Ell va ser qui va aconseguir l’orgue antic que se sent a la gravació, una meravella instrumental del segle XVI. Poder comptar amb això era un privilegi. Tenia un so molt estrident i es nota quan s’escolta la cançó”.

El so que sembla un mirlitó amb el qual s’inicia la peça “l’Ovidi el feia amb la boca. No teníem l’instrument, ell l’imitava”

La gravació va durar un dia, “no estàvem per moltes despeses i anàvem per feina”, aclareix Toti. “La fera la vam gravar tots junts. Llavors no es gravava per pistes. No ho recordo gaire, però ben segur que la deuríem assajar un parell de vegades i a la tercera ja la deuríem gravar”. És llavors que ens aclareix que el so que sembla un mirlitó (també conegut com a kazoo) amb el qual s’inicia la peça “l’Ovidi el feia amb la boca. Al menys en aquella primera gravació. No teníem l’instrument, ell l’imitava”, cosa que contradiu la creença general.

Discophone va ser el segell que va editar aquest primer EP de quatre cançons de les quals La fera ferotge va ser la de més transcendència, cosa que va fer que tothom acabés coneixent aquesta primera referència amb el nom de la cançó, tot i que el disc original no tenia títol. L’Ovidi era encara un desconegut però “era un moment en què la Nova Cançó estava en alça i semblava que allò aniria a més. De cop apareix un personatge com l’Ovidi, amb un carisma i personalitat poc freqüents, amb un repertori de cançons enèrgiques i contundents”. Allò era una bomba, i els de la discogràfica ho van saber veure.

“Estava sempre al repertori dels nostres concerts, sobretot a la primera època. La fera, i moltes altres, parlaven de coses molt vigents i que afectaven a molta gent”, comenta Toti.

Què crida la lletra de ‘La fera ferotge’?

En llenguatge de conte, l’Ovidi narra com una fera molt perillosa, el poble, s’ha escapat de la seva cel·la i posa en perill l’ordre establert. A l’ocupar els carrers que li són negats, la bèstia només vol reivindicar els seus drets de manera pacífica, manifestant-se. Però el poder vigent no està disposat a deixar-la parlar i desplega tots els mecanismes repressius per tornar-la “al lloc que li correspon”. En llenguatge de conte, se’ns presenta una crítica al règim franquista, al seu sentit de l’ordre i a la violència d’estat, però també hi ha una retret a les classes mitjanes i altes que, tot i ser conscients de la injustícia de la situació, prefereixen mirar cap a una altra banda. La part d’esperança la posa el fet que la ciutadania, tot i ser silenciada a cops, per un moment ha despertat, s’ha apoderat i ha sortit a reclamar i exercir el legítim dret a la llibertat.

La fera estava escrita des de feia temps. Toti reconeix que “totes aquestes primeres cançons, com La fera, l’Ovidi les havia anat fent abans de dedicar-se professionalment a la música”. La fera ferotge formava part d’aquest repertori perquè és clarament una cançó típica d’aquesta primera època, ens parla de manifestacions i dictadors, des d’un cinisme i d’una contundència clarament ovidiana.

La cançó traspua molts dels valors que caracteritzaven la ideologia del d’Alcoi com la llibertat, amb majúscules (llibertat de manifestació, d’expressió, de moviment), la denúncia a l’existència de classes socials, la repulsa a l’abús de poder per part de les forces de l’ordre i governants i la condemna a qualsevol tipus de violència, sobretot a l’exercida des de l’Estat.

‘La fera ferotge’ és un tema universal, de valors universals. No parla de l’opressió d’un país determinat. La podrien estar cantant a Turquia i no desentonaria amb el moment polític

Per tant, podríem afirmar que La fera ferotge és un tema universal, de valors universals. No parla de l’opressió d’un país determinat, de la problemàtica d’un poble específic o de les dificultats concretes d’un territori. Es tracta d’una cançó que podrien estar cantant a Turquia i no desentonaria amb el moment polític. L’Ovidi parlava de drets universals, de problemàtiques globals i de conflictes humans ancestrals. Perquè, més enllà de ser d’un lloc concret, el d’Alcoi era d’esquerres, amb valors obrers i amb la consciència de la desigualtat de classes molt arrelada. “Jo crec que el meu pare hagués donat suport abans a un obrer andalús que a un burgès català. No era una qüestió de nacionalitats, era una qüestió de valors. I molt reflexionats. Això no vol dir que no s’estimés la seva terra. Era defensor acèrrim de la seva llengua i de la seva cultura i les seves cançons en són testimoni”, afirma Jana Montllor, filla de l’Ovidi. 

Però d’on venia aquesta consciència obrera? La Jana ens ho aclareix: “El meu pare ve d’un context de molta pobresa, de família molt humil. Els seus pares van començar a treballar als nou anys i mon pare va deixar l’escola per posar-se a treballar als 12 anys. Va tenir 36 feines, havia sigut fins i tot pastor de cabres, que ell ho recordava com el pitjor que havia fet. Precisament per aquesta situació viscuda durant la infància, on no hi havia temps per la cultura i el coneixement, tu entraves a casa seva i estava plena de llibres; tenia també molts vinils, però sobretot tenia llibres. L’interès que tenia per les qüestions socials ve tot d’un autoaprenentatge. Sí que és cert que el meu avi, anarquista convençut, li va transmetre d’alguna manera aquestes idees, però no la literatura sobre elles. Jo quan escolto les cançons de l’Ovidi, i La fera també, m’imagino el context familiar en el qual li va tocar créixer. Casa els meus avis era molt mona però molt humil. L’habitació de l’Ovidi tenia una finestreta que donava al menjador. Sons pares donaven de menjar als nens i els enviaven a dormir, i mon pare des de la seva habitació s’adonava que sons pares moltes vegades no sopaven després. No hi havia menjar per tots”. La fera eren els seus.

La fera ferotge està inspirada en la cançó Le Gorille de Georges Brassens, un dels seus referents musicals, juntament amb Leo Ferré. Fan incondicional de la Chanson francesa i de la música combativa, per l’Ovidi la música tenia sentit com altaveu. Le Gorille, com La fera, ens explica una història que narra com un simi engabiat, conegut per totes les dones del poble pels atributs masculins, s’escapa un dia del zoo i comença a perseguir a tothom a fi de saciar el seu desig sexual. Les dones, atemorides, fugen corrents. El goril·la acaba atrapant a un jove jutge que no s’escapava perquè es creia intocable però que acaba essent violat darrere d’uns matolls. El lletrat crida i implora pietat tal com havia fet l’home a qui aquell mateix matí ell havia fet tallar el coll. Com La fera, la cançó de Brassens inventa un relat de ficció per tal de construir una idea, en aquest cas un clar al·legat contra la pena de mort.

Compartia amb el francès el sarcasme, la ironia i la mala llet, però amb una elegància a l’abast de molt pocs. La Jana diu reconèixer aquests trets tan característics del seu pare, però afegeix: “També hi veig la part més pedagògica, la que transmet idees de manera didàctica. Recordo que amb mi també ho feia: agafava un tema i el desenvolupava com tota una tesis per tal que jo n’assimilés el concepte. Era un gran transmissor. A més, tenia una veu fantàstica i a mi em relaxava molt, tant que a vegades em renyava perquè semblava que m’adormia... A casa hi havia dos sofàs verds i ell seia a un i jo m’estirava als peus d’ell quan teníem aquestes converses.

És curiós perquè una de les converses que més recordo anava sobre les manifestacions, el dret d’expressar-se. Justament hi havia una manifestació, de la qual no en recordo el motiu i ell em va dir: Jana, aquesta tarda anirem a una manifestació. No recordo massa més, ni tan sols si hi vam acabar anant, però sí que recordo preguntar-li què era això de manifestar-se i ell explicar-me que es tractava d’un dret fonamental que tothom tenia, d’on venia aquesta idea, perquè es feia… Tot. Jo deuria tenir uns vuit o nou anys.”

L’Ovidi no només feia música, també feia política

El magnetisme de l’Ovidi era inqüestionable. “Una de les imatges fortes que recordo de mon pare és d’estar asseguts a taula amb tota la família quan marxàvem junts a Alcoi; i era eclipsant. No és que ell no parés de xerrar, perquè hi participava tothom, però quan ell parlava es feia el silenci. La imatge que vaig tenir d’ell sempre és que la gent el respectava molt i l’escoltava, i jo crec que era perquè era un gran comunicador”, afegeix la Jana.

I és que quan un escolta La fera ferotge, més enllà del missatge conceptual que difon, queda hipnotitzat per la manera com transmet aquest missatge. La manera de cantar s’acosta molt al recitar, a la poesia. Potser per això va ser un dels mestres a l’hora de musicar poemes. Tot i que la Jana ens aclareix que “ho feia per acostar un gènere a priori elitista al poble. Volia democratitzar la poesia i que tothom hi tingués accés”. Lirisme, sí, però combatiu. Per ell la música era un instrument de comunicació, de transformació. No cantava, denunciava. L’Ovidi no només feia música, també feia política. Potser per això va ser una figura una mica oblidada durant la transició, quan la llei de l’oblit, el silenci i el passar pàgina a qualsevol preu es van imposar. És llavors que el cantautor va passar a ser un personatge una mica incòmode. Però aquesta integritat, aquests valors ferms són a la vegada el que ha fet que el cantautor d’Alcoi sigui l’etern reivindicat i l’aura de respecte al seu voltant no pari mai de créixer.

“Parla des dels marges. Quan ja té amplificació i se l’escolta, ha adquirit un altre status, però les seves arrels són allà. Tot els seu relat ve de l’estómac”

L’altre gran virtut del cantautor era l’autenticitat. Tot era una gran veritat i sorgia de la vivència directe. La fera son els seus, els coneix de primera mà. “Parla des dels marges. Quan ja té amplificació i se l’escolta, ha adquirit un altre status, però les seves arrels són allà. Tot els seu relat ve de l’estómac”, apunta la Jana.

L’Ovidi va saber transformar les seves emocions personals en emocions col·lectives. Quan aparegué La fera ferotge el públic se la va fer seva perquè parlava d’ells, de la seva problemàtica. Quan la cosa es va anar “normalitzant”, la cançó va esdevenir un clàssic, un clàssic que amb el temps ha demostrat ser intemporal i que, a dia d’avui, la seva vigència és absoluta. “Quan la toco ara amb altres formacions, la reacció és instantània i no varia gaire de la d’aquells temps: gent dreta i aplaudiments plens de sentiment”, apunta Toti.

2018. Ja fa cinquanta anys d’aquella gravació, però si algú afirmés que La fera ferotge es va llençar el passat 2 d’octubre li sobrarien arguments per demostrar-ho. Sembla que la fera segueix viva i torna a omplir els carrers. L’Ovidi ens deia: “Jo radiografio una època. Però si no anem amb compte, d’aquí a 40 anys les meves cançons seguiran sent vigents”.

Llegeix la lletra de la cançó aquí.