De casa a l’escola i de l’escola a casa. Així era el dia a dia de l’Olga Poblet (1979) durant la seva infància a Tarragona. Una rutina que canviava els caps de setmana i a l’estiu, que se’l passava fent cabanes al poble del seu pare, a la Conca de Barberà. Aquella llibertat, aquella vida al carrer i a la natura, és la que ara pot viure cada dia el seu xiquet de vuit anys. Viuen a Flix, una vila al marge del riu Ebre, d’on l’Olga ja no vol marxar. “La qualitat de vida que hi ha aquí no la canviaria per res”, assegura aquesta biòloga i consultora freelance.

A la ciutat hi ha més oportunitats, però també més competència: en un lloc de treball s’hi poden presentar mil candidats, mentre que a Móra d’Ebre potser només dos o tres

L’Olga sempre havia tingut clar que la seva feina es trobaria fora de la ciutat. Per això, durant la carrera de Biologia va escollir l’especialitat de treball de camp; volia estar sempre en espais naturals. I la seva primera feina important la va dur fins a Flix, d’on ja no s’ha mogut mai més. Al principi treballava de biòloga a la Reserva Natural de Sebes, on vetllava per la conservació de la natura i la gestió de recursos naturals. Més tard va començar a fer el seguiment mediambiental en les obres de construcció i estudis de natura per a empreses públiques i privades. Tota una carrera en què mai ha deixat de tenir feina, una sort que atribueix al fet de viure en territori rural: “Hi ha una gran demanda de tècnics, però la majoria viuen a la ciutat”. De fet, considera que molta gent que ha viscut i crescut en un poble i ha estudiat una carrera s’acaba quedant a la ciutat, on sí que hi ha més oportunitats, però també més competència. “En un lloc de treball s’hi poden presentar mil candidats, mentre que quan treballava al Consell Comarcal de la Ribera d’Ebre potser només n’hi havia dos o tres”, reflexiona.

“Em va costar molt fer el pas de començar a pagar la quota d’autònoms”

Un dia la biòloga es va quedar embarassada. I també va arribar la crisi econòmica. “Aleshores la gent no contractava ni a l’empresa pública ni a la privada.” Va ser en aquell moment quan va començar a pensar que, si tenia l’oportunitat de trobar un primer client, podria començar a oferir els seus serveis de manera autònoma. “Em va costar molt fer el pas de començar a pagar la quota d’autònoms”, riu. Però la inversió va tenir el seu fruit: el 2015 una enginyeria de Móra d’Ebre va contractar-ne els serveis i l’Olga iniciava la seva aventura per lliure fent projectes de certificació de sostenibilitat.

Des d’aleshores no ha parat. Sempre amb projectes molt diversos, que van des de la gestió d’espais naturals fins a estudis de camp o seguiments d’impacte ambiental. Tot i això, considera que en els últims anys als biòlegs els han tret molta feina des de l’Administració, perquè els agents rurals ja són els qui acostumen a fer els estudis de camp. “Conec molts biòlegs que es presenten a les oposicions per poder seguir fent aquesta feina, com els estudis d’espècies invasores”, explica. Igualment, ella encara pot dir que fa molts quilòmetres i té clients per als quals ha de fer feines d’exterior. “Però malauradament també estic molta estona davant la pantalla”, admet. Com quan, després de mesos de feina de camp, ha d’abocar totes les dades a l’ordinador i analitzar-les. I a casa no és fàcil treballar, i menys quan es tenen fills.

“Mai acabes separant la casa del que és la feina, i ets menys eficient: penses que aprofites més el temps perquè pots estendre la roba i fer el dinar, quan en realitat estàs fent dues feines alhora”

Per tot això, des de fa un temps teletreballa des del coworking Zona Líquida, a Riba-roja d’Ebre. “És fantàstic, som unes sis persones fixes i d’altres que venen amb una certa freqüència”, somriu. Un tipus d’espai que acostuma a ser una bona manera de fer comunitat i de tenir contacte humà en feines que solen ser més solitàries. “De vegades fem activitats i reunions amb associacions per conèixer altres projectes”, explica la biòloga, a qui no li agrada treballar des de casa. “Mai acabes separant la casa del que és la feina, i ets menys eficient: penses que aprofites més el temps perquè pots estendre la roba i fer el dinar, quan en realitat estàs fent dues feines alhora. I de vegades acabes deixant de banda la feina i ho acabes compensant al vespre”, resumeix. Una situació que se li va complicar quan va néixer el seu xiquet: “Mentre era a l’escola bressol no hi havia problema, però després digues a una criatura de dos anys que no cridi quan truca un client o que no apagui l’ordinador per distreure’s. Havia de treballar sempre amb una bateria posada al portàtil!”, riu.

En un ‘coworking’ hi ha d’haver una persona que faci de dinamitzadora i que es preocupi perquè els professionals es coneguin

No era fàcil trobar un coworking quan l’Olga en va començar a buscar un. A Flix no hi havia res i un dia li van parlar de Zona Líquida, que es troba a pocs quilòmetres de casa seva. “Ara n’han obert molts, des que la Diputació de Tarragona va donar una subvenció per promocionar aquest tipus d’espais”, explica. Però creu que perquè sigui considerat com a tal, en un coworking hi ha d’haver una persona que faci de dinamitzadora i que es preocupi perquè els professionals es coneguin, perquè tinguin un punt de trobada i perquè se’ls ofereixin més facilitats que si treballessin des de casa. Fins i tot els mateixos freelance arriben a col·laborar entre ells, sigui resolent-se dubtes o oferint-se serveis mútuament. “Ens paguem amb espècies”, riu.

“Aquí al final ets a prop de tot arreu: tens el riu; tens els Ports a una hora, que són com un pessic del Prepirineu; tens el Delta, i tens el mar”

El dia que va instal·lar la seva llar a la vora del riu Ebre, l’Olga es va sorprendre del fet que la població local no valorés prou el paisatge on vivia. “Fins i tot hi havia gent de Flix que mai havia anat a veure la reserva natural que té al costat.” En canvi, als forasters sempre era el primer que se’ls ensenyava: el castell carlí de Flix, la reserva i el riu. “A poc a poc això ha anat canviant, i sembla que després de la pandèmia cada vegada s’hi ha donat més valor”, somriu. Per a ella, viure a poc menys d’un quilòmetre del riu, on va amb el xiquet a tirar pedretes, o apropar-se a la reserva és un privilegi que ja no es vol perdre. “Aquí al final ets a prop de tot arreu: tens el riu; tens els Ports a una hora, que són com un pessic del Prepirineu; tens el Delta, i tens el mar”, comenta amb satisfacció. “Al final tot sembla molt a prop, quan hi vens a viure.” I després hi ha la gent. I el seu caràcter.

Tot canvia molt en funció del prisma amb què es mira: “És com l’Ebre, si el mires des de Flix o des de dins de l’aigua”

“Aquí hi ha un caràcter molt marcat, molt fort. Són persones molt arrelades a l’Ebre i als Ports. És la terra, és el riu”, s’enlluerna. Ella, en canvi, se sent més “de tot arreu”, però sobretot se sent “molt rural”. No li cal la ciutat per viure. “Si necessito alguna cosa, ho tinc a tocar, sigui amb cotxe, amb tren o amb avió. No trobo a faltar res”, afirma. També creu que tot canvia molt en funció del prisma amb què es mira: “És com l’Ebre; si el mires des del passeig de Flix en tens una perspectiva preciosa, sobretot depèn de com hi toqui la llum, però si agafes una barca i fas el recorregut dins l’aigua, t’asseguro que la perspectiva canvia absolutament”.

Per a l’Olga, participar en les curses de llaguts és una experiència “que només pots tenir aquí, i al final això també enamora una mica”

I és des de dins del riu des d’on l’Olga ha après a estimar-lo més i més. Com quan participa en la lliga del llagut català o en les curses de pontones, durant les festes majors, en què s’emulen les antigues curses que feien els llaguters del riu, que competien entre els diferents pobles. “És aquella emoció de viure el riu des de dins i saber tota la història que hi ha al darrere”, s’emociona la biòloga, que sempre s’ha volgut implicar en associacions de la zona. Són petites reivindicacions històriques de tradicions que s’havien anat perdent i que ara molts joves estan intentant recuperar, i fins i tot s’estan professionalitzant. “És una experiència que només pots tenir aquí, i al final això també enamora una mica.” Un amor per la terra i per la natura que creix a Flix i que arriba més enllà de la xarxa, del riu i de la vida.