L’amic de Franco la veu el 2 de febrer de 1939. Li agrada. Molt. Un senyor xalet. Un xaletàs. Una súper torre. Quina casa. Meva. Serà meva. Però si l’escull no és pas pel seu modernisme empeltat de noucentisme. Ni per la seva fesomia catalanoafrancesada europeïtzada. Tampoc per les seves formidables tres plantes. Ni pel seu esbarjós jardí. Ni perquè la casa guanya la primera menció del Concurs d’Edificis de l’Ajuntament de Barcelona el 1915. Un premi que rep una dona de cabells cendrosos, nas d’au, somrís endiumenjat, collar de perles blanques i vestit endolat: Araceli Fabra i Puig. La vídua. La súper vídua d’Antoni Ribas i Casanovas. Riquíssima. Per totes bandes. Filla de Camil Fabra, marquès d’Alella. Ella és la propietària, la senyora de la casa amb nom propi: “Xalet Araceli Fabra”. Carrer Muntaner, 264 (així sortia a la placa de la casa, tot i que a la fitxa cadastral la numeració correcta és 276-280). Gratant el cap de la Diagonal. A les noves faldilles verdes de Sant Gervasi. Apareixen torres com bolets lliures, benestants, de migdiada permanent, que fugen de la selva de la ciutat. Aquí veu el futur, després de desembarcar, a Barcelona, el 26 de gener de 1939, l’amic de Franco: Marcelino de Ulibarri.

Ell és el company d’Acadèmia Militar del dictador. El Membre de la Junta Central Carlista de Guerra de Navarra. L’home obsessiu, enderiat, turmentat, intransigent, devot, fanàtic. Fixa la mirada i no es mou. Un ésser fred, de ferro, penetrador. Si escull la casa és perquè és lluny de tot. Del centre de Barcelona. De la gent. De tot tipus de gent: dels propers, del règim i dels remots, dels que no saben res. De la socialització gratuïta. De les xerrameques. Les amenaces. Les temences. Les sospites. Del dia a dia. Muntaner, 264 ara serà el xalet central nuclear de la destrucció d’un país. Des d’aquí es controlarà el major espoli material i espiritual de Catalunya. Des d’aquí es gestionaran els 1.399 escorcolls registrats (i que sense anotar podrien arribar fins a 1.800) a partits polítics, sindicats, associacions, editorials, institucions, empreses, mitjans de comunicació, domicilis particulars... fets entre el 28 de gener i el 7 de juny de 1939. Aquesta casa serà la seu, el headquarters, de la DERD (Delegación del Estado Para la Recuperación de Documentos). Aquí es farà el control, el processament de milers de xifres, dates, adreces, noms, paraules, documents, objectes... El big data franquista. Des d’aquí s’enduen un país, el roben, el pispen, el substitueixen, el reprogramen, el formaten, creen un nou programari: el software franquista. Des d’aquí s’assenyalarà, s’encausarà, es condemnarà, la vida i la memòria, per sempre, de milers de catalans. Aquí, en aquest xalet, aixecat durant la Mancomunitat, quan Catalunya construïa i desitjava “un cos d’estat”, ara, amb un cop d’ull, el delegat de la DERD el destrueix, l’esmicola, el trosseja i el transforma en una casa plena de sacs de papers.

Una pàgina de paper es llegeix que aquest és l’únic escorcoll que fa Deu Ulibarri. Així queda anotat al llibre negre franquista: el dietari dels 1.399 registres. Volum d’una horitzontalitat mortuòria. Com si un escrivent d’esqueles anés cantant les absoltes a ritme de cal·ligrafia fosca, obscura, sense demà. Aquí es llegeix, entre fileres i columnes, entre xifres, noms, adreces de soga condemnatòria: “Número de órden: 15. Número registro entrada: 16. Fecha: 2-2-39. Domicilio: Consejo de Estado. Muntaner, 264. Equipo: D. Marcelino de Ulibarri”. Només cal aquesta ratlla. Després, la casa ja és seva.

El 4 de febrer, amb una ordre de Eliseo Álvarez-Arenas, general en cap dels Serveis d’Ocupació – capità general de Catalunya, queda, novament, requisat el “Xalet Araceli Fabra”. El 1937, quan desembarca el Govern de la República a Barcelona el confisca com a seu del Consell d’Estat. Ara, 1939, amb el desembarcament del nou ordre franquista el confisca com a seu de la DERD. La vida continua igual. Saqueig i al sac. Ara, serà la casa dels homes dels sacs.

Pocs dies després del robatori nacional-legal el xalet de Muntaner, 264 és ple de sacs. El dijous 16 de febrer ja s’han fet 93 escorcolls registrats

Sobreïxen els papers, documents, escrits, objectes, coses... Dins, els noms d’un país i les seves institucions amb saques a punt de rebentar. Es comencen a amuntegar. Pocs dies després del robatori nacional-legal el xalet de Muntaner, 264 és ple de sacs. El dijous 16 de febrer ja s’han fet 93 escorcolls registrats. És un dia normal. A Barcelona es detenen “como inductoras y autores materiales de crímenes del terrorismo rojo que ha ensangretado esta capital durante el dominio marxista soviético, enseñándose con bienes y personas de honorables familias de derechas y llenando de luto y desolación numerosos hogares” a cinc persones. El pa de cada dia. Sumem a taula que es fan consells de guerra contra nou persones. És una jornada quotidiana. De feina. Només el dia 16 es fan 12 escorcolls. És un dijous on al xalet de la DERD hi treballen, o reben ordres, a tot drap, a tota màquina, a una velocitat letal la xifra de 100 persones. Des de lluny els podeu veure com ombres lliscants darrere les finestres majestuosament verticals a mode guillotina. Caminant silenciosament per la balconera que encercla tot l’edifici. Entrant, o sortint, afuats pel porxo de ferro amb tribuna de pedra. Traginant, carregant, portant, arrossegant, saques, papers, objectes... Són els homes dels sacs. Són aquests:

Delegación del Estado para “Recuperación de Documentos”

Personal

Illmo. Sr. Delegado del Estado don Marcelino de Ulibarri y Eguilaz.

Jefe de Oficinas: Comandante don Antonio Palau Muñoz.

Jefe de Equipos: Teniente don Manuel Martín Sastre.

Jefe de Personal: Alferez don Jesús Celaya Jaime.

Secretario del Illmo. Sr. Delegado: Don Eduardo Comín Colomer.

Auxiliar del Illmo. Sr. Delegado: Don Miguel Arias Gutiérrez. Auxiliares de Secretaria: Don Justo Urrutia Urrutia. Don Antonio Lerga Salanueva.

Jefe de Archivo y Clasificación: Don Gregorio Rivera Uriz. Auxiliar de Archivo y clasificación: Don Pedro Ruiz de Ulibarri. Ordenanza para las Oficinas y Despachos: Don Sebastián Pagola Ercila.

Personal de Oficina y Clasificación

Mecanógrafos: José Bravo Riesco, Fernando Berreuezo Baztan, Fermín Urriza Muguerza, Jesús Ongay Arbe, Fermín Rosagaray Berango, Francisco Aquerreta Armona, José María Ibarrola Aguirre, Jesús Usúa Alemparte, Rafael Mateo Bernad.

Escribientes: Miguel Cuevas Arraiza, Juan Jiménez Abaurre, José María Ochoa de Alda Quintana, Gregorio Aldaya Erviti, Faustino Aranguren Zulet, Jorge Huelin Rocamora.

Equipos para recogida de documentación y registro

Número 1. Jefe: Prudencio Arza Rabe. Auxiliares: Marcos Huarte Vicente, Ángel Mestres Dalmau, Juan Ochoa Zarran.

Número 2. Jefe: Juan Fuentes Bertran. Auxiliares: Eusebio Ribera Espot, Joaquñin Jimenez Irañeta.

Número 3. Jefe: Julio Lasanta Miranda. Suplente: José María Alfaro Giron. Auxiliares: Juan Pagoaga Arriola, Angel Domenech Balet (Es Antonio).

Número 4. Jefe: Juan Queralt Oliva. Auxiliares: Cándido Muñoz Verona. Pascual Zandueta Villava.

Número 5. Jefe: Teodoro Manuel Camin Masses. Auxiliares: Tomás Azcarate Azcarate, Cefio Vilarrubias Solanes.

Número 6. Jefe: Francisco Aizcorbe Iriarte. Auxiliares: Andrés Corsino de la Riera, Jesús Fernández Petume.

Equipos para las camioneta de transporte de documentación

Número 1. Jefe: Sargento Antonio Munarriz Esparza. Auxiliares: Gregorio Aristu Amilibia, Ignacio Marco Echarte, José Sotelo Muñoz, Timoteo Cía Pomares, Teodoro Marcotegui Salvador.

Número 2. Jefe: Sargento Fernando Santesteban Alfonso. Auxiliares: Maximino Echauri Senosiain, Miguel Paternain Unzué, Doroteo Turrillas Goñi, Alfonso Ablanado Alday, Eugenio Ibarra Villanueva.

Número 3. Jefe: Cabo Candido Rodrigo Los-Arcos. Auxiliares: Bernardo Sánchez Berecoechea, José Pérez Zuasti, Daniel Ulibarri Ulibarri.

Número 4. Jefe: Cabo Juan Aranguren Prat. Auxiliares: Pablo Iribias Lacasa, Santos Osés Martínez, Pablo Azcona Compas.

Conductores

De garage: Don Rufino Urniza Guelbenzu. Encargado de reparaciones: Don Fernando Francés Mediavilla. Auxiliar: Don Francsico Capmany Campos

Conductores: Don Juan Miral Vicente, Buenaventura Torrentó Massana, Juan Aleman Oriosin, Fleix Amillano Lopez, Victor Ballester Herrero, Vicente Jauregui Otauri,, Justo Martín Mateos, Ricardo García Sánchez, Manuel González Marcos, José Pabollet, Ricado Navarcorena, Angle Urdanoz, Alberto Lizarra, Leandro San Martín, Diego Carrión Guevara.

Provisiones e intendencia

Jefe: Don Ricardo Felipe Armendariz. Auxiliar: Ignacio Alzaguren Picaven.

Servicios de Guardia

En el garaje: Santiago Garaten Goñi, José López López. En las oficinas: Piso Bajo: José Mariano Irañeta Juanmartiñena, José Menéndez Cuervo. Piso primero: Joaquín Pérez Peñamaría Reixa, Isidro Postigo García.

Guardia para las oficinas, los domingos y días que se declaren feriados por el Excmo. Sr. Delegado: Justo Urrutia Urrutia, José Bravo Riesco, Antonio Lerga Salanueva, Fernando Berruezo Baztan, Fermín Urriza Muguerza, Jesús Ongay Arbe.

Barcelona, 16 de febrero de 1939. III Año Triunfal.

El jefe del personal: Jesús Celaya.

La DERD és el buscador de la dictadura. La DERD endreça el caos, el classifica, el distribueix, te’l lliura a punt per anar a l’escorxador judicial i de la memòria

Aquests homes dels sacs desembarquen el 26 de gener de 1939 a Barcelona amb l’exèrcit franquista. Com un cos d’elit a l’ombra. Com un escamot invisible. Com rostres anònims. La major part són homes de confiança de Ulibarri. De les Juntes Carlistes de Navarra (tot i que a la DERD hi ha una desena de carlins catalans que fugen el 1936 i el 1939 retornen). El para exèrcit al servei de la causa nacional que creen els carlins navarresos. Mobilitzats. Estructurats. Organitzats. Disposats. Es fan veure, es volen fer veure. Els requetès, els boines vermelles, són la llum d’un cos d’elit que combat per un món antic i que, amb la Guerra, veuen la manera de punxar el futur amb baioneta tradicionalista. Franco confia en Ulibarri. Ulibarri amb els seus homes. Ulibarri no se’n fia dels falangistes (amb alguna excepció: un dels caps d’equip de registres, Juan Fuentes, és falangista). Els carlins són ordre. La DERD és el buscador de la dictadura. La DERD endreça el caos, el classifica, el distribueix, te’l lliura a punt per anar a l’escorxador judicial i de la memòria. Deu Ulibarri és un ésser arxiu genètic. Des de 1937 està al capdavant dels “Servicios de Recuperación” franquistes. El 27 d’abril de 1938 arriba la seva evolució perfeccionada, infal·lible, veloç: neix la DERD. Una piconadora que arrasa els papers, la memòria, el futur de tots els pobles i ciutats paral·lelament a l’avançament de l’exèrcit nacional. La DERD sega cos i esperit. Ulibarri, somriu.

L’ideòleg dels papers i les coses comença a escriure el manual nacional de l’espoli des de la caiguda de Bilbao, el 1937. El tutorial del saqueig. Tothom se’l sap de memòria. Però Catalunya, Barcelona, necessita un nou text. Serà un best seller: Recuperación de Documentos en Barcelona. L’escriu el 1938 i és pur gènere de realisme brut per a la ciutat on desembarcaran el 26 de gener de 1939. Albira el futur: gran, gegant, monumental. La feina serà colossal. I ho repeteixen, sempre, com una lletania que resa a un cel d’ordre totalitari: “La liberación de Barcelona por las fuerzas nacionales plantea para el Servicio de Recuperación de Documentos uno de los problemas de mayor alcance desde que la guerra se inició”. Molt bé, sortim al carrer. Bola de cristall. Què es trobarà la DERD? Llegim el marc teòric, ideal i real. La guia de viatges per visitar Barcelona: una ciutat desconeguda, estranya, llunyana. Llegim, llegim...

“Barcelona ha sido y es la ciudad española cosmopolita por excelencia. Y ese urbanismo extrangerizado lleva de la mano por ende un nivel determinado en el sentir y en el obrar pero especialmente en el pensar"

“Barcelona ha sido y es la ciudad española cosmopolita por excelencia. Y ese urbanismo extrangerizado lleva de la mano por ende un nivel determinado en el sentir y en el obrar pero especialmente en el pensar. De ahí, que dentro de ese concepto de las ideas, de la inteligencia colectiva y cosmopolita resumen, sea el marco político, sindical y social donde preferentemente cifra el logro de sus aspiraciones de momento. Por ello Barcelona siempre se preocupó de la situación de gobierno por la misma razón engendró centros y más centros donde conspirar. España en su orden interior y exterior; y por el exacto motivo el problema Patronal se durmió perezoso en los Jurados Mixtos, mientras los signos y actos de terror menudeaban por las calles y suburbios, pero ya no con inrusticidad minera de la inteligencia asturiana, sinó con la cobardía intelectual del que asume con el tiro la responsabilidad consciente de la muerte inusta. Recuperación de documentos encontrará amplios y ricos elementos de juicio para un trabajo grandioso, que es preciso ordenar. Es menester por tanto simplificar la función y el cometido, lo más estrechamente posible; dividir el campo donde se va a actuar sin pecar por una desconexión que se traducza en esfuerzos estériles y sin fruto, para de esta manera poder abarcar en poco tiempo y fuertemente (con toda clase de garantías) la documentación que más importe e intereses. Consecuencia de todo ello...”.

Doncs... que Barcelona quedarà arranjada a la DERD manera. El google DERD. Un nou mapa. Un nou ordre. La ciutat queda dividida en 10 sectors al servei d’endreçar el saqueig de manera efectiva, harmoniosa, rítmica, diligent, perseverant, total. Aquesta és la Barcelona dels homes dels sacs:

Sector número Uno: des de Atarazanas y Ramblas limita por la parte izquierda, por el Norte, Ronda de Universidad y Calle Corte, por el Este hasta la Plaza de las Glorias Catalanas, y Dos de Mayo hasta el mar, y por el sur con el Puerto.

Sector Número Dos. Por el Oeste limita con la calle de Salmerón Avenida de la República Argentina, por el Norte con el Tibidabo y la Rabasada, por el Este Poblet y Horta, y por el Sur con la Diagonal.

Sector Número Tres. Limita por el Oeste con la Calle del Dos de Mayo, por el Norte con la Calle de las Cortes, por Este el Río Besós, y al Sur on el Mar.

Sector Número Cuatro. Al Oeste limita con Cantunes, al Norte con la Calle Cortes, al Este con las Ramblas y Plaza de Cataluña, y al Sur con el Mar.

Sector Número Cinco. Limita al Oeste con el Río Llobregat, al Norte con la Diasgonal y Pedralbes, al Este con la Calle de Villarroel y al Sur con la Calles de las Cortes.

Sector Número Seis. Al Oeste limita con Pedralbes, al Norte con el Tibidabo Vallvidrera, al Este con la Calle de Salmerón y Avenida de la República Argentina y al Sur con la Diagonal.

Sector Número Siete. Al Oeste con Gracia y el Turó del Carmelo, al Norte con la Rabasada, al Este con la línea de Ferrocarril del Norte, y al Sur con la Diagonal y Plaza de las Glorias Catalanas.

Sector Número Ocho. Limita al Oeste con el Hipódromo, al Norte con la Ermita de Pedralbes, al este con la Calle de las Escuelas, y al Sur la Diagonal.

Sector Número Nueve. Al Oeste limita con la línea del Ferrocarril del Norte, al Norte con la misma línea de Ferroacarril, al Este el Río Besós, y al Sur con la Calles de las Cortes.

Sector Número Diez. Al Oeste con la Calle de Villarroel, al Norte con la Diagonal, al Este con la Diagonal y la Plaza de las glorias catalanas, y al Sur con la Calle de Cortes.

I com s’endreçaran aquests 10 sectors? Fàcil. El tutorial respon: “Al frente de cada uno de estos Distritos ordenará un Jefe de Equipo que asuma la responsabilidad del servicio en dicho sector o distrito, y a cuyas órdenes estarán dos auxiliares, un coche con un conductor y demás personal de Orden Público y Policía, o de Milicias que les asigne el Jefe de Servicio”. Doncs cap a preparar-ho tot. Cada equip va carregat abans de sortir: “Material de oficina que deben llevar cada jefe de equipo: 1 sello. Notas de registro. 1 botella de tinta. 1 kgr. de cuartillas. 50 oficios membrete organismo. 30 papeles carta organismo. 100 sobres blancos y amarillos. Papel calco. Plumas y lápices. Etiquetas cartón para sacos de documentación. 1 ovillo de cuerda. Secantes. Papel barba”. I ara, els homes dels sacs van cap als cotxes.

Els cotxes... Tots, com no pot ser d’una altra manera, requisats. La camioneta Opel? “Fue requisada aquí”. I la Ford, i el Wauxall, i el turisme Ford, el Peugeot, el Fiat Ardita i... aquest Opel que sempre està davant del xalet? “Es el turismo que llevo yo, y se llevará a Salamanca. Pertenece a un señor de Hernani que és de suponer lo haya reclamado, y fué requisado en San Sebastián”, li explica per carta el cap de personal de la DERD, Jesús Celaya, a Ulibarri. Va, doncs agafem un cotxe d’aquests robats i anem a fer feina.

Els homes dels sacs, primer, revisen el llibre: hem identificat objectius (nom i adreça) amb els llistats previs facilitats pels serveis d’informació franquistes.

Els homes dels sacs, primer, revisen el llibre: hem identificat objectius (nom i adreça) amb els llistats previs facilitats pels serveis d’informació franquistes. Segon, tenim el mapa. Si anem cap aquí és perquè ens hem distribuït els objectius, els diferents equips d’escorcoll, segons els sectors de la ciutat. Tercer, ja hem arribat. Som al lloc, per tant, immediatament precintem l’oficina, el pis, el local... Quart: Remenem. Fem la primera selecció. Sempre buscant dades, informació, objectes... Cinquè: destrucció, o abandonament, dels documents considerats no vàlids in situ. Sisè: agrupem els documents i objectes d’interès en saques identificades amb etiquetes (dades lloc, secció DERD, contingut). Setè: transportem els sacs als magatzems. Vuitè: procés i classificació de la informació a la seu de la DERD. Novè: nova destrucció i venda (mercadeig impresos i llibres) de la documentació considerada no valida. Un exemple? Llegiu aquest informe...

Resultado del registro practicado por la Delegación del Estado para “Recuperación de Documentos” en el edificio sito en Avenida del Tibidabo número 25; ocupado por el extinguido Congreso de los Diputados, durante la dominación del Gobierno Rojo en Barcelona

Se llevó a cabo el día 1 de Febrero último, por los Agentes de éste servicio don Julio Lasant y don José María Alfaro, ante el que fué Portero mayor del Congreso don Ismael Díaz y el testigo don José Pérez Garrot. Se recogió la documentación que existía en los 106 legajos detallados en la relación adjunta, y que obra hoy en el depósito sito en el garage, para su traslado a Salamanca. Igualmente se hizo cargo éste Servicio de lo siguiente: Cinco escribanías completas y dos campanillas de plata, que fueron entregadas por el Illmo. Sr. Delegado al Coronel Franco en el Hotel Ritz.

225.208 pesetas en billetes ilegítimos de distintas emisiones, que fueron entregadas en el Banco de España de ésta Capital, el día 5 de Abril, según Resguardo número 2.433 a nombre de esta delegación...

225.208 pessetes i sumeu-li aquests munts de pessetes més que es confisquen durant aquest mateix registre: 1.128,50; 3.662; 1.333; 666; 1.333; 1.535; 2.750; i 6.300,60 francs canviats en pessetes en 1.499,40 i 6.990,30 pessetes nominals en valors en “Deuda Ferroviaria, Deuda Amortizable y Deuda Perpetua Interior”, tots dipositats al Banc d’Espanya. Gairebé 250.000 pessetes en aquest registre. Diners, objectes i “legajos”. Papers, documentació que va a un dels sis magatzems de la DERD a Barcelona: el de l’Equip 1 al carrer del Pi, 3 i a la comissaria del carrer Nou de la Rambla. Equip 2, al Dipòsit del local de la plaça de Tetuan, 30. Equip 3, al carrer del Parlament. Equip 4 i 5, als baixos del carrer de la Diputació, 275 i Provença, 209. Equip 6, al carrer de Mallorca, 422 i al garatge del carrer de Llúria, 153. I després?

Els homes dels sacs després de mirar-los i remirar-los. Després de seleccionar-los, triar-los, classificar-los. Després de destruir uns papers, d’altres els guarden perquè són or informatiu. I volaran. I viatjaran (des de juny de 1939 a febrer de 1940) en cartes com aquesta:

Barcelona 26 Junio de 1939. Año de la Victoria

Illmo. Sr. Don Marcelino de Ulibarri. Delegado del Estado para “Recuperación de Documentos”. Salamanca.

Querido Don Marcelino: Adjunto le remito la Declaración que no entrega “Transportes Militares” correspondientes a seis vagones que han sido facturados hasta el día de hoy, con un peso global de 72.540 kilos....

Todos los vagones van convenientemente precintados. A partir del día de hoy, se ha dejado de cargar documentación por atender con preferencia a lo relacionado con la sección “Servicios Especiales”. En cuanto se termine con ésto, seguiremos con la documentación. Aprovechando la facturación de “Servicios Especiales” se remitirá en la misma expedición los sellos que van en 32 cajas, y el contenido de cada una que va marcada con una letra, se detallará en relación aparte. Con el afecto de siempre les saluda suyo atto. Y subordinado.

Aquesta carta és una de les tantes. Carta a carta. Fins arribar a les 160 tones (de tot Catalunya) de documents, llibres, publicacions, objectes... que van cap a la seu central de la DERD a Salamanca. D’altres, parlaran de la destrucció de 72.637 quilos de llibres i documents. Però l’obra magnànima, colossal, total dels homes dels sacs no és només aquesta. La gran operació continua al xalet DERD, a Muntaner, 264. Aquí els ordinadors humans, neuronals, manuals, destil·len els papers. Gota a gota. Nom a nom. Fitxa a fitxa. Soga a soga. 4.000 expedients urgents d’antecedents individuals. Un fitxer de 1.399 escorcolls registrats i centenars més per classificar. El fitxer, la caixa negra, el disc dur, la nova memòria que, com tot, serà la gran obra, el gran espoli, el gran robatori. Tot s’esfumarà. Tot desapareixerà. No queda res... Bé, sí.

Des de 1936 es fan informes. Hi havia ulls i mans volant, vigilant, apuntant per tot arreu. A prop, molt a prop

D’on treu tota aquesta informació la DERD? Perquè la tenia abans. Molt abans d’arribar el 26 de gener de 1939 a Barcelona. I abans de penetrar, el 1938, a Catalunya. Els noms, les adreces, les dades, els detalls... Hi ha llistes prèvies. Sèries, enumeracions, taules, registres... Pàgines i pàgines. Són els informes dels Serveis d’Informació franquistes. L’obra d’una xarxa de serveis d’intel·ligència amb tres potes: la Junta de Guerra Carlista; la Falange Española Tradicionalista (FET); i el Servicio de Información y Policia Militar (SIPM). Cadascú tenia els seus informadors. Des de 1936 es fan informes. Hi havia ulls i mans volant, vigilant, apuntant per tot arreu. A prop, molt a prop. A l’aguait, anotant: persones, llocs, fets, coses. A l’ombra. El futur s’escrivia a papers diminuts, furtius, d’amagatotis, traïdors, que canviaran la història. Papers que després serviran per espoliar altres papers: i aquest serà el paper dels homes dels sacs, però haurem d’anar a veure als primers, aquells que fan els primers papers. Continuarà...