Seixanta cabres i quinze xais. Aquest és el ramat mixt de què es fa càrrec en Marc Muntanya, el pastor de Riudaura, a la Garrotxa, on resideix des que va néixer. Els ramats tradicionals que el pastor contemporani havia vist de petit eren de xais i per a carn. En Marc varia lleugerament el model per incorporar-hi cabres i dedicar-se a la producció de formatges. “El tros de terreny que podia llogar o que em deixaven era embardissat, perquè els prats ja estaven agafats. D’aquí ve que tingui més cabres, les ovelles s’hi fotrien de gana”, explica.

El formatge que fa és peculiar, de la varietat idiazabal, que va aprendre a elaborar al País Basc, però amb llet de cabra i no d’ovella. Segueix una única recepta i n’elabora dos: l’original i el fumat. “Prefereixo fer-ne un però bé, que fer-ne 25 tipus diferents.” El produeix al costat de la cabanya on té les cabres, en un petit obrador de fusta que ell mateix es va construir. I, de fet, el tancat del ramat també és obra seva: estructura de fusta d’alçària considerable subjectada a l’entrada per un parell de columnes cilíndriques tallades en espiral. “O fortunatos nimium sua si bona norint, agricolas”, hi posa en llatí a l’entrar. És un fragment extret de les Geòrgiques, escrit el 37 aC per l’autor romà Virgili, que significa “Oh, que afortunats els pagesos, si coneguessin la seva fortuna”. Una fortuna de la qual Muntanya és molt conscient.

Al cobert on té el ramat hi ha una ràdio amb què, gairebé tot el dia, sintonitza Catalunya Música: “A les cabres les tranquil·litza i per a mi és més agradable treballar al corral”

Tota la fusta del corral té decoracions fetes a mà pel pastor, que també és artesà. Algunes hores al dia les dedica a convertir trossos de fusta en utensilis: talla culleres, ganivets; fa esquelles per al bestiar i tota mena d’eines tradicionals. Les elabora a l’aire lliure, en un petit taller aixoplugat pel mateix cobert del ramat on té una ràdio amb què, gairebé tot el dia, sintonitza Catalunya Música: “A les cabres les tranquil·litza i per a mi és més agradable treballar al corral”.

Muntanya no només és pastor, sinó que també fa d’historiador. Una carrera que ha cursat a les aules de la Universitat de Girona. El seu camp d’estudi és el món rural. Dins dels arxius hi fa confluir les seves dues grans passions; és on el bosc i els prats es fusionen amb els llibres, on la tradició es preserva en paraules aguantant el pas del temps. “Fora del món acadèmic la història preocupa poc, i és greu”, diu. I ho reafirma dient que “és necessari saber d’on venim per no repetir errors”.

Muntanya sap d’on ve. Té clar des de petit, quan acompanyava en Martí —un dels dos pastors que aleshores quedaven al poble— per les muntanyes de Riudaura, que la seva professió és la de pastor. En Martí, recorda, feia culleres de fusta. L’altre pastor es deia Pere; per dur el ramat vestia americana, duia barretina i fumava pipa. “Com més vaig anar entrant en aquest món, més m’agradava. No saps ben bé com, però descobreixes què vols fer. Si m’he de passar tota la vida treballant, que sigui d’això”, comparteix.

Tot i que els que s’hi dedicaven li ho desaconsellaven, “perquè ho atribuïen a una condició de pobresa i a una feina dura”, fa set anys va materialitzar el seu desig formant el primer ramat propi —sent conscient, diu, que “és una feina dura i esclava perquè requereix que siguis allà cada dia de l’any”. Ho va fer el 2014. Gràcies a un micromecenatge, el jove pastor de Riudaura va aconseguir comprar a França les deu primeres cabres del seu ramat. “Vaig escollir una raça que s’adaptés al clima de la Garrotxa; aquí hi plou molt. Volia que, a més, fossin lleteres, però que no fessin el braguer gaire gros perquè poguessin sortir a pasturar sense estripar-se”, diu. L’escollida va ser la Saanen, una raça originària de Suïssa. Al corral, les cabres tenen nom; aquestes deu primeres es diuen Madam, “perquè eren molt delicades”. I les filles que han anat tenint són les Minimadam. N’hi ha que tenen altres noms, com la Grisa, la Rebeca, Bruna, l’Horària o la Roperta, segons les característiques de cadascuna.  

Abans es va formar com a historiador que com a pastor, contemplant possibles futurs professionals. “A casa no tenien terres ni bestiar, i vaig decidir començar a estudiar Història per preparar-me altres opcions. M’agradava molt fer de pastor, però no veia com.” Tres anys després d’haver-se matriculat a Història a la Universitat de Girona, va posar aquests estudis en pausa per traslladar-se al País Basc i començar a aprendre l’ofici que tant l’apassiona a l’escola de pastors d’Arantzazu. En aquell moment, a Catalunya no hi havia cap escola d’aquesta mena. “Aquí s’hi podia aprendre l’ofici d’agricultor, però no el de pastor. I a mi no m’agrada fer de pagès, m’agrada fer de pastor, que és diferent”, confessa. Des de fa uns anys, hi ha una única escola de pastors catalana, situada al Pallars, però “la d’aquí té menys recursos perquè és privada”. 

“A vegades em sento incomprès. Els que ho han fet tota la vida em deien que no ho fes, que era molt dur. L’altra visió és la bucòlica; em sap una mica de greu que la gent es pensi que aquesta feina és tan idíl·lica”

Al País Basc hi va estar vuit mesos, aprenent el model típic de la zona: gestió de ramat d’ovelles petit per fer formatge idiazabal. La d’Arantzazu “està pensada per garantir el relleu generacional”. I, de fet, dels 25 alumnes del curs només n’hi havia quatre d’estrangers: tres xilens i el català de la Garrotxa. Allà, l’actual pastor de Riudaura va aprendre a atalaiar un ramat petit i a explotar-lo per fer formatges, que és el model que ha acabat implementant a Riudaura. “Ens portaven a veure diferents tipus de ramats, també de la part francesa”, un fet que, explica, li permetia plantejar-se models diferents. A més, aprenien a fer formatge i cursaven assignatures teòriques com màrqueting, gestió de conreus o nocions bàsiques de les malalties que pot tenir el bestiar, entre d’altres. “Apreníem pinzellades de tot”, afirma.

El primer ramat que va agrupar en tornar a Riudaura era de carn: majoritàriament d’ovelles i ja amb alguna cabra, fins a poder assolir el model actual. Amb la formació a l’escola d’Arantzazu comença la nova vida, la de mantenir una professió en vies d’extinció a la zona on ha crescut i viscut, la d’arrelar-se més al territori i apostar per una opció que pocs joves escullen, la de formar-se i dedicar-se a ser pastor. “A vegades em sento incomprès, perquè la gent no ho acaba d’entendre. Els que ho han fet tota la vida em deien que no ho fes, que era molt dur, i potser desconfiaven que me’n sortís. L’altra visió és la bucòlica; em sap una mica de greu que la gent es pensi que aquesta feina és tan idíl·lica.”

Ha escollit crear-se un perfil propi, fora de modes i estereotips. És pastor d’animals, pastor de formatges i pastor d’idees. És historiador de terres, historiador de pastors, historiador transfronterer

Muntanya ha escollit crear-se un perfil propi, fora de modes i estereotips. És pastor d’animals, pastor de formatges i pastor d’idees. És historiador de terres, historiador de pastors, historiador transfronterer. “M’agrada compaginar dues vides diferents.” “El que més m’agrada i el que menys d’aquesta feina és el mateix: la llibertat. Tinc llibertat per organitzar-me com vulgui perquè soc aquí a la muntanya, però alhora és una mica un miratge perquè no soc lliure per marxar i deixar el ramat, ni decideixo res perquè és la natura qui ho fa: tant per les condicions meteorològiques com per les necessitats de les cabres.”

I, de fet, són les estacions qui li marquen com es distribueix la feina. A l’estiu té feina cada dia, “no hi ha dissabtes ni diumenges”. Els dies de calor comencen d’hora, explica. A les sis del matí, precisa, que és quan el pastor muny les cabres lleteres del ramat. Després, surten a pasturar. A vegades ho fan amb ell i d’altres marxen soles gràcies a l’esquella amb GPS que el pastor contemporani ha instal·lat al coll de la Capitanta, la cap del ramat. Petits tocs del pastor contemporani que barregen tradició amb modernitat; l’art de treure el ramat a pasturar i de fer-ho en la distància, gràcies a la tecnologia.

“Pots escollir tenir senyal en directe o cada cinc minuts; amb les cabres ha de ser en directe perquè t’ho emboliquen en un moment.” El sistema va connectat al mòbil del pastor, que rep un avís si el ramat surt del perímetre que tenen marcat. “Veig cap a on van en tot moment i puc estar aquí fent formatges mentrestant, o baixar a vendre’ls a mercat.” Al migdia, quan pica més el sol, les tanca a descansar. I a la tarda-vespre, es poden tornar a munyir. En paral·lel, Muntanya gira cada dia d’estiu tots els formatges que té fermentant.

Els estius són de cabres i formatges, de formatges i cabres. I els hiverns, en canvi, els dedica a la història. Quan baixen les temperatures, Muntanya pot dedicar-se a altres projectes i se submergeix en els arxius

De formatges per vendre en té a l’estiu i fins Nadal. Cada dimecres és a mercat a Riudaura, i els diumenges, s’instal·la al costat de la carretera del municipi. Els ven també directament des de casa seva, al mercat cobert d’Olot i a altres botigues. “Puntualment venc fora de la comarca, però prefereixo fer-ho des d’aquí”, confessa. I és que el pastor de Riudaura fa productes de la terra, de proximitat, perquè es degustin a prop de casa. “Així que vaig començar a fer formatges, els del poble van ser els primers a comprar-ne”, agraeix. Ara calcula que cada any recull uns 10.000 litres de llet que es transformen en uns mil quilos de formatges. “Fa de mal dir quants formatges faig, depèn de molts factors.”

Muny de la primavera a la tardor, perquè les cabres pareixen a l’hivern, i ho fa a mà. Una per una. “Per al pastor és pitjor, però per a les cabres és millor. Són pocs els pastors que encara ho fan així.” També els treu la llana una per una amb tisores. De la llana no en fa res.

“M’interessa la història per entendre com era la gent abans, per entendre com som ara. Els pastors al segle XX eren un sector clau per la llana i els tractes econòmics que generaven. És un sector important, però poc estudiat”

Els estius són de cabres i formatges, de formatges i cabres. I els hiverns, en canvi, els dedica a la història. “Tinc tots els festius concentrats a l’hivern i em puc dedicar a fer projectes d’història, perquè les cabres no fan llet”, diu. Ni formatges, ni cabres. Quan baixen les temperatures a la Garrotxa, Muntanya pot dedicar-se a altres projectes i se submergeix en els arxius, “tot i que tampoc puc marxar perquè han de sortir igualment a pasturar”. Una passejada breu que fan cada migdia quan brilla el sol “perquè s’escalfin”.

El grau d’Història aturat el va reprendre més tard, un cop el corral ja estava construït i les cabres produïen formatge. El projecte final va enllaçar les dues professions, història i ramaderia, per estudiar els usos comunals de la terra a la Catalunya moderna. El 2019 va decidir seguir estudiant amb un màster de recerca sobre les relacions dels pastors del Vallespir i la vall de Camprodon als segles XVII i XVIII. Vol fer un doctorat sobre els pastors de Catalunya al segle XX. Amb la Universitat de Girona i a mitges amb la de Tolosa o Perpinyà, “perquè les terres de pastura d’aquesta zona són transfrontereres”. “M’interessa la història per entendre el present; com era la gent abans, per entendre com som ara. En el cas dels pastors, al segle XX eren un sector clau per la llana i els tractes econòmics que generaven. És un sector important, però poc estudiat”, detalla.

A la Garrotxa i al Ripollès hi queden pocs pastors, “menys de cinquanta”, calcula. Muntanya explica que pocs dels nous pastors ho són de tota la vida. No en venen de família, són fornades noves. “Jo em sento una mica a mig camí, perquè no en vinc de família, però ho he vist des de petit.” Pel mig, hi ha hagut un trencament de generacions i s’ha perdut coneixement i vocabulari. “A les escoles, s’aprèn vocabulari de la zona.” Segons relata Muntanya, els que es formen al Pallars, per exemple, diuen xurrac en lloc de xerrac i xollar en comptes d’esquilar. “Queden pocs vincles amb l’abans. No és ni bo ni dolent, però sap greu”, conclou. Però ell continua. Usant la paraula, l’eina i el pensament.