Quina vergonya...
– Et fa vergonya la gravadora?
– Bé, la càmera, la gravadora... tot el set –reconeix la Marta Bosch (Barcelona, 1988) mentre en Jordi l'apunta amb l'objectiu. Mou les mans i somriu nerviosa. Serà el primer dia que participi en un stand up. Ho farà a l'Altre – Micro Obert, una iniciativa de monòlegs impulsada per El Soterrani i Comedy Gold. El local on ens trobem és la Sonora de Gràcia (Barcelona). Que sigui un bar el que aculli els acudits no és pas una novetat, a casa nostra. Dels anys 20 fins a 1953 van proliferar a Barcelona tavernes amb actuacions d'artistes que feien rapsòdies, explicaven acudits o ballaven flamenc, explica Teresa Serés Seuma a la tesi Els monòlegs de Joan Capri: un humor de frontera. Entre la tipificació i la personalització. Hi ha tradicions que marxen però tornen. Són com un bumerang. I Catalunya no s'entén sense l'humor que ha nascut al carrer, als bars, als cafès, a les terrasses. Després ha saltat mitjans de comunicació i ara creix a les xarxes socials. 

Abans de riure

De moment, els tamborets de la barra i les cadires de davant de l'escenari estan buides. El local s'omple a poc a poc: se serveixen gintònics, clares i cerveses. Cada mà és diferent de l'anterior: des de les groguenques d'homes de 60 anys que fumen puros fins a les de noies de 18 anys, blanques i fines. Tots els colors caben en aquest petit espai. També hi caben tots els monologuistes, sobretot els novells, com la Marta. “Se'm fa estrany que m'hagi atrevit a fer-ho”, declara la còmica, que es dedica professionalment al màrqueting. A la Marta no li agrada ser la protagonista, però gaudeix fent riure amb paraules. Crec que ella no se n'adona, però els gestos, la forma amb la qual modula la veu i les expressions facials la fan una persona amb qui intueixes que riuràs als primers dos minuts de conèixer-la.

Mentre que la llum de l'escenari és entre vermella i lila, la de la barra, que il·lumina el rostre emocionat de la Marta, és més aviat blanca. La primera actuació que va fer va ser a principis de desembre de 2018, a la Farinera del Clot. Es va estrenar en un concurs de noies monologuistes, el qual va guanyar. “No veia el públic quan vaig sortir a l'escenari, així que vaig sentir que estava a casa meva!”, expressa amb alegria continguda.

En Francesc i la Marta faran el monòleg en català. Una aposta valenta, tenint en compte que l'escena de l'humor en aquest idioma és marginal en comparació a la que es fa en castellà i anglès

En canvi, en Francesc Redondo (Malgrat de Mar, 1994) no recorda el públic de la seva primera actuació. “Tinc una imatge difosa. M'agradaria ser conscient i recordar-ho”, bromeja. Per sort, en Francesc, que és redactor al programa Està Passant de TV3, té bona memòria i va poder dir el text sense entrebancs. La gent va riure. “Em van gravar després i no sembla que estigui tan nerviós com jo pensava!”, afegeix. Tant ell com la Marta volen seguir venint a l'Altre – Micro Obert per perdre la por i fer que l'escenari sigui casa. “A casa recordo les coses, normalment”, apunta. La ironia es perfila en les paraules del noi de cabells rinxolats, que s'asseu al tamboret amb una barreja de despreocupació i impaciència. Nerviós? “Ara et dic que no, però si m'ho preguntes quan faltin cinc minuts per pujar a l'escenari et diré que sí!”, respon amb honestedat. En Francesc i la Marta faran el monòleg en català. Una aposta valenta, tenint en compte que l'escena de l'humor en aquest idioma és marginal en comparació a la que es fa en castellà i anglès. Hi ha 557 milions de parlants d'espanyol, 508 milions d'anglès i 10,05 milions de català.

Pompeu Fabra té perduda la batalla de les xifres. A més a més, cal afegir-hi la persecució de la llengua catalana durant múltiples episodis de la història moderna i contemporània. Des del segle XIX fins a la Guerra Civil, l'humor s'expressa en revistes (La Campana de Gràcia, Papitu, Cu-cut). I, a més a més de les revistes, l'humor també s'expressava en format oral (a les penyes, als casinos, a les terrasses) i així també neix la tradició del monòleg català expressada als teatres del Paral·lel amb monologuistes Josep Marqués, Raquel Meller, Josep Santpere (pare de Mari Santpere), entre d'altres.

Tot i la tradició històrica, les principals figures humorístiques de la Marta i en Francesc són en les llengües imperants. Els dos tenen a Pepe Rubianes com a un dels seus màxims referents, i en el cas de la Marta, ella admira dones monologuistes com la Michelle Wolf (Estats Units, 1985) o l'Ali Wong (Estats Units, 1982), que parlen de maternitat, de sexualitat i del paper de la dona amb una ironia àcida, incòmode i a estones tendre. Però les seves fonts d'inspiració no acaben aquí. “'Oh! My Lol Phi Beta Lambda’ són una Wikipedia de l'humor constant. Tot el que surti nou del Saturday Night Life, o del Comedy Central, també”, apunta Bosch.

És un fet que el mercat en aquestes dues llengües és molt més ampli. Aquesta és una realitat contra la qual és difícil batallar, però sempre hi ha algú disposat a lluitar contra les causes (aparentment) perdudes. Aquest és el cas del monologuista Josep Català. Ell és l'ideòleg d'El Soterrani, un show d'stand up en català on participen còmics que ja s'han convertit en referents per a la Marta i en Francesc. També ho són per al còmic novell i estudiant de Comunicació Audiovisual Bru Esteve, que avui farà el seu segon stand up a l'Altre – Micro Obert. Però d'això en parlarem més endavant.

Per accedir a El Soterrani heu de baixar a la planta -1 de Casa Gràcia. Tot i que el local transpira exclusivitat, sento com si estigués a punt de veure una cosa prohibida, amagada. Quan entro a la sala on es farà l'espectacle veig que l'espai és petit. Però això no impedirà que les més de 50 persones que tenen les entrades –que sempre s'esgoten amb una rapidesa increïble– intentin trobar el millor raconet per veure els seus humoristes (i tuitaires).

“A mi em surt millor l’‘stand up‘ en català. En el món de l'humor en castellà hi ha gent molt bona, però jo no m'hi sentia còmode. Sentia que era un humor molt cuñao”

Ell no havia parlat mai en públic fins al 2011, on va actuar per primera vegada a un bar del carrer de Muntaner de Barcelona, després que el seu professor del curs de caps de setmana sobre guions i monòlegs l'animés. I, sorprenentment, no el va fer ni en castellà ni en català, sinó en anglès, ja que el públic d'aquell local era internacional. Però ara ja fa tres anys que fa humor en català. “A mi em surt millor l'stand up en català. En el món de l'humor en castellà hi ha gent molt bona, però jo no m'hi sentia còmode. Sentia que era un humor molt cuñao”, explica el monologuista d'ulleres de pasta negres i rectangulars.

A més a més, segons Català, el públic que acudeix a El Soterrani no és l'habitual d'un monòleg. De fet, una gran part del projecte (i del públic) s'ha format a través de la xarxa social de Twitter. “A la primera que vaig enredar va ser la Maria Rovira (més coneguda com a Oye Sherman)”, recorda en Josep mentre el públic va omplint l'espai. D'ulleres de pasta rodones i cabells negres, la Maria és una de les cares més conegudes que hi ha en aquesta sala, ja que participa en La Nit dels Òscars (TV3), a l'Estat de Gràcia (Catalunya Ràdio) i a L'Irradiador (iCat), entre altres mitjans.

Però, tot i que el Twitter és un punt de vincle molt important, no és el motiu principal que ha portat la Marta, en Francesc i en Bru a fer monòlegs. “Tot va començar a Llama Store, que és una botiga especialitzada en humor”, explica la publicista, que a més a més d'escriure monòlegs també escriu prosa i poesia. Allà va veure anunciat el curs del reconegut humorista Martí Piñol. “Jo sóc molt aficionada a l'humor, a més m'agrada l'escriptura i és un vessant que vull potenciar, i vaig pensar per què no? Llencem-nos a la piscina”, recorda la Marta.

En Francesc es va atrevir a anar l'Altre – Micro Obert després d'acudir a una de les funcions d'El Soterrani. A més a més, una de les seves motivacions era sortir de la zona de confort. “Sé que puc escriure-ho per algú altre, però puc escriure per a mi? Puc interpretar-ho? Vegem-ho”, va reflexionar. “Era una prova. Si no hagués sortit bé, no estaria aquí el segon dia”, reconeix. Li acaben de dir que serà el segon en actuar, però encara li queda una mica de temps. Es frega els genolls i somriu, nerviós.

L'autoparòdia és un recurs bastant recurrent en l'humor en català. I no només en l'actualitat, sinó que també el trobem en els textos de Joan Capri, on la dramatització realista d'històries personals era un tret característic

Les cadires de davant de l'escenari de la Sonora de Gràcia ja estan plenes, i el xivarri comença a inundar el bar. Hi haurà monologuistes i públic d'arreu: mexicans, argentins, catalans i bascos. Ja han passat 10 minuts de l'hora prevista i la gent comença a mirar d'un cantó a l'altre, expectants. Abans de l'espectacle, la Marta i en Francesc desvelen en què s'inspiren fer-nos riure. La Marta respon de pressa: “És humor bastant observacional i amb una mica d'auto teràpia. Algunes estan basades en la vida real, altres les exagero, però una de les coses que ens va dir en Piñol és això: com més personal, millor perquè és més verdader i la gent s'identifica més”, explica la monologuista. Tornant a la tradició, l'autoparòdia és un recurs bastant recurrent en l'humor en català. I no només en l'actualitat, sinó que també el trobem en els textos de Joan Capri, on la dramatització realista d'històries personals era un tret característic.

En Francesc coincideix amb la Marta i considera que l’humor també és una forma de teràpia, sobretot per entendre realitats que l’incomoden. “El monòleg que faré és sobre narcopisos. Crec que introduir l'humor m’ajuda a entendre millor un problema. En cap cas és per riure'm de les persones que viuen en aquests pisos, sinó per intentar posar-me en la seva pell”, reflexiona. “Jo pensava que el públic de l’Altre – Micro Obert seria tan obert com el de El Soterrani, i efectivament ho és, no et jutgen en excés. Saben que estàs fent humor”, conclou. Acte seguit, marxa a preparar-se. D’aquí molt poca estona li toca enfrontar-se als focus i a uns aplaudiments que no sabrà si riurà.

Esclaten les riallades

L'experiència no treu els nervis del tot. Amb unes llums ataronjades que il·luminen les taules hexagonals de marbre de Casa Gràcia, Maria Rovira i Josep Català es rellegeixen els textos mentre en Manel Vidal introdueix l'espectacle. Estan tan concentrats que, tot i estar rodejats de gent, sembla que estiguin sols. Però el show ha de començar. El públic els mira. En Josep és el primer a entrar a l'escenari i ho fa sense papers. Té alguns dels espectadors a un metre de distància. Alguns estan asseguts a terra, il·luminats pel mateix focus que l'humorista. Estan tan junts que fins i tot costa passar la cervesa d'una taula a l'altra, però això també crea un ambient íntim que no trobaríem a un altre bar. Mentrestant, Oye Sherman juga amb un boli entre les mans. Avui prova un text un nou, és per això que actuarà amb el guió entre els dits, tot i que no el mirarà gaire.

Abans de pujar a l'estrada, ens confessa que “el més difícil de tot és que et surti la idea. Un cop trobada, tot és més fàcil”. També ens explica que, en comptes de redactar el text a la perfecció, s'apunta les idees clau. “Si estàs pendent de dir el text paraula per paraula, perds naturalitat”, considera. Quan és el seu torn, actua amb un paraigua i juga a llençar els papers a mesura que avança el monòleg. El cos riu amb ella. I hi ha rialles de més lluny.

Canviem l'escenari. A la Sonora de Gràcia, la Charlie Pee, una de les organitzadores de l'Altre – Micro Obert i presentadora de l'espectacle, és qui dona pas als còmics novells. Abans de començar el show, la Marta ens confessa que no ha fet els deures: avui no estrena text, sinó que repetirà el que va interpretar durant el concurs de dones monologuistes. Assaja? “He assajat molt, molt, molt, molt”, contesta. Davant d'un mirall? “No! Veus? És un error. No em miro al mirall, però ho faig moltes vegades amb una gravadora. I després em torno a escoltar. També ho escric, ho reescric, em faig un guió, i si tinc dubtes, pregunto al consell de savis, que són amics monologuistes”, relata. Quan puja a l'escenari, ho fa sense papers. Gesticula amb moderació, però es toca el nas de tant en tant, petit gest que indica un xic de nerviosisme. Tot i els nervis, aconsegueix arrencar riallades dels assistents.

A algú que acaba de començar li donaria el mateix consell que es dona a si mateix: que no tingui por i s’arrisqui

Quan és el torn d'en Francesc, juga amb el cable del micro. Tot i que l'inici és complicat, a poc a poc es guanya somriures amb el seu humor negre explicats amb una veu greu i aparentment tranquil·la. Quan acaba, s'asseu entre el públic i beu aigua. Se'l veu content. Quan va a la barra a demanar un Trina, em diu que se li ha fet curt. “He anat sobre segur, no m'he arriscat”, em diu mentre encara tremola. Ara, aquest cop sí que recorda el públic amb tot detall. Se'l veu satisfet. Ara, per la següent, ho té clar. “Diré bromes noves, no he de tenir por”. A algú que acaba de començar li donaria el mateix consell que es dóna a si mateix: que no tingui por i s'arrisqui.

En Bru és dels últims, i els nervis corren pels seus dits. Encreua els braços. Es mossega els llavis. Espera. Porta una targetó del Telenotícies de TV3 i juga amb ell. Allà hi té escrits apunts esquemàtics. Es va estrenar fa dos mesos i aquesta és la seva segona actuació. Durant el monòleg es riu de si mateix, i quan veu que alguna broma és massa forta per al seu públic, intenta suavitzar l'ambient. Tot i els nervis i alguns acudits rebuts amb un riure contingut (no sé si perquè no els agraden les bromes o perquè són tan negres que els fa vergonya reconèixer que els fan gràcia), l'aplaudiment quan baixa és immens. Ha vingut amb amics que ha fet a Twitter amb qui té moltes coses en comú, que han estat rient durant tot el monòleg.

Els llums s’apaguen

A El Soterrani, el públic s’acomiada dels humoristes amb un fort aplaudiment. “Ha anat bé, no?”, comenten entre ells. Alguns amics s’apropen a la Maria i l’abracen. Queden per sopar després del show. Abans de marxar, però, li faig una última pregunta: “Què li diries a algú que acaba de començar?” “Que ho provi, que ho provi i que no tingui por. A tots ens ha passat que algú no es rigui d’un dels nostres acudits, però d’això també se n’aprèn. Tots sobrevivim!”, conclou la humorista mentre continua repartint abraçades entre un públic cada cop més reduït.

Quan els aplaudiments acomiaden als artistes de l’Altre Micro – Obert, aquests pugen a l’escenari per a la foto final. Els més joves, la Marta, en Francesc i en Bru, es posen a parlar entre ells: alguns ja es coneixien; d’altres, no, i aquest és el moment on es posen cara i comparteixen les sensacions després d’haver-se exposat al públic. La fotografia es fa, tots s’acomiaden. Però l’humor en la vida dels tres joves no acaba aquí. De fet, una de les vies que mantindrà el contacte entre ells és la mateixa que va unir a l’equip d’El Soterrani: Twitter.

“Twitter és un bon termòmetre. Si piulo un acudit i funciona, potser l’afegeixo al meu text”, explica Oye Sherman

Per a Maria Rovira, la xarxa social de l'ocellet blau és molt útil per veure si una broma pot tenir bona rebuda o no. “Twitter és un bon termòmetre. Si piulo un acudit i funciona, potser l'afegeixo al meu text”, explica. Però, és clar. La Maria té 5.400 seguidors. En Francesc en té 270. “Twitter no m'ha servit per res més que per frustrar-me, de vegades, perquè no tinc gaires seguidors”, afegeix amb un to irònic.

La Marta en té 322. “El Twitter és una mica esclau dels ‘m’agrada’, però penso que és una bona plataforma per vendre't, i aquells acudits que potser no inclous en un monòleg els pots convertir en un tweet”, reflexiona. En Bru, 1.771. “La diferència entre Twitter i un monòleg és que amb el segon necessites més context, anar teixint un clima per aquelles bromes que puguin arribar a crear tensió”, analitza. En el cas del Bru, el paper de Twitter és tan important que, a la seva primera actuació, només la va anunciar als seus coneguts i amics que va conèixer a la xarxa. “No vaig dir res ni als meus pares!”, puntualitza.

Els llums s'apaguen i tothom marxa, sigui a casa o a continuar la festa que s'ha creat a La Sonora de Gràcia. La Charlie ja ens ha avisat que no podem estar gaire estona fora del bar, que els veïns a estones es posen una mica agressius i llencen ous si senten massa soroll. Mentre que en Francesc i la Marta no tenen gaire clar això d'actuar davant del focus, el que sí que volen és continuar escrivint comèdia. De fet, un dels somnis de la Marta és ser guionista o col·laboradora en algun programa d'humor de la ràdio. En Francesc ja està còmode darrere de la pantalla. A en Bru, en canvi, li agradaria actuar a El Soterrani. No sabem el seu futur, però el que sí que intuïm és que l'esperit de Capri, de Marqués o de Santpere continua present als bars, als televisors, a la ràdio. Potser en Bru, la Marta o en Francesc seran caps de cartell als millors espectacles, o potser seran els qui escriuran els monòlegs de qui s'atreveixi a donar la cara. Mentrestant, el país continuarà rient. No es pot fer una altra cosa. Hi ha un monòleg que sempre té èxit i el sap tothom: qui vol viure, ha de riure.