M’arribo a la Vilosa, un llogarret amagat de Sant Martí Vell, al Gironès, on la pau i la calma ho són tot. El silenci només el trenca algun gos que borda per mantenir-se en forma o la cadena d’algun passavolant amb bicicleta que fricciona plats i pinyons. S’entén que aquí en Roger Romagosa Álvarez (Sant Feliu de Llobregat, 1975) ajudi la gent a desconnectar del brogit i a connectar amb si mateixos tot fent mobles de fusteria silvestre. Defugir l’acceleració i assolir una certa pau interior és més aviat el resultat immaterial del resultat buscat, que, al cap i a la fi, de fet, és material, però amb ànima.

Per desconnectar de la seva feina d’ajudar a desconnectar, en Roger escala. Penso que és un mal negoci, perquè deu castigar massa els dits per després manipular un tronc amb manya.

“O per guanyar força als dits”, em replica.

“Ah, també”, responc.

Saturat de Barcelona, en Roger va fugir-ne fins a establir-se de masover en una masia del Lluçanès, on va aprendre una mica de tot i, així, li van venir ganes d’aprendre a fer de fuster. Això el va portar fins a un fuster del Montseny que es dedicava tant a la fusteria com a la bioconstrucció. S’hi va estar cinc anys, fins que va arribar el moment de tornar per volar cap a la Vilosa.

Arribar als tallers de fusta silvestre no era la meta. Hi va arribar de rebot, quan gent del seu entorn li demanava ser ensenyada a fer alguna cosa de fusta.

“El concepte fusta silvestre em va semblar més adient que fusta salvatge, perquè em semblava justament massa salvatge, després de buscar traduccions aproximades del mateix concepte de l’anglès green wood o de l’alemany wild holz”, assenyala aquest artista. El taller de Slowfusta no s’enfoca a la producció, sinó a l’experiència. Una mica allò de gaudir més del camí que del resultat, si bé tothom surt del taller d’un sol dia amb un objecte acabat, sigui una tauleta, un recipient, un tamboret o una cullera. I sense tenir-ne experiència prèvia.

“Jo facilito que cadascú expressi la seva personalitat amb el tipus d’objecte que vol fer i, sobretot, acompanyo els que no han tractat mai la fusta per anar fent, anar fent i anar fent, perquè a vegades els sembla que al final del dia no tindran l’objecte acabat”, explica en Roger.

Als tallers de talla cal més força i habilitat amb la destral o el ganivet, que no és el mateix que fer servir una serra o un xerrac. Cal trobar la gestualitat adient de cada eina

Sembla que el més senzill ha de ser fer una simple cullera, però en Roger m’explica que sol ser un objecte que requereix o demana més traça que un moble, sigui una cadira o un tamboret, per exemple, que és més pautat. En canvi, per als tallers de talla cal més força i habilitat fent servir una destral o un ganivet, sense ser un procés tan pautat, que no és el mateix que fer servir una serra o un xerrac. En aquest cas, cal trobar la gestualitat adient de cada eina i requereix més hores de pràctica per anar-ho integrant.

Parlem de tipus de fusta. Vull saber quina és la més versàtil per als tallers. En Roger em fa una petita conferència sobre fustes. La conclusió és que depèn de dos factors: l’aplicació i la facilitat de manipulació. “Si has de fer una cullera, tot i que a Catalunya tenim molt de pi, no és fàcil de treballar. D’altra banda, pots agafar boix i olivera, que et donaran molt bon resultat, però a l’hora de treballar-les també són força dures. Ahir, per exemple, al taller vàrem fer una taula amb el sobre de pi roig i les potes d’avellaner, que és una fusta que proporciona branques força rectes. T’he de dir, però, que als tallers fem servir també una fusta molt poc valorada i que és molt tova, com és la del pollancre.”

“En fusteria silvestre es tracta de trobar una fusta molt equilibrada i la més versàtil possible, i sempre fusta verda, que es pugui pelar”

I m’ensenya tot un seguit de prototips de tamborets que té penjats al taller. “El pollancre té una aplicació perfecta per fer petits mobles, perquè la peça pesa poc, es pela bé, es treballa bé i va molt bé per a la gent que comença.” Realment semblen peces passades per un torn, però en realitat no han passat per cap màquina. “Per fer talla, hi ha fustes d’arbres fruiters que es treballen bé, però s’esquerden fàcilment. En fusteria silvestre es tracta de trobar una fusta molt equilibrada i la més versàtil possible, i sempre fusta verda, que es pugui pelar. Perquè aquesta també és una de les parts més boniques, quan traient l’escorça apareix allò que treballarem”, conclou.

Intento enfocar la pregunta següent de manera que no soni ofensiva, però voldria saber si a aquests tallers només hi ve gent que ha de resoldre crisis existencials en contacte amb la natura i manipulant la matèria primera de la Mare Terra tal com ve. En Roger em diu que no és la intenció, sinó més aviat una conseqüència en alguns casos. “No es tracta de vendre mindfulness manipulant la fusta. Jo estic cansat d’aquestes etiquetes.”

A vegades, els tallers de fusteria silvestre consisteixen en una excursió al bosc i fer una talla d’algun tronc d’avellaner per fer formes i una petita cullera amb ganivet i destral. Excursió al bosc, penso. Li deixo anar, a en Roger, que sort que no me n’ha dit “bany de bosc”, com en diuen ara els gurus, d’això de gestionar els neguits del magí, quan de tota la vida, i de ben petits, n’hem dit “anar a bosc”. Anant-hi amb tota la senzillesa i consciència del món, sense que ningú ens hagi d’explicar què significa ensumar la humitat de les fulles i l’herba, embrutar-se les mans d’humus, acaronar la molsa coberta de rosada o gaudir de la crepitació de les fulles seques quan les trepitges.

“Som ‘Homo sapiens’ i tot el que vulguis, però som uns animalets que volem sobreviure. A partir d’aquí, construïm un individu, però en realitat som molt bàsics i encara dins nostre tenim la necessitat de fer coses manualment”

“Tot està canviant molt més ràpid del que nosaltres estem canviant com a espècie. Els canvis que vivim són exponencials i no els estem podent integrar. Crec que la nostra part més animal cada vegada està quedant més desatesa. Som Homo sapiens i tot el que vulguis, però som uns animalets que volem sobreviure. A partir d’aquí, construïm un individu, però en realitat som molt bàsics i encara dins nostre tenim la necessitat de fer coses manualment. I qui diu fer coses manualment, diu anar a la natura”, argumenta el fuster.

En Roger aporta, però ell també cobra un dividend emocional. M’hi insisteix dues vegades, en diversos moments de la conversa. “Hi ha molt bon ambient als tallers i em sento afortunat. Els tallers són un mitjà per guanyar-me la vida, però valoro molt la interacció humana. Aquí hi veus gent que s’acaba explicant la vida, i és molt interessant.”

Observo el taller de fusta silvestre pensant que ara que com a espècie cada vegada perdem més capacitat de manipulació, entre la digitalització i l’ús de maquinària, ja va bé que algú hi posi el seu gra d’arena, per compensar aquest dèficit.

Abans de marxar en Roger em diu, assenyalant algun dels treballs del seu taller: “Mira, això era un arbre; és molt fort”. De fet, fa temps que noto que si he d’escriure un foli manuscrit, la mà em fa mal. I escric això des d’un teclat. I no em sembla fort, sinó greu. A vegades em pregunto si més que anar endavant, no anem pas enrere.