Lliurona, el poble que va tornar i no vol marxar
Uns van marxar i uns altres van arribar. El poble de Lliurona va quedar abandonat, però a principis dels anys vuitanta un grup de joves van venir a viure-hi. Resurrecció. Renaixement. Una segona oportunitat per al poble i per als joves.
Al segle XXI una cinquantena d’habitants en un espai de més de 4.000 hectàrees viuen a Lliurona. Un dia a dia molt condicionat per l’abastiment de recursos, com l’electricitat, l’aigua o la calefacció. Un dia a dia de luxes, com tenir daines com a veïns, o un paisatge que no t’abandona i et fa seure a mirar-lo, a viure’l. Lliurona és petit però també és gran. Dividit en dos barris: la Massanella i l’Església, que engloba el nucli de l’antic poble. Aquí hi bull la vida social: se celebren les assemblees de la comunitat, palpiten les xerrades al petit bar o les mans corren cap als llibres de la biblioteca.
A la Massanella és on hi ha l’ànima: l’escola. Una vintena d’infants d’entre tres i deu anys segueixen un model educatiu que treballa per projectes de manera col·lectiva entre mestres, canalla i la comunitat del poble. La natura és la pissarra. I l’escola són els deures del futur. Com sempre, la resposta la tenen els joves. Què serà de Lliurona quan els nens es facin grans? Continuaran vivint al poble? En marxaran? Es tornarà a quedar despoblat, Lliurona? Hi vindrà més gent? Un poble sempre és una pregunta. Un poble sempre és viu quan se’n pot fer preguntes. I quan algú se les pot fer i contestar.
Hem pogut explicar aquesta història gràcies a la col·laboració dels nostres subscriptors.
Tots fan possible el periodisme de LA MIRA.
Martí Navarro Molina
Col·laborador de fotografia de LA MIRA
Comentaris
No hi ha cap comentari
Envia un comentari