El somni filantròpic d’uns col·leccionistes de rajoles
“Vull fer una altre advertencia y es que ni un sol fragment, ha estat arrencat de son primitiu lloc, ab l’escarpre y el martell del colleccionista atrevit, sino ben al revés, quan la turba inconscient destruía, quan les mal aconsellades autoritats, manaven aterrar els edificis que tancaven aquelles joyes, baix pretext d’incomplertes reformes, llavors fou quan el meu avi les recullí caritativament, conservantlas y vigilantlas después, de la rapacitat d’alguns aflcionats, qu’á poder haurien fet, tal vegada en nom de la civilisació, ús dels destructors instruments abans mentats.”
Francesc Santacana i Romeu, autor d’aquestes paraules, que pertanyen al Catalec illustrat del Museu Santacana de Martorell, era net del fundador del museu —més tard anomenat L’Enrajolada—, Francesc Santacana i Campmany. L’avi Francesc s’havia dedicat durant dècades a arreplegar per filantropia restes de palaus i d’edificis religiosos antics. Al mateix temps, aquest prohom també va arribar a reunir materials provinents d’excavacions arqueològiques i pintures elaborades tant per ell com per artistes que va conèixer mentre estudiava art a Barcelona.
L’extraordinària tasca de rescat i recopilació de Francesc Santacana era només l’etapa primigènia d’un procés dut a terme amb molta més consciència. I és que els elements recuperats eren traslladats a la finca familiar de Martorell perquè reprenguessin les seves funcions originals: portes que recuperaven el seu ús com a tals, capitells, finestres, columnes i festejadors, a més, és clar, de l’extensa col·lecció de rajoles que va donar nom a l’edifici. Així, el 1876 es va oficialitzar com a museu aquest palau atemporal posseït per un esperit d’horror vacui que acollia les visites de viatgers, excursionistes i gent il·lustrada de l’època. Francesc Santacana i Romeu, net de l’avi Francesc, va ser qui més tard va continuar el procés de museïtzació de L’Enrajolada fins al seu assassinat l’any 1936.
L’Enrajolada va pertànyer a la família Santacana fins a l’any 1964, quan es va transferir a la Diputació de Barcelona. Aquesta en va encarregar diverses reformes per adaptar l’edifici a les necessitats d’un museu “modern”, a més d’engrandir la col·lecció que acollia amb una extensa donació d’obres del militar Lluís Faraudo i de Saint-Germain.
Les rajoles són l’element característic que dona nom a l’edifici. En trobem pràcticament de totes les èpoques, procedències i tipus: gòtiques de paviment, de corda seca o d’aresta hispanoàrabs, rajoles blaves i policromes, de dibuix tancat, d’oficis o de gènere... A més, la col·lecció conté diverses peces de forma, com ara plats, pots de farmàcia i algunes escultures. L’edifici acull també més d’un centenar de peces arquitectòniques i escultòriques de pedra, la majoria provinents de Barcelona, com el portal amb la llinda renaixentista del segle XVI procedent de la Casa Gralla de Barcelona o el cap de Medusa del portal de Mar de la muralla de la capital catalana.
El llegat de la família Santacana no es limita a l’edifici de L’Enrajolada. Francesc net, acèrrim defensor cooperativista, va fundar el 1917 el Sindicat Vitícola Comarcal de Martorell, i va ser-ne president durant setze anys. A més, el 1930 va fer construir al costat del museu una piscina reglamentària per a la vila, amb la qual cosa propicià també la creació del Club Natació Martorell. L’Enrajolada perviu, doncs, com un somni filantròpic d’una família abocada a la conservació del patrimoni i a l’estima per l’art i la cultura, una sensibilitat innovadora a l’època que ens brinda avui un indret carregat d’història i ànima.
Hem pogut explicar aquesta història gràcies a la col·laboració dels nostres subscriptors.
Tots fan possible el periodisme de LA MIRA.
Marc Font Anguela
Col·laborador de fotografia de LA MIRA
Comentaris
No hi ha cap comentari
Envia un comentari