Octubre. Mes de revolucions. Revolucions catalanes i, sobretot, revolucions russes. Per revolucionària, la vida d'una catalana tan desconeguda pels catalans com castigada per la vida. Entre la nòmina d'altres catalans universals lògicament també hi ha dones. I si n'hi ha una que podria piular als quatre vents de Twitter un #metoo sobre la seva universalitat, aquesta seria Carolina Codina, àlies Lina Llubera (Madrid 1898 – Londres 1989).

Com? Madrid? Carolina Codina, filla dels cantants d’òpera Joan Codina Llubera i Olga Nemýsskaya, va néixer circumstancialment a Madrid per les gires dels progenitors. Ella mateixa confessa que parlava en català amb el seu pare mentre que la mare s'emprenyava perquè deia que es tractava d'un dialecte inútil i ell reaccionava assegurant que “el català no és un dialecte, és una llengua, tenim la nostra literatura i abans érem un imperi”.

La mare detecta que per molt il·lustre que sigui el geni rus, a la nena no li convé. Fa pinta de tarambana egoista i, de fet, la seva arrogància és llegendària

La infantesa atrafegada pels compromisos artístics dels pares la varen dur d'un lloc a l'altre. De ben petita sovint a Rússia i concretament a Odessa, ciutat fundada per un altre català, el militar Josep de Ribas. Però no és pas a Rússia sinó als Estats Units, on ja hi viu l’adolescència, on el 1918 coneix Prokofiev. La fletxada es produeix a Nova York. Després d'una actuació lluïda del músic, Lina fa per manera de conèixer-lo. La mare detecta que per molt il·lustre que sigui el geni rus, a la nena no li convé. Fa pinta de tarambana egoista i, de fet, la seva arrogància és llegendària, segons explica l'historiador de la música Simon Morrison al seu llibre The Love and Wars of Lina Prokofiev: the Story of Lina and Sergei Prokofiev.

Però ella té ganes de ser algú. És bonica, té do de llengües, toca el piano i un nivell acceptable com a soprano –potser rebaixat per comparació amb el talent brillant del seu nou amor– i no fa escarafalls a brillar encara que sigui mitjançant un home realment rellevant. I de Lina a un afectuós “Linette” o “Ocellet” com l'anomena Serguei entre concert i concert. Melositat en do major, però amb sordina. El seu únic amor és la música.

Un any enrere s'ha produït la Revolució que tenyeix de roig l'imperi del tsar. Fins i tot les matrioixques s'han barallat entre elles i Prokofiev ha optat per un retir més tranquil que li permeti reconduir la inspiració. Lina i Serguei, mentre els compromisos ho permeten, passen temporades a París. Serguei no té un caràcter fàcil. Ha quedat clar. Serguei no concep el matrimoni. No és per manca d'amor però no veu com pot combinar la seva carrera integrant-t'hi la “Linette” fins que arriba un dia de 1923 que en una trobada a Milà, on ella estudia, queda prenyada i es casen tot seguit a Ettal als Alps Bavaresos, on Serguei hi passa un any composant.

Lina acaba essent una mena d'arracada pacient i ambiciosa alhora, que no destaca com a soprano –Prokofiev confessa que no es veu en cor encara de recomanar-la– i veu com la seva emancipació artística queda relegada a ser “la dona de...”. Almenys la vida a París els porta a fer un cercle d'amistats amb Stravinski, Rakhmàninov, Ravel, Matisse, Chanel, Picasso, Hemingway o Lorca, entre altres. Malgrat la brillantor del París dels anys 20, l'enyorament de Prokofiev per Rússia sempre és present. La parella hi fa algun concert el 1927. Les autoritats soviètiques engalipen Prokofiev a tornar a Rússia ni que sigui puntualment, tot i que un cosí seu, Shurik, ha estat empresonat per contrarevolucionari.

El cert és que la gira russa conclou amb gran èxit però no serà fins al 1936 –amb Stalin ja al poder– quan la família s'hi instal·la permanentment ja amb dos fills, Sviatoslav i Oleg.

Actuen a l'estranger de tant en tant però estan lligats de cap a peus. En una visita als Estats Units on Walt Disney ofereix un contracte per fer una versió animada de “Pere i el llop”, el règim soviètic prohibeix als nens de viatjar amb els pares per garantir que tornen. Sant Petersburg ha perdut el nom i ara es diu Petrograd. I també ha perdut l'exuberància tsarista. Petrograd no té el glamur de París i encara sort que, tot i el comunisme que diu igualar-ho tot, els Prokofiev tenen un pis nou de quatre habitacions tot i la nevera buida. Les purgues del règim ja són el dia a dia. Lina té por, se sent estrangera i ser-ho és un perill evident en aquells moments. Serguei no ho vol veure i diu que la repressió és puntual. Lina comença a vendre les peces de roba comprades a la capital francesa per poder fer una trista amanida russa. Aquella història d'amor comença a esqueixar-se l'estiu de 1938. En el règim és habitual que els pares passin les vacances separats de la dona i els fills. Les “aventures d'estiu” són tota una institució popular i Prokofiev fa estades a la ciutat balneària de Kislovodosk on coneix l'aspirant a poetessa Mira Mendelssohn , membre de les Joventuts Comunistes i vint-i-quatre anys més jove que ell, amb qui manté el contacte l'hivern a Moscou. Mendelssohn s'arraparà al músic fins que passa el previst. Lina no ho veu o no ho vol veure i la ferida ja no cicatritzarà mai més. Serguei abandona el domicili familiar davant les amenaces de suïcidi de la jove Mira. I tot s'esberla.

Just abans de la invasió nazi marxen evacuats pel règim al Caucas ja que vol protegir artistes i intel·lectuals afins o que ho fan veure. Lina, abandonada, ferida irremeiablement i amb el cotxe i el piano requisats, renuncia a seguir el camí del pare dels seus fills i opta per quedar-se a Moscou i treballar de traductora per, com a mínim, obtenir la cartilla de racionament.

Les misèries no venen soles i el 1948 ambdós cauen en desgràcia com el Palau d'Hivern. El règim de Moscou adduint que el matrimoni entre Lina i Serguei no ha estat mai registrat a cap consolat rus, no el reconeix i el músic pot casar-se amb Mendelssohn sense divorci previ. Però el “sí vull” és d'una alegria fugissera. Al cap d'un mes el dictador, aplicant la doctrina Jdànov, passa a repudiar a aquell a qui havia atret amb cants de sirena i l'obra de Prokofiev és prohibida per antipatriòtica. I d'aquesta ja no se'n sortirà. Emmalalteix fins a morir, paradoxalment, el mateix dia que Stalin, l'any 1953.

Sentència: vint anys de reclusió al gulag d'Avez a la ciutat siberiana de Vorkutá, ja per sobre del Cercle Polar Àrtic. Els seus fills en tardaran vuit a veure-la

Però pitjor és la sort de Lina. La paranoia d'Stalin arriba al paroxisme. Terror, foscor, por, xenofòbia...tot sota zero. I purga, molta purga. Lina manté bones relacions amb estrangers que viuen a Moscou i és acusada de traïció i espionatge després de nou mesos d'interrogatori a la temible seu de la NKVD – precedent de la KGB - a la plaça Lubyanka de Moscou. Judici sumaríssim de pocs minuts. Sentència: vint anys de reclusió al gulag d'Avez a la ciutat siberiana de Vorkutá, ja per sobre del Cercle Polar Àrtic. Els seus fills en tardaran vuit a veure-la. Només cal escoltar els primers compassos de la Dança dels Cavallers de Romeo i Julieta del mateix Prokofiev per posar-se en situació. Neu fins als genolls, fred fins a la crisma. Amb una fortalesa mental fora mida no en sortirà fins al 1956. Ho ha perdut tot menys la dignitat. Les autoritats soviètiques li rehabiliten el dret a tornar a ser ciutadana camarada però no pas a circular lliurament més enllà dels Urals. Les ànsies de travessar el Teló d'Acer no s'apaguen fins al 1974 quan finalment pot instal·lar-se a Londres amb el seu fill Oleg per crear l'any 1983 la Fundació Prokofiev. Tot i la infidelitat i la toxicitat de Prokofiev, Lina va voler sempre continuar difonent l'obra del seu exmarit, la mort del qual no va conèixer fins un any després de produir-se quan a la ràdio del gulag explicaven un homenatge que se li havia fet a l'Argentina.

Lina Llubera no va voler deixar aquest món sense conèixer els seus orígens catalans i amb l'ajut del músic Frederic Mompou, amic de Serguei, troba informació sobre el seu pare i l'àvia de Badalona que va donar-li el nom artístic de Lina Llubera.

Ella mateixa narra l'any 1985, amb 87 anys, el conte musical Pere i el llop del seu exmarit al mateix Carnegie Hall de Nova York on l'havia vist per primera vegada. “Crec que a en Serguei li hauria agradat que ho fes. I ho faig per rememorar tot el bo que vàrem viure plegats”, declara Lina al New York Times. 

Un parell d'anys més tard enregistraria Pere i el llop amb l'Orquestra Nacional d'Escòcia. Linette morí el gener de 1989 a Londres. Ja en els darrers dies de la seva vida, entre hospitals i residències, perd el cap i confon els centres en gulags. Després d'una vida que hauria inspirat qualsevol òpera de desamor lacerant, paradoxalment va acabar essent més “algú”, sola, allunyada de l'ombra de Serguei que només va donar llum, i quina llum, a la seva música. Una supervivent, una heroïna que va triomfar com a paradigma de la resiliència.