Potser, enyorant l’Edén,
l’Arnau i el Bataclan
i les nits de Cal Peret,
se li ha anat doblegant
l’esquena a poc a poquet
a la Carmeta!

(“La Carmeta”, Joan Manuel Serrat)

Què seria de Barcelona sense els seus bars i les seves terrasses? Llocs de trobada, de converses acalorades i d’estratègies infal·libles per canviar el món. A la Barcelona de principis del segle XX, els locals també compleixen aquesta funció. Tot i això, n’hi ha alguns que van una mica més enllà. En alguns hi neixen artistes i monologuistes. Són els caus d’art.

Aquestes tavernes proliferen per tota la ciutat entre els anys vint i el 1953, segons explica Teresa Serés, professora i autora de la tesi Els monòlegs de Joan Capri: un humor de frontera. Entre la tipificació i la personalització, de la Universitat de Lleida. Són locals on actuen suposats artistes que fan rapsòdies, expliquen acudits o ballen flamenc. Antres que suposen tota una oportunitat per als artistes amants de la nit i la disbauxa que no encaixen en la vida diürna que s’espera d’ells. Personatges que experimenten als caus d’art una altra manera de viure i d’entendre un món que se’ls fa massa estret. I un d’aquests locals és Cal Peret, descrit amb aquestes paraules per Sebastià Gasch a la revista Mirador el 1933: “Al carrer de Robador, entre dues cases de gomes cridaneres i al davant d’un prostíbul silenciós, hi ha l’antiga de Cal Peret. Li diuen la taverna dels tenors. Però no és ben bé això, perquè hi ha tants baixos i barítons com tenors, i perquè no és taverna sinó bar. Un dels molts que hi ha escampats pels suburbis barcelonins. La rajola de València, el mirall, el taulell amb la bola de l’orange i de l’orxata, la gran cafetera exprés i la caixa enregistradora... Un bar del Peret qualsevol. Estandarditzat. Impersonal. Cap caràcter. L’atmosfera, però, hi és. La creen els cantants aficionats que, cada nit, s’esbraven, s’esgargamellen i engeguen pinyols fins a quedar rendits, davant d’un piano polsós i desafinat”.

Cal Peret s’omple d’entusiastes del cant, fins al punt de ser conegut amb el nom de “La Taverna dels Cantaires”

L’ànima d’aquest local obert el 1909, que ofereix menjars casolans a preus molt econòmics, és Pere Ferrer i Mestres, més conegut com a Peret. Però l’element estrella sens dubte és un vell piano que toca un tal “senyor Borràs” per fer classes de solfeig als aprenents. Unes classes que, per cert, són finançades pel mateix Peret. Amb el temps, el local s’omple d’entusiastes del cant, fins al punt de ser conegut amb el nom de “La Taverna dels Cantaires”. Així ho segueix descrivint Gasch en el seu article: “El pianista, amb unes ulleres de memorialista i una loquacitat que li dóna la copa caçalla, que va i ve de la seva boca a un recó del piano on reposa el caliquenyo, és tot un poema. Tots els clients saben el número de les peces de memòria. I els «posi’m el 38, o el 40, o el 25, senyor Borràs», abunden. Ell obeeix amb docilitat. I s’asseu al piano polsós i desafinat amb un «venga!» estimulant. Després no para un moment d’interrompre la cançó amb un «Molt bé, noi!» o un «Venga, ànimus!» o un estentori «ole!». Quan el noi acaba de cantar, el senyor Borràs li confia, paternal: «Bé, molt bé! Amb tot, podia anar millor»”.

La popularitat d’aquesta taverna sorgida per casualitat i punt de refugi de professionals, alguns en decadència, fa que apareguin a la ciutat molts altres locals que la intenten imitar. És el cas del Bar del Centro, l’Esperanto, La Bodega Bohemia, l’Edèn Concert o l’Excelsior. Aquest últim, obert entre el 1915 i el 1947 a la rambla del Centre, és un espai conegut pel seu cabaret, que entreté l’alta societat barcelonina. Fundat per un grup d’aficionats al billar, que juguen les seves partides amb apostes al soterrani, el local Excelsior fa córrer moltes llegendes en la crònica barcelonina. Primer de tot, perquè es diu que entre les seves tènues llums hi circulen grans dosis de droga, sobretot cocaïna, i segon, perquè és un local que amb els anys sempre sap sorprendre la seva clientela. Com l’any 1931, quan s’inaugura al soterrani el primer minigolf de la ciutat, amb divuit forats. O quan un any més tard passa a ser dirigit per l’empresa D’Amico-Lage i es transforma en el primer cabaret-dancing del país. No hi ha lloc per a l’avorriment a l’Excelsior.

La Bodega Bohemia és un lloc ideal per als artistes novells que volen donar a conèixer les seves habilitats amb actuacions gratuïtes, a la caça d’algun contracte professional

Més en la línia de Cal Peret, també hi ha La Bodega Bohemia, un altre dels caus d’art on tot aspirant a artista es deixa caure. Inaugurada el 1920 al número 11 del que avui dia és el carrer Nou de la Rambla, al principi el local és en realitat una xarcuteria anomenada Celler Bohemi, però aviat el propietari, que té unes evidents inclinacions artístiques, s’adona que la seva rebotiga ofereix moltes possibilitats. La que més el convenç és la de convertir-la en el cau de tots aquells personatges de la nit, bohemis i artistes perquè tinguin un lloc de reunió i d’esbarjo lluny de les mirades indiscretes. Un lloc ideal també per als artistes novells que volen donar a conèixer les seves habilitats amb actuacions gratuïtes, a la caça d’algun contracte professional. El networking de l’època. Amb el temps, l’afluència de públic creix tant que fins i tot es contracten els pintors Antoni Clavé i Salvador Ortiga perquè embelleixin el local.

Espais de transgressió

És clar que un altre dels punts neuràlgics de la ciutat és el Bar del Centro. Ubicat al número 12 de la rambla del Centre, aquest local inaugurat el 1913 aglutina tots els artistes i escriptors més contestataris de l’època. I mentre al primer pis tot fa indicar que és un bar normal i corrent, al soterrani s’hi construeix la seva versió més canalla i  nocturna, amb un cabaret anomenat “Au Fond de la Mer”, que està decorat, com un ja es pot imaginar, amb tot de motius marítims. De fet, és considerat el primer cabaret de Barcelona on es ballen tangos i s’esnifa cocaïna. D’aquest espai transgressor ubicat en un soterrani humit en parla Jaume Passarell a la revista Mirador el 1929: “S’hi baixava per una escala fosca. Herba i un rètol a l’entrada: «Au fond de la mer». Al sostre uns parracs de guix atapeïts de bombetes de colors; en un racó, un piano desafinat. Tot plegat, trist. Feia pudor de romàtic. En Fontdevila deia que figurava el quadro submarí dels Sobrinos del Capitán Grand fet per un aficionat. En aquest soterrani o cabaret es reunien o, millor dit, hi vivien, perquè gairebé no se’n movien mai, una pintoresca colla de bohemis. Era una època en la qual les mongetes s’havien de dibuixar al marbre de la taula i unes sabates noves eren una utopia”.

“Molts artistes del Bar del Centro transformen la indústria de l’espectacle del Paral·lel i revolucionen els nous gèneres dels espectacles, incloent-hi els diàlegs més satírics”

Entre les seves taules s’hi pot veure, segons explica Eduard Molner a la seva tesi, tot un grup d’escriptors, artistes i intel·lectuals que, a banda de col·laborar en multitud de capçaleres de la premsa escrita, es dediquen a transformar la indústria de l’espectacle del Paral·lel i a revolucionar els nous gèneres dels espectacles, incloent-hi els diàlegs més satírics. Dos dels integrants habituals de la colla del Bar del Centro són el caricaturista Jaume Passarell i Carles Saldaña, més conegut com a Alady. Aquest últim fins i tot recorda a les seves memòries, publicades el 1965, com la bohèmia també s’aplega al Reflectòrium, un bar situat a la rambla del Centre, entre El Gato Negro i el Lion d’Or, on coincideix amb Àngel Marsà i l’escriptor Lluís Capdevila, que li aconsella que deixi la poesia i comenci a escriure cuplets, si és que no es vol morir de gana.

De fet, el mateix Lluís Capdevila parla sobre el Bar del Centro a les seves memòries: “Aíxí conegueres el Bar del Centro, el més extraordinari, el més pintoresc, el més fantàstic, el més còmic i el més dramàtic, el més cèlebre de tots els bars del món. Mai no n’hi ha hagut ni n’hi haurà cap d’igual enlloc del món. I no és que el bar en ell mateix tingués la més lleu singularitat. No, no. Es tractava d’un bar com els altres, com tots. Però és una estació de la teva joventut, una de les decoracions de l’acció dramàtica —vestida de rialles— de la teva joventut. En aquell bar pintoresc [...] aprengueres una cosa difícil i bella, molt important en la vida de l’home: aprengueres, per pudícia, per dignitat, per orgull, a ocultar a tothom, absolutament a tothom, les teves tristors, les teves penes, les teves angoixes, les teves inquietuds”.

Un altre local popular és el Bar Esperanto, on és típic demanar la beguda en aquest utòpic idioma universal, que aleshores té bastants seguidors. Però si per alguna altra cosa també és conegut aquest peculiar local és per congregar-hi personatges tan heterogenis com l’empresari teatral Pepe Gil, la mare de la Bella Chelito, popularment coneguda com La Romanones, o Pepe Marquès i algunes estrelles emergents del Paral·lel, com La Sevillanita, Mary Alix o La Apachinette.

Tavernes “de segona”

En veure com proliferaven aquests locals artístics, on tant podies admirar una ballarina flamenca com escoltar els primers passos d’un jove pianista o riure amb el monòleg d’algun artista disbauxat, alguns bars dels barris més empobrits de Barcelona van intentar imitar aquest negoci. Així ho explica el periodista Domènec de Bellmunt a la revista Mirador el 1929: “Vaig anar-me’n a viure als afores de la ciutat, en un barri democràtic situat al nord-est de Barcelona i anomenat el Camp d’En Grassot. Els habitants d’aquest barri, en general, no es poden permetre el luxe d’anar a divertir-se a Barcelona gaire sovint, sobretot a les nits, i els cafeters i taverners de la contrada han resolt el problema de l’espectacle necessari a tota persona humana, organitzant per a tots els dissabtes i diumenges al vespre, unes funcions de varietés a base de cupletistes i duettos més o menys còmics que actuen damunt d’un empostissat rudimentari i mitjançant, naturalment, «un ligero aumento de precio» en les consumacions”.

En l’article el periodista hi explica que una nit, passant per davant del Bar Jardín, una taverna subterrània del carrer de la Indústria, es troba amb una programació insòlita: «Oy, Pepe Marqués y la Perla Antillana». De seguida Bellmunt es lamenta del destí de Pepe Marquès, que un dia fou un dels reis del Paral·lel, per anar a parar, al cap dels anys, en una taverna on ni tan sols és una cara coneguda o valorada: “Un públic poc atent, poc culte, que parlava, fumava i jugava al dòmino, un públic que, en la seva gran majoria, es queixava indelicadament de no entendre Pepe Marquès perquè aquest parlava el català o desgraciava el castellà”.

El cas és que no tots els considerats com a primers monologuistes catalans han començat als caus d’art i han acabat al Paral·lel, de la mateixa manera que no tots han començat al Paral·lel i han acabat als caus d’art, o en tavernes que pretenien imitar-los, com el Bar Jardín. Tot i això, aquesta avinguda barcelonina sí que ha estat el punt neuràlgic que ho ha unit tot i que ha acabat consolidant un gènere que, amb els anys, ha tingut un gran pes sobre l’humor català.