A vegades, el passat s’acumula a la pell i no hi ha forma d’esborrar-lo. Ganivetades. Inicials i dates marcades amb cúter. Noms gravats amb possessió, gelosia i por. Canells marcats de no estimar-te. Aureoles que el càncer t’ha tret. Hi ha ferides que, per molt que passi el temps, no desapareixen. Però a Barcelona, al carrer Calders 3, hi ha un estudi de tatuatge, Desideratum, on transformen el dolor en una nova vida. A vegades és una finestra, altres un pont o un trampolí cap a la llibertat. Cada dona i cada història és diferent. Així ho explica la fundadora d’aquest projecte social i artístic, la Noemí Garcia (Barcelona, 1977).

De teràpia amb cavalls a teràpia amb tatuatges

“Quan et tatues, prens una decisió sobre el teu cos per tota la vida. Tatuar-te t’empodera”

La Noemí té els cabells rossos, arrissats i voluminosos. Una cabellera de lleó. Està rodejada de la seva manada, un equip format per dones. Ens ensenyen l’estudi, que és petitó però compta amb les eines necessàries per canviar-te la pell. En una de les parets hi posa “My body, my choice”. Aquesta frase, utilitzada pel moviment feminista per defensar el dret a l’avortament, l’apliquen al tatuatge. Tot i que la Noemí es va fer el seu primer tatuatge quan tenia 17 anys, és quan s’endinsa en el feminisme que comença a veure el poder que té dibuixar, de forma permanent, el teu cos. “M’agradava portar el cos decorat. Anava una mica més enllà de fer-te un dibuix qualsevol. Però clar, quan era jove no sabia per què era. Ha estat més gran, quan he conegut el feminisme, que m’he adonat que tatuar-me em feia més forta. Quan et tatues, prens una decisió sobre el teu cos per tota la vida. Tatuar-te t’empodera”, relata asseguda en el banc que hi ha just davant de Desideratum.

“Muntaré un estudi on poder tatuar de forma gratuïta a totes aquestes dones que tenen cicatrius i que les volen tapar i, així, ajudar-les a tancar aquest cercle tan complicat”

De mirada desperta, la Noemí té 42 anys i porta el 50% del cos tatuat. Una de les primeres coses que ve al cap quan penso en tatuatge és el dolor que provoca que una agulla ompli de tinta la teva pell. Davant d’aquesta afirmació, la fundadora de Desideratum defensa que el dolor del tatuatge és xamànic. “És l’únic estadi de dolor que és per a una cosa positiva després. T’ho fas perquè vols, aguantes allà estoicament, perquè el resultat t’agradarà”, explica. És un patiment voluntari. Un trànsit difícil per a un present millor. I a vegades, el dolor pot curar ferides molt profundes.

És aquesta manera d’entendre el tatuatge que la Noemí engega l’estudi el 2017. Aquell any treballava com a equinoterapeuta en una residència de desintoxicació. Portava 11 anys ajudant persones drogodependents a través dels cavalls. Va deixar el centre una temporada perquè hi estaven fent obres. Durant aquesta pausa, ella es replanteja el futur. Crear una nova etapa. I pensa. Repensa. Canvia. A part dels cavalls, una altra de les seves passions són els tatuatges. Rumiant, li ve la idea de barrejar aquesta passió amb la seva vocació: ajudar als altres. Ara, aquesta vegada ajudarà dones que han patit violència masclista. “Com he viscut molts casos de dones maltractades treballant en aquest centre, i els he viscut a prop, muntaré un estudi on poder tatuar de forma gratuïta a totes aquestes dones que tenen cicatrius i que les volen tapar i, així, ajudar-les a tancar aquest cercle tan complicat”, reflexiona.

“Desideratum encaixa molt amb aquesta idea del que vols i encara no tens. La idea de tancar un cercle o començar-ne un altre”

És amb aquesta idea, amb aquest impuls, que comença l’aventura. L’obertura d’un estudi on tatuar supervivents de violència masclista, tot i que després faran tota mena de tatuatges, entre ells els reconstructius d’aurèoles a dones que han patit càncer de mama. “L’endemà ja estava mirant locals, al segon dia ja havia demanat un crèdit, i al tercer ja hi estava embolicada. I ja portem dos anys!” celebra. El rètol de l’estudi, de lletres blanques en un fons negre, ens mira des de dalt. Desideratum vol dir “desig que encara no s’ha complert”. Una amiga de la Noemí, la pintora Ainize Txopitea, li va suggerir aquest nom. “Encaixa molt amb aquesta idea del que vols i encara no tens. La idea de tancar un cercle o començar-ne un altre”, confirma. Actualment hi treballen 11 noies. Algunes de forma fixa; altres, no. Però totes formen una petita gran família.

“Tots els projectes relacionats amb cobrir cicatrius, siguin per violència de gènere o no, te n’adones que la gratitud és molt similar a la que tenia a la residència”

Tot i que la Noemí comença el trajecte sola, la primera tatuadora que l’acompanya és la Teresa Campo (Barcelona, 1992), encara que a l’estudi totes li diuen Tes. Ella mai havia tatuat en un estudi, ja que feia poc que havia après a tatuar i ho feia a una habitació habilitada de casa del seu pare. Les dues tenien un punt en comú: treballar ajudant als altres. La Tes feia sis anys que estava a una residència de gent gran a Sant Joan Despí. Li agradava molt la seva feina, però és molt sacrificada i ho deixa per centrar-se en la seva nova passió. Després d’un temps tatuant a casa, uns amics en comú amb la Noemí li expliquen el projecte que està duent a terme la fundadora de Desideratum. Li crida l’atenció, es coneixen, encaixen i posen fill a l’agulla. Quan deixa la residència i entra a l’estudi, el contrast és evident. “Era molt diferent”, diu al principi. Però quan reflexiona, reconeix que hi ha similituds. “Tots els projectes relacionats amb cobrir cicatrius, siguin per violència de gènere o no, te n’adones que la gratitud és molt similar a la que tenia a la residència. Són situacions molt diferents, però veus a la gent feliç donant les gràcies i és el mateix, sigui en l’àmbit que sigui”, explica. Quan li pregunto a la Noemí per la Tes, somriu. “La Tes va començar amb mi que jo portava dos mesos oberta. Ella ha vist créixer l’estudi perquè al final hem crescut juntes. Ni jo havia portat un estudi propi. He crescut amb l’estudi i elles també”, relata.

Curar una pell ferida

“Quan se’l va veure tapat, la cuidadora amb la qual venia li va dir ‘mira, ya no está’. I ella es mirava el braç dient ‘uf, és que ja no està aquí. Això ha marxat’. Me’n recordaré tota la vida. Jo tenia 25 anys”

La Noemí, la Tes i la resta de treballadores han crescut amb l’estudi. I amb elles, les dones que venen a complir un desig que encara no està complert: alliberar-se d’un malson que s’ha convertit en rutina. Des de 2003 fins al 2019, 1.000 dones han estat assassinades per violència masclista a l’estat espanyol. Però n’hi ha moltes que sobreviuen, i algunes d’elles troben en el tatuatge una forma de renéixer. Són aus fènixs. I a Desideratum troben el lloc on ressorgir de les cendres. La Tes i la Noemí recorden la primera dona que va venir a tatuar-se. “La primera era una noia que venia acompanyada per dues treballadores socials. L’endemà la treien fora de Catalunya perquè estava en perill de mort. Venia a treure’s el nom”, assegura la Noemí.

Amb les ulleres de pasta i els cabells foscos, la Tes esbufega pensant en ella, la primera dona que va tatuar a l’estudi. “No vaig voler indagar molt, però tenia una nena i havia de marxar de Catalunya per mogudes amb l’exmarit, i portava el seu nom. Volia cobrir-lo per complet, no volia que li quedés res, i era un tattoo molt negre”, explica. Davant d’aquest repte, la tatuadora li comenta que, per tapar-lo al 100% hauria de fer-se un braçalet negre, ja que havia descartat el làser. “Al principi aquesta idea no li agradava, però després va arribar a un punt que em va dir ‘fes-me’l perquè vull tapar-ho’”, continua. Ella volia posar-se el nom dels avis i la filla perquè no quedés tan negre, tan dur. I així va ser. “Jo recordo que quan se’l va veure tapat, la cuidadora amb la qual venia li va dir ‘mira, ya no está’. I ella es mirava el braç dient ‘uf, és que ja no està aquí. Això ha marxat’. Me’n recordaré tota la vida. Jo tenia 25 anys”, conclou emocionada.

“Quan algú els dona una solució estan felices. Forma part de tancar aquest cercle tan dolent que tenen. Potser hem tapat més que cicatrius”

“I com et vas sentir tu?” pregunto a la tatuadora. Ella mira amunt i arronsa les espatlles. “Al principi sentia com tensió d’estar fent una cosa molt important. Aquesta sensació que tens a vegades quan tatues una cara, o quelcom molt compromès. Fer-se un tattoo és molt important per a tothom, però de vegades no ho penses. En aquell moment recordo ser molt conscient de dir ‘buf, és que li estic cobrint això i la satisfacció que senti quan es vegi el nom tapat serà cosa meva’. Després, quan la veus tan contenta, que fins i tot plorava... és que val la pena passar per tota la tensió del món per tenir aquesta recompensa”, contesta amb un somriure tendre i tot el cos cap endavant. La Noemí, tot i que no tatua, sent cada tatuatge a la pell. “Tenen tants problemes en aquell moment que no esperen que hi hagi una solució per això. Quan tu els l’ofereixes se’ls obre un món. Totes tenen crios, psicològicament estan devastades, s’han de fer una vida nova...”, lamenta. De fet, moltes viuen el tatuatge de la seva exparella amb fàstic. “Hem tingut noms de parella fets amb navalla. Una data del dia en el qual es van conèixer amb un cúter i amb una navalla la inicial” exemplifica. Són ferides que reviuen cada dia quan es miren. “Quan algú els dona una solució estan felices. Forma part de tancar aquest cercle tan dolent que tenen. Potser hem tapat més que cicatrius”, reflexiona.

“Aquí fem teràpia. Elles venen tan perdudes... A més a més, depèn de com sigui el tatuatge o la cicatriu, no pots fer qualsevol cosa. Ha de quedar bonic, s'ha de tapar el màxim possible”

Ara bé, la Noemí assenyala que no totes les dones que han patit violència masclista reaccionen de la mateixa manera. “Les que venen apoderades tenen més clar el que volen. I viuen el tattoo com un moment gloriós per a elles. Les altres ho veuen com una solució. La que té la part psicològica feta, t’ho explica. La que no, pràcticament no parla. Nosaltres no preguntem mai res. Són elles les que, de sobte, comencen a explicar, tot i que sempre queda en secret entre la tatuadora i la clienta”, revela. Cada pell és diferent. Les més decidides veuen el tatuatge com una porta cap a la llibertat. Les que encara no poden parlar del que han viscut (o encara viuen), troben en el tatuatge una mica de llum que les guia cap a la sortida. “Nosaltres ajudem. Aquí fem teràpia al final. Elles venen tan perdudes... A més a més, depèn de com sigui el tatuatge o la cicatriu, no pots fer qualsevol cosa. Ha de quedar bonic, s’ha de tapar el màxim possible”, insisteix. La majoria demana flors, el nom dels familiars, o una banda negra que esborri la part visible del passat.

“Ells estan al carrer, fan vida normal. Les que estan més greus s’han d’amagar i desaparèixer del sistema. Totes”

Les dones que han patit violència masclista contacten amb l’estudi a través de la casa d’acollida, on viuen allunyades dels seus agressors. “Ells estan al carrer, fan vida normal. Les que estan més greus s’han d’amagar i desaparèixer del sistema. Totes. Les que ja estan més apoderades són les que treballen, que fan vida normal, que estan a punt de tenir un pis”, denuncia la Noemí. De fet, les que venen de cases d’acollida no diuen ni els seus noms ni adreça. “Normalment venen acompanyades i marxen acompanyades. Només venen les que volen”, puntualitza. “No és que arribin a les cases d’acollida i es tatuïn immediatament, sinó que tenen un procés elles per a voler-s’ho treure, perquè moltes estan encara molt ficades en la història. ‘Em sento culpable’, ‘Em pillarà’, ‘Ho taparé’, ‘Em veurà’, ‘Em coneixerà’... és molt difícil que es deixin retratar i fer-se entrevistes perquè tenen molta por de ser reconegudes”, assenyala. “Amb algunes hem mantingut el contacte. Algunes d’elles han desaparegut. No podem mantenir el contacte amb elles”, lamenta. Però, continuïn el contacte o no, la pell d’aquestes dones haurà estat curada per les tatuadores d’aquest petit estudi del Gòtic barceloní.

Una casa que acull a tothom

A més a més de tatuar supervivents de la violència masclista, l’estudi Desideratum tatua a perfils molt diferents, entre elles a dones que han patit càncer de mama. Aquesta malaltia és la segona amb més incidència l’estat espanyol, per sobre del càncer de pròstata, amb 32.825 casos en 2018. Un 30% més que el 2012. Segons Desideratum, moltes dones que han passat per la cirurgia reconstructiva de pit se senten insatisfetes amb el resultat, perquè la cirurgia els hi dona un pit, però no un mugró. “Les dones que han tingut càncer se senten incompletes. Hi ha molta gent que m’ha criticat per aquestes paraules. Però quan et mires al mirall, vols reconèixer el que has vist sempre. Es pot defensar no portar aureoles, però hi ha molta gent que es veu i no es reconeix. I les necessita. Què hi ha de dolent?” reivindica la Noemí. Per retornar aquesta part del seu cos a les dones que han superat el càncer, les noies de l’estudi fan tatuatges en 3D o hiperrealistes.

“Ja quan et ve qualsevol persona a fer-se un ‘tattoo’ i veus que la persona està super agraïda, ja t’omple molt, però quan és per coses així t’omple molt més”

Una de les tatuades que més ha impactat a la Tes és una noia d’aproximadament 19 anys que portava cicatrius al braç. “Jo no li vaig dir res, però la noia portava una canellera, amb la marca del sol i tot”, recorda. A vegades, el pitjor enemic som nosaltres. No ens estimem, no estem el nostre cos, això pot portar a lesionar-nos. Les cicatrius d’aquesta noia no tenien un any, i tot i que estaven en molt bon estat, la Tes li va dir a la noia que s’esperés un parell de mesos més. Però ella no volia esperar més. “Me’l vull tapar ja. M’és igual el que hagis de fer aquí sobre”, li va dir. La Teresa s’ho va repensar, i en veure la urgència i que la pell estava en bon estat, va acceptar l’encàrrec. Van acordar un disseny i la va tatuar. Com que la pell estava molt sensible, la noia ho va passar molt malament. “Jo la vaig avisar”, apunta la Tes aixecant les celles. “Però després em va escriure dos o tres cops dient-me ‘Moltes gràcies, és que m'encanta, ja no m’he de tapar’, i això no té preu. Ja quan et ve qualsevol persona a fer-se un tattoo i veus que la persona està super agraïda, ja t’omple molt, però quan és per coses així (t’omple) molt més”, confirma amb els ulls brillants.

“Cada dia estrenem pells. Aquí tractem igual una estrelleta que una esquena sencera”

Obrir noves ferides per tancar-ne de velles. I per fer-ho, la Tes té dos estils que la defineixen: a vegades treballa molt amb línies, i d’altres prefereix un estil old-school, on predomina més el negre. Ara bé, cada tatuatge és diferent i el temps que hi dedica, també. “Si és petit i acord al meu estil... cinc o 10 minuts. En canvi, si m’encarreguen una esquena, m’hi puc tirar dies. A vegades hem de fer coses que no són tant el nostre estil, i sempre costa una mica més sortir de la zona de confort i fer alguna cosa que no és tan teva”, reconeix. Però, sigui l’estil que sigui, les tatuadores de Desideratum sempre estan disposades a atendre a qualsevol persona. “Cada dia estrenem pells. Aquí tractem igual una estrelleta que una esquena sencera” afegeix la Noemí amb un somriure. De fet, com es tracta d’un estudi queer, les persones del col·lectiu LGTBIQ també se senten molt còmodes. És per això que també venen dones i homes transsexuals.

“Aquí passa gent per la porta i encara pregunten ‘Hi és, el tatuador?’ Moltes dones prefereixen als homes perquè consideren que són més bons. Encara hi ha aquest estigma”

Acollidores i apassionades, a Desideratum cada dia tenen més feina. “Ens coneixen com ‘el estudio de chicas’. Potser no saben com ens diem, però sí que ens coneixen. A més, la majoria de tatuatges que tenim són de noies que per primera vegada s’estrenen la pell. Entre que no generem competència i fem una cosa diferent, ens hem fet un lloc bastant guai a Barna”, confessa contenta. Ara bé, no tot són flors i violes. “Aquí passa gent per la porta i encara pregunten ‘Hi és, el tatuador?’ Moltes vegades! Sempre ha de ser un tatuador home. Fa 10 anys hi havia quatre o cinc tatuadores i ara n’hi ha 500. Però encara costa. Moltes dones prefereixen als homes perquè consideren que són més bons. Encara hi ha aquest estigma”, denuncia la fundadora de l’estudi. El tatuatge ha estat, gairebé sempre, relacionat amb el món masculí, i en aquest sentit, la Noemí ressalta que “fins fa cinc anys no existia el cànon de bellesa de dona tatuada”. “Tu no ho veies a enlloc. No ho veies ni a revistes ni a passarel·les ni a la tele ni enlloc. Ara es veuen dones tatuades dedicant-se a qualsevol cosa, i abans no es veia. Aquí ho defensem. El cànon de bellesa de la dona tatuada ha d’existir”, reitera.