Que Catalunya gairebé sempre ha tingut un esperit emprenedor i innovador és indubtable. Però això no és sinònim de ser país capdavanter. De fet, el més greu no seria no ser capdavanter. El fotut seria no adonar-se que hom no ho és i, en cas d’adonar-se’n, no tenir la voluntat de progressar i esmenar el dèficit. La indústria tèxtil catalana de finals del segle XVIII és molt important en volum. La cotonera ocupa 80.000 obrers i només a Barcelona hi ha 25 fàbriques d’indianes i 9 de teixits de llana. Però després de la Guerra del Francès ha quedat més obsoleta que un telèfon de baquelita en ple segle XXI.

La preocupació de la Junta de Comerç de Barcelona ja ve de lluny. El 1797 reconeix que “hem copsat l’estat actual de las fàbriques del país i hem comparat pintats estrangers i hi detectem un clamorós endarreriment, no només pel dibuix o disseny, sinó també pel que fa a la vivesa dels colors, i d’aquest endarreriment resulta de summa importància que la Junta adopti els mitjans que proposarem per fer avançar la nostra indústria en un ram que és el de major consum. Si alguna cosa se sap, ha estat el dispendi considerable dels fabricants, alguns dels quals sacrificant sumes importants, per fer venir algun estranger perquè els ensenyés [...]. Amb dificultat es trobarà un fabricant que per si sol vulgui emprendre les despeses que suposaria la dotació i manutenció d’un colorista perquè es perfeccionés en l’art enviant-lo a països estrangers per desgràcia molt distants d’aquest”. Cal posar fil a l’agulla, o a la indiana, més ben dit, i mai millor dit.

Als països industrialitzats europeus de principis del segle XIX, com Catalunya, Alemanya, França, Suïssa o el Regne Unit, calen vies alternatives per “obtenir” allò que ara pomposament se’n diu “know how”

Per això, el 1814, la Junta de Comerç de Barcelona, a petició dels empresaris Josep Gironella i Joan Canaleta, encarrega una missió a l’exalumne i exprofessor de l’Escola de Dibuix de la mateixa institució Carles Ardit i Treno (Barcelona, 1777-1821), utilitzant la figura del pensionat. El pensionat, tot i viure en època de proteccionisme, és molt habitual. Es tracta de fer una mena d’Erasmus per “aprendre” què es fa en altres països, tot i que Ardit ja no està en una etapa jovenívola per semblar que surt de l’ou. Època d’innovació, de disrupció, d’això de què tant es parla al segle XXI, per comprovar, una vegada més, que res de nou sota la capa del sol.

Les instruccions i el sou són clars. Un informe cada tres mesos, dos duros diaris durant dos anys i seixanta duros per al viatge. “Ardit, ho volem saber tot”, ve a dir la Junta

El progrés tècnic i científic necessita molts actors i molts perfils. El professor d’Història de la Ciència de la Universitat Autònoma de Barcelona, Agustí Nieto Galán, parla de brokers que compren, venen i negocien secrets i privilegis. Un broker o un simple espia? De tot una mica i una mica de tot. De fet, no ens hauria d’estranyar pas en el context de l’època. Hi ha un proteccionisme, un entrebanc real. Comprar patents no està a l’ordre del dia. Anglaterra, per exemple, no ho permet fins al 1842. Als països industrialitzats europeus de principis del segle XIX, com Catalunya, Alemanya, França, Suïssa o el Regne Unit, calen vies alternatives per “obtenir” allò que ara pomposament se’n diu “know how”. Es desconeix si és certa aquella frase que s’atribueix al fundador d’una gran marca japonesa, que pot ser que al lector li “soni”, però que en tot cas és paradigmàtica de l’encàrrec que rep Ardit i que es pren al peu de la lletra: “La millor idea és la més ben copiada”.

Les instruccions i el sou són clars. Un informe cada tres mesos, dos duros diaris durant dos anys i seixanta duros per al viatge. “Ardit, ho volem saber tot”, ve a dir la Junta. Que si el tractament dels colors, l’ús del blau de Prússia i del roig d’Adrianòpolis o el blanqueig, la mecànica del filat i l’estampat, que si com fan servir la premsa de cilindre...

El trienni d’Ardit és trepidant. Realment, a banda de dibuixant, potser s’hauria d’haver dedicat a la interpretació. Ja no parlem d’anar espiant de fàbrica en fàbrica fent la puta i la Ramoneta, no. Surt de Barcelona el 26 d’octubre de 1814 i fa etapes a Nimes, Lió i París. A la capital de França, Ardit contacta amb el metge menorquí Mateu Orfila —el professor antitoxina, com l’hem batejat a LA MIRA—, per aprendre nocions de química i ser introduït a la fàbrica d’indianes de Christophe-Philippe Oberkampf a Jouy. Però és que si ja prou delicada és la seva missió, a sobre coincideix amb el convuls Govern dels Cent Dies de Napoleó, que acaben amb la seva abdicació després de la batalla de Waterloo el juny de 1815.

“Mis continuas observaciones y preguntas llamaron la atención de la policía de aquella ciudad [Neuchâtel], se me interrumpió la correspondencia, y me vi en el más inminente peligro de perder la mayor parte de mis trabajos”, confessa l’espia disfressat de pensionat

Aquell estiu Ardit salta a Suïssa —Ginebra i Neuchâtel, concretament—, per rematar a les localitats alsacianes de Mulhouse i Colmar, primer treballant amb el dissenyador Gaspar Vamgorder i després passant per les plantes de les empreses Hoefer, Hausmann, Koechlin o Dollfus-Mieg, però suant de valent i no pas per l’esforç físic. “Mis continuas observaciones y preguntas llamaron la atención de la policía de aquella ciudad [Neuchâtel], se me interrumpió la correspondencia, y me vi en el más inminente peligro de perder la mayor parte de mis trabajos”, confessa l’espia disfressat de pensionat.

De tornada a Barcelona, Ardit constata que, en efecte, la indústria tèxtil catalana no pot enganyar-se i confondre solatge amb obsolescència. En els seus escrits durant la missió ha deixat dit: “El fabricante no era un mero rutinero que la práctica le hubiese enseñado las operaciones del arte, ni el colorista un ensayador de recetas, que la causalidad o el dinero ponía en sus manos. Todos eran hombres científicos, profesores consumados que, consultando siempre la química y sus continuos descubrimientos y reduciendo sus operaciones a reglas generales, ciertas e infalibles, supieron reducir a ciencia un arte mirado por algunos como meramente práctico”. 

Cal fabricar d’una manera diferent per obtenir nous productes i de més qualitat, però també cal fabricar maquinària pròpia. Del gruix de cinc diaris de viatge amb apunts, esquemes, esbossos i còpies que acumula Carles Ardit en el seu periple europeu en surt una gran obra que marca tota una època. Parlem dels dos volums de 500 pàgines del Tratado teórico y práctico de la fabricación de pintados e indianas (1819). Ardit mor el 1821, víctima de l’epidèmia de febre groga que castiga Barcelona, pràcticament sense temps de gaudir dels 4.000 rals de gratificació addicional que havia rebut el dibuixant camuflat d’espia.