Els arbres ens parlen i, a Catalunya, alguns han après a parlar en llengua pròpia. És el cas dels xiprers. Dins la seva capçada frondosa i verda, hi amaguen una simbologia molt generosa, però n’hi ha una que encaixa amb la nostra cultura des de fa molts segles: l’hospitalitat. A Catalunya, si trobaves un mas o un edifici, els xiprers eren els encarregats de donar la benvinguda. Si et trobaves un xiprer a l’entrada, tenies dret a beure. Si te’n trobaves dos, tenies dret a beure i a menjar. I, si te’n trobaves tres, tenies dret a beure, menjar i dormir. Cada vegada escoltem menys els arbres, però el seu llegat, que encara continua ben viu, ens porta fins al petit nucli de Santes Creus, al terme municipal d’Aiguamúrcia.

Al pati del Palau de l’Abat de Santes Creus ens esperen dos gegants verds que capten totes les mirades. Hem quedat allà mateix amb un aiguamurcienc de tota la vida, enginyer agrícola, ambientòleg i doctor en ciència i tecnologia, Jaume Marlès. És un gran amant dels arbres i coneix els monumentals del país a la perfecció. En les seves estones lliures, i sempre que pot, en va a visitar algun i va publicar, amb l’Institut d’Estudis Vallencs, el llibre Arbres singulars: una perspectiva socioecològica. Els xiprers del Palau de l’Abat, també inclosos en la llista d’arbres monumentals de Catalunya, li queden ben a prop de la casa familiar. Emparats per la galeria posterior del Palau, es creu que van ser plantats cap al 1800, tot i que podrien ser una mica anteriors.

Una placa ens adverteix al peu dels dos arbres: “A Catalunya els xiprers són símbol d’hospitalitat. Tres que ara són dos”. Hi havia tres xiprers originalment? “Hi ha una fotografia del 1917 d’en Pere Català i Pic on apareix el tercer, que era el més petit dels tres. De fet, alguns veïns del poble que ja no hi són també m’ho havien explicat. Gràcies a la imatge sabem que els tres xiprers es van conservar fins a principis del segle XX i que, per tant, en aquest lloc hi podies menjar, beure i dormir”, comenta en Jaume.

Els tres arbres eren els encarregats de dir als pelegrins i a la gent que passava per allà que tindrien acollida al Palau

Els tres arbres eren els encarregats de dir als pelegrins i a la gent que passava per allà que tindrien acollida al Palau; per exemple, als pelegrins que feien el camí de Sant Jaume. “Era un lloc de pas. Molts pelegrins que passaven s’hi quedaven, d’aquí la relació entre l’edifici i els tres xiprers. Hem de tenir en compte que els arbres monumentals en si no són vius per casualitat. Si han sobreviscut és perquè algú hi ha vist alguna cosa a protegir. Han tingut un ús al llarg de la història, en aquest cas, totalment funcional. Són els primers xiprers declarats monumentals a Catalunya, i la gent gran en pot explicar històries perquè sempre els ha vist aquí. I per a la gent del poble, són un símbol, l’Hort d’Estudi i els xiprers”, apunta en Jaume.

“Al seu moment vaig proposar de treure ciment del terra. És el primer que s’ha de fer per deixar que respirin les arrels, i sempre és recomanable abans de fer tractaments químics agressius”

L’Hort d’Estudi és el nom que rep el pati del darrere del Palau de l’Abat. Tot i que abans era tot terra, el ciment cobreix quasi la totalitat de la plaça, a excepció d’un oval que envolta els dos xiprers perquè puguin respirar amb una mica d’espai. Els xiprers trenquen amb força el color gris asfalt amb els seus troncs ben clivellats pel pas del temps i el brancam que puja esponjós cap al cel. Mirant-ho de més a prop, es veuen algunes fulles una mica seques. “Això és conseqüència d’un fong que cada any, a la primavera, l’ataca i després es revifa. Al seu moment vaig proposar de treure ciment del terra. És el primer que s’ha de fer per deixar que respirin les arrels, i sempre és recomanable abans de fer tractaments químics agressius. Donar-li una mica de menjar, d’adob, perquè si l’arbre està fort, tira més”, conclou Marlès.

“El xiprer és un atractiu de biodiversitat, ja no només per l’espessor de les branques, sinó per les cavitats que es poden formar amb la vellesa de l’arbre”

El xiprer té una vida llarga i és un gran atractiu quant a biodiversitat. Hi veiem una tórtora que descansa en una de les branques, pardals que juguen entre les seves fulles i insectes que dansen pel seu voltant. “Aquí hi podríem trobar perfectament un niu. Al final, el xiprer és un atractiu de biodiversitat, ja no només per l’espessor de les branques, sinó per les cavitats que es poden formar amb la vellesa de l’arbre. Com més anys tenen, hi ha més cavitats i es poden definir més encara”, explica amb precisió.

Els xiprers del Palau de l’Abat no només han acollit vida salvatge. Aproximadament des dels anys vuitanta també alberguen la festa major del poble i algun dinar popular o de verema. Però previ a això, aquests xiprers han acollit corredisses i rialles dels nens del poble de moltes generacions diferents. “Aquí hi havia jugat molt a futbol! Mira, encara hi ha la línia del camp i aquí hi havia unes porteries. Hi jugàvem molt!” I no només de la seva generació, l’edifici del Palau ha acollit molts usos al llarg dels anys. “La meva mare i els meus avis havien vingut aquí a l’escola; ara és a les Pobles, un poble a cinc quilòmetres d’aquí”, comenta.

Malgrat que ara l’escola ja no és a Santes Creus, hi ha persones que recorden perfectament quan els xiprers formaven part del seu pati escolar. És el cas de Maria Grau de can Saparó, més coneguda com a Mari, que ens acompanya amb en Jaume per tal d’explicar-nos històries i vivències al voltant d’aquests gegants verds. “Teníem la mestra Lluïsa, de Tarragona. Primer anaven nens i nenes junts i després van separar. Anàvem a l’hogar rural, però anys més tard van fer l’escola de nenes”, recorda.

Amb un mig somriure, la Mari ens transporta als seus anys d’infantesa. “Quan anàvem a jugar al pati, primer hi sortien els nens i, en acabat, les nenes. Al costat dels xiprers hi havia un petit regueró per recollir l’aigua quan plogués. Com que tenien el safareig aquí, els nens agafaven aigua i la posaven als reguerons, i, barrejada amb la terra, semblava que tot fos sec. Quan les nenes sortíem a jugar, com que no vèiem l’aigua, posàvem els peus allà i ja us ho podeu imaginar... Els nens ja havien fet la dolenteria!”, explica.

“A l’Hort d’Estudi era molt típic que les dones del poble vinguessin al safareig a rentar la roba, entre elles la meva besàvia i la meva àvia, que vivien aquí mateix”

El safareig s’intueix en una banda del pati, on es pot veure encara la bassa, tot i que una massa d’herbes ha engolit tot aquest passat. “A l’Hort d’Estudi era molt típic que les dones del poble vinguessin al safareig a rentar la roba, entre elles la meva besàvia i la meva àvia, que vivien aquí mateix i sempre m’explicava que rentaven, esbandien i estenien aquí la roba”, explica en Jaume. La Mari afegeix: “En aquest safareig venien a rentar només els d’aquí, com la mestra. Però també es rentava a baix, a l’albereda. Baixàvem, rentàvem i posàvem la roba en uns cubells grossos que deixàvem en lleixiu i quedava tota la nit a l’albereda. Les dones xerraven allí al safareig”, comenta.

“No és una arbreda, sinó una albereda, que ve d’‘àlber’. Veus que té el tronc blanc i el revers de la fulla de color blanc? És un ‘Populus alba’, que vol dir ‘poble blanc’. I d’aquí ve el nom de Poblet”

L’albereda de Santes Creus és la nostra propera parada. Deixem els dos xiprers del Palau de l’Abat i enfilem el camí cap a la zona del riu, just sota el poble, on ens trobem una verdor allargada que voreja el riu Gaià. Una vegada a lloc, ens envolten arbres de tota mena, en un terra totalment cobert de fulles. En Jaume pren la paraula i aclareix: “No és una arbreda, sinó una albereda, que ve d’àlber. Veus que té el tronc blanc i el revers de la fulla de color blanc? És un Populus alba, que vol dir ‘poble blanc’. I d’aquí ve el nom de Poblet. Hi ha un inventari de l’albereda del 1846 on s’esmenta un total de 370 àlbers, 60 oms, 30 freixes, 36 roures i 10 lledoners. D’aquí el nom d’albereda. Dels 370 àlbers n’han quedat 50 perquè s’hi han anat plantant altres espècies i això ha fet que n’anés retrocedint la població”, comenta.

“Hi ha un motiu pel qual els arbres sobreviuen. De la mateixa manera que els xiprers del Palau de l’Abat acollien els pelegrins, l’albereda té un atractiu turístic”

I continua: “Com deia, hi ha un motiu pel qual els arbres sobreviuen. De la mateixa manera que els xiprers del Palau de l’Abat acollien els pelegrins, l’albereda té un atractiu turístic, tot i que en el passat no era així. Hi ha un llibre d’Eufemià Fort on explica coses de l’albereda i on es troben fotografies antigues. Allà detalla que l’alcalde d’Aiguamúrcia definia l’albereda com la zona «de recreo de los frares de Santes Creus». Era un lloc d’esbarjo”, conclou.

Però l’albereda, a banda de ser un lloc d’esbarjo, té valor mediambiental. “L’any 2000 es va declarar que l’albereda era un paisatge singular. Situada a la riba esquerra del riu Gaià, mostra l’interès de salvaguardar una mostra prou representativa de la vegetació de ribera del migjorn de Catalunya. L’espai es caracteritza per uns nivells de diversitat i singularitat que presenten molt pocs sistemes riberencs a la Catalunya meridional”, llegeix en Jaume.

“Si haguessis vist l’albereda de nit... Hi havia llum, venien a sopar els de Vila-rodona i es posaven els melons allí a la fresca”

En ser un espai natural estret i llarg, els monjos ja en distingien dues parts: l’albereda del mig i la del molí. Actualment l’albereda és propietat de la Diputació de Tarragona, de l’Ajuntament d’Aiguamúrcia i d’una propietat privada. La Mari recorda quan part de les festes majors se celebraven allà. “Si haguessis vist l’albereda de nit... Hi havia llum, venien a sopar els de Vila-rodona i es posaven els melons allí a la fresca. Llavors les noies anaven a una casa i es canviaven per anar al ball. Jo recordo que era joveneta i les veia tan arreglades, tan mudades... Aquí baix venien també a fer les sardanes”, explica.

“Quan havia plogut molt i baixava el riu, els de Santa Coloma sempre trucaven i ens avisaven que no ens hi banyéssim”

Però no només recorda la festa major. El riu donava vida al poble i als voltants, i era un lloc perfecte per anar-se a refrescar. “Aquí davant ens anàvem a banyar. Jo vaig aprendre a nedar aquí a la roca, imagina’t tu! Era com si fes una petita platja i ens hi ajuntàvem uns 15 o 25. Hi havia un tros que era més fondo i tirava riu avall. Allà baix, al tomb, no t’hi deixaven anar mai; era una mica perillós perquè et podia portar cap dintre. Però és clar, com que a la roca tocaves de peus a terra, no sabies si realment havies après a nedar o no. I per veure-ho, vaig anar a la bassa del molí, al costat de la carretera, i ho vaig provar allà. I sí que sabia nedar! Quan havia plogut molt i baixava el riu, els de Santa Coloma sempre trucaven i ens avisaven que no ens hi banyéssim. I trucaven a la telefonista, que era la meva tieta”, explica la Mari.

L’aigua, a l’albereda, sempre hi ha estat present, també com a font. “Cada dia la gent venia amb el canteret a buscar l’aigua. A casa teníem un càntir d’aram i pesava... A la meva mare li donaven cinc cèntims per anar a buscar aigua a l’albereda. «Nena, que aniries a buscar el canteret d’aigua?» Ella em deia: «Tant de bo m’ho haguessin dit deu o dotze vegades!». Quan ens van fer pagar per l’aigua, i la meva mare rebia els rebuts, deia: «Amb el munt d’aigua que tenim, i hem de pagar per ella!»”, recorda la Mari.

L’àvia d’en Jaume li explicava que anava a l’albereda a buscar flor de saüc per assecar-la i fer-ne infusions

No només anaven a omplir els càntirs d’aigua. La terra també era fèrtil, i els habitants de Santes Creus trobaven a l’albereda recursos de tota classe. L’àvia d’en Jaume li explicava que hi anava a buscar flor de saüc per assecar-la i fer-ne infusions, ja que anava molt bé per als refredats i les bronquitis. Del fruit també en feien melmelada. Dels freixes, el seu avi n’utilitzava la fusta per fer-se algun bastó. I del lledoner, eines, com per exemple la forca. La Mari recorda que anaven a buscar bolets a l’albereda, que en creixien moltíssims al costat dels arbres, on trobaven murgues. En Jaume mira encuriosit la Mari i diu: “La meva àvia també m’explicava que, a banda de buscar bolets, hi venia a collir violetes”. “Ai, sí! Si n’hi havia, de violetes, per tot arreu!”, exclama ella.

Fixant la mirada a terra, com si evoqués les violetes que la seva àvia trobava allà mateix anys enrere, en Jaume comparteix: “Ara el terra està molt aixafat; tant, que no en poden sortir arbres... Abans no estava tan compactat, hi havia més regeneració. Sempre havia sentit la Teresina, la iaia, que deia que hi havia més aigua, més rierols, i que hi sortien més lliris. Tu com ho recordes, Mari?”, li pregunta. I ella respon: “Sí, abans no estava tan compactat i hi naixien més coses. El que passa és que, quan la Diputació va arreglar tot això, va desviar el riu, que després van haver de tornar a desviar. Van veure que no ho havien fet bé, perquè hi havien posat tobogans, laberints i, fins i tot, hi havia una font. La mateixa gent aixafava els camins”, explica.

“Si en un espai protegit hi poses barbacoes, no té gaire sentit”

“Al seu dia estava molt pensat de cara al turisme”, comenta en Jaume. “Si en un espai protegit hi poses barbacoes, no té gaire sentit. Hi ha un article d’en Ramon Folch, un ecòleg molt conegut, de l’any 1977, on ja deia que recomanava limitar l’albereda amb camins perquè deia, ja en aquell moment, que hi havia una hiperfreqüentació humana. A més, ressaltava que l’albereda era un dels pocs espais de la part del migjorn de Catalunya on es conservava un bosc en galeria. És a dir, a la part que toca al riu hi trobaves les sargues. Després, els àlbers. I, finalment, l’omeda”, conclou.

“Hi ha com un microclima. Acabem de veure un pit-roig. I aquí, encara que sigui estiu, en podem trobar algun”

Sargues, àlbers, oms, lledoners, pollancres... A l’albereda hi descobrim moltes espècies d’arbres i d’altres vegetals. La Mari seu en un dels bancs i amb en Jaume aprofitem per caminar una mica per la zona, mentre em va ensenyant arbres i va identificant algun cant d’ocell. Un pit-roig curiós fa parada davant nostre i emprèn ràpidament el vol. “Pel que fa a biodiversitat, és molt interessant, perquè hi ha com un microclima. Acabem de veure un pit-roig. I aquí, encara que sigui estiu, en podem trobar algun. També hi ha picots, el garser gros, el colltort...” I escoltant el cant dels ocells ens aturem davant una de les estampes més curioses de l’albereda. “Mira, aquí hi tenim la famosa abraçada entre l’àlber i el plataner. S’estimen, no?”

“Sovint no donem importància a les coses que tenim. Un dia vaig pensar: «Si jo m’aixeco al matí i davant de casa hi tinc l’albereda, que és una meravella!»”

Anem tornant i enfilem la rampa que porta cap al poble altre cop. La Mari em confessa: “Sovint no donem importància a les coses que tenim. Jo sempre he tingut feina a casa, a la fonda, i quan venien clients i em deien d’anar a fer un tomb, em deien que tot això és preciós. I jo pensava: «No sé què troben tan preciós». He fet uns quants viatges ja jubilada i quan, en altres pobles i ciutats, veia una esplanada d’arbres o un riu, ho trobava preciós. I un dia vaig pensar: «Si jo m’aixeco al matí i davant de casa hi tinc l’albereda, que és una meravella!»”.

En Jaume, en canvi, ha heretat la sensibilitat per la natura dels seus avis. “L’àvia, que vivia just al costat dels xiprers del Palau de l’Abat, era perruquera, però també pagesa, i el meu avi també era pagès. A la meva àvia li agradava molt el tema de les plantes, les propietats curatives, i si estava constipat em donava infusió de flor de saüc. Tenia l’esperit de les herbes, la ruda, la cossiada... I això ho transmetia molt. Ella ho explicava i hi havia qui no l’escoltava, però jo sí. I amb els animals també.”

“Al final, els arbres tenen una història al darrere. I et pots preguntar: per què han sobreviscut?”

I acaba: “Al final, els arbres tenen una història al darrere. I et pots preguntar: per què han sobreviscut? Doncs pel que comentàvem abans, perquè algú hi ha vist alguna cosa que els ha permès fugir de ser talats, sigui perquè han fet ombra, perquè aporten aliments, o perquè és un símbol polític. Aquí, a Catalunya, tenim el Pi de les Tres Branques o, al País Basc, l’Arbre de Gernika. Estimes allò que coneixes, més encara en una societat on ens ho mirem tot des d’un punt egocèntric. I la gent de Santes Creus estima els xiprers que coneix. Quan els veus i coneixes la seva dimensió, fas un exercici de reconciliació i penses: «Potser no som els amos de tot». Nosaltres formem part d’ells i ells de nosaltres. Ens identifiquem. Què som, qui som i d’on venim”.