1912. L’arquitecte barceloní Pere Domènech i Roura (Barcelona, 1881 – Lleida, 1962), fill de Lluís Domènech i Montaner i que anys després, el 1929, serà l’arquitecte director de l’Exposició Internacional de Barcelona, redacta el projecte per construir el Sindicat Agrícola de l’Espluga de Francolí. Uns anys després, el 1921, el dramaturg Àngel Guimerà visita l’edifici i, embadalit davant la seva monumentalitat i bellesa, li atribueix un nom que hi fa honor: catedral del vi. Potser no ho sap, però fa de la metàfora una al·legoria, una denominació que ha passat a la història.

Qui realment, però, s’especialitzaria en aquesta arquitectura agroindustrial planificada per la Mancomunitat de Catalunya, i l’estendria pel territori, seria l’arquitecte Cèsar Martinell i Brunet (Valls, 1888 – Barcelona, 1973). Entre 1917 i 1924, mentre el camp es recuperava de la crisi provocada per la fil·loxera i es vivia una transformació social, cultural i espiritual del país, el vallenc va intervenir en més d’una quarantena de construccions agràries.

Una persona que va conèixer bé Cèsar Martinell, tot i que va ser tan sols uns anys abans de la seva mort, és Raquel Lacuesta. Nascuda l’any 1949 a Hellín (Albacete), abans de ser doctora en història de l’art per la Universitat de Barcelona i de tenir una llarga trajectòria acadèmica rere seu com a historiadora de l’arquitectura, va ser la primera biògrafa de Martinell arran de la seva tesi de llicenciatura.

Raquel Lacuesta, biògrafa de Cèsar Martinell, va descobrir en ell “un arquitecte molt diferent, experimentador, empíric, que buscava en la construcció un mitjà d’investigació”

En el primer d’una nissaga de quatre arquitectes, la més longeva de tot Europa, Lacuesta hi va trobar un món nou i una persona que li determinaria tota la trajectòria posterior. No estava acostumada a aquesta complicitat, la Raquel, a la universitat, on els professors fugien quan un alumne s’hi acostava. Però en Martinell, un home ja octogenari, amable i generós, hi va descobrir “un arquitecte molt diferent, experimentador, empíric, que buscava en la construcció un mitjà d’investigació”.

Ell es convertiria en el seu mestre, i ella, en una de les primeres persones que —juntament amb Oriol Bohigas i Ignasi de Solà-Morales, entre d’altres— va fer valdre la trajectòria d’un personatge polifacètic i multidisciplinari que, com a tants altres, li va arribar tard.

Cèsar Martinell és un activista del Noucentisme, i això, en bona part, s’explica a través i a causa de les catedrals del vi

El títol de l’article amb què la Raquel resumia la seva tesina, “Cèsar Martinell, activista del Noucentisme”, publicat a Cuadernos de Arquitectura y Urbanismo, és prou indicatiu de qui era Martinell. I això, en bona part, s’explica a través i a causa de les catedrals del vi, segons escrivia la historiadora el 1976: “La seva col·laboració no només va arribar al seu paper d’arquitecte, sinó que, endut pel seu propi entusiasme, va estudiar tot el problema del cooperativisme a Catalunya, amb els seus fonaments econòmics i socials, comprenent-ne el caràcter progressiu i el benefici que reportava als agricultors”. 

Endinsem-nos més, però, en el context històric en què Martinell vivia i treballava. I, sobretot, en el seu camí en aquell present de transformació de la societat catalana, que, tot i que integrada a l’Estat espanyol, havia emprès un camí d’autonomia, afany i vitalitat, tant en el camp polític, representat per la Mancomunitat, com en l’artístic, el cultural i el social. Segons Lacuesta, “Cèsar Martinell es forma en un moment força creixent en la societat catalana, el conegut com a Noucentisme, en un sentit molt ampli”, que es trasllada també a la sociopolítica i la renovació de les institucions administratives, educatives, culturals, agràries i d’infraestructures, “com si es tractés d’un país amb estat propi que es posa en marxa sense violència”.

La Renaixença va estirar aquest fil a Catalunya, “fins a arribar a donar forma al Modernisme, que va generar encara més capital cultural, i que desembocaria en el Noucentisme”

La Mancomunitat es posa en marxa el 1914, quatre anys abans que, el 1918, Martinell dissenyi el seu primer celler cooperatiu a Rocafort de Queralt. Tanmateix, l’arquitecte s’inspira en influències que venen de molt abans, de la dècada de 1830. “La intel·lectualitat catalana es va adonar que a Europa la cultura anava canviant, que aprenia de les pròpies lliçons de l’època medieval i innovava de manera fructífera en construcció, art, llengua i personalitat”, assenyala la Raquel. La Renaixença va estirar aquest fil a Catalunya, “fins a arribar a donar forma al Modernisme, que va generar encara més capital cultural, i que desembocaria en el Noucentisme, amb la institucionalització del saber i la ciència i la creació de la Mancomunitat, liderada per la Lliga Regionalista i Enric Prat de la Riba”.

“És una època d’optimisme i creativitat, en tots els sentits, també en l’arquitectònic, especialment pel que fa a la construcció d’equipaments civils de tota mena”

El país està per fer, per ordenar i per modernitzar. I els esforços, diu la Raquel, són ben administrats i repartits per la geografia catalana. Mentre l’Institut d’Estudis Catalans i Prat de la Riba impulsen la investigació científica i promouen el renaixement de la cultura catalana, el clima favorable dona ales als joves arquitectes, que segueixen el rastre de les generacions consolidades. Parlem de personatges com els Bassegoda, com Joan Bergós o com Rubió i Tudurí i, evidentment, Cèsar Martinell. “És una època d’optimisme i creativitat, en tots els sentits”, sintetitza Lacuesta, “també en l’arquitectònic, especialment pel que fa a la construcció d’equipaments civils de tota mena”.

Mentre a les ciutats hi bullia la il·lusió i l’ambició, la terra patia l’arribada de la fil·loxera el 1879, que va fer tocar fons l’economia, la terra i l’ànim

Les catedrals del vi són un exemple d’aquesta vocació transformadora que va impregnar el país. Però aquesta història s’origina en una crisi. I, com diuen que succeeix en molts casos, és d’aquí d’on surten idees innovadores. I és que de la necessitat se’n va fer virtut. Mentre a les ciutats hi bullia la il·lusió i l’ambició per dotar el país d’una estructura, la terra patia un terrabastall que va inflar la població de les zones urbanes. Catalunya, com la resta de terres vinateres, va patir l’arribada de la fil·loxera el 1879, que va fer tocar fons l’economia, la terra i l’ànim. Però l’arribada de l’insecte va promoure el canvi d’un tipus d’organització al camp que havia anat quedant obsolet abans de la patacada.

Una resposta. Vingueren els ceps americans i va arribar el cooperativisme agrari, sorgit, entre d’altres, com a defensa contra el caciquisme. Paral·lelament, la Mancomunitat, efímera i malaurada, es va encarregar de promoure aquest ànim mentre duia a terme una política de recuperació i industrialització de l’agricultura.

Unida, la viticultura, que no es va rendir, es va refer amb el suport institucional i va fer un pas endavant. I, de tot plegat, els cellers en van ser la culminació

Enmig d’aquest context, la demanda per construir cellers no es faria esperar. I així, en pocs anys, a cavall dels anys deu i els vint, a través d’entitats bancàries i caixes rurals —fonamentalment, el Banc de Valls—, i amb la participació protagonista de professionals com el mateix Martinell, es va teixir una àmplia xarxa de cellers cooperatius i sindicats. Unida, la viticultura, que no es va rendir, es va refer amb el suport institucional i va fer un pas endavant. I, de tot plegat, els cellers en van ser la culminació, a més de pràctica i econòmica, estèticament monumental i bella.

Martinell, el Noucentisme i Gaudí

Cèsar Martinell, fill d’un tintorer industrial de Valls, es va llicenciar com a arquitecte a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona en aquest context, coincidint amb la transició del Modernisme al Noucentisme. Jove, ben just a la trentena, en aquesta etapa va poder conèixer els qui serien els seus mestres i, gràcies també a la seva proximitat tant al món rural com a l’esclat associacionista, es va convertir en l’arquitecte més reeixit en la projecció de les catedrals del vi.

Encara avui dia, Martinell és un referent del tema i un dels teòrics i historiadors de l’art i l’arquitectura de Catalunya més prolífics del segle XX

Els mestres del vallenc, a banda d’arquitectes com el reusenc Joan Rubió i Bellver o August Font, són altres arquitectes historiadors com Lluís Domènech i Montaner o Josep Puig i Cadafalch, que, respectivament, l’impulsen a estudiar l’art medieval i el barroc. Puig i Cadafalch li va encarregar ocupar-se de l’arquitectura i l’escultura barroques, un camp que, abans de la Guerra Civil i la destrucció de patrimoni que va provocar, ningú havia estudiat amb profunditat a Catalunya. La seva investigació en aquest camp, recollida en tres volums, l’ha fet ser, encara avui dia, un referent del tema i un dels teòrics i historiadors de l’art i l’arquitectura de Catalunya més prolífics del segle XX.

I si aquesta va ser l’aportació de Martinell en relació amb l’art barroc català, tant o més valuosa, i pionera, va ser la seva producció literària sobre la figura d’Antoni Gaudí. Una figura que va conèixer de ben a prop, que va venerar, de qui va aprendre i que va fer valdre en un moment en què era denigrada. Gent del Camp, gent del llamp, que diuen! Martinell i Gaudí es van conèixer el 1915, quan el nascut entre Reus i Riudoms —no ens discutim, ara— ja es dedicava exclusivament a les obres del temple expiatori de la Sagrada Família.

Segons el net de Martinell, el seu avi va ser qui va reconèixer el cadàver d’Antoni Gaudí, a qui s’havia confós amb un vagabund

Passaven hores junts, conversant, l’un explicant i l’altre escoltant i entenent, però no prenent notes. La síntesi quedava per a després, quan Martinell s’afanyava a recordar i a apuntar tot el que havia après del mestre, que detestava que una llibreta s’interposés entre ell i el seu interlocutor. Sense fer odiosa la comparació, l’empremta de Gaudí en Martinell va ser semblant a la que el vallenc va deixar en Raquel Lacuesta. De fet, segons el net de Martinell, Cèsar Ramírez Martinell (Barcelona, 1958), “l’avi” va ser qui va anar a reconèixer el cadàver d’Antoni Gaudí, a qui s’havia confós amb un vagabund, a l’Hospital de la Santa Creu.

Aquesta influència decisiva de Don Anton en la trajectòria de Martinell, la reconeix el seu net, un alumne privilegiat de les lliçons que son avi li oferia amb la lucidesa i la senzillesa necessàries per fer digerible la geometria gaudiniana a un nen de deu anys. En tenia quinze quan el gran dels Martinell va morir. Com que era el gran dels set nets, i de cinc fills, hi va passar més temps que ningú. Tant que, més enllà de passar els estius en família a la granja cistercenca de Doldellops, a prop de Valls, solia estar-se un parell de dies de cada setmana a cals avis.

Aquelles nits, el petit Cèsar acompanyava el seu avi al “despatxet” que tenia a casa, on es passava hores llegint, escrivint, pensant i explicant-li, a ell, la geometria gaudiniana. Com si hagués estat ell mateix l’alumne de Gaudí, i no pas un aprenent a través del seu avi, es posa a la seva pell: “Si ets un estudiant i tens davant un geni com aquest, què has de fer?”. Beure’n fins a no poder més, tal com imita, com si agafés, amb les puntes dels dits, una tassa calenta de cafè i en xarrupés el líquid amb un soroll emfasitzat.

“El meu avi no es pot entendre sense Gaudí”

“Gaudí el va influir de per vida, fins que es va morir”, conclou, referint-se a son avi, a qui considera un “gaudinista al 200%”. De fet, ell mateix assumeix que no va acabar d’entendre l’avi fins que ja era mort, quan va llegir-ne els llibres sobre Gaudí. Allà, diu, es va adonar de “la profunditat amb què havia estudiat Gaudí i com el venerava”. La seva rialla retòrica diu més que qualsevol paraula, però aquestes també són ben expressives: “El meu avi no es pot entendre sense Gaudí”.

Aquest món que el petit Cèsar Ramírez Martinell va conèixer gràcies al seu avi és el mateix que va obrir de bat a bat a Raquel Lacuesta: “En una d’aquestes converses, m’explicava la influència en ell de Gaudí en la confecció dels arcs parabòlics. Em va treure un àlbum molt gran amb totes les seves obres agràries. Em vaig quedar encantada, era d’una bellesa increïble. Un fet artístic que, pràcticament, jo no podia mesurar, encara. Eren tipus d’edificis que no havia vist mai. Ni en palaus, ni en catedrals, ni en cases senyorials… I, a més, enmig del camp”.

En un moment en què Gaudí no era valorat com ho és avui, Martinell es va dedicar en cos i ànima a fer-ne perdurar el llegat

D’aquesta veneració, i d’aquelles notes, en van resultar pàgines i més pàgines. En un moment en què Gaudí no era valorat com ho és avui, Martinell es va dedicar en cos i ànima a fer-ne perdurar el llegat, promovent associacions com Amigos de Gaudí de Barcelona, el 1952, i el Centre d’Estudis Gaudinistes, el 1958. D’aquesta determinació, en va néixer el que encara avui és el llibre de referència de l’obra gaudiniana, Gaudí. Su vida, su teoría, su obra (Barcelona, COAC i Industrias Gráficas Casamajó, 1967).

I arriben les catedrals del vi

Don Anton i Cèsar Martinell mai van treballar junts en cap projecte. De fet, segons el testimoni directe del net del vallenc, el seu avi va rebutjar col·laborar amb Gaudí en la construcció de la Sagrada Família, ja que estava compromès amb els cellers cooperatius. Tanmateix, el seu mestratge va ser decisiu en la seva obra arquitectònica i historiogràfica i, especialment, en la feina que el va convertir, en el seu moment, en un arquitecte de renom, i que l’ha fet perdurar passades les dècades: les catedrals del vi, anomenades també cellers d’arquitecte, per l’empremta dels seus autors i com a manera de diferenciar-los d’aquells encara més austers, construïdes aproximadament una dècada abans.

“Recorda els arcs parabòlics de les monges del carrer Ganduxer, les teresianes, Don Anton? Doncs vingui, que els farem més grans”

Precisament, quan l’alumne va rebutjar treballar a la Sagrada Família, va demanar ajuda al mestre per al seu projecte. “Recorda els arcs parabòlics de les monges del carrer Ganduxer, les teresianes, Don Anton? Doncs vingui, que els farem més grans”, parafraseja el seu net. Martinell va reciclar aquests arcs, una de les seves principals invencions, i els va convertir en els elements més imprescindibles i emblemàtics dels cellers i sindicats.

L’hereu de la nissaga ens en parla de nou, referint-se a la infància de Gaudí i a elements prou quotidians. “Si neixes a Riudoms, en un mas, i veus tot el dia peres, tomàquets, arbres, ous… La base de la geometria de Gaudí és l’ou, que en si mateix és mig esfera i mig paraboloide.” O qui de vosaltres no s’ha menjat mai una patata Pringles? Aquest simple capritx és, en si mateix, un paraboloide hiperbòlic. El Cèsar ho resumeix d’una manera més entenedora: “Corba perpendicular, unes amunt i les altres avall, i oposades”.

La imitació de les línies corbes amb línia recta “és la gran aportació de Gaudí i dels seus deixebles a l’arquitectura”

Gaudí estava fascinat per aquestes formes, que imitaven les de la natura fent servir una línia que no li és pròpia i que només és capaç de dibuixar l’humà: la recta. Aquesta, diu, “és la gran aportació de Gaudí i dels seus deixebles a l’arquitectura, una cosa que ningú abans havia estat capaç de sistematitzar i aplicar”. I sentencia: “En això rau la genialitat d’aquest home”.

Més enllà de Gaudí, un altre professional determinant en la difusió i la construcció dels cellers cooperatius catalans és Isidre Campllonch i Romeu, enginyer industrial i autor d’un estudi pioner sobre els cellers cooperatius. Mentre Martinell redactava el projecte del celler cooperatiu de Rocafort de Queralt —el primer que construïa—, el vallenc va conèixer l’obra publicada per Campllonch.

Campllonch i Martinell van col·laborar  formant un equip més ampli que treballava des de vessants diversos, com l’enologia i l’enginyeria

Poc temps després, aquelles coses que atribuïm a la casualitat uneixen tots dos professionals. Campllonch va rebre l’encàrrec de redactar el projecte tècnic del celler cooperatiu de Vila-rodona, obra que encapçalava el reusenc Joan Rubió i Bellver i que va acabar cedint a Martinell. El celler de Vila-rodona se situaria a l’avantguarda tècnica del moment i, de llavors ençà, Campllonch i Martinell van col·laborar estretament formant un equip més ampli que treballava des de vessants diversos, com l’enologia i l’enginyeria, i amb la matriu de l’amor pel cooperativisme.

Les catedrals del vi eren projectes totals que van ser econòmics, pràctics i pensats per ser útils per a la producció de vins i olis de qualitat

El treball, a la majoria de cellers, va ser en equip. Cèsar Ramírez Martinell ho resumeix amb la tríada arquitecte, enginyer i enòleg; edifici, maquinària i vinya, respectivament. Per tot plegat, la feina de Martinell i de la resta d’implicats no es va limitar a la simple projecció d’edificis, sinó també a les necessitats dels cooperativistes, com el procés industrial vitivinícola i de la producció d’oli. Això ha fet que alguns cellers encara es mantinguin actius i, sobretot, els ha permès continuar sent, un segle després, símbols de l’orgull i la prosperitat de la terra catalana. Les catedrals del vi eren projectes totals que van ser econòmics, pràctics i pensats per ser útils per a la producció de vins i olis de qualitat.

Tant o més valor té la necessitat d’haver de resoldre el repte de crear aquests edificis sense comptar amb exemples, referents ni pautes

En aquests factors, que s’amaguen rere el concepte magnificent de catedral del vi, hi rau bona part del valor de l’obra de Martinell i del seu equip. Tant o més valor té, però, la necessitat d’haver de resoldre el repte de crear aquests edificis, amb aquestes condicions, sense comptar amb exemples, referents ni pautes. Per tot plegat, Martinell es va assessorar no només a través del mestratge gaudinià i l’oportuna ajuda de l’enginyer industrial Isidre Campllonch, sinó també mitjançant l’aportació dels pagesos, els consells dels enòlegs i les lliçons dels autors dels cellers construïts fins aquell moment, com l’alçat per Domènech i Roura a l’Espluga de Francolí.

L’alumne es va convertir en tot un especialista i va incorporar als cellers nombroses innovacions de caràcter tecnològic i pràctic, amb la funcionalitat com a premissa

L’alumne es va convertir en tot un especialista i va incorporar als cellers nombroses innovacions de caràcter tecnològic i pràctic, amb la funcionalitat com a premissa. De fet, ell mateix assumia que el que més el va preocupar, a l’hora de projectar els edificis, no era pas la façana ni l’estètica exterior, sinó el disseny dels dipòsits, els sistemes d’aïllament o els sistemes de circulació de líquids, entre d’altres. Així, Martinell va disposar els finestrals, tant els de les parets frontals com els de les laterals, a baixa altura, fet que permetria evacuar i ventilar amb més facilitat els àcids carbònics emesos per la fermentació del most.

En aquest sentit, encara avui dia són cridaners els arcs de volta catalana que funcionen com a cambres aïllants per als cups subterranis. Aquestes cambres permeten ventilar millor la calor de la fermentació i aïllen els cups entre si mateixos, tots construïts en formes cilíndriques per tal, d’una banda, de millorar la qualitat del vi, i, de l’altra, per aprofitar el màxim volum per superfície construïda i així augmentar la capacitat d’emmagatzematge.

Una altra de les premisses a l’hora de construir les catedrals del vi és el gust per la tradició constructiva, representada pel totxo vist, barat i proper, i per l’arrebossat i el paredat senzill. Aquesta, vista amb perspectiva, és una manera d’integrar el mateix medi rural en què es van aixecar pròpiament els cellers, també amb la forja i la ceràmica presents, encara que de manera discreta, en algunes cooperatives, com la de Gandesa. Rocafort de Queralt, en aquest sentit, va marcar el cànon que Martinell seguiria a posteriori: sòcols de pedra que integraven les portes d’accés i les finestres baixes, a sobre de les quals es feien paraments llisos amb arrebossat, i que tenien, al damunt, les grans obertures a l’exterior amb obra vista. 

“La vista constant d’una cosa bella educa i ennobleix l’esperit, i aquest fenomen deu procurar-se que es realitzi en major grau entre aquells que no poden dedicar-hi temps”

L’arc parabòlic representa un altre dels fonaments de l’obra de Martinell, la utilització de solucions estructurals de gran projecció estètica com a colofó a uns edificis pensats per al producte i per a qui el treballava, i, alhora, per a l’orgull d’aquestes persones. Aquest ànim el sintetitzava Martinell en el seu llibre Construcciones agrarias en Cataluña: “La vista constant d’una cosa bella educa i ennobleix l’esperit, i aquest fenomen deu procurar-se que es realitzi en major grau entre aquells que no poden dedicar-hi temps”. Tant les belles i monumentals façanes com els arcs parabòlics representen aquest divertimento estètic que encimbellen les catedrals del vi i els proporcionen la monumentalitat que les converteix en els referents de l’arquitectura agroindustrial catalana.

Tanmateix, tal com reconeixia el mateix Martinell, la construcció dels arcs parabòlics respon, en origen, a la necessitat d’adaptar-se a una circumstància hostil, més que no pas a un recurs sistemàtic. La Gran Guerra va multiplicar per cinc el preu de la fusta de Flandes, amb què, si no hagués estat així, s’haurien construït les encavallades per cobrir els sostres de les cooperatives. El totxo tan sols havia duplicat el seu preu, i Martinell, comptant amb el bagatge del seu mestre Gaudí, va ser prou audaç per no només utilitzar els arcs parabòlics com a solució, sinó per basar les catedrals en aquesta estructura alhora tan resistent i exquisida que, a més, per la seva morfologia permetia estalviar encara més material. L’ou, la mare dels ous.

Un segle de nissaga Martinell

Si el cognom Martinell encara ronda pel món, i no només als llibres, a les facultats d’arquitectura i entre els entesos, és gràcies a la nissaga familiar que n’ha seguit els passos. Rere el pare va arribar el Martinell fill, Cèsar Martinell i Taxonera, l’oblidat, l’underground, el responsable de la conservació paisatgística d’un símbol de la costa Brava com és Cadaqués a través de Salvador Dalí. Un altre reportatge, es mereix el segon dels quatre Martinell. En l’actualitat, els Martinell ja no usen totxos ni tanta mà d’obra, precisament perquè el que han après del pare, l’avi i el besavi és la pulsió innovadora.

Si per algun motiu Cèsar Ramírez Martinell ens ofereix aquest viatge per la trajectòria familiar, és per parlar-nos del que, segons ell, és la definició de cal Martinell, després, diu, de destil·lar-la durant més de cent anys. Un triangle —tecnologia, geometria i economia— que ben bé podria definir la tasca del seu avi amb les catedrals del vi. Què vol dir? “En aquell moment, la tecnologia era la del totxo, més econòmica, perquè es podia cuinar al moment en forns propers i portar en tren, carros i mules. Alhora, permetia dibuixar, amb línies rectes, la geometria corba dels arcs parabòlics.”

Per reivindicar el valor del seu avi i garantir-ne el llegat, Ramírez Martinell aposta per l’enoturisme i per “treure tines i posar turistes”

Per Ramírez Martinell, és per aquesta raó que les catedrals del vi són els elements més importants de l’arquitectura agrària catalana i una excel·lent intervenció en el paisatge rural. “Perquè combinen els tres elements, no perquè simplement són edificis macos que no són funcionals”, i perquè, a més, serveixen per donar valor al cooperativisme i als nostres productes primaris, com l’oli i el vi. Per reivindicar el valor del seu avi i garantir-ne el llegat, aposta per l’enoturisme i per “treure tines i posar turistes”. Una recepta que, per al net de Martinell, hauria d’incloure agrobotigues, tasts i autobusos de japonesos.

Cellers… modernistes?

A banda dels cellers cooperatius de Gandesa (1919-1920) i del Pinell de Brai (1919-1922) —de ben segur que dos dels més representatius—, Cèsar Martinell va construir, amb alguna incidència excepcional, com a Nulles, un gran nombre de cellers i sindicats. El Palau d’Anglesola, Montblanc, l’Albi, Falset, Pira, Aiguamúrcia, Llorenç del Penedès, Arbeca, Cabra del Camp, Barberà de la Conca, el Soleràs, Moja, Cornudella de Montsant, Sant Cugat… En altres, hi va intervenir, i també va ser l’arquitecte de la factoria Calisay, a Arenys de Mar, poble d’origen de la seva dona, i de la Farinera del Sindicat Agrícola de Cervera.

I tots aquests edificis, o la majoria, potser de resultes de l’extensió de l’etiqueta “modernista” des d’altres tipus de construccions com les fetes per Gaudí i molts altres arquitectes, han rebut, també, aquesta denominació. Una classificació que, segons Cèsar Ramírez Martinell, és rotundament errònia: “El meu avi no volia sentir a parlar de Modernisme. Gaudí també va dir que no en volia saber res, que ja havia passat. I ell, l’avi, estava en trànsit entre el moviment intel·lectual del Noucentisme i el gaudinisme”.

Martinell considerava que el Modernisme era burgès, un fet que entra en contradicció amb l’austeritat pròpia dels cellers cooperatius

I per què? Doncs perquè l’avi Martinell considerava que el Modernisme era una cosa burgesa, un fet que entra en contradicció amb l’austeritat pròpia tant de la pagesia com dels cellers cooperatius. “Els pagesos no n’han tingut mai, de calés”, diu, i les catedrals, matisa, eren “edificis nobles, bells, però no ultraornamentats”.

El paper de Cèsar Martinell en la postguerra

“L’avi tenia tanta feina i tants maldecaps que no va ser mai conscient de la importància de l’obra que feia”

Tal com remarca Raquel Lacuesta, l’obra de Cèsar Martinell combina les facetes d’arquitecte, historiador i divulgador en un mateix esperit vocacional que defensa el patrimoni material i hi dona valor. Segons Cèsar Ramírez, “tenia tanta feina i tants maldecaps que no va ser mai conscient de la importància de l’obra que feia”. Però, tot i això, en l’ampli reguitzell d’activitats que va desenvolupar —com ara ser el primer degà el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i Balears—, n’hi ha una altra que no podem passar per alt: la restauració, passada la guerra, d’un llarg nombre de monuments, molts dels quals havien estat víctimes del conflicte bèl·lic.

Sense Cèsar Martinell, les esglésies, ermites i capelles de la Vall de Boí i d’Andorra serien a terra

Acabada la guerra, tot i el seu intent frustrat d’entrar a treballar en algun ministeri franquista, sí que va poder, gràcies als seus contactes, rebre diversos encàrrecs del Servicio de Defensa del Patrimonio Nacional. Segons explica el seu net, el seu paper en la recuperació del patrimoni artístic va ser fonamental. Va restaurar retaules barrocs, va rehabilitar els monestirs cistercencs de Poblet, Santes Creus i Vallbona de les Monges, el monestir benedictí de Sant Cugat i la Seu Nova de Lleida, entre d’altres. Però allò que Ramírez Martinell més en destaca és la conservació del patrimoni romànic de la Vall de Boí i d’Andorra. Sense Cèsar Martinell, assegura, totes les esglésies, ermites i capelles serien a terra.

Una taca en la trajectòria?

Ja que ens hi hem posat, val la pena, també, fer esment del que podem saber de com era com a persona —per bé que tant la Raquel com el seu net Cèsar ja ens n’han parlat—, i de quins eren els seus pensaments polítics. Val a dir que el seu paper actiu i protagonista en la recuperació del patrimoni devastat per la guerra a través del servei franquista de defensa del patrimoni ens en dona pistes.

“Com que era de dretes i de missa convençut, el volien pelar com fos. Es va escapar de vuit escorcolls domiciliaris”

La guerra, segons explica el seu net, Cèsar Ramírez, va frenar la carrera meteòrica de l’arquitecte. “Com que era de dretes i de missa convençut, un home profundament religiós, el volien pelar com fos. Es va escapar de vuit escorcolls domiciliaris, es va amagar a casa d’amics, de coneguts, del xofer… Quan va acabar la guerra, ho va passar molt malament, i no va voler mantenir el mateix ritme que abans.”

“El franquisme va maltractar Martinell”

Malgrat aquesta persecució contrastada, segons Ramírez Martinell, el seu avi va ser una d’aquelles persones que es van trobar enmig de dos focs, ben bé en cap dels dos bàndols. El franquisme, diu, “el va maltractar. Franco, mentre ell restaurava monuments, en lloc de donar-li el títol d’arquitecte i conservador del patrimoni, el va denunciar per catalanista. A Madrid li van dir que res de papers ni de reconeixement”.

Aquesta visió contrasta, tanmateix, amb la d’altres persones que no l’han conegut personalment, però que en destaquen altres facetes, relacionades, especialment, amb la seva ideologia. Un d’ells és Antoni Gavaldà, de Vallmoll, historiador especialitzat en el cooperativisme agrari al segle XX i professor a la Universitat Rovira i Virgili. L’altre és Jordi París, vallenc, geògraf i historiador per la Universitat de Barcelona i director del Museu de Valls des de 2002.

“Martinell, en el moment de crisi dels anys trenta, de radicalització i extrems, se’n va anar cap a l’Acció Popular Catalana, un partit polític català conservador adherit a la CEDA”

París, tot i destacar que Martinell era “una persona molt del país” i que havia estat proper a la direcció de la Lliga Regionalista, “va evolucionar i, en el moment de crisi dels anys trenta, de radicalització i extrems, se’n va anar cap a l’Acció Popular Catalana (APC), un partit polític català conservador adherit a la CEDA”, una formació profeixista. Ell va acabar sent un dels líders del partit i va encapçalar la formació a Valls, on els carlins ja ocupaven aquest espai a la dreta de la dreta.

Si més no, tots dos historiadors recorden que, més enllà de la ideologia política de Cèsar Martinell i de la seva concepció global ambivalent, va ser un altre afer el que va tacar, en la mesura subjectiva de cadascú, la seva vida i la seva obra, fonamentalment a Valls. Es tracta de la compra de l’antiga granja emmurallada cistercenca de Doldellops a la família del poeta Josep Maria de Sagarra, el 1930. 26 hectàrees per 40.000 pessetes. Granja i terres, i parcers, el que Martinell es va haver d’empassar amb desgana. 

Cèsar Martinell va prendre terres al crit de “fora rojos” en diverses ocasions

Des de 1932, hi va tenir problemes perquè no acceptava el contracte verbal dels camperols amb l’antic propietari. Els va prendre terres al crit de “fora rojos” en diverses ocasions, tal com recull Antoni Gavaldà en l’article “L’arquitecte Cèsar Martinell: les actituds polítiques i socials”, publicat l’any 2000 als Plecs d’Història Local de la revista L’Avenç. En el mateix escrit, Gavaldà explicava la història de diverses famílies de parcers amb qui va bregar durant anys per les terres i per productes que mai s’havien recaptat, i a qui, finalment, va poder vèncer.

“Es van omplir bastantes pàgines de diari sobre la qüestió, majoritàriament a favor, amb poca cosa d’àmbit historiogràfic, allò que havia fet jo”

Parlant-ne el 2023, Gavaldà recorda el rebombori que la publicació de l’article va produir a Valls. Va estar a punt de provocar, diu, una crisi de govern entre el PSC i Esquerra per l’abstenció dels socialistes en la votació per declarar-lo fill il·lustre de la ciutat, el 2000, promoguda per Esquerra. “Es van omplir bastantes pàgines de diari sobre la qüestió, majoritàriament a favor, amb poca cosa d’àmbit historiogràfic, allò que havia fet jo”, recorda. I reprodueix la reflexió de Pere Anguera, “el gran historiador de la demarcació de Tarragona”, escrita al pròleg de la mateixa edició: “Fer una biografia és molt interessant, sempre que s’hi posi el que ha de sortir, que és tot, perquè, si no, és una hagiografia. Si un vol veure sants ja sap on ha d’anar”.

Jordi París coincideix que aquest va ser l’error —o el problema, diu— que ha impedit que la figura del vallenc es realcés, potser, una mica més als ulls d’alguns, i que n’ha tacat la trajectòria. L’historiador contextualitza, a més, l’afer en el moment històric de tensió i trencament social “brutal”, part del germen, apunta, de la Guerra Civil, i prefereix no equiparar aquesta etapa a tota la seva àmplia trajectòria.

“Com que veiem moltes cares de Martinell, però no harmonitzat en tota la seva complexitat, el primer que s’ha de fer, i que ens queda pendent, és estudiar-lo a fons"

París conclou que “una cosa no pot treure l’altra. S’ha d’estudiar el personatge en la seva globalitat, veure que és un personatge que, com tothom, té moltes cares, bones i dolentes”. Precisament per això, “perquè veiem moltes cares de Martinell, però no harmonitzat en tota la seva complexitat”, afegeix que “el primer que s’ha de fer, i que ens queda pendent, és estudiar a fons Cèsar Martinell”. I més ara que, el 19 de novembre de 2023, es compleixen cinquanta anys de la seva mort.