El rellotger compta els segons. A la seva rellotgeria del 120 del Boulevard Haussmann. Al seu domicili del 39 de la Rue Marois. Compta els segons, els minuts, les hores, el que faci falta. Ho fa des de 1922. Des de París. Des del seu exili obligadament avantguardista. Per la rellotgeria i el pis hi han circulat, d’una manera o una altra, física, mental, parlada, sentida, tots els exiliats catalans de tots els exilis fins al gran exili. Per això, el 4 de maig de 1940, passa una cosa que no coneixerà segons, minuts, hores. A casa del rellotger Joan Masot Rodamilans neix “l’organització”. Ningú sap encara què és. Però quan l’home que compta els segons obre la porta de casa el rellotge comença a córrer. Assenyala un nou temps: neix el futur. Toc-toc.

El sopar es fa davant una vaixella ideològica trencada. Davant d’una Catalunya esmicolada convertida en una taula salvavides. Davant dels comensals d’un independentisme català esquarterat

El sopar es fa davant una vaixella ideològica trencada. Davant d’una Catalunya esmicolada convertida en una taula salvavides. Davant dels comensals d’un independentisme català esquarterat. En un costat, Nosaltres Sols!: Joan Masot, Daniel Cardona Civit i Jaume Martínez Vendrell. A l’altre costat, Estat Català: Antoni Andreu Abelló, Marcel·lí Perelló Domingo i Joan Cornudella Barberà. Gana. Ganivets. Mossades. Cuina tradicional. Receptes autòctones. El xup-xup que mai falla: el trinxat, el filetejat, l’esberlat, el trencadís català. L’independentisme, nacionalisme, separatisme català desconstruït. Els que creuen que el segle XX és el segle de la nova cuina del volta i volta: de les nacions a estats. I venim d’un primer ou: la Unió Catalanista (1891). Ou fecundat i després trencat en mil bocins que fan néixer nous ous: partits, associacions, organitzacions, moviments, grupuscles... Desenes de pollastres polítics. D’allà tornem a engendrar el gran ou que ens porta avui a taula: Estat Català (1922). El nom és el missatge: la Catalunya estat. Al retrovisor el separatisme irlandès. Al futur els dies en què a Europa ja se senten les plaques tectòniques de les masses que ho volen tot, que creuen que tot és possible. Veient la Catalunya que sempre espera pujar a la primera divisió de l’alliberament nacional. L’Estat Català, nova recepta del temps, cuinada, fundada, entre d’altres, pel Francesc Macià mitològic passat per l’accelerador de partícules dels nous temps transvestits —de coronel a l’hiperlíder insurreccional del poble català lliure—, i per Daniel Cardona, etern separatista del primer ou de la Unió Catalanista de la gènesi eterna d’alliberament nacional. I l’ou rebenta el 1931. I tots tacats, empastifats, confonent les llànties amb medalles. Un nou independentisme coitus interruptus.

El futur més immediat de la gastronomia independentista oferirà als clients escissions i més escissions: partidets, organitzacions, organitzacionetes, moviments, movimentets, trossos, bocins, molles... Plats trencats.

El naixement l’abril de 1931 d’Esquerra Republicana de Catalunya, partit de les noves masses catalanes, en què Estat Català és una part de la cova i vol empeltar el seu independentisme, i en què Macià alça la cresta del lideratge real sempre esperat, fa que Estat Català també rebenti. Daniel Cardona i els seus diuen no i funden Nosaltres Sols! No a ERC, no a Macià, no a la Catalunya autònoma que no té gust de res. I el futur més immediat de la gastronomia independentista serà que tant Estat Català com Nosaltres Sols! oferiran als clients escissions i més escissions a partir dels dos ous: partits, partidets, organitzacions, organitzacionetes, moviments, movimentets, trossos, bocins, molles... Plats trencats. Fins a la gran trencadissa total. Fins al plat final. El plat únic, t’agradi o no t’agradi, te’l fotràs: 1936-1939.

No és l’independentisme català. No és des d’Estat Català, a Nosaltres Sols! (i al mig, totes les microorganitzacions separatistes naixent i morint), passant per partits polítics amb veu al Parlament i al Govern, com Acció Catalana o Unió Democràtica de Catalunya, que són netament independentistes, i la part de l’hegemònica durant la República ERC, que també ho és, o fins i tot les minories del PSUC o la CNT que poguessin creure en una Catalunya lliure. No. És tot Catalunya, tots els catalans, que queden atrapats. Entre uns i altres. Entre el roig letal i el negre letal. Entre els que volen fer una revolució (la seva) abans de la guerra, el 1936, assassinant, robant, amenaçant, substituint, destruint, i els que el 1939 fan el mateix però durant quaranta anys. Catalunya queda físicament i espiritualment esbocinada, evaporada. Es creu que el 1939 ja no hi ha ningú a la taula de la vaixella trencada. Per això, el sopar del 4 de maig de 1940. Es cuina la pega.

Des de 1939 s’està preparant aquest sopar. Les tendres molles sense pa: Estat Català, Nosaltres Sols!, la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya, el Bloc Escolar Nacionalista... Els trossos juvenils de l’independentisme busquen senyals de vida

La cocció es fa durant mesos. A la Catalunya interior i a la Catalunya exterior. A casa i a l’exili. A les cases de la Catalunya búnquer tancada de porticons endins i a les cases de tots els exiliats a París, Perpinyà. Als repetits sopars de la taula sempre parada de Masot. Des del gener de 1939, sense saber-ho, s’està preparant aquest sopar. Les tendres molles sense pa: des de tots els sectors d’Estat Català, de Nosaltres Sols!, de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya, el Bloc Escolar Nacionalista... Els trossos juvenils de l’independentisme busquen senyals de vida a la Catalunya endins i a la Catalunya enfora (com també ho fan, especialment, els d’Unió Democràtica, Acció Catalana o ERC). Són els bocins més joves, als quals ha desaparegut el futur davant dels ulls, els que busquen un demà. Catalunya any zero. El país nadó. El nou ou del sopar del 4 de maig de 1940 es cova des del 26 de gener de 1939, quan les tropes franquistes entren a Barcelona. El nou ou es belluga, s’esberla, s’obre i crida: Ningú ha mort! Som generacionalment immortals. Aquí som, aquí serem. La taula parisenca és una invocació de l’esperit etern de Catalunya i dels catalans, en què Masot, Cardona, Martínez Vendrell, Cornudella, Andreu i Perelló han de fer de mèdiums. No és fàcil. Però només asseure’ls a taula és un miracle. Vegem el menú que paren totes les parts.

Primer plat: senyors, fa vuit mesos que ha començat la Segona Guerra Mundial. Diguem-ho clar: aquest conflicte és, per a nosaltres, una continuació de la Guerra Vil-Civil que hem viscut i batallat. Per tant, aquesta guerra planetària és un present continu i s’ha d’estar al costat dels aliats, contra el feixisme, contra qualsevol totalitarisme, perquè quan ells guanyin, en nom de la llibertat, si nosaltres estem amb ells, ajudant-los, combatent, després afavoriran una nació sense estat com Catalunya que vol i lluita per la llibertat. La mateixa llibertat. Tots causa comuna. Tots soldats de la llibertat. Internacionalitzar el cas català. Estar al costat bo i lluminós de la història. Catalunya és Europa. Europa és llibertat. Presents.

Segon plat: estem enfonsats, trencats, destrossats, escampats, aïllats, substituïts, manipulats, alterats... Tot el que vulgueu. No som i som. Catalunya s’ha de tornar a empegar. Cal un front patriòtic per a tots (gent de partits, associacions, moviments...). Tots. Tots hi seran benvinguts. Els que vulguin una Catalunya lliure, una Catalunya que tingui dret a decidir el seu futur. El passat és la desunió; el demà, la unió. El rellotge marca les hores: els catalans s’han d’unir en una única lluita. Tots hi caben. Resistència a Catalunya i alliberar Europa. Cal combatre dins i fora. Cal enfrontar-se a l’ocupació franquista i a l’ocupació nazi. Les veus i les accions catalanes han de ser estereofòniques. S’han de sentir i veure a Catalunya i al món. Catalunya i la seva lluita per tots els mitjans ha de ser arreu. Unió en la diversitat física i espiritual.

El Front Nacional de Catalunya és el primer moviment polític de lluita, combat, resistència, contra el franquisme, reestructurat, renascut, ressuscitat des de l’enfonsament de 1939

Postres, cafè, copa i puro: quan hi ha guerra fora cal pau dins. És l’hora. Madurar és fer les paus amb el nen independentista que vam ser. Masot, cuiner i comensal alhora. Ambaixador des de 1922 de l’independentisme a París. Gentleman, crupier de sopar i confidències i secrets, i el que faci falta. Masover del separatisme a l’exili. Porta la factura, que paguen, a mitges, les dos parts. Escriu a les seves notes de l’àpat. Això se signa: “Un pacte de no-agressió a Catalunya entre nosaltres”. I què més? La recepta original que surt d’aquesta taula: “La nostra organització quedarà sempre dempeus per tal de treballar per a l’aconseguiment total de les nostres aspiracions dintre o fora de Catalunya”. Els mortals surten del sopar immortals. No ho saben. No es veu. Però “l’organització” és la primera. La nova gènesi. L’altre ou fecundat. El primer moviment polític de lluita, combat, resistència, contra el franquisme, reestructurat, renascut, ressuscitat des de l’enfonsament de 1939. “L’organització” es dirà (a partir de 1942) Front Nacional de Catalunya (FNC). Tothom marxa, amb la panxa plena. Cal digerir.

Caminen apressats, els homes de les cares de ferro del sopar. Els homes que s’han trencat les cares. Els homes enfadats, cabrejats, emprenyats, enemistats. Entre ells i entre tots. Els homes tallats a bocins. Ha caigut la pell de l’ànima als plats de la vaixella trencada i empega la tristesa, la desesperació, el forat. Els homes foradats s’han assegut a taula. S’han mirat a la cara. Han parlat. I han acordat. Amb mal de ventre. Amb basques. Hi ha nàusees. Marejos. Però s’ha de sortir al carrer.

El dolor de Daniel Cardona és insuportable. Viatge horrible de tornada amb el tren que el porta al Perpinyà del seu exili. La malaltia. Però ell és de pedra picada. Fins al final del trajecte. El 10 de maig escriu al rellotger Masot: “Cornudella treballa pel «demà», per una posició espectacular i teatral de cosa exterior, encara que em sembla que s’equivoca completament, car les coses no seran mai com abans”. No ha paït. No és ell. Perquè ningú del sopar encara no ha digerit res. Impossible. La realitat és caníbal. Quina gran bocota, que tot ho mossega. El 10 de maig de 1940 els nazis desembarquen a granel a Bèlgica. Avís: venim cap a París. I a tothom se li regira l’estómac. Tall de digestió. I cames ajudeu-me. El 12 de juny Joan Cornudella i la seva dona, Maria Feixa, fugen de París. El 22 de juny els nazis entren a la ciutat de la llum sense llum. Antoni Andreu Abelló fa el mateix. Tots cap a Perpinyà. A pair, amb el Cardona.

Perpinyà, centre de l’univers i de les decisions gravitatòries. És l’hora. El rellotge. Toca totes les hores. Cornudella torna a Catalunya. Andreu Abelló es queda a Perpinyà. A veure, tot és un mica més complex. Però quedem-nos a la capital de la Catalunya del Nord. Andreu Abelló i Cardona a la mateixa ciutat. Enfrontats que es tornaran amics. Tot canvia amb la proximitat. El tracte a pam. La solitud a pam. Cara a cara. Sense això potser no hi hauria hagut futur empegat. El gir de guió. Perpinyà capital, temporal, de l’FNC enfora. Des d’aquí naixen, es treballen, es canalitzen les relacions amb els serveis secrets aliats: francesos, anglesos, nord-americans... Perpinyà check point. Frontera. Duana. Per aquí es passa. A dalt i a baix. Per aquí també retorna Jaume Martínez Vendrell. Això ofereix al futur europeu l’FNC: xarxes d’evasió, de vida, d’esperança, de llibertat. Necessiteu fugir?

El Front, durant els anys de guerra, passa més de 800 persones per fugir de l’Europa ocupada

Us hi portem. Tot és segur. Viureu en llibertat. Per aquí. La primera ruta des de Sant Llorenç de Cerdans fins a Olot. També hi ha la de Bellver de Cerdanya fins a Castellar de n’Hug. Però també la de Banyuls-Colera-Llançà-Barcelona. Per aquestes rutes, per aquests camins, per aquestes sendes, amb totes les variacions i modificacions, improvisades o calculades, circulen, clandestinament, oficials i aviadors britànics, polonesos, belgues, jueus de totes les nacionalitats... El Front, durant els anys de guerra, passa més de 800 persones per fugir de l’Europa ocupada. És un anar i venir dels conductors catalans de l’FNC: Jaume Martínez Vendrell i tota una colla de joves: Enric Pagès, Gregori Font, Joan Sardà, Octavi Viladrosa, Joan Fortuny, Francesc Vilà, Felicià Manzanares, Francesc Fortian... I d’altres, com Manuel Cruells i Josep Planchart, són els subministradors secrets, d’amagatotis, de documentació i salconduits. Els xofers de la llibertat. Veritables autopistes humanes. El cel a la terra. I tots professionals d’un exèrcit d’alliberament vestits d’invisibilitat. I tot penjant d’un fil. D’un segon.

Un mal moment. Un militant d’Estat Català que passen a Catalunya. El detenen, atzarosament, a casa seva. Casualitat. Aquest fet instantani provoca la caiguda de tres passadors de l’FNC: Fortian, Sardà i Manzanares. Més detencions. Tortures. Amenaces. Cap d’ells revela res a la policia espanyola, però la ruta de Llançà desapareix del mapa per seguretat. Ningú cau, ni fuig, pel túnel de la por. Al revés: es fa més llum. El juny de 1940 “l’organització” ja té nuclis a Barcelona, al Baix Llobregat, al Maresme, Manresa, Lleida, Tarragona i Girona. I emissores de ràdio instal·lades, per connectar amb els serveis secrets francesos, a Barcelona, Girona, Manresa i Lleida. I són els dies de l’escenografia de la mort cavalcant: la detenció, l’agost, del president Lluís Companys per la Gestapo a França. El trasllat forçat a Catalunya. L’assassinat per part de la dictadura franquista a Montjuïc el 15 d’octubre de 1940. Resposta: els militants de l’FNC es multipliquen pels camins, les cantonades, i els despatxos.

El diplomàtic polonès accedeix a les demandes catalanes: Catalunya serà a la taula de postguerra amb la cadira de Polònia

Consolat britànic de Barcelona. Estiu de 1940. Dos joves de l’FNC, Josep Munté i Enric Pagès, venen a parlar de passaports de futur. S’entrevisten amb oficials dels serveis secrets britànics. L’FNC té coses i el Regne Unit d’altres. Els catalans volen garanties que, en acabar la guerra, la personalitat de Catalunya sigui reconeguda en una taula de pau. Els britànics no poden garantir res. Només poden oferir diners. Res. Mans buides. Cap acord. Però un any després els britànics truquen als catalans. Els necessiten. L’FNC és com una formiga que es mou d’aquí a allà. Connecta formiguers i no hi ha cap organització a l’interior de Catalunya que tingui les antenes d’aquestes formigues. Aquí teniu un nom: Roman Koparski. Diplomàtic polonès a Madrid. Els britànics fan un win-win: Koparski està enllaçat amb els britànics però no depenen d’ell. I els catalans s’enllacen amb el polonès sense estar-ho explícitament amb els britànics. I el polonès accedeix a les demandes catalanes: Catalunya serà a la taula de postguerra amb la cadira de Polònia. Au, a arromangar-se.

Les formigues de l’FNC no paren de treballar recollint informació: plantes de combustible, xarxes viàries, casernes... de Catalunya i el País Basc. Llista enorme de punts per actuar. Un any sucós. Però els primers dies de 1942 cauen. Koparski i membres de l’FNC: Enric Pagès, Dionís Munté, Josep Munté, Abelard Pujol i Josep Guerrero. Consell de guerra sumaríssim. 29 de gener de 1944. Acusacions: integració en una organització anomenada “Estación de bases e intercambio de información”, que funcionava en un país no bel·ligerant. Objectius (segons sentència judicial): evacuació il·legal de súbdits estrangers, subministrament d’informació susceptible de ser utilitzada durant la guerra en curs. Sentència: Pagès i Koparski, sis mesos i un dia de presó menor com a autors de delictes d’espionatge; la resta, sis anys de presó menor. S’atura res? No... Acceleració. Gas. Fins a dalt de tot.

El cel s’omple d’estrelles el 1942. De la bandera nord-americana. Els Estats Units entren a la guerra. L’estrella de l’URSS també comença la contraofensiva. S’oloren aires de llibertat. Els catalans de l’FNC, dempeus i avançant. “L’organització”, oficialment, passa a dir-se Front Nacional de Catalunya. Papers. Oficialitats clandestines. Necessitat d’ordre. Estructura interior i exterior. Els joves es van fent grans. Consell executiu. President: Joan Cornudella. Secretari d’organització i propaganda: Manuel Cruells. Secretari militar: Jaume Martínez Vendrell. Vocals: Lluís Serres, Ramon Arrufat, Domènec Ramon, Pere Narbona. I darrere de tot, invisible, però visible, la secretaria militar. Secció autònoma. De dos cares. Jaume Martínez Vendrell: cap militar. Manuel Cruells: cap polític. Santiago Pey: cap de secció d’operacions. Baltasar Toll: informació. Pere Carbonell: servei. I Daniel Cardona? Cardona (amb Pey i Carbonell) fa la declaració de principis i estatuts. Cardona, cada cop més malalt, mor el 7 de març de 1943 a la seva casa de Sant Just Desvern. Cardona i Cornudella abraçats, ideològicament, veritablement, coherentment, cada cop més, des del maig de 1940. S’entenen. Es respecten. S’ho han dit tot. I Cardona fa a mans de Cornudella el comandament de l’FNC a l’exterior. Confio en tu. El futur ja ha arribat i és calorós.

L’estiu de 1942 hi ha ganes de sortir al carrer. De prendre l’aire, de fer volar coloms, d’aterrar i llegir. Un manifest imprès arriba a cases de tot Catalunya: mil exemplars. És la carta de presentació de l’FNC a domicili. Després, distribuïda per mans segures d’altres domicilis, que tornen a passar-la a més mans segures... La xarxa de la xarxa multiplicada. Una difusió d’immenses minories. Diuen: som aquí. I donem la cara. Milers de catalans el llegeixen. Milers de catalans continuaran llegint la microindústria de paper de l’FNC: manifestos, fulls de mà, revistes... I a l’octubre, segon aniversari de l’assassinat de Lluís Companys, es fa un manifest de 7.000 exemplars publicats. Cada cop més gent de Catalunya i de fora coneix el Front. El Front a casa. El Front entra on ningú entra. A la sala d’estar, al menjador, seu a la butaca. El Front t’explica coses que no saps i que no veus. Són interessants. Et fan estar atent. Obrint els ulls. Com si fos una pel·lícula. Però no és ficció: és realitat. Aquesta és la història de l’home del pintallavis.

Els britànics li diuen “Lipstick”. Els alemanys, “Felipe Mataró”. Però ell, realment, es diu Jaume Ribas i és de l’FNC. Ribas és agent doble

Els britànics li diuen “Lipstick”. Els alemanys, “Felipe Mataró”. Però ell, realment, es diu Jaume Ribas i és de l’FNC. Ribas és agent doble. Ho ha de fer així. Vol ajudar els aliats, però per guanyar-se la confiança dels serveis d’intel·ligència britànics primer es fa agent dels serveis d’intel·ligència alemanys: l’Abwehr. De fet, és un agent triple: juga a tres bandes. Des de l’Espanya franquista passa informació a britànics i alemanys en tots els sentits, però també a l’FNC. Enginyer químic. Científic. Passa informació, especialment, sobre producció, ciència i tècnica de l’Estat espanyol. És un dels grans espies del moment. Posa la informació amb tinta invisible i microfotografia. Però ell té una gran missió: l’FNC i la llibertat de Catalunya. Viatja per feina. Quan va a informar els britànics també li serveix per dur documentació del Front Nacional de Catalunya al Consell Nacional de Catalunya, ubicat a Londres. I al revés de tornada. El Consell, creat el 1939 per Lluís Companys, com si fos un paragovern català, una còpia de seguretat de la Generalitat, el presideix Carles Pi i Sunyer. El Consell és Catalunya al món i l’FNC hi té línia directa i és el seu representant a Catalunya. La feina d’espia, a Ribas, li dura poc: de novembre de 1942 a març de 1943. És descobert per la policia espanyola a Madrid. I fuig, en seqüència de pel·lícula d’espies, des de l’aeròdrom de Madrid, cames ajudeu-me, i vola fins a Londres. La seva altra casa. Està casat amb Carolina Pi-Sunyer, filla de Carles Pi i Sunyer. Nova vida, però els serveis d’intel·ligència britànics l’acusen d’estar més interessat a organitzar el moviment separatista català, a través de l’FNC, que a passar informació a Sa Majestat britànica. Li diuen adeu. Però la pel·lícula de l’FNC i les seves aventures, gestes, heroïcitats, proeses... està a punt de tenir encara més públic mundial.

El setembre de 1943 l’FNC demana a Carles Pi i Sunyer que redacti un document per cridar a la unitat i la constància entre els catalans. El manifest es diu “Primeres paraules”. Vola clandestinament a Catalunya i a les comunitats catalanes exiliades del planeta. Un èxit. Una fita. Un gol. El franquisme persegueix, reprimeix, cerca amb ullals la propaganda antifranquista. I les “paraules” arriben a les cases, als cors, al futur: “La ideologia del nacionalisme català, que els catalans sostenen i defensen, són els mateixos principis de dignitat humana que també es debaten en la guerra actual, i són els que triomfaran al capdavall [...]. Els catalans han de perseverar en la seva fe i lleialtat envers Catalunya [...]. Les Nacions Unides que lluiten per la seva reafirmació (la Carta de l’Atlàntic) han promès donar a tots els pobles que són honestos, i han manifestat la seva voluntat, la llibertat que se’ls va arrabassar”. Les paraules de Pi i Sunyer s’emmirallen en l’FNC: pren com a referència la Carta de l’Atlàntic de 1941 i identifica la causa catalana amb la dels aliats i l’esperança d’ajuda futura. Les “paraules” són un nosaltres, un plural, un aliment per a una fam de desert. Les “paraules” són un miracle.

“Com a conseqüència de la difusió de «Primeres paraules», els serveis de la Gestapo alemanya a Catalunya han enfortit la seva repressió contra els catalans.” Setanta militants de l’FNC són detinguts

Les “paraules” esdevenen mainstream. Els catalans d’Amèrica, el gran lobby geogràfic de l’exili, veuen en l’FNC la gran esperança de futur. Aquí, uns altres, també pensen el mateix: la dictadura obre els ulls i descobreix, realment, l’FNC. El nivell d’alarma augmenta. Els qualifiquen d’importants. I decideixen actuar-hi en contra sense paraules. Al carrer. Identificacions. Antoni Andreu Abelló. Andreu escriu a Pi i Sunyer un telegrama: “Com a conseqüència de la difusió de «Primeres paraules», els serveis de la Gestapo alemanya a Catalunya han enfortit la seva repressió contra els catalans”. Cauen. Una gran caiguda. Setanta militants de l’FNC són detinguts (entre ells, Joan Cornudella) i acusats de “delito de espionaje y actividades subversivas”. Tots passen per la comissaria de Via Laietana. Tortures. Alguns surten al cap de pocs dies. La majoria passen entre tres i cinc setmanes als calabossos. Després la depuració. 49 processats. Destí: la presó Model. És la detenció més gran d’un moviment polític de resistència a la dictadura fins aleshores. Por? Marxa enrere? Dubtes? No! Futur.

El cel del demà són les platges de Normandia de juny de 1944. Ja són aquí. Ja ho veuen els independentistes catalans. Els nord-americans aniran alliberant i després baixaran fins aquí. Segur. És la hipòtesi onírica. De l’FNC i també d’altres. Des del ciutadà que fantasieja al búnquer de casa fins a tot el moviment independentista i catalanista que té el somni com una arma que fa caminar la lluita. Aniran caient tots els dolents i finalment li tocarà a Franco. Vitamina esperança. Somni real. I l’FNC creix amb militants, amb ganes, amb el fet de posar-se en perill per la llibertat que està a tocar. Només un exemple d’aquesta energia FNC. El setembre de 1944, en una acció que en qualsevol moment seria quotidiana, usual, repetitiva: una màquina d’imprimir amagada en un local de Vallcarca es porta a la caseta d’un expolicia de la Generalitat. A un lloc no concret entre Sant Adrià de Besòs i Badalona. Aïllada. Lluny de tot. També del soroll que porta sospites a l’aire i a les orelles. A tot drap: 40.000 adhesius i 20.000 fulls volanders de l’FNC. Els temps continuen canviant i les xifres es van multiplicant. L’FNC vol córrer cap a les masses. Queda poc. I cal arriscar més i més. En un dels pisos de trobades invisibles, al carrer de la Riera Alta de Barcelona, Jaume Martínez Vendrell ho diu clarament als joves: la necessitat del combat. De les armes. Estem en guerra. Ara cal ser present al carrer. La gent coneix l’FNC, ara l’ha de veure en acció a casa, a Catalunya. Vegem què preparen.

Es desplega una bandera catalana gegant al mig de tot: 8 metres de llarg per 3,6 d’ample sortits d’una bandera espanyola comprada de 40 metres. Engany cromàtic total

La nit del 10 de setembre de 1944 Jaume Cornudella, Carles Soler i Jaume Martínez Vendrell esperen en un bar al final de la parada del tramvia de la Barceloneta. Tots porten armes. La seva missió és esperar amb mans congelades que es poden descongelar en segons. Quiets, perquè l’acció és fora. Passen uns pescadors amb bosses. Són els militants Joan Grau, Joan Josep Ferrer i Ferran Marull. A la butxaca hi porten la clau falsa per obrir la porta de la torre del port. A les bosses, el que ningú s’imagina. Entren. Comencen a escalar. Tenen tots els estris mecànics fets per ells perquè corri. I corre, corre... Es desplega una bandera catalana gegant al mig de tot: 8 metres de llarg per 3,6 d’ample sortits d’una bandera espanyola comprada de 40 metres. Engany cromàtic total. Baixen. El grup de protecció del bar i els penjadors es dispersen. Tots dormen fora de casa. I un altre grup ja reparteix la propaganda impresa de l’acció. L’endemà, diada sonada i visual: tothom veu la senyera penjada. Els cables del telefèric de la Torre de Sant Sebastià són l’estenedor de Catalunya. Increïble. El Front és visible. Fins i tot la premsa franquista manipula la realitat i publica una fotografia convertint la senyera en una estelada. Però la realitat estesa vola més enllà de Catalunya. Europa ja toca la llibertat.

L’alliberament de França il·lumina el Front. La fi de la Segona Guerra Mundial es flaira. Cornudella es torna a instal·lar a Perpinyà. S’activen les esperances. També les armes que esperen a la capital de la Catalunya del Nord. Què passarà? Ens alliberaran? Ens ajudaran? Intermedi. Mentrestant tot està acabant. Cal alçar la veu. Som aquí. Per la situació que viu Catalunya i tot Europa, el Front decideix editar un periòdic: Per Catalunya. Pel Sant Jordi de 1945 se’n tiren 5.000 exemplars de vuit pàgines. Pensament i acció. No hi ha roses sense espines. El 23 d’abril endiumenjat, a les sis de la tarda, al xamfrà barceloní de Còrsega amb Sardenya, un escamot d’onze militants de l’FNC armats van a resar. Entren endreçadament a la Sagrada Família. Uns van per una banda, els altres per l’altra. Uns es queden a baix, a meditar fortament. Els altres van pujant, cap al cel. Hi arriben. Treuen els caparrons terrenals a manera natural, artística, i fan l’obra: deixen caure una senyera immensa, allargassada, com la llengua d’un drac de Gaudí. I allà treu foc groc i vermell immortal. Per fer l’obra més completa serren les escales de ferro del capdamunt de la torre perquè no s’hi pugui accedir i els costi treure’n la bandera. Més fotos planetàries. Del cel a la terra. I un altre cop la taula parada.

Tots els exiliats catalans signen amb noms i cognoms, però, per la por a la repressió, l’FNC només signa amb una “X”. I el Foreign Office britànic obre els ulls a l’equació

El document arriba a la taula del naixement de les Nacions Unides. San Francisco, 25 de juny de 1945. Es diu “The case of Catalonia”. Una apel·lació a la llibertat i als drets de Catalunya presentada pels exiliats Josep Carner Ribalta, Joan Ventura i Josep Fontanals, membres de la delegació nord-americana del Consell Nacional de Catalunya. L’FNC, com a representant del Consell a Catalunya, també el signa. Al document hi ha una signatura encriptada: “(in Catalonia) X (a member of the underground moviment «Front Nacional de Catalunya»)”. Tots els exiliats catalans signen amb noms i cognoms, però, per la por a la repressió, l’FNC només signa amb una “X”. I el Foreign Office britànic obre els ulls a l’equació.

El Ministeri d’Afers Exteriors del Regne Unit veu banderes catalanes per tot arreu. Connexions internacionals. Papers. Moviments. Això ja fa anys que dura i va a més. Què està passant? Què significa això? Algunes observacions britàniques des del Consolat britànic a Barcelona amb direcció a Londres: “The Catalan movement is considered to be reaching proportions dangerous to the Falange” (“Es considera que el moviment català està assolint perilloses proporcions per a la Falange”). Més: “the FNC has now become organised with no lack of capital or volunteers and that [...] may soon a source of real trouble fort he Falange Party in Catalonia” (“L’FNC s’ha organitzat i no li manca ni capital ni voluntaris, i aviat pot representar un problema real per al partit de la Falange a Catalunya”). Estem a punt del gir de guió. Estem a punt d’arribar a l’anhelat somni. La realitat és que arriba el dia: al setembre de 1945 acaba la Segona Guerra Mundial. La llibertat ha guanyat. Guanyarà ara a Catalunya? Accelerador.

Hi ha locals a la universitat per torturar, apallissar, amenaçar els universitaris que no volen aprendre la lliçó única. Això s’acaba. Un escamot de joves del Front posa un explosiu a la sala de tortures

Dies de vins i roses per a Europa. I al país que de les derrotes reals en fa somnis de victòries, el Front reparteix fulls de mà per honorar els herois de 1714 i enfonsar i enllaçar Felip V i Franco. Diada d’esperança però amb ecos de passat permanent: els militants s’enfronten a trets amb policies que els volen detenir. El fum és indici de foc. I el 1945 és un accelerador de partícules de lluita permanent. Ha de ser l’any, però ja s’arriba a 1946. Els Reis del Front porten el regal d’una immensa senyera a la façana de la Universitat de Barcelona el 6 de gener. Il·lusió juvenil. El 9 de febrer, “el Día del Estudiante Caído”, es posa un explosiu a la capella de la Universitat. Es trenquen els retrats de Franco i José Antonio Primo de Rivera. Es fan pintades de “Visca Catalunya lliure”. El 5 de març, un altre explosiu a la plaça de la Universitat. Una altra senyera gegant i pluges de fulls de l’FNC. La Universitat de Barcelona és terreny de combat de l’FNC. El planter. La masia. El futur. El Front Universitari de Catalunya és una organització cel·lular que aglutina els joves catalans de diverses ideologies (Unió, ERC, AC, EC...) i que fa front amb el Front. És el Front jove amb una idea comuna: combatre el franquisme i lluitar per una Catalunya lliure. D’aquí surten molts militant del Front. La universitat catalana de postguerra és una guerra. El repressiu i obsessiu SEU (Sindicato Español Universitario) persegueix els joves catalanistes sense miraments. Hi ha locals a la universitat per torturar, apallissar, amenaçar els universitaris que no volen aprendre la lliçó única. Això s’acaba. Un escamot de joves del Front posa un explosiu a la sala de tortures de la Universitat de Barcelona. Bum!

El 1946 els militants de l’FNC que col·laboren amb els aliats (els governs francès, britànic, polonès i nord-americà) durant la Segona Guerra Mundial són reconeguts per aquests governs amb medalles i certificats

Tot salta pels aires a Catalunya i a Europa. I encara s’espera. La paciència i l’esperança. El 1946 els militants de l’FNC que col·laboren amb els aliats (els governs francès, britànic, polonès i nord-americà) durant la Segona Guerra Mundial són reconeguts per aquests governs amb medalles i certificats. Desenes de militants. Herois catalans i universals. Es van jugar la vida, se la juguen encara, per la llibertat. Un ai al cor. Encara ens en sortirem. Els món ens pica l’ullet. És un moment zenit: l’FNC té més de 3.000 militants. Diversitat en la unitat. Militants que poden ser militants d’altres partits (Unió, ERC, AC, Estat Català, Nosaltres Sols!...), però que creuen en la gènesi de l’ou del Front: el Front patriòtic. El Front de la llibertat comuna. El nosaltres és el Front. 3.000 persones. 3.000 catalans disposats a coses. 3.000 enmig de l’habitació fosca, sense llum, i amb hòsties imaginàries i reals que és la dictadura. Ningú té això. Un exèrcit de futur. Una pàtria de persones. Gent que encara creu que ho podrem fer. Que s’apropa. Que arriba al demà. Per això es troben tots el 18 d’abril de 1946: primera conferència nacional del Front. Anem-hi.

Venen de tot arreu. Silenciosos. Discrets. Protegits per la secció militar de l’FNC. Fins a Dosrius (Maresme). A la casa del militant Esteve Albert. La trobada és la reunió política més important del primer franquisme. Evidentment es parlen de moltes coses. Des de falsificar bitllets fins a accions armades. Hi ha un atemptat contra Franco que fa temps que es calcula: esperar una de les seves visites a Barcelona. El tram escollit és des d’Esplugues fins a Collblanc. Sota les llambordes s’hi pot posar un càrrega explosiva i activar-la a distància. El cotxe volarà. Es parla des d’un extrem a un altre. Política i acció. Parlar i esperar. Mentrestant. Perquè ens vindrà a alliberar, oi? Doncs tirem. Ningú s’atura.

El 13 de juny de 1946 la policia entra al pis on s’amaga Jaume Martínez Vendrell. El detenen. Agents de la brigada politicosocial el porten a la comissaria de Via Laietana. El torturen. S’intervenen armes, explosius i una impremta. Catorze detinguts. Tots torturats. Però la policia s’acarnissa sobretot amb Emili Boté Serrat: el desfiguren dels cops que li donen. Joan Josep Ferrer Grau, degut a les tortures, intenta suïcidar-se tallant-se les venes. A Ferran Valls Mención li aixequen la pell de l’esquena a cops de porres de goma. I després, és clar, les condemnes. Jaume Martínez Vendrell: vint anys. Joan Josep Ferrer Grau i Emili Boté: quinze anys. Josep Serra Estruch, Josep Oriol Palà Carbonell i Gregori Font: sis anys. Jaume Castells Lluelles i Alexandre Viladrosa Mas: tres anys. Pere Vegué Ligoña i Antoni Romeu Just: dos anys. Mercè Oller Prat: un any. Josep Oriol Domènech Llavallol, Ferran Valls Mención i Francesc Gonzàlez Graells: sis mesos i un dia. Joan Iranzo Adrover: sis mesos i un dia de presó menor. És un senyal: no arriba res. I tot va caient. Amb aquesta caiguda, la secció militar de l’FNC queda tocada. Físicament i intel·lectualment. L’ànima política començarà a guanyar terreny a la militar, a la de l’acció. El rellotge es va alentint.

L’octubre de 1947, la segona conferència de l’FNC, on s’esquerda l’ou. Un altre acord de sopar. Es decideix abandonar la concepció de front patriòtic resistent i de lluita per caminar cap a un partit polític

L’octubre de 1947, la segona conferència de l’FNC, a Sant Just Desvern, a casa de Daniel Cardona, on es comença a esquerdar l’ou. Es decideix abandonar la concepció de front patriòtic resistent i de lluita per caminar cap a un partit polític. Tot cau: la secció militar, els aliats europeus, el món en què creia el Front (i no només el Front) s’ensorra. El Front passa de fort a dèbil. Es busca, com sempre, la unitat política de Catalunya i els catalans. De l’interior i l’exterior. Coordinació amb les organitzacions catalanes. El llenguatge canvia. Els temps estan canviant. Les hores es tornen accelerades. El rellotge va boig. La possibilitat de la lluita armada es tindrà en compte “quan sigui coordinada per l’alta direcció d’un gran moviment d’oposició al règim franquista”. El rellotge assenyala noves hores. El d’aquí i el d’allí.

Sincronització global. 17 de novembre de 1947, Assemblea General de l’ONU. Flushing Meadows (Nova York). Les democràcies de l’òrbita de gravitació occidental marquen com un dels seus objectius l’anticomunisme. I Franco sempre s’ha presentat com a estrella de lluita contra el poder roig. Comença la Guerra Freda. El món partit en dos. Catalunya, novament, atrapada, entre uns i uns altres. Catalunya ja ho ha vist, això. No es lluitava per una altra cosa? Per un altre món? El futur no ha arribat. I no hi ha futur. L’FNC es frustra, es deprimeix, es fot cops de cap. Segrestats per la impotència. Menyspreats pel tot. Set anys de lluita: morts, ferits, torturats, empresonats... Set anys alliberant persones, donant la cara, oferint esperança... Set anys per arribar fins aquí. El rellotge no s’atura. I l’ou es va esquerdant.

L’ou de l’FNC hi és. Rodola per la vaga de tramvies de 1951. Llança fulls de mà al Teatre del Liceu. Desembarquen nous joves d’una nova època. Continuen les detencions. Les tortures. Els barrots. Però l’FNC ja no és el que era. L’ou es va trencant

L’ou de l’FNC hi és. Rodola per la vaga de tramvies de 1951. Llança fulls de mà al Teatre del Liceu. Desembarquen nous joves d’una nova època. Continuen les detencions. Les tortures. Els barrots. Però l’FNC ja no és el que era. L’ou es va trencant. Com en temps antics. Els anys seixanta són un cop. Les generacions que no han viscut la guerra, que no han nascut en aquells anys, s’incorporen a les universitats. El planeta està dividit i divideix. Els joves mengen i beuen sopes de lletres ideològiques patrocinades pel marxisme, el trotskisme, el leninisme... Un nou cop mortal: abans el que és social que el que és nacional. Abans separats que units. Si l’FNC havia tingut l’hegemonia de la lluita antifranquista ara se li esmicola a les mans. El roig monocolor de totes les utopies mana. Guanyen els sindicats (Comissions Obreres); partits renascuts per un bany de color, com el PSUC, o microorganitzacions d’extrema esquerra, com Bandera Roja. Catalunya es va diluint, es va qüestionant. Els joves de l’FNC festegen amb el marxisme. L’abracen. Veuen el futur roig. I l’ou de l’FNC es trenca amb una de les clàssiques, tradicionals, originals, genuïnes i eternes explosions de l’independentisme i del catalanisme.

Del tronc del Front en surten totes les organitzacions de l’esquerra independentista: PSAN, IPC, CSPC, MDT... fins a una part de l’independentisme que irromp com un moviment massiu al segle XXI

El 1968 un grup de joves que creu en una política socialista, popular, marxa de l’FNC i crea el PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional). A partir d’aquí és un no parar. Torna la gana, tornen els ganivets, torna la gastronomia nostrada de les escissions xup-xup de l’independentisme català. L’FNC segueix amb un rellotge cada cop més lent, parsimoniós, antic. Sí, sí, és allà, amb la timeline del país: l’Assemblea de Catalunya de 1971. Buscant senyal, creant seccions noves, com el Bloc Català d’Estudiants o la Joventut Obrera. Trobant-se, veient-les cares en nous congressos. Anant en coalició a les primeres eleccions espanyoles de 1977. Increïble. Aquest és el Pacte Democràtic per Catalunya: Convergència Democràtica de Catalunya (Jordi Pujol), Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament (el “postpallachisme”), Esquerra Democràtica de Catalunya (Ramon Trias Fargas), Front Nacional de Catalunya i independents. Onze diputats i dos senadors. Cap del Front. L’ou rebentat.

Sense el front independentista minoritari de maig de 1940 no hi hauria el front majoritari de l’independentisme català d’octubre de 2017

La paradoxa de la fecundació de la pega independentista és que és del Front d’on surten totes les organitzacions de l’esquerra independentista: els joves del PSAN, que viuran l’escissió amb el PSAN-Provisional. Després vindran els Independentistes dels Països Catalans (IPC). Els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC). El Moviment de Defensa de la Terra (MDT). I més. I més. Centenars de militants que després formaran part de partits polítics, sindicats, moviments nacionals. El 1990 el Front decideix integrar-se a ERC. Però l’ADN, l’humus, el carboni 14 de l’FNC és arreu. Empegat a la pell i als somnis dels independentistes d’esquerres i de dretes. A liberals i antisistema. A pobles i ciutats. Sense el front independentista minoritari de maig de 1940 no hi ha el front majoritari de l’independentisme d’octubre de 2017. El pas d’un sopar de sis persones a un sopar de milers de persones. La gana de futur del segle XX és la gana de futur del segle XXI.