Al litoral de la Costa Daurada, als fons marins de la llarga costa de l’Ametlla de Mar, hi ha el prat de posidònia més gran de Catalunya. És tot un tresor desconegut que, amb tot, no és atzarós que sigui on és. Asseguts en uns bancs de fusta al jardí de l’empresa Plàncton, Divulgació i Serveis Marins, sota l’ombra foradada que fan els pins sacsejats per la brisa marina del matí, l’Eli Bonfill, oceanògrafa i sòcia de l’empresa, que s’ocupa de cuidar aquest jardí submarí, ens explica les raons que fan que el prat sigui aquí, a mig camí entre el Delta i el Camp de Tarragona.

L’Eli, l’Aurora Requena (la seva sòcia) i la resta de treballadores custodien el prat i bona part de la costa de l’Ametlla. Totes dues, forasteres, estan establertes amb la seva empresa a la urbanització Les Tres Cales, que durant anys fou la més gran d’Europa, des d’aproximadament el 2014, encara que el negoci va néixer el 2012 entre Roquetes i Barcelona. Des d’aquell moment, desenvolupen una feina diversa i compromesa entorn del mar, que divideixen en quatre grans activitats, i que parteix de la realitat i la convicció que el mar, que ocupa tres quartes parts de la superfície terrestre, té grans implicacions en la vida humana, tot i ser el gran desconegut. Per això, per posar-nos-hi de cara, investiguen, divulguen i promouen l’educació ambiental; fan custòdia del fons marí de la costa de l’Ametlla de Mar, i organitzen activitats de busseig, el ganxo principal de l’empresa.

Organitzen cursos de busseig, activitats de ‘snorkel’, sortides guiades, reconeixements d’espècies de peixos i immersions guiades

El busseig és l’activitat que ha donat a conèixer el negoci de l’Eli i l’Aurora entre la gent de la zona, tant a l’Ebre com al Camp de Tarragona. Plàncton Diving, la marca comercial de l’empresa, organitza cursos de busseig, activitats de snorkel, sortides guiades, reconeixements d’espècies de peixos i immersions guiades. Però aquesta no era la idea germinal que l’Eli tenia de l’empresa: una activitat fonamentada a oferir educació i formació ambiental a escoles, a alumnes i professors; en conferències; en cartells i materials divulgatius exposats a l’espai públic. “Comunicació sobre el mar”, en diu ella, però també sobre sostenibilitat i reciclatge, relacionades amb el medi ambient. Ho considera inherent a l’empresa, la qual cosa vol dir, també, que aquests dos elements ho són al mar.

“Si no recicleu, això afectarà el mar. El que fem a terra ferma acaba afectant el medi marí”

Per començar l’entrevista aprofundint en aquest tema, pregunto a l’Eli què en pensa, de la percepció que tenim del mar. Què ens dona el mar. I és rotunda: assegura que “moltíssima gent no és conscient de què hi ha sota l’aigua”, i encara menys es planteja “què hi pot passar, allà sota”. Però el que els passi als oceans, diu, afecta el medi ambient i el clima que regulen. Afirma amb seguretat que “és el més important que tenim”, i el missatge el té clar: “Si no recicleu, això afectarà el mar. El que fem a terra ferma acaba afectant el medi marí”.

El mar, la terra i “el que passa allà dalt”, tant al cel com des de les capçaleres fins als finals dels rius, estan connectats. El cicle de l’aigua. La formació de les platges i dels deltes, com el que tenim uns quilòmetres cap al sud; les funcions que el mar té en la nostra vida, les climàtiques; els recursos alimentaris i energètics que n’obtenim, i, inclús, la talassoteràpia. I, així, també, la manera com arriba al mar tot allò que generem, llencem i deixem d’utilitzar al llarg de la nostra vida, del nostre dia a dia.

El mar no és un problema llunyà perquè no es vegi. “Té més importància de la que ens pensem!”, exclama l’Eli, sense perdre l’harmonia amb què ho explica, però fent-hi l’èmfasi suficient. Aquest és el concepte bàsic en la tasca de divulgació que fa Plàncton, Divulgació i Serveis Marins; és tot el que intenten connectar en la concepció i l’atenció que reservem al mar, sigui a través de materials, formant alumnes i professorat en educació ambiental o elaborant projectes per a ens públics i empreses.

“El que havia fet a cinquanta quilòmetres de la costa tenia impacte al mar, perquè tota aquella merda no hi arribarà”

Això és el que dies enrere, mentre l’Eli netejava una platja amb l’equip i els voluntaris, ensenyava a una nena que li explicava que havia fet una neteja de la riera del seu poble: “El que havia fet a cinquanta quilòmetres de la costa tenia impacte al mar, perquè tota aquella merda no hi arribarà”, explica. Com quan bufa el vent i cal amagar tot allò que se sap que volarà.

I aquesta mateixa concepció de la importància de coses que de vegades passen desapercebudes, que no s’atenen prou, l’Eli la va aplicar a l’hora de pensar com volia que fos el seu negoci, que tenia clar que havia de tenir una mirada local. La globalització fa inabastable allò que és lluny, i allunya i fa invisibles els problemes que tenim a la vora de casa.

“A tots ens agradaria salvar coralls i balenes, però volia que la gent conegués què tenim a casa nostra, quins impactes rep el mar, què hi podem fer com a individus…”

“A tots ens agradaria salvar coralls i balenes…”, comenta, irònica, però ella volia “que la gent conegués què tenim a casa nostra, quins impactes rep el mar, què hi podem fer com a individu…”. Tanmateix, la història comença molt abans d’aquell 2012 en què van fundar l’empresa a Roquetes, a tocar de Tortosa, al pis on vivia. Comença amb una altra nena, l’Eli, que, de ben petita, va conèixer de ben a prop el mar.

Nascuda a Sant Celoni, al peu del Montseny, ella mateixa assumeix que la lògica és que sigui una persona de muntanya. “Que ho som, molt”, aclareix, “però el pare era molt de mar”. Practicava snorkel i apnea i va fer pesca submarina durant molts anys. L’Eli l’acompanyava, i quan ell es despistava, ella tornava els pops al mar. “Pobret”, li feia pena i el volia continuar veient. Ja prometia, i, amb catorze anys, va arribar l’estímul definitiu, que descriu sense necessitat de dir res, només recreant amb els braços i les mans obertes una explosió al seu cap. Un documental sobre els oceans, en què va aprendre que la persona que els estudiava era una oceanògrafa. La idea de ser professora es va quedar al bagul de les il·lusions obsoletes i pel cap ja només hi passaven imaginacions dels paisatges que veuria quan fos gran.

Va arribar l’hora d’estudiar, i la primera decisió important. Després de fer un primer cicle de Biologia a la Universitat de Barcelona, el més semblant a les Ciències del Mar, l’Eli va optar pel destí menys exòtic per estudiar-les: Alacant, al davant de Galícia, Cadis o les Canàries. Però era al Mediterrani, que era la prioritat de l’Eli, perquè tenia clar que voldria tornar a treballar a casa i, per tant, necessitava conèixer-ne la realitat. L’explosió començava a ser real. El 2009, retornada a casa, va arribar el màster a Girona, que li permetia baixar en tren a veure el seu xicot a Roquetes; va arribar la fundació de l’Associació Catalana d’Oceanògrafes i Oceanògrafs, i va començar la relació amb l’Aurora, reusenca de naixement i criada a Madrid. L’Eli la va enredar a participar-hi, ella li va “seguir el rotllo” i es van adonar que, juntes, treballaven bé.

L’Eli va decidir crear el seu propi projecte a mida, que disposava d’investigació però no de laboratori, per tenir un impacte real al medi marí mesclant tot el que li interessava

La segona decisió important. Recerca o treball sobre el terreny? El laboratori o el mar? Doncs, ben bé, una mescla feta a la seva manera. La recerca, una altra il·lusió, va quedar també al bagul quan l’Eli, en una estada de pràctiques, es va adonar de la competitivitat entre companys i de l’exigència que hi havia per produir paper rere paper. “No tenia sentit amb relació al que jo buscava”, aclareix, i va decidir començar a crear el seu propi projecte a mida, que disposava d’investigació però no de laboratori, per tenir un impacte real al medi marí mesclant tot el que li interessava: la recerca, la divulgació i l’educació ambiental, que ja havia desenvolupat durant molts anys al cau de Sant Celoni. La participació en el món associatiu, diu, l’ha influenciat a l’hora de plantejar-se de manera espontània la possibilitat de canviar l’estat de les coses.

L’empresa havia de ser “aquí baix”, al sud, i si havia de ser així, era “per donar a conèixer que al sud també hi ha coses interessants”

I així, va néixer la idea de crear Plàncton, Divulgació i Serveis Marins, a la qual l’Aurora es va incorporar. En paral·lel, totes dues van acabar al no pas fàcil camí de l’emprenedoria i van fer compatibles les seves idees. Però l’Eli va posar una condició, la tercera decisió important: l’empresa havia de ser “aquí baix”, al sud, i si havia de ser així, era “per donar a conèixer que al sud també hi ha coses interessants”. I, “pobra”, l’Aurora “no sabia ni situar-ho al mapa”. En canvi, ella s’havia passat anys admirant-ne les platges des del tren, les havia pogut conèixer fent un curs de submarinisme i tenia ganes d’explicar que eren “una passada”. I així va ser.

L’Eli al pis de Roquetes, l’Aurora a Barcelona i, finalment, totes dues i Plàncton, Divulgació i Serveis Marins, a l’Ametlla. Resguardant un tresor sota l’aigua; mostrant el valor del sud, que les va acollir, i explicant tot allò que hi ha al mar, tot allò que hi provoquem. Un projecte propi, original i amb una mirada local manifesta i conscient, per conservar el medi marí. Però, també, sobretot, per “fotre la xapa al major nombre de persones possible” sobre la fragilitat dels ecosistemes marins i la importància de conservar-los, per fer conèixer què tenim a casa, quins impactes rep el nostre mar, no el mar com a concepte abstracte i llunyà, i per fer saber “què podem fer”, comenta l’Eli, “per no dir que tot ho han de fer els polítics”. No cal esperar, es pot fer o es pot pressionar per aconseguir-ho.

La posidònia és una planta i necessita llum per fer la fotosíntesi. A la Costa Daurada, hi ha més plataforma, més fondària i més lluminositat

I, en aquest sentit, la gran obsessió de l’Eli i l’Aurora, tal com ho manifesten, és la posidònia. La més sensible. Repartida per tota la costa de l’Ametlla. En qualsevol platja se’n veu, segons diu l’Eli. I com és que aquí es conserva millor que en altres llocs? Doncs gràcies a les condicions del fons marí proper a la costa. La posidònia és una planta —amb arrels, tija, fruits i flors, aclareix l’Eli— i, per tant, necessita llum per fer la fotosíntesi. Necessita llum, poca fondària. Com a molt, 20 o 25 metres. “A la Costa Brava també n’hi ha, i hi ha llocs amb prats grans”, exposa l’Eli, “però la costa que tenim aquí baix és més favorable per a la planta. Hi ha més plataforma, més fondària i més lluminositat perquè creixi”.

A banda, el 2012, quan totes dues van arribar a l’Ametlla de Mar —que té setze quilòmetres de costa repartits en trenta platges i cales, algunes més accessibles i d’altres només amb vaixell, algunes fetes de costa descosida de roques blanques i altres de més rogenca—, hi havia menys activitat al mar. Tot era “bastant verge”, sosté l’Eli, que recorda que “no hi havia gaire gent navegant, ni bussejant, i tot estava ben conservat i prou lluny de Tarragona perquè se’n notés l’impacte”.

Però, onze anys després, els pops els veuen més lluny de la costa i un amic pescador els pesca a més fondària. I malgrat que l’Eli creu que hi ha més conscienciació, tot és soroll sota l’aigua. Tot és el soroll que, asseguts al banc, l’Eli sembla que senti, com un peix sota l’aigua, a dins del cap, per tal com mou les mans al seu voltant. És “horrible”. Soroll amplificat per l’aigua; olis de les barquetes amb persones que algunes vegades no tenen nocions ni consciència per navegar, que arrenquen posidònia amb l’àncora, que deixen neveres flotant, ampolles de vi…

“Els millors moments per netejar són després dels temporals. És com si el mar digués: “Això que m’heu donat a l’estiu, ara us ho torno, guapos!”

Hi ha molta brutícia i arriben pèl·lets de plàstic molt petits vessats al mar procedents de la no tan llunyana indústria petroquímica de Tarragona. I després de l’estiu tranquil, els temporals de tardor i hivern fan vomitar el mar indomesticable. “Els millors moments per netejar són després dels temporals”, diu l’Eli, com una addicta. És com si el mar digués: “Això que m’heu donat a l’estiu, ara us ho torno, guapos!”. I quan sent parlar de llevantada, “perfecte: tenim feina, perquè no t’acabes la platja”.

En qualsevol cas, uns anys després d’instal·lar-se a l’Ametlla, a través d’un acord amb l’Ajuntament, el responsable final de les aigües més properes, l’Eli i l’Aurora van prendre la responsabilitat de custodiar l’espai protegit de les platges de l’Ametlla. Ho van fer mitjançant l’associació Graëllsia, el nom d’una papallona dels Ports que dona nom a l’entitat, en la qual l’Eli participa des del 2008, i que també gestiona finques a la Terra Alta i camps a la riba de l’Ebre.

Les custòdies són acords entre propietaris i associacions conservacionistes que ofereixen un benefici per a totes dues parts, un favor mutu

L’Eli ens explica què són les custòdies: acords entre propietaris i associacions conservacionistes que ofereixen un benefici per a totes dues parts, un favor mutu. I ho posa fàcil amb un exemple “terrestre”: els camps d’oliveres mil·lenàries a la Sénia i Ulldecona que el GEPEC conserva. “El pagès té millores a l’espai, s’evita la feina o segueix produint, i l’associació manté la biodiversitat, la cura dels arbres i sovint la producció per finançar projectes.”

En espais com aquests, s’hi fan censos de biodiversitat, activitats de voluntariat, recuperació de marges, restauració d’instal·lacions antigues. I al mar, s’hi fan neteges de platges i fons marins, censos i activitats d’educació ambiental amb escoles i famílies per donar a conèixer l’espai i la seva singularitat. I amb tot plegat, es fa xarxa. L’espai ja està protegit i té els mateixos usos que la resta de la costa. Hi són permesos el bany i la pesca artesanal. Però l’associació, assenyala l’Eli, “vetlla perquè no s’hi facin coses que no toca”, com la pesca d’arrossegament, la submarina i la que es fa amb arpó i canya. Ni tampoc el xiringuito que Graëllsia va aconseguir evitar que l’Ajuntament instal·lés en una platja.

“Als pobles d’aquí, et posen la lletra escarlata al darrere. La F de ‘forastera’”

L’Ajuntament no està gaire content per això. Ara, diu l’Eli, “no som grates”. Uns, deia abans, creuen que són una associació quan són una empresa. A més, com que són una empresa, tot i l’ànim de fer el mateix que fa i faria una associació, no poden aconseguir certs projectes que consideren per al bé comú, encara que només vulguin guanyar-s’hi la vida professionalment. I al poble, a més, diu ara, com que eren forasteres, els ho van deixar clar quan van arribar. “Als pobles d’aquí, et posen la lletra escarlata al darrere”, critica rient. “La F de forastera.”

És el record d’una realitat superada i l’Eli en fa broma. Però ho aprofita per oferir records significatius i arguments plens de sentit. Els va costar integrar-se i preguntar, obtenir informació, apropar-se i saber com funcionaven les coses, perquè eren dones i de fora. Sentien que els pescadors o els veïns que seien al passeig del Port pensaven: “Què volen aquestes?”. De fet, quan hi passejaven, es pensaven que eren inspectores de Pesca. Però la integració amb l’Ajuntament va ser fàcil i aviat van sorgir projectes conjunts, com la custòdia de l’espai protegit i un estudi per convertir-lo en reserva natural parcial, és a dir, dotar-lo de més protecció.

L’Eli i l’Aurora tenen clar que aquesta mena d’iniciatives realitzables de protecció del medi no es poden imposar als veïns

L’estudi va ser molt “guai”, en el record que l’Eli manté viu per al futur. Precisament, perquè va coincidir amb un canvi a l’alcaldia i del color polític de l’Ajuntament i amb el desacord de la Confraria de Pescadors, que va frenar la proposta. I és que, en aquest sentit, l’Eli lamenta que, en línies generals, el sector primari té por de les figures de protecció des del punt de vista de la concepció abans esmentada de la limitació exhaustiva de les activitats. Elles, defensa, tenen clar que aquesta mena d’iniciatives realitzables de protecció del medi no es poden imposar als veïns. Els explicaven que això ja es fa en altres llocs i es podia reproduir, que generava beneficis i no impedia totes les activitats.

Els pescadors artesanals estaven encantats i hi havia acord a mantenir aquest equilibri, però no era suficient, i el projecte es va quedar aturat. Encara que, tal com hem vist, l’Eli demostra de manera molt fàcilment interpretable “la idea” de “remoure’l”, fer-lo d’una altra manera i amb més experiència i coneixement de la realitat local. No pas pel camí recte, sinó “fent esses” i amb el coneixement invisible a simple vista que tenen la gent de mar, les famílies de pescadors. “A poc a poc”, perquè “ara”, assenyala, “ja veus que hi ha gent que et pregunta per la reserva”. Inclús persones que s’hi oposaven. I, qui sap, amb l’acord de tots els implicats i, sobretot, el de la Confraria, amb qui ja col·laboren en un projecte per reproduir la sípia engegat el 2022 que està tenint èxit, potser, ho aconseguiran.

Mentrestant, el règim d’autònoms, la discontinuïtat de la feina i la incertesa dels àmbits en què treballen dificulten l’estabilitat econòmica de l’empresa. “Ha sobreviscut perquè hem fet retenció de sous”, admet l’Eli, que comenta que no fan una feina idèntica durant tot l’any i que, com els pagesos, depenen del clima i de la, també, incertesa meteorològica, agreujada pel microclima que les muntanyes de la serra de Vandellòs creen a l’Ametlla.  

El fat, que no és més que allò que no podem ni sabem controlar, sempre hi té alguna cosa a dir. I, després, hi ha aquella cosa semblant que és l’Administració, no tan adinerada com en altres llocs i que, segons l’Eli assenyala, tal com és tendència, dedica recursos a la conservació des d’àrees de turisme que ho conceben com un element d’interès que, tanmateix, no rep una atenció específica ni uns recursos adequats. 

L’Eli i l’Aurora ara són “les noies aquestes del mar, de l’Ametlla”. Tenen coses que no podrien tenir en una ciutat

L’Eli es posa a imaginar i creu que, potser, a Barcelona hauria estat diferent, amb més pobles, més diners i més estímuls a prop. Però, per contra, diu convençuda: “La vida aquí baix és molt diferent”. “Mira el local que tenim”, em diu, mirant al voltant d’aquests bancs envoltats del jardí que acullen les tanques que protegeixen el xalet i els magatzems. Aquí, elles ara són “les noies aquestes del mar, de l’Ametlla”, i tenen coses que, segons diu l’Eli, no podrien tenir en una ciutat. A cinc minuts del mar, en una casa àmplia, “sense arruïnar-me i viure embotida en un pis”, i podent gaudir del poc temps lliure que disposa la vida d’autònomes.

“La gent és cada cop més conscient de quina classe de vida vol tenir, que vol ser més sostenible i que viure en una ciutat no ho és”

L’oceanògrafa i comunicadora del mar forastera emfasitza que “aquí s’hi viu bé, al sud”. Hi és pel vincle amb el seu marit i la vida que han construït en família que ha portat i ha acompanyat el projecte empresarial. I considera, esperançada, que “la gent és cada cop més conscient de quina classe de vida vol tenir, que vol ser més sostenible i que viure en una ciutat no ho és”. Ni ecològicament ni tampoc econòmicament: “Els lloguers són una bogeria”, diu l’Eli assenyalant la tendència gentrificadora, que expulsa els habitants a zones perifèriques, amb la comparació entre la hipoteca que paga per una casa amb 800 metres quadrats de parcel·la i el lloguer d’amigues seves per un pis a Barcelona.

Però és realista i conscient que el problema no és local i que, en diferents graus, intensitats i maneres, és a tot arreu. Posa sobre la taula els projectes i les iniciatives que sorgeixen al “món rural”, que venen “amb tota la il·lusió del món”, però que no reïxen i duren un parell d’anys. I assenyala l’acceleració en la concepció del temps i en com el vivim, el poc temps per viure i per comprar i el consum a distància, els repartidors que “treuen fum, que volen”. Com el que els porta alguns paquets de compres per a l’empresa, que fa més d’un centenar d’entregues cada dia. “Això”, diu, “fa que les botigues petites i els mercats no acabin de fluir, i que els que vivim en pobles hàgim de sortir fora, a Tarragona, Reus o Tortosa, a comprar” o als supermercats del poble.

L’Eli contradiu la imatge estereotipada i plena de prejudicis innocents, prou corrent, que es té sobre el que és un “lloc rural”

Això últim, precisament, l’Eli considera que fa rural l’Ametlla de Mar. Contradiu la imatge estereotipada i plena de prejudicis innocents, prou corrent, que es té sobre el que és un “lloc rural”, llocs envoltats de conreus on el sector principal hauria de ser el primari. Potser no és només això, veient casos propers com el Priorat o la Terra Alta, on el sector no supera el 5% del valor afegit brut i el sector de serveis és majoritari. També pot ser un lloc on el sector primari no és el més important del poble i el perfil “no és de gent que diries rural”. Aquesta “realitat” que l’Eli assenyala sí que els fa rurals. Ho fa aquesta deixadesa i el vincle productiu amb la terra, que es manté, en bona part, per herències familiars.

La terra o el mar. O tots dos. Objecte d’una feina militant i resultat d’una opció escollida que exigeix tocar de peus a terra, paciència i perseverança

Abans d’acomiadar-nos, plantejo a l’Eli si creu que avui dia, en molts casos, dedicar-se a una feina com la seva, o al sector primari, és una decisió conscient, que porta unes intencions, una voluntat i un interès personal i professional al darrere. La terra o el mar. O tots dos. Objecte d’una feina militant i resultat d’una opció escollida que exigeix tocar de peus a terra, paciència i perseverança.

Per a ella, això prevé els molts casos, més dels que sembla, en què les circumstàncies no conviden a fer cap contribució, en què “no gaudeixes del que fas, passes penúries, la continuïtat que tens no serà llarga i no ets gaire feliç”. I, com si es compadís, valora que, en el seu cas, les hores invertides i l’ansietat constant per l’estat del cel i l’aigua, la seva feina, estan suposant alguna repercussió en el planeta i una aportació educativa per destruir les imatges allunyades de la realitat que es té del “món rural”, que tan poc li agrada esmentar.

No cal esperar que els polítics ho facin i ho promoguin tot. Ells tenen els recursos econòmics i tècnics, i elles, la il·lusió i els coneixements locals

Tal com defensa i insisteix, no cal esperar que els polítics ho facin i ho promoguin tot. Ells tenen els recursos econòmics i tècnics, i elles, la il·lusió i els coneixements locals. La simbiosi és beneficiosa. Si hi ha pagesos que treballen la terra i voluntaris mantenint els ecosistemes, menys feina hi haurà per fer tallafocs, protegir boscos i gestionar la massa forestal, argumenta l’Eli un cop més, amb un exemple terrestre.

Perquè, encara que la conservació de la natura l’hauria de fer l’Administració, si hi ha associacions que ho fan, menys recursos hi hauran de dedicar. L’Administració, comenta taxativa, “l’has de tenir ben a prop”, no “ben lluny”, com defensen molts. Per controlar-la i per aprofitar-ne els recursos, diu l’Eli. Per ser l’actor que coneix i transmet la realitat del territori on treballa i per no desaprofitar l’oportunitat de dir-los que baixin i surtin del despatx, que connectin amb la realitat i amb les persones que, com elles, fan totes aquestes coses que es veuen. 

Perquè, així com es poden salvar coralls i balenes als grans oceans, al Mediterrani també hi ha una vida en què l’humà ha posat les mans. I aquestes mans, des de terra ferma, s’hi poden posar de maneres i amb intencions diferents. L’Eli, l’Aurora, Plàncton, Divulgació i Serveis Marins les hi posen, hi netegen i en cuiden allò que poden. I agafen el mar per dir-nos que, amb les nostres, també hi podem assumir una mica de responsabilitat.